És a dir que La millor paraula és la que queda per dir. O, si no tens res interessant a dir, val més que callis.
El problema és que quan la meva mare deia aquest expressió, jo entenia que la millor paraula era LACALLADA i, francament, jo trobava que no n’hi havia per tant per considerar-la la MILLOR paraula. N’hi havia d’altres molt més boniques, més dolces, més sonores... i tant que sí! Però als anys 50 o 60 o 70 als pares no se’ls discutia mai res i sempre tenien raó. I encara diria més, si em deien que la millor paraula era LACALLADA doncs algun motiu hi devia haver i qui era jo per discutir-ho...
Després et fas gran i un dia, en el context adequat, tornes a sentir l’expressió i entens el seu veritable sentit i llavors tot es posa a lloc.