MISÈRIA I COMPANYIA

La misèria acompanyada de més misèria! La trobo molt trista la paraula misèria. No em passa el mateix amb pobresa tot i que siguin sinònimes o gairebé. Tot és dir misèria i és com si em piquessin uns polls inexistents. Perquè avui en dia els polls són universals però abans eren sinònim de brutícia i escassedat de mitjans.

Parlem de misèria i companyia en diversos contextos. Imaginem el país després de la Guerra civil, doncs tot era misèria i companyia. És a dir: tot allò que l’acompanya. No n’hi ha prou en ser pobres o haver-ho perdut tot i quasi no tenir un pa a la post,  és que, a més a més, hi ha “els accessoris”: malalties, polls, manca de salubritat...

En un altre context vol dir senzillament poca cosa, poca quantitat . Un exemple podria ser: Mira l’oncle Pepet! Tan ric com era i a nosaltres només ens va deixar misèria i companyia!

NO ES POT BALLAR D'ESPENTES

Trobo que ja s’entén per si mateixa aquesta expressió. Hi havia tanta gent (al ball o a la manifestació) que no es podia ballar d’espentes. Jo sempre l’havia entès només en aquest sentit literal però al cercar-ne l’origen i el significat, he vist que també vol dir tenir dificultats per fer bé una cosa quan n’hi ha moltes altres que s’han de fer alhora.

També he constatat que l’expressió original és empentes i no pas espentes que és com tota la vida ho he dit. Les dues estan acceptades pel DIEC tot i que hi figura empenta com la principal. És a dir si busques espenta et remeten a empenta per donar-te les explicacions.

I també dic: a espentes i rodolons o bé: Han donat una bona espenta al negoci. Però en canvi, i no em pregunteu per què, dic: És una dona amb molta empenta!. Coses de l’idioma, que deia La Trinca.

ACOTXAR

Aquest verb l’entenc com a sinònim d’ajupir. Encara el dic i molt tot i que a Barcelona no s’acotxen sinó que s’ajupen o s’acoten. Un exemple podria ser: El Jan és tan alt que de vegades ha d’acotxar el cap per traspassar alguna porta.

Però també he descobert un altre sentit d’aquest verb i és que, per a amics de tota la vida (i no pas per a mi!), aquesta paraula vol dir abrigar bé quan posem un infant (o un no tan infant) a dormir. I m’ha sorprès perquè jo no l’he fet servir mai en aquest sentit: Quan posis la nena a dormir, acotxa-la bé perquè no es destapi i es costipi. Es veu que això del costipi s’ha de dir constipi però em costa una mica de dir després de tants anys!

AIXÒ MORIRÀ

Com es veu, la frase es refereix a un objecte i no pas a una persona que ja sabem que som mortals.

Aquesta expressió que fa molt de temps que no sento, vol dir que un determinat objecte es trencarà si no fem alguna cosa per evitar-ho.

Sempre emprem la frase preventivament i no pas quan ja no hi ha res a fer. Per exemple: Vigila el gerro i canvia’l de lloc perquè aquí morirà!  En canvi, si no fem res per evitar-ho i el gerro cau i es trenca, ningú no dirà: El gerro ja s’ha mort!!  És a dir, el personifiquem mentre fa la seva funció però no ho fem quan ja és un objecte sense cap utilitat.

També emprem morir per personificar altres coses, per exemple, la llengua: El català morirà... l espero que mai no passi! Les llengües canvien, evolucionen, són vives però només moren si els seus parlants no fan res perquè això no passi!

MÚSIC PAGAT FA MAL SO

Aquesta expressió s’entén perfectament i em limitaré a constatar-ne l’origen.

Es veu que els músics eren, en un passat llunyà, o bé jueus o bé àrabs i no estaven gaire (o gens!) ben pagats. Moltes vegades la seva paga consistia en el menjar de les restes de la festa en el poble on havien de tocar o bé l’allotjament posterior en una casa humil.

Doncs es veu que si alguna vegada els feien una mica de millor tracte i els donaven menjar i beure abans de l’actuació, resulta que llavors tocaven molt pitjor després d’atipar-se i, fins i tot en algun cas, havien marxat sense tocar.

Sempre els toca rebre als mateixos: jueus, àrabs... És clar que jo no puc dir res sobre això perquè, de petita, havia anat a “matar jueus” amb un carrau a la Plaça del Mercadal. Em penso que era el Dijous Sant. Però això és un altre tema...

NO ENS VE D'AQUÍ!

Per a mi, tot i que no ho he trobat explicat així, és diferent No ve d’aquí i No em ve d’aquí!

Si estic parlant d’una cosa que he perdut, puc dir: No ve d’aquí, ho he perdut però en tinc molts d’altres. Per tant, el sentit és no importa, no hi fa res.

Però si dic: No ens ve d’aquí o no em ve d’aquí,  ho entenc relacionat amb l’economia o millor dit amb el fet que tenim una BONA economia: Ens volíem comprar un Twingo però al final hem comprat un Ferrari perquè no ens ve d’aquí. És a dir, som tan rics que no ens ve del “poc” que ens pugui costar!.

Com que no els venia d’aquí (fent el gest dels diners amb el polze i l’índex), es van comprar aquell casalot tan gran.

O sigui, si a casa lliguem els gossos amb llangonisses o tenim diners a cabassos, si ens volem donar un caprici desorbitat, no ens vindrà d’aquí!

TÉ EL FETGE COM UNA RAJADA

Aquesta frase feta me la va dir la meva amiga Montse fa poc i també em vaig adonar que feia temps que no la sentia.

Vol dir que el que té un fetge així, és una persona que és molt tranquil·la i despreocupada i que no perd la calma per res.

En principi aquestes qualitats són bones però quan ho diem d’algú, hi ha com una mena de menyspreu envers aquesta persona i no aprovem que sigui així. Voldríem que estigués més amoïnada per una determinada situació i que no s’ho tirés tot a l’esquena encara que la tingui molt ampla!

Un exemple podria ser: Mira la Maria! Amb la situació que té i els problemes que li vénen està la mar de tranquil·la. No ho entenc! Té el fetge com una rajada! Si no l’amoïna això, no sé pas què l’amoïnarà!

MENTIDA SEGURA!

Aquesta dita la dèiem de petits. Ara fa temps que no la sento i no vull pensar que sigui per allò del “políticament correcte” que, per cert, de vegades m’exaspera... però això és un altre tema.

Quan no recordem una cosa que anàvem a dir a algú li diem: Ostres, ara no me’n recordo i això que ho tinc a la punta de la llengua. L’altra persona et contesta: Mentida segura!

O sigui que a més de desmemoriat ets un mentider. Però això sempre es diu amb molt d’afecte i no t’ofèn gens... però com que ara s’ha de vigilar tant el que dius per no molestar ningú...

Jo la veig molt dolça l’expressió en el sentit que si no te’n recordes, no passa res, potser era una mentida i no cal que t’hi amoïnis!

DONCS SÍ QUE ESTEM BEN POSATS!

Aquesta dita la vaig sentir dir l’altre dia a la meva amiga Àngels. Em va fer gràcia i la vaig apuntar de seguida.

És curiós perquè és totalment irònica la frase! Sembla que si estem ben posats, doncs hauríem d’estar la mar de bé. I no! El to i el sentit d'aquesta dita és que estem en una situació difícil i que no sabem pas si ens en sortirem! Us poso un exemple: Ja estem ben posats amb aquest xiquet! No hi ha manera que faci el que ha de fer! Esperem que millori de mica en mica!

Aquesta frase la comparo amb aquesta altra per la seva similitud: JA ESTEM BEN ARREGLATS! I també és irònica i dependrà del to en què la diguem:

L’avi els va donar una deixa que fa que estiguin ben arreglats de per vida. En aquest cas res d’ironia, (Pujol, a banda ...)  arreglats en el sentit de bonança econòmica i la frase irònica seria: Sí que estem ben arreglats, si ell ens ho ha de solucionar, en tenim per anys!

VES SI ET PICARÀ!

Aquesta expressió no l’he trobada als diccionaris la qual cosa vol dir que potser no l'he buscat prou.

Jo reconec que en prou feines la dic però el meu amic Joan me la va recordar l’altre dia.

El context és que busquem una cosa desesperadament i no la trobem malgrat que sabem que ha de ser en aquell lloc. Llavors ve una altra persona i al dir-li que busquem tal cosa, ens diu: Mira, si és aquí! Que no ho veus? Ves si et picarà!.

O sigui que de tan a prop que la tenim hi ha el perill que ens piqui! En el sentit que ens toqui, suposo.

SER NORRIS

No sé si encara es diu perquè fa anys que no la sento, aquesta expressió.

Norris és un adjectiu que vol dir, segons el DIEC: deixat, que no té cura del seu aspecte o dels seus interessos.

Jo sempre l’he emprat amb els verbs ser i fer. Els exemples podrien ser: En Pau és molt norris, li cal un canvi d’imatge i més higiene.

O bé: Aquesta llibreta tan bruta i estripada fa norris, l’hauries de renovar!

He vist que la paraula podria derivar de en orris (anar-se’n en orris) i potser sí que ja és això però a mi el que m’ha fascinat sempre és que sembla una paraula estrangera i em pensava que era un anglicisme, però es veu que no. Pel que sembla no té res a veure amb el Chuck!

POCA ESMA! NO TINC ESMA! PERDRE L’ESMA! SENSE ESMA!

M’agrada la paraula esma. Tota la vida fent-la servir i no sabia ben bé què volia dir. Ho he buscat i m’agrada la manera com està definida: aptesa a fer instintivament, maquinalment alguna cosa. Jo l’entenc com una mena de motor o d’ànima i ja vindria a ser això.

Fem les coses d’esma sense pensar-hi, de manera automàtica. I quan no tenim aquesta aptitud és quan la cosa no va bé.

Si algú no se’n surt de fer alguna cosa que en principi és fàcil: Quina poca esma, el Jaume! No se’n surt d’arreglar el pany.

Quan estem molt cansats o aclaparats: No tinc ni esma de caminar!

Quan estem perduts, no ens sabem orientar o no sabem què fer: Han perdut l’esma! S’han fet grans i no se’n surten!

I momentàniament et pots quedar sense esma: La notícia el va colpir tant que es va quedar sense esma de contestar!.

ANAR A DISPESA

No sé si la gent jove l’entendrà aquesta expressió. Me n’adono que fa temps que no la sento. Us copio la definició: Dispesa: Casa on es dona allotjament i menjar a un grup reduït de persones per un preu convingut.

El meu pare, quan va viure a Cuba, va anar a dispesa durant set anys. També quan va ser a Reus una temporada tot sol, esperant poder baixar tota la família d’Alforja, també s’estava a dispesa. Era una manera de subsistència per a molta gent que, al tenir dispesers, podia tenir uns ingressos extres rellogant-los unes habitacions i cuinant per a ells. He vist que dispeser fa referència tant al propietari de la dispesa com al que llogava l’habitació. Aprenc moltes coses amb aquest blog!

Avui en dia, la gent que necessita un lloc on viure de manera temporal o definitiva ja no van a dispesa sinó que tenen una habitació rellogada en un pis, o comparteixen un pis d’estudiants.

ARRÒS DE POLL

Ben poca gent deu anomenar així l’arròs bullit, l’arròs de malalt, l’arròs blanc...

Em va venir al cap l’altre dia quan precisament a causa d’algun virus de panxa, en vam menjar. Jo quasi que l’he perduda aquesta manera d’anomenar l’arròs. Segurament pel fet que, en la meva vida laboral a l’escola, cada dia hi havia algun alumne que havia de menjar arròs de règim i d’aquesta manera ho vaig dir durant molts anys. Però m’he proposat de recuperar-la: Arròs de poll!

Com sempre he buscat l’expressió i l’he trobat meravellosament explicada per la Lena Paüls en el seu blog PONT D’ENSEULA.

http://pontdenseula.blogspot.com/2015/11/arros-bullit-arros-blanc-arros-de-poll.html

Us recomano que llegiu el post. Hi explica que a Duesaigües se’n diu també arròs de poll i que la gent d’aquella població i de moltes altres ho deia així perquè a quasi totes les cases tenien aviram i es bullia una gran caldera d’arròs, en menjava la família i el que quedava era per als polls dels galliner ( i els pollastres i les gallines...).

Tinc 71 anys i no se m’havia ocorregut mai que venia d’aquí. Si m’haguessin preguntat sobre l’origen de l’expressió, hagués aventurat que quan estàs malalt estàs com un pollet, empiocat i aquest arròs sense artificis segur que t’anirà molt bé. Res més lluny d’allò que ara ja sé. Gràcies Lena!

MOLT BON ANY A TOTS!

DE NADAL A SANT ESTEVE

I com que avui serà la Nit de Nadal, aprofitaré per comentar tres frases referents a aquests dies i que, si bé no s’han perdut, potser els més joves ja no saben quin sentit tenen.

De Nadal a Sant Esteve: es diu quan preveiem que una cosa o una situació durarà molt poc. Aquest nòvio que té la Clara li durarà de Nadal a Sant Esteve.

Una altra expressió nadalenca seria:

Per Nadal qui res no estrena, res no val. I aquesta potser ja no cal ni posar cap exemple perquè s’entén molt bé.

I finalment:  Per Nadal cada ovella al seu corral. També és molt viva i s’entén del tot, encara que això dels corrals poden quedar molt lluny als qui, com jo, fa anys que som a la ciutat.

Doncs en fi, com que Per Nadal qui res no estrena res no val, m’he comprat un vestit molt bé de preu però que em temo que em durarà de Nadal a Sant Esteve i ara us deixo perquè marxo d’aquí a una estona cap a Reus perquè ja se sap que Per Nadal cada ovella al seu corral.

MOLT BONES FESTES A TOTHOM!!

TENIR L'ESQUENA MOLT AMPLA

Aquesta expressió sí que l'he trobada documentada però en dos sentits que no venen a ser ben bé el mateix.

D’una banda, diem que algú té l’esquena molt ampla quan sap no deixar-se vèncer pels problemes i senzillament se’ls tira a l’esquena perquè la té tan ampla que hi cap de tot...Sort que el Ramon té l’esquena molt ampla perquè amb tot el que li ha arribat a passar...

També he trobat que vol dir ser una persona indiferent a qui res no afecta i que sap aguantar les burles dels altres. En aquest cas té un sentit pejoratiu ja que, en certa manera, voldríem que alguna cosa l’afectés i que no es quedés tan tranquil. L’Aurora té l’esquena molt ampla!. Tant li fa que li diguin de tot. Ella no en fa ni cas! No entenc com pot ser així!

HI HA ROBA ESTESA

Fa anys que no la sento però jo diria que encara la vaig dir als meus fills. Quan parlaves d’algun tema que no era convenient que la canalla sentissin i estaven per allà a la vora, dèiem: Ja en parlarem després que ara hi ha roba estesa!

El que és “convenient” o “apropiat” per a la canalla ha canviat amb els anys. Quan jo era petita, hi havia roba estesa  si comentaven davant meu que una dona havia de tenir un nen. Fins i tot ometien la paraula “embarassada”. Jo em pensava que era una paraulota! Tot era secret, misteri o pecat. Quina foscor d’infantesa que vam tenir tot i que ara la puguem idealitzar!

Ara, amb les assecadores de roba, hi deu haver ben poca roba estesa. Per sort, es parla de tot davant de les criatures i només se’ls estalvia les coses que són de patiment i no pas les d’alegria com és un naixement.

FER PLOURE

M’he adonat que aquesta expressió té dos sentits i em temo que cap del dos sigui encara gaire viu en el nostre parlar. Ma filla em diria que sí, que és una expressió viva perquè com que ella me les sent dir a mi, es pensa que les diu tothom!

D’una banda fer ploure l’associo sempre amb roba posada a l’inrevés. “Posa’t la jaqueta bé que la portes del revés i faràs ploure!”

Seguint amb ma filla que és mestra de nens de 5 anys, jo no sé pas si un dia els digués, per exemple, ”Arnau, posa’t la jaqueta de l’indret, que no ho veus que faràs ploure!” m’agradaria saber si el tal Arnau o potser la tal Yésica l’entendrien massa!

D’altra banda fer ploure també vol dir cantar malament, molt desentonadament. Aquesta expressió potser sí que encara es diu bastant!

Au va!, no cantis més que faràs ploure!!!

O sigui que si volem solucionar el tema de la manca de pluja potser hauríem de posar-nos les jaquetes amb les costures a la part de fora i cantar Singing in the Rain sense encertar massa el to. Coses més estranyes es fan!!

MALA PATACA ELS AFARTI!

He trobat la dita sencera però no l’havia sentit mai així: Mala pataca els afarti i no la puguin pair!  Jo només deia la primera part. De fet ho he trobat amb la versió patata però jo sentia aquesta expressió per Reus i allà som molt de les pataques.

I que bones persones que som els catalans!! A una persona que ens ha ofès, enredat, insultat, humiliat.... senzillament li desitgem que Mala pataca l’afarti!!. No fos cas que se’ns enfadés massa! Només li desitgem que mengi moltes pataques -fins que n’estigui ben fart- i llavors que aquests tubèrculs siguin dolents i li causin un bon mal d’estómac.

Segur que, en iguals circumstàncies, els veïns de península dirien -com a mínim- Que le parta un rayo! I tots sabem que un cop partit per un llamp, poca cosa podràs fer...

GRÀCIES DE LA SÀRRIA, QUE EL RUC ERA MEU

La frase original és així i, per tant, sembla que la digui només una sola persona. El que ho diu, agraeix la sàrria a un altre però li recorda que la part important -el ruc- no li va pas deixar sinó que ja era seu. Llavors és una mica desagraït, trobo jo. Li dona les gràcies però d’aquella manera...amb molta ironia!

Abans de saber que era una frase sola, jo entenia: “Gràcies” i que l’altra persona li contestava: “De la sàrria” i per a mi aquesta frase té el mateix sentit que “De res! No cal que m’ho agraeixis!”  I el que agraïa, deia finalment: “Que el ruc era meu” En aquest cas jo no veig pas que sigui irònica.

Tampoc no m’hi capficaré però si hi veieu una mica de llum en aquestes dues versions aparentment contradictòries, us dono les gràcies de la sàrria per fer-m’ho saber.

SER DE CASA BONA

Aquesta expressió que sí que existeix, em sembla que també s’està perdent. Mai he preguntat als meus fills si un amic seu era de casa bona. En canvi, quan era petita, hi havia com un obsessió amb això de les cases bones.

És a dir, se’n parlava tant que teníem tres cases bones de referència: una d’Alforja, una de Reus i una d’universal.

La casa bona d’Alforja era Cal Botó. I la frase sempre era més o menys així: “Mare, vull tal o qual cosa” i la mare: “Fill meu que et penses que som de Cal Botó?” I aquí s’acabava la discussió. Vaig tardar molts anys a saber que els de Cal Botó eren de la casa bona local.

A Reus la casa bona d’aquell temps era “Cal Bula”. Ho deien així tot i que després vaig deduir que devia ser Cal Boule (pel carrer que li van dedicar) i ara ja sé que el tal Boule va ser un francès que va emigrar a Reus i va fer molta fortuna. Quan em deien que els Reis (Reixos) em portaven només una joguina perquè no érem de Cal Bula, ja us podeu imaginar el garbuix tan gran que tenia dins del meu cap.

I finalment, la casa bona universal era Cal Rotxil, així tal qual. Aquí encara vaig tardar moltíssims més anys a deduir que els tal Rotxil  eren els magnats jueus centreeuropeus. És a dir els Rothschild!

Comparats amb els Rothschild, els de cal Botó i els de cal Boule no es podrien considerar quasi ni de casa bona. Tot és relatiu!.

N'HI HA UN TIP I UNA OLLA PLENA!

Tampoc l’he sabuda trobar aquesta expressió però no em negareu que és molt gràfica i s’entén força bé.

Res a veure amb el menjar, tot i que el lèxic hi estigui relacionat. N´hi ha un tip i una olla plena! vol dir (o jo ho entenc així) que hem arribat al límit de la nostra paciència amb una determinada situació i que ja no podem més i ens hi volem rebel·lar. Un exemple podria ser: Ja n’hi ha prou! El poble sempre hi és però volem que els polítics vagin units i puguem fer la independència ben aviat!. N’hi ha un tip i una olla plena! Fa cinc anys i encara som on érem!!

Més que tips, doncs, i encara molt més que hi podríem estar perquè l’olla està plena...

FER SOPES AL CAP

Em pensava que aquesta expressió la deia tothom i m’ha sorprès no trobar-la documentada enlloc. O potser no ho he buscat prou!!

Entenc que Fer sopes al cap vol dir que determinada persona et farà fer tot el que ella vulgui, et convencerà de fer-ho i, a més, tu ho faràs a gust!

L’exemple més típic que he sentit és la frase referida als néts envers els avis: Ui, el Biel! Li fa sopes al cap a son avi! Li fa comprar joguines i només vol menjar les coses que a ell li agraden!

La imatge que em ve al cap és que el cervell no és el que regeix els actes sinó que algú ens n’ha fet sopes i farem el que aquesta persona vulgui sense tenir possibilitat de contradir ni de recontradir!.

DIJUNI

Aquest mot me l’ha recordat el meu amic Joan i això vol dir que ell també el diu.

Veig que dijuni és una varietat de dejuni que seria la paraula més acceptada. Però jo deia i encara dic dijuni.

Té dos sentits, d’una banda vol dir el dia abans és a dir la vigília: El tió es fa cagar el dijuni de Nadal.

I d’altra banda té el sentit de dijunar o dejunar, és a dir, no prendre aliments durant un temps més o menys llarg.

Són curioses les llengües, en català, el desdejuni, sinònim d’esmorzar, seria trencar el dijuni de les hores anteriors que hem dormit i que, per tant, hem dijunat.

En francès passa el mateix, jeûner, vol dir fer dijuni i, per tant, el trenquem amb el petit déjeuner (l’esmorzar).

En castellà també tenim ayunar i desayunar, que fan exactament el mateix procés.

I en anglès la paraula fast que coneixem com l’adjectiu ràpid, resulta que, com a nom i verb, vol dir dijuni i fer dijuni. O sigui que veiem claríssim que quan esmorzem -breakfast-  també trenquem el dijuni.

VENTURER

Aquest adjectiu sí que ja no l’he sentit mai més. Vol dir de segona mà, d’ocasió. L’últim record que tinc de fer servir aquesta paraula és de fa més de 60 anys. Vaig heretar una bicicleta dels meus germans (per tant, ja era de quarta mà!). Però resulta que quan la van comprar ja era una bicicleta venturera  i això vol dir que vés a saber quanta gent l’havia fet servir abans!!

Abans era normal que molta gent no tingués possibilitat de comprar-se un rellotge o qualsevol altra cosa de valor i el compraven venturer.

Ara estem en una cultura de consum dual, d’una banda fem servir moltes coses d’ “usar i llençar” i d’altra, hi ha botigues de segona mà per alguns objectes, roba i llibres, per exemple.

El que sí que ha aguantat és el comerç de cotxes de segona mà i, molta gent, avui en dia, es compra un cotxe venturer. Jo mateixa en vaig tenir un, era un R5 vermell. És clar que llavors ja no en vaig dir venturer sinó de segona mà. Llàstima que es perdi aquesta paraula, és més curta i a mi em suggereix que l’objecte en qüestió ja ha tingut moltes ventures i aventures abans d’arribar a les meves mans.

NI OBLIT NI PERDÓ

Avui em salto la meva norma de parlar de frases o paraules que ja no es diuen o que sembla que es van perdent. I com que tota norma té la seva excepció, avui parlaré de l’1 d’Octubre del 2017.

Tots ja sabem què vam fer, com ho vam fer i on estem després de cinc anys. Tots i cadascun de nosaltres sabem quina evolució hem fet en aquests cinc anys: Il·lusió, emprenyamenta, desil·lusió, reil·lusió, remprenyamenta...però el que tinc clar és que tots els que hi érem -i espero que molts més- continuem volent un país lliure i nou on ens puguem il·lusionar i emprenyar però sense dependre d’un altre país.

No entraré en discussions polítiques - Déu mos en reguard!! -  No sé si es podia fer una DUI o si no es podia fer. Si tindríem reconeixements internacionals o estaríem més sols que la una, però l’empenta de la gent és la que ho tira tot endavant. Ningú no ens regalarà res i quan estic pessimista penso que jo ja no veuré una Catalunya independent. Però, tot i així, vull fer tots els possibles per veure-ho. És per això que avui seré a l’Arc de Triomf per constatar que tot i el nostre desencís, continuem volent allò que volíem: Una Catalunya independent!!.(les dues expressions en negreta també són de les que es van perdent...no me n’he pogut estar!).

FALTAR

Faltar, el trobo dolç i tendre aquest verb. És un eufemisme per dir que algú ha mort o que ho farà algun dia. Jo encara el dic però ara ja menys perquè quan tens una certa edat, per parlar de la mort potser ja no ens cal cap eufemisme.

Però sento gent que diu, per exemple, a la seva parella: El dia que em faltis, no sé com m’ho faré. No em digueu que no sigui entendridor!. Quan siguis mort, com et trobaré a faltar! seria la versió sense eufemisme!.

Però és cert que dir a una persona que un dia serà morta, encara ens costa. Preferim dir, el dia que em faltis, el dia que ja no hi siguis... i el millor és que, quan es diu, es dona per fet que serà l’altra persona la que ens faltarà. És cert que també he sentit la versió de l’altra part però, en aquest cas, potser no és tan tendra: Ja ho veuràs ja quan jo et falti, busca-te’n un altre de seguida perquè tu sol no sé com t’ho faràs!

LLEVAR EL LLIT

He trobat aquesta expressió en el sentit que la dèiem abans, és a dir, treure tota la roba del llit. En el DIEC ho dona només com a “lleva el nen que ja és tard!”. és a dir: fes-lo aixecar del llit. Però al DCVB hi ha també el sentit de Llevar el llit: desfer-lo, alçar els matalassos i el tapall. He buscat tapall i és roba que cobreix el llit.

El procés de llevar el llit no era un procés qualsevol i implicava molt de temps en funció de la quantitat de llits que hi hagués a la casa.

Llevar el llit:  treure l’edredó, el cobrellit, les dues mantes, el llençol del damunt, els coixins i el llençol de sota. Això a l’hivern, a l’estiu t’estalviaves les dues mantes i l’edredó. Un cop ja ho havies llevat tot, havies d’aixecar el matalàs d’una banda i apropar-lo a la meitat del llit i agafar l’altra banda del matalàs i posar-lo damunt de l’altra, amb la qual cosa quedava el matalàs caragolat al damunt del sunyer. Llavors ho havies de deixar una estona perquè es ventilés. Temps que podies aprofitar per anar a llevar els altres llits.

I llavors venia la segona part, o sigui, fer el llit que començava sempre vigilant que el matalàs hagués quedat girat, és a dir, baixant-lo pel costat oposat d’on l’havies llevat. I el procés era l’invers: llençol de sota, llençol del damunt, les mantes, treure la gira del llençol per damunt de les mantes, el cobrellit i l’edredó. Els pijames i les camises de dormir els havies de plegar i posar-los ben posats sota el coixí quan el llit estava fet. Vaig estar molt contenta d’anar a treballar als 15 anys i acabar amb la meva obligació de fer aquesta tasca!!

Llevar els llits ja no ho he fet MAI MÉS!. He continuat fent els llits però amb matalassos que no es toquen (almenys cada dia!) i fundes nòrdiques que, si no existissin, s’haurien d’inventar!.

ANAR A JOCA

Me la va recordar el meu nebot i col·lega Xavier. Nebot perquè és fill de ma germana i col·lega perquè som filòlegs els dos. Ell en català i en anglès i jo només en anglès. Sempre em comenta aquestes expressions i em fa molt de suport ja que, de fet, vam viure els seus primers vuit anys junts. Llavors, encara que era molt petit, ja s’hi fixava en això de les paraules i les dites i moltes li sonen perquè teníem el mateix entorn.

Doncs Anar a joca o anar a joc vol dir anar a dormir. En principi es veu que es referia als animals, i especialment a l’aviram i als ocells. Els moixonets ja se’n van a joca.

Però  també ho diem -o ho dèiem- per a les persones: L’altra dia tenia tanta son i estava tan cansada que a les nou ja me’n vaig anar a joca!

BONA DIADA A TOTHOM!

PORTAR-SE L' OLI

Aquesta expressió sí que l’he trobada ben documentada i si la comento és perquè tinc la impressió que s’està perdent.

Portar-se l’oli vol dir que es tenen les qualitats que calen per reeixir. Es refereix a una persona molt espavilada.

Un exemple que recordo: Aquesta noia es porta l’oli. Ha entès la feina en un tres i no res i ja és absolutament autònoma.

Però també l’expressió té un sentit negatiu que jo desconeixia i és que també es diu que una persona es porta l’oli  si va amb males intencions.

Jo, que soc positiva de mena. no l’he emprat mai en negatiu i estic segura que és fruit del fet que, si una persona és espavilada i llesta i sap tirar endavant, és a dir que es porta l’oli, sempre hi haurà el gelós i envejós de torn que vulgui fer-nos creure que la persona en qüestió -tan llesta i eixerida- va amb males intencions. Com a societat i, en general, no tenim remei! L’enveja i el desconeixement fan molt de mal!

NO EM RECONTRADIGUIS!!

Aquest verb recontradir ni l’he trobat ni crec que existeixi i només l’havia sentir dir a casa. La frase era: A mi no em recontradiguis! I la deien la meva mare o la meva germana. Per tant, dedueixo que la que recontradeia era jo o els germans nois.

El sentit era el mateix que contradir i si deien recontradir era senzillament per posar-hi més èmfasi i perquè em quedés més clar que per molt que digués, jo no tenia la raó i no valia la pena de recontradir el que m’havien manat, aconsellat o suggerit quan potser jo no volia ni manaments ni consells ni suggeriments!! 

Però els grans sempre tenien la raó i no se’ls havia de recontradir mai!!

BAJOQUES, MONGETES TENDRES, FESOLS I MONGETES

Avui justament porto 47 anys vivint a Barcelona, de fet, quasi el doble dels 24 anys que vaig viure a Reus. I, així com m’he acostumat a parlar de botifarra enlloc de llangonissa o de llibres gruixuts en comptes de dobles, no em passa el mateix amb les bajoques i els fesols. Quines dues paraules més boniques i quina llàstima que els barcelonins (i molts d’altres) no les diguin!.

Per dir bajoques han de fer servir un diminutiu de monja i afegir-hi un adjectiu que parla de la seva condició de tendresa.

I per parlar de fesols (si no són de Santa Pau) han de dir un altre cop el diminutiu de monja.

Jo trobo que si hi ha unes paraules pròpies que no necessiten adjectius i que no tenen res a veure amb les residents d’un convent, doncs millor fer servir aquestes. Però que cadascú faci el que bonament li plagui. És només la meva opinió.

Per cert, us explico una anècdota dels meus primers anys a Barcelona. Era per allà l’any 76 o 77 (del segle passat, esclar!) i li dic a un alumne que em porti, si us plau, un llibre molt doble que m’he descuidat damunt de la taula de la biblioteca. El noi em mira amb cara de preocupat i em diu: Un llibre MOLT doble no pot ser, deus voler dir un llibre doble, és a dir DOS llibres. Doncs aquell dia vaig aprendre que ells en deien gruixut.

JA N'HI HA PROU DE PALLA AL RUC!!

Aquesta quasi que no la sé explicar de tant de temps que fa que ni la dic ni l’he sentida dir. Segurament la deien els pares.

Diria que el sentit és que si s’arriba a una situació que trobem que sobrepassa els límits de la nostra paciència diem: Ja n’hi ha prou de palla al ruc!  És un crit de queixa, de no poder més i de declarar que ja no ho aguantem. La diria una persona amb un gran aguant i que ha rebut per totes bandes (potser seria el ruc) i que arriba un moment que ja no aguanta més la pressió i explota.

Però si la persona que representa que diu la frase és el ruc,  per què es queixa del fet que li donin tanta palla? En principi és bo que l’alimentin.

Val més que en sobri que no que en falti. O potser el ruc s’aplica aquella altra dita de "Menjar poc i pair bé”.

ANAR COM UN CÍCERO

Em pensava que era força corrent i no l’he sabuda trobar aquesta expressió. Almenys en el sentit com l’entenem.

Amb la gent que ho he comentat Anar com un cícero vol dir que aquesta persona va de pressa i que no hi ha res que el pugui entretenir. Va al seu aire i sense dificultats motrius. Allò de: Mira-te’l, vist i no vist! Va com un cícero!

En canvi he trobat Anar cirat com un cícero i el sentit que li donen és el d’anar mudat, ben vestit i ben calçat! Allò que en diríem Anar fet un figurí (o un pinzell).

En fi, que no ho acabo d’aclarir. Seguiré amb la recerca i s’accepten aportacions!!