EL TEMPS DEL RELLOTGE

No entenc com, amb tantes paraules que tenim (i digueu-me a mi que faig el Paraulògic cada dia!), hàgim de tenir el mateix mot, TEMPS, tant per designar la durada de les coses com per a la meteorologia.

Avui parlaré de dites relacionades amb el temps dels rellotges.

Arribar a tal i quina hora: he vist que només es diu en algunes comarques del sud. El significat és molt tard.

A tres quarts de quinze: Tant vol dir tard com estar descentrat: Han arribat a tres quarts de quinze i ja no quedava ningú a la festa. O bé: Aquesta noia té el cap a tres quarts de quinze, es distreu per qualsevol cosa.

No és cap hora: Sempre és una hora o altra però qui diu aquesta frase vol dir que encara és aviat, que encara queda temps... Que ja marxeu? – No, que encara  no és cap hora! Ja marxarem més tard.

No tocar ni quarts ni hores: el sentit és desvariejar (verb que també es perd). Mira que era assenyat el Robert però fa una temporada que no toca ni quarts ni hores.

A bona hora: vol dir aviat i també el seu contrari, a destemps o a deshora. Suposo que el to és el que li dona la ironia. Si no hi vas a bona hora, no et rebrà pas (ben aviat).I el contrari: A bona hora arribes tu! Ja han marxat tots!

En mala hora i en bona hora: també dos contraris que s’entenen molt bé: En mala hora et vaig conèixer o bé: En bona hora vas fer cap a la meva vida.

I ja està! Se m’ha fet l’hora de plegar!

BENVINGUDA A L'ABRIL! (QUE JA TOCAVA!)

Avui l’Abril, la meva neta gran fa tres anys i m’adono que, així com al febrer d’enguany vaig donar la benvinguda a la seva germana Jana, a l’Abril no en vaig tenir ocasió perquè encara no escrivia aquest blog. Justament el vaig començar el mes següent.

L’Abril és una criatura molt bonica i alegre  (ves què us he de dir jo!). Va néixer en plena pandèmia i ens ha canviat la vida (la pandèmia també una mica, però ni de bon tros!). Va tenir el detall de néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat i el mateix dia que els germans de l’avi i de l’àvia materns (l'Alfons i el Miquel).

Ens ha canviat la vida en el sentit que ser avis era una situació que desconeixíem i confirmo que sí, que tal com ens deien, els nets s’estimen d’una manera especial.

Jo no vaig conèixer cap dels meus quatre avis, per tant no en tinc cap record i només els conec per unes fotografies en blanc i negre que hi havia a casa dels meus pares. Això va fer que no conegués aquesta relació avis-neta i, tot i que no la vaig trobar a faltar, ara penso que hagués estat bonic de conèixer-los.

Ara només volem poder viure uns quants anys més per veure créixer l’Abril i la Jana i gaudir de la vida que els seus pares primer, els quatre avis, familiars i amics després, volem que sigui una vida plena i feliç.

BENVINGUDA A LES NOSTRES VIDES, ABRIL (amb tres anys de retard!) 

LA SALUT (O NO)

Avui us comento unes quantes expressions relacionades amb la salut o amb la seva mancança.

Estar cloc-i-piu: es diu de les persones decaigudes i malaltisses.

Com més anem, menys valem: cada dia que passa anem perdent facultats.

Qui dia passa, any empeny: la versió positiva de l’anterior.

Tenir una salut de ferro: persona forta amb pocs problemes de salut.

Tenir una mala salut de ferro: persona amb molts problemes de salut però que se’n va sortint i millor que d’altres no tan malats com ella.

El mal de cap, el ventre ho sap: l’alimentació com a causa del mal de cap i d’altres malalties.

Tenir poca virtut:  Tenir poca salut.

I al final tothom se n’anirà al canyet, que és una manera poc fina de dir morir-se ja que el canyet és el lloc on s’enterren les bèsties mortes.

Però mentrestant Tot això que tenim de més que és una aproximació a Que nos quiten lo bailao!

FER LA FI DEL CAGAÈLASTICS

He trobat que d’aquesta dita se’n podia explicar l’origen concret i el dia de la seva aparició tot i que després va aparèixer una referència anterior.

Vol dir acabar malament en la fortuna i en la salut.

Podem trobar l’expressió La fi del cagaelàstics en una auca atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, escrita en ocasió de la mort del dictador Franco, a l'any 1975. El títol sencer de l’auca és: L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics).

https://blocs.mesvilaweb.cat/pribera/auca-de-lenfados-o-la-fi-del-cagaelastics/#:~:text=AUCA

Però es veu que no és tan “nova” i que ja la podem trobar en una revista  publicada a l’any 1923:

https://ddd.uab.cat/pub/tuies/tuies_a1923m12d13n11.pdf

a la pàgina 9, on s’explica que un trobador rep un premi per les seves cançons i poemes i que el premi consisteix en uns elàstics. Els hi posa una dama de tal bellesa que el pobre trobador ha de córrer a fer les necessitats perquè amb l’emoció li agafa una descomposició de “ventrell”. Ja us podeu imaginar què va passar amb els elàstics en qüestió i amb el poeta caganer ...

Us recomano que llegiu els dos enllaços. Són divertits i en un llenguatge amb cinquanta anys de diferència.

NO ESTÀ GRAS DE BUFAR EL FOC

Aquesta dita no l’he sabuda trobar. Però us puc assegurar que no me l’he inventada tot i que fa anys i panys que no l’he sentida.

El foc de les cases -a terra o a la cuina econòmica- s’havia de bufar perquè fos ben viu i no s’apagués. Ja sé que hi ha manxes que fan aquest servei però no tothom en tenia. Llavors penseu en la posició de les galtes quan bufem: totes plenes d’aire i ben rodonetes...

Doncs ja ho tenim: el significat és que si una persona està grassa (grossa) i té aquestes galtetes arrodonides, no és pas de bufar el foc sinó que entenem que és una persona que menja molt i que el menjar li aprofita!

El Pere no està gras de bufar el foc ja que menja moltes botifarres i carn de moltó!  Són de casa bona!

Això em recorda una cançó que cantava la mare i de la qual només recordo això:

.....i un tallet de cansalada perquè de carn de moltó només en solen menjar per la Festa Major...

TREURE EL VENTRE DE PENA

I que gràfica que resulta aquesta expressió! S’ha perdut quasi totalment perquè ve d’una època en què el menjar era quasi una cosa sagrada. N’hi havia poc i s’havia de repartir bé.

Si et queia un tros de pa a terra, se li feia un petó al plegar-lo. Suposo que també el bufàvem per netejar-lo. Però el fet és que no es podia llençar res.

A casa, un dia a la setmana menjàvem una costella de be (els dilluns!) i dic UNA i, això sí, amb moltes patates o esbergínies. Jo crec que em ve de llavors aquest costum que tinc d’escurar tant els ossos!. Allí no quedava res, ni la pell de l’os que era com un tel.

Suposo que quan ja ens vam veure una mica les orelles, ja hi havia més d’un tall de carn. I ara, a casa o al restaurant, quan mengem costelles, sempre n’hi ha com a mínim dues o tres. Però les continuo escurant amb delit!

La definició de “treure el ventre de pena” és saciar la fam. M’ha agradat un dels exemples que he trobat:

Si es pot quedar de mosso en aquella masia, podrà treure el ventre de pena perquè menjarà molt bé.

Ja es veu que el ventre amb pena era una circumstància habitual en moltes persones. Així doncs quan et podies afartar i treure el rau-rau dels budells era una cosa extraordinària.

I ahir, que era Divendres Sant, vam treure el ventre de pena perquè ens vam menjar un suquet de bacallà d’aquells de tota la vida. L’ha fet el Lluís M (qui si no!) amb la recepta de la nostra amiga Àngels.

BONA PASQUA!

LA MEVA SETMANA SANTA D'ANTANY

La meva Setmana Santa està relacionada amb Reus. En els 24 anys que hi vaig viure no em vaig perdre cap dels actes d’una setmana que es vivia amb respecte i quasi amb una mica de por.

Ja fa 48 anys que no hi visc, a Reus i les Setmanes Santes en un moment o altre es van convertir en temps de viatges i sortides amb els amics. Vaig deixar les processons enrere (en dèiem professons) i també aquest sentiment de tristor que ens acompanyava tota la Setmana Santa.

Us faig un resum de les activitats d’aquells dies i tot i que moltes encara es deuen fer, ja no formen part de la meva rutina actual. De tota manera, cada any em raca d’anar a Reus i poder tornar a viure-ho. Potser ho faré.

El Passio: (Així sense accent).En dèiem així: era l’evangeli de tota la Passió i Mort de Jesús. Es llegia el Diumenge de Rams i el Divendres Sant, si no ho recordo malament.

Anar a beneir la palma. Es feia el Diumenge de Rams. Els meus fills encara hi van anar. Amb uns palmons i unes palmes dels quals encara sento l’olor. Aquells dies deixàvem els fills amb els avis, la padrina i els cosins mentre anàvem de viatge.

Anar a visitar Monuments: A les esglésies es tapaven tots els sants amb fundes fosques fins al Diumenge de Resurrecció. El Dijous Sant hi havia un Monument que era l’exposició de la Sagrada Custòdia tota acompanyada de palmes i palmons. Les famílies amb vestimenta fosca o directament negra, anaven a visitar aquests monuments en tantes esglésies de la ciutat com podien. Algunes dones anaven amb “Mantellina i peineta”.

I a la nit, una processó que feia por de tant de silenci. Era, és clar, la Processó del Silenci.

Divendres Sant: Era el gran dia, a la matinada ja hi havia el Via Crucis.

A les 12 portaven el Sant Crist de la Sang des de la Puríssima Sang (la seva parròquia) fins a Sant Pere, la prioral.

Llavors hi havia la Funció de les 7 paraules, un predicador especial feia un sermó sobre cadascuna de les últimes paraules que Crist va pronunciar a la Creu.

Llavors es feia el camí invers i tothom seguia el Sant Crist fins a la seva parròquia i amb una plaça de la Sang plena de gom a gom i enmig d’un silenci espectacular, es demanaven les Tres Gràcies al Majestuós Sant Crist. Eren tres desitjos personals que volíem aconseguir. En el meu cas, eren Salut i Feina (recordeu que érem autònoms) i de la tercera no me’n recordo pas.Devia variar cada any.

I llavors al vespre ja teníem la Processó del Sant Enterrament. A l’època meva en dèiem la Professó del Sant Enterro (i tan amples!).

Era espectacular. Durava més de tres hores i veies passar els passos (també en dèiem misteris!)  dels diferents gremis i agrupacions reusenques de la Setmana Santa amb tots els confrares tapats amb cucurulles que no sé si sabeu què eren. No cal dir que el millor pas era el del Nostre Pare Jesús de la Columna (els dels paletes, o sigui, el nostre) i no perquè fos el de casa sinó perquè en aquella època, era l’únic que encara el duien a les espatlles. Ara ja fa molts anys que no ho fan.

I després i com a destacable ja hi havia el Dilluns de Pasqua en què s’anava a menjar la mona. En el meu cas, al maset, o a la Boca de la Mina (ja amb amigues) o a Santa Anna de Castellvell.

ANAR D'ESTROP

Ves per on! Jo em pensava que anar d’estrop volia dir anar vestit de manera normal, sense arreglar pas massa. És a dir, portar la roba habitual, la de cada dia...

Em poso a buscar la confirmació d’aquesta meva teoria i em trobo que:

Vent d’estrop: és una expressió que utilitzaven antigament els pescadors, quan pescaven a vela.(No en tenia ni idea).

A tot estrop: veloçment, a tota marxa, a tot gas, a tota pastilla...(ni semències d’aquest significat).

També estrop és una abraçadora de corda per embarcar o desembarcar farcells. (No ho hagués dit mai!).

També Vent d’Estrop és el nom d’un club de vogadors  de Cambrils.

I hi ha un Grup Estrop de cantants i músics dels anys 60 de Badalona.

Com veieu no hi havia res relacionat amb la roba fins que he trobat:

A tot vestir, per tot vestir, contínuament, sempre: a tot estrop. Es diu de les coses que són abundoses o molt habituals, per exemple de la roba que es porta sempre!.

Doncs ja està! Dono per confirmat el sentit que jo entenia tot i que he après totes les altres accepcions! Doncs millor!

LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament. 

AVUI VA DE BODES

Estava pensant en dites relacionades amb casaments i, de moment, se m’acuden aquestes:

A bodes em convides: ve a dir que em proposes alguna cosa que em ve molt de gust i em fa molta il·lusió. I tant que t’acompanyaré de viatge! A bodes em convides! Ja saps que això de viatjar és lo meu.

Si a la boda no m’hi vols, no em convidis el dijous: Aquesta no l’he trobada enlloc però recordo que, a casa, volia dir allò que sembla que vol dir. Es veu que la gent s’acostumava a casar els diumenges. Per tant, si em convidaves el dijous anterior, vol dir que ja no tenia temps de fer tots el preparatius per poder assistir al casament. Per tant, en realitat, no m’hi volien pas al casament.

Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat: doncs això! Queda clar que no anaven a Montserrat, sinó que era el marit qui l’hi portava! Ara es porta més anar a Cancun. I ningú porta a ningú, més aviat els hi porten!

Home casat, burro espatllat: Té mala bava la dita aquesta perquè pressuposa que l’home ja era burro abans de casar-se i que el matrimoni no ha fet més que empitjorar-lo. 

DONCS JA HA ARRIBAT LA JANA!!

I aquesta no és cap dita o expressió que s’estigui perdent!. Tenim una nova neta, la Jana, la germana de l’Abril. Es portaran quasi bé tres anys i espero que, com en el meu cas, tenir una germana sigui per a elles una de les millors coses del món.

La Jana va néixer el dimecres de matinada o sigui que JA té tres dies. És molt bonica però ves que us he de dir jo!

Tot ha anat molt bé, gràcies a Déu i ja són a casa seva.

Jana preciosa, l’àvia t’explicarà contes (molts!), jugarà amb tu, et pentinarà, et portarà a passejar, t’ensenyarà a fer ganxet i, encara que no et faré macarrons (això ho deixem per a l’avi), quan siguis més grandeta et donaré croissantets de xocolata!

Tens uns pares i una germana que t’estimen amb bogeria i una família i uns amics que estaran amb tu i per tu!

BENVINGUDA A LA VIDA!!

 

BEU MÉS QUE UN TERRAT NOU

Aquesta dita ja s’entén bé i no calen gaires explicacions. Si et diuen aquesta frase vol dir que als ulls de la persona que t’ho diu, beus més del compte o directament, ets un borratxo.

Però per què un terrat nou “beu” més que no pas un terrat vell? Doncs perquè el material del terrat nou absorbeix tota l’aigua de pluja que cau i és tan porós que s’ho empassa tot com si fos una esponja.

Imagino que al cap d’un temps, el terrat nou ja no ho és tant de nou i ja no és tan porós com abans.

Altres maneres de dir que beus molt:

Portar una merda com un piano

Anar trompa

Portar una turca

Anar gat

Anar pet

Però la que m’ha fet més gràcia és Portar una mantellina perquè no sé pas d’on deu venir...

Ah! i un dia parlaré de les mantellines que hi deu haver molt jovent que ja no deu saber què vol dir.

ANAR AMB UNA SABATA I UNA ESPARDENYA

Vol dir fer les coses amb mitjans insuficients. De qualsevol manera, sense l’ajut ni el suport que caldria per fer una feina ben feta, amb tots els ets i uts!.

En aquest país, de voluntat no ens en falta però al final sempre acabem fent les coses amb una sabata i una espardenya!  I tot i així, de vegades les fem i les fem molt bé! Imagineu-vos com les faríem amb més mitjans i no tanta bona voluntat.

Com sempre, m’agrada saber l’origen de la dita i, en aquest cas, voldria dir “vestir-se de manera descurada”. Molt lògic, o portem sabates o portem espardenyes però el que no pot ser és que anem amb un calçat de cada manera!.(De moment!, perquè ja sabem que només que es posés de moda... o que siguin els dies del Carnastoltes)

La foto que il·lustra aquest post no són pas una sabata i una espardenya sinó que són una vamba i una espardenya però estareu d’acord que moltes de les vambes d’avui dia són més “valuoses” que moltes de les sabates!

A CADASCÚ EL QUE SIGUI SEU I A ROBAR EL QUE ES PUGUI

Aquesta frase sí que l’he trobat documentada i vol dir allò que sembla que vol dir: Tenim el que tenim i és ben nostre però si es pot tenir alguna coseta més... fent trampes en els comptes, no tornant allò que devem, aprofitant que ara no mira ningú, fent-se el distret en els impostos, és a dir ROBANT, doncs mira! Tot això que tindrem de més!

L’instint de robar deu ser més propi de les terres del sud. Em va estranyar moltíssim, la primera vegada que vaig anar a Anglaterra, el fet de veure les ampolles de llet a la porta de les cases i que ningú els les robés. O els diaris que els repartidors llencen a les portes de les cases americanes, segons veiem a les pel·lícules, i que només agafen els seus legítims propietaris.

Aquí a casa meva ja m’han pres dues vegades l’estora de netejar els peus abans d’entrar al pis i ara ja no n’hi poso cap més. I ja em direu quin poc valor deu tenir una estora ja usada!  

PERDRE LA XAVETA

Aquesta expressió feia anys i panys que no la sentia. Me l’ha fet arribar el meu amic Jordi, fill de l’Espluga, i m’ha enviat un article de la revista Francolí on la comenten.

Per una vegada, em limitaré a copiar el que Joan Amades explica sobre aquesta dita en el seu Refranyer català i que apareix en aquesta revista de la Conca de Barberà:

Perdre la xaveta equival a perdre la serenitat, els estreps, la paciència o la concepció justa i clara d’una cosa, generalment és usada aquesta expressió quan provoca aquest estat alguna causa extraordinària.

També és usada per a significar una pèrdua de coneixement o de sentit clar, per follia, etc.

La xaveta és un terme antiquat aplicat a la clàvia, clavilla o clau, especialment a la del fusell dels carruatges, que priva que se n’escapin les rodes per la punta. La xaveta, doncs, tot i la seva petitesa, és la que  enclou i sosté el vehicle, i la seva pèrdua equival al seu desencaixament i desequilibri i, per tant, a la impossibilitat de funcionar normalment. Un sentit idèntic enclou aquesta dita tractant-se d’instruments musicals, car la pèrdua de la xaveta fa impossible que les cordes en mantinguin tibants i, per tant, no poden produir el so desitjat. També té tot el mateix sentit la frase Tenir els cargols fluixos, que és aplicada per a indicar que no s’està prou bé del cap.

Fins aquí ha parlat Joan Amades i a mi només em queda afegir un exemple:Ja fa molt de temps que hem perdut la xaveta tots plegats en el tema de no fer o deixar de fer alguna cosa per NO ofendre ningú. Em sap molt greu però els Reis d’Orient eren reis o savis i no pas reines o sàvies. 

També a la cova de Betlem, segons la Bíblia i tradició, hi havia Sant Josep i la Mare de Déu i no pas dues marededéus. En fi, si perdem la xaveta en temes de tradicions i costums, anirà el carro pel pedregar (i mai tan ben dit!).

AQUÍ CAIC I ALLÀ M'AIXECO

M’agrada aquesta expressió. Vol dir anar fent, amb alternatives bones i dolentes.

Poso un exemple: Com et va la botiga? Uf, aquí caic i allà m’aixeco. No me n’acabo de sortir però vull seguir endavant mentre pugui!

En els exemples que he trobat sempre hi ha un aire positiu, és a dir, que malgrat els entrebancs, la persona se’n surt d’aixecar-se.

També es fa servir per temes de l’estat de salut:

-Com està ton pare?

-Doncs mira, aquí caic i allà m’aixeco. Ha passat un hivern molt fotut però ara està força reviscolat.

Ara tinc una edat en què, cada vegada, em fa més por de caure -fins i tot diria pànic- i és que potser ja veig que després de la caiguda seria bastant difícil d’aixecar-se!. Però amb il·lusió, eh!!

AMB UNA MÀ AL DAVANT I L'ALTRA AL DARRERE

El sentit que té aquesta expressió és de ser pobre, més aviat de tornar-se pobre després d’un fet o d’una circumstància.

Per exemple: Tota la vida jugant a la borsa amb tanta mala sort que s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere.

M’imagino que el fet d’anar amb les mans en aquesta posició, vindria a ser, segurament, que la mà del davant taparia els genitals i la del darrere taparia el cul. La persona en qüestió és tan pobre que ha d’anar despullat i sort en té de les mans per no ensenyar les vergonyes.

Unes altres expressions relacionades amb les mans són (entre moltes més):

Tirar la pedra i amagar la mà: actuar d’amagat.

Posar les mans al foc: estar segur d’alguna cosa.

Rentar-se les mans: desentendre’s d’alguna cosa (com Ponç Pilat).

I finalment: Tenir la mà foradada: gastar més del que ens podem permetre o fer-ho d’una manera excessiva.

QUI PAGA DESCANSA, I QUI COBRA, ENCARA MÉS

Com més amics, més clars! Si et dec alguna cosa, te la pago així que pugui i ja no cal pensar-hi més. Tu cobres i jo ja no et dec res.

Suposo que la paraula encara quan diem que el qui rep els diners encara descansa més, deu estar relacionada amb el fet que potser ens sap greu de reclamar uns diners a la persona que ens els deu.

Anirem a Hamlet (quasi sempre es fa cap a Shakespeare!). En un moment determinat, Poloni dóna un consell al seu fill Laertes: Neither a borrower nor a lender be” és a dir, no demanis diners ni en deixis ja que pots perdre diners i amic. Sempre hi ha excepcions però crec que és un bon consell.

Avui en dia i amb els bizums ja no hi ha treva. Faig un pagament en nom meu i d’altra gent i, al cap d’un moment, tinc el mòbil inundat d’avisos notificant-me que els altres ja m’han pagat la seva part del deute. Ho trobo fabulós. Com deia aquell de la sarsuela:”hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad” I no parlem de l’aplicació Tricount que, posant el que paga cadascú en cada situació (en un viatge, per exemple), et diu en tot moment qui deu què, a qui i quant. Ara només li faltaria que quan n’hi ha un que no pagués, li enviés el Cobrador del Frac.