LA SALUT (O NO)

Avui us comento unes quantes expressions relacionades amb la salut o amb la seva mancança.

Estar cloc-i-piu: es diu de les persones decaigudes i malaltisses.

Com més anem, menys valem: cada dia que passa anem perdent facultats.

Qui dia passa, any empeny: la versió positiva de l’anterior.

Tenir una salut de ferro: persona forta amb pocs problemes de salut.

Tenir una mala salut de ferro: persona amb molts problemes de salut però que se’n va sortint i millor que d’altres no tan malats com ella.

El mal de cap, el ventre ho sap: l’alimentació com a causa del mal de cap i d’altres malalties.

Tenir poca virtut:  Tenir poca salut.

I al final tothom se n’anirà al canyet, que és una manera poc fina de dir morir-se ja que el canyet és el lloc on s’enterren les bèsties mortes.

Però mentrestant Tot això que tenim de més que és una aproximació a Que nos quiten lo bailao!

FER LA FI DEL CAGAÈLASTICS

He trobat que d’aquesta dita se’n podia explicar l’origen concret i el dia de la seva aparició tot i que després va aparèixer una referència anterior.

Vol dir acabar malament en la fortuna i en la salut.

Podem trobar l’expressió La fi del cagaelàstics en una auca atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, escrita en ocasió de la mort del dictador Franco, a l'any 1975. El títol sencer de l’auca és: L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics).

https://blocs.mesvilaweb.cat/pribera/auca-de-lenfados-o-la-fi-del-cagaelastics/#:~:text=AUCA

Però es veu que no és tan “nova” i que ja la podem trobar en una revista  publicada a l’any 1923:

https://ddd.uab.cat/pub/tuies/tuies_a1923m12d13n11.pdf

a la pàgina 9, on s’explica que un trobador rep un premi per les seves cançons i poemes i que el premi consisteix en uns elàstics. Els hi posa una dama de tal bellesa que el pobre trobador ha de córrer a fer les necessitats perquè amb l’emoció li agafa una descomposició de “ventrell”. Ja us podeu imaginar què va passar amb els elàstics en qüestió i amb el poeta caganer ...

Us recomano que llegiu els dos enllaços. Són divertits i en un llenguatge amb cinquanta anys de diferència.

NO ESTÀ GRAS DE BUFAR EL FOC

Aquesta dita no l’he sabuda trobar. Però us puc assegurar que no me l’he inventada tot i que fa anys i panys que no l’he sentida.

El foc de les cases -a terra o a la cuina econòmica- s’havia de bufar perquè fos ben viu i no s’apagués. Ja sé que hi ha manxes que fan aquest servei però no tothom en tenia. Llavors penseu en la posició de les galtes quan bufem: totes plenes d’aire i ben rodonetes...

Doncs ja ho tenim: el significat és que si una persona està grassa (grossa) i té aquestes galtetes arrodonides, no és pas de bufar el foc sinó que entenem que és una persona que menja molt i que el menjar li aprofita!

El Pere no està gras de bufar el foc ja que menja moltes botifarres i carn de moltó!  Són de casa bona!

Això em recorda una cançó que cantava la mare i de la qual només recordo això:

.....i un tallet de cansalada perquè de carn de moltó només en solen menjar per la Festa Major...

TREURE EL VENTRE DE PENA

I que gràfica que resulta aquesta expressió! S’ha perdut quasi totalment perquè ve d’una època en què el menjar era quasi una cosa sagrada. N’hi havia poc i s’havia de repartir bé.

Si et queia un tros de pa a terra, se li feia un petó al plegar-lo. Suposo que també el bufàvem per netejar-lo. Però el fet és que no es podia llençar res.

A casa, un dia a la setmana menjàvem una costella de be (els dilluns!) i dic UNA i, això sí, amb moltes patates o esbergínies. Jo crec que em ve de llavors aquest costum que tinc d’escurar tant els ossos!. Allí no quedava res, ni la pell de l’os que era com un tel.

Suposo que quan ja ens vam veure una mica les orelles, ja hi havia més d’un tall de carn. I ara, a casa o al restaurant, quan mengem costelles, sempre n’hi ha com a mínim dues o tres. Però les continuo escurant amb delit!

La definició de “treure el ventre de pena” és saciar la fam. M’ha agradat un dels exemples que he trobat:

Si es pot quedar de mosso en aquella masia, podrà treure el ventre de pena perquè menjarà molt bé.

Ja es veu que el ventre amb pena era una circumstància habitual en moltes persones. Així doncs quan et podies afartar i treure el rau-rau dels budells era una cosa extraordinària.

I ahir, que era Divendres Sant, vam treure el ventre de pena perquè ens vam menjar un suquet de bacallà d’aquells de tota la vida. L’ha fet el Lluís M (qui si no!) amb la recepta de la nostra amiga Àngels.

BONA PASQUA!

LA MEVA SETMANA SANTA D'ANTANY

La meva Setmana Santa està relacionada amb Reus. En els 24 anys que hi vaig viure no em vaig perdre cap dels actes d’una setmana que es vivia amb respecte i quasi amb una mica de por.

Ja fa 48 anys que no hi visc, a Reus i les Setmanes Santes en un moment o altre es van convertir en temps de viatges i sortides amb els amics. Vaig deixar les processons enrere (en dèiem professons) i també aquest sentiment de tristor que ens acompanyava tota la Setmana Santa.

Us faig un resum de les activitats d’aquells dies i tot i que moltes encara es deuen fer, ja no formen part de la meva rutina actual. De tota manera, cada any em raca d’anar a Reus i poder tornar a viure-ho. Potser ho faré.

El Passio: (Així sense accent).En dèiem així: era l’evangeli de tota la Passió i Mort de Jesús. Es llegia el Diumenge de Rams i el Divendres Sant, si no ho recordo malament.

Anar a beneir la palma. Es feia el Diumenge de Rams. Els meus fills encara hi van anar. Amb uns palmons i unes palmes dels quals encara sento l’olor. Aquells dies deixàvem els fills amb els avis, la padrina i els cosins mentre anàvem de viatge.

Anar a visitar Monuments: A les esglésies es tapaven tots els sants amb fundes fosques fins al Diumenge de Resurrecció. El Dijous Sant hi havia un Monument que era l’exposició de la Sagrada Custòdia tota acompanyada de palmes i palmons. Les famílies amb vestimenta fosca o directament negra, anaven a visitar aquests monuments en tantes esglésies de la ciutat com podien. Algunes dones anaven amb “Mantellina i peineta”.

I a la nit, una processó que feia por de tant de silenci. Era, és clar, la Processó del Silenci.

Divendres Sant: Era el gran dia, a la matinada ja hi havia el Via Crucis.

A les 12 portaven el Sant Crist de la Sang des de la Puríssima Sang (la seva parròquia) fins a Sant Pere, la prioral.

Llavors hi havia la Funció de les 7 paraules, un predicador especial feia un sermó sobre cadascuna de les últimes paraules que Crist va pronunciar a la Creu.

Llavors es feia el camí invers i tothom seguia el Sant Crist fins a la seva parròquia i amb una plaça de la Sang plena de gom a gom i enmig d’un silenci espectacular, es demanaven les Tres Gràcies al Majestuós Sant Crist. Eren tres desitjos personals que volíem aconseguir. En el meu cas, eren Salut i Feina (recordeu que érem autònoms) i de la tercera no me’n recordo pas.Devia variar cada any.

I llavors al vespre ja teníem la Processó del Sant Enterrament. A l’època meva en dèiem la Professó del Sant Enterro (i tan amples!).

Era espectacular. Durava més de tres hores i veies passar els passos (també en dèiem misteris!)  dels diferents gremis i agrupacions reusenques de la Setmana Santa amb tots els confrares tapats amb cucurulles que no sé si sabeu què eren. No cal dir que el millor pas era el del Nostre Pare Jesús de la Columna (els dels paletes, o sigui, el nostre) i no perquè fos el de casa sinó perquè en aquella època, era l’únic que encara el duien a les espatlles. Ara ja fa molts anys que no ho fan.

I després i com a destacable ja hi havia el Dilluns de Pasqua en què s’anava a menjar la mona. En el meu cas, al maset, o a la Boca de la Mina (ja amb amigues) o a Santa Anna de Castellvell.

ANAR D'ESTROP

Ves per on! Jo em pensava que anar d’estrop volia dir anar vestit de manera normal, sense arreglar pas massa. És a dir, portar la roba habitual, la de cada dia...

Em poso a buscar la confirmació d’aquesta meva teoria i em trobo que:

Vent d’estrop: és una expressió que utilitzaven antigament els pescadors, quan pescaven a vela.(No en tenia ni idea).

A tot estrop: veloçment, a tota marxa, a tot gas, a tota pastilla...(ni semències d’aquest significat).

També estrop és una abraçadora de corda per embarcar o desembarcar farcells. (No ho hagués dit mai!).

També Vent d’Estrop és el nom d’un club de vogadors  de Cambrils.

I hi ha un Grup Estrop de cantants i músics dels anys 60 de Badalona.

Com veieu no hi havia res relacionat amb la roba fins que he trobat:

A tot vestir, per tot vestir, contínuament, sempre: a tot estrop. Es diu de les coses que són abundoses o molt habituals, per exemple de la roba que es porta sempre!.

Doncs ja està! Dono per confirmat el sentit que jo entenia tot i que he après totes les altres accepcions! Doncs millor!

LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament. 

AVUI VA DE BODES

Estava pensant en dites relacionades amb casaments i, de moment, se m’acuden aquestes:

A bodes em convides: ve a dir que em proposes alguna cosa que em ve molt de gust i em fa molta il·lusió. I tant que t’acompanyaré de viatge! A bodes em convides! Ja saps que això de viatjar és lo meu.

Si a la boda no m’hi vols, no em convidis el dijous: Aquesta no l’he trobada enlloc però recordo que, a casa, volia dir allò que sembla que vol dir. Es veu que la gent s’acostumava a casar els diumenges. Per tant, si em convidaves el dijous anterior, vol dir que ja no tenia temps de fer tots el preparatius per poder assistir al casament. Per tant, en realitat, no m’hi volien pas al casament.

Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat: doncs això! Queda clar que no anaven a Montserrat, sinó que era el marit qui l’hi portava! Ara es porta més anar a Cancun. I ningú porta a ningú, més aviat els hi porten!

Home casat, burro espatllat: Té mala bava la dita aquesta perquè pressuposa que l’home ja era burro abans de casar-se i que el matrimoni no ha fet més que empitjorar-lo. 

DONCS JA HA ARRIBAT LA JANA!!

I aquesta no és cap dita o expressió que s’estigui perdent!. Tenim una nova neta, la Jana, la germana de l’Abril. Es portaran quasi bé tres anys i espero que, com en el meu cas, tenir una germana sigui per a elles una de les millors coses del món.

La Jana va néixer el dimecres de matinada o sigui que JA té tres dies. És molt bonica però ves que us he de dir jo!

Tot ha anat molt bé, gràcies a Déu i ja són a casa seva.

Jana preciosa, l’àvia t’explicarà contes (molts!), jugarà amb tu, et pentinarà, et portarà a passejar, t’ensenyarà a fer ganxet i, encara que no et faré macarrons (això ho deixem per a l’avi), quan siguis més grandeta et donaré croissantets de xocolata!

Tens uns pares i una germana que t’estimen amb bogeria i una família i uns amics que estaran amb tu i per tu!

BENVINGUDA A LA VIDA!!

 

BEU MÉS QUE UN TERRAT NOU

Aquesta dita ja s’entén bé i no calen gaires explicacions. Si et diuen aquesta frase vol dir que als ulls de la persona que t’ho diu, beus més del compte o directament, ets un borratxo.

Però per què un terrat nou “beu” més que no pas un terrat vell? Doncs perquè el material del terrat nou absorbeix tota l’aigua de pluja que cau i és tan porós que s’ho empassa tot com si fos una esponja.

Imagino que al cap d’un temps, el terrat nou ja no ho és tant de nou i ja no és tan porós com abans.

Altres maneres de dir que beus molt:

Portar una merda com un piano

Anar trompa

Portar una turca

Anar gat

Anar pet

Però la que m’ha fet més gràcia és Portar una mantellina perquè no sé pas d’on deu venir...

Ah! i un dia parlaré de les mantellines que hi deu haver molt jovent que ja no deu saber què vol dir.

ANAR AMB UNA SABATA I UNA ESPARDENYA

Vol dir fer les coses amb mitjans insuficients. De qualsevol manera, sense l’ajut ni el suport que caldria per fer una feina ben feta, amb tots els ets i uts!.

En aquest país, de voluntat no ens en falta però al final sempre acabem fent les coses amb una sabata i una espardenya!  I tot i així, de vegades les fem i les fem molt bé! Imagineu-vos com les faríem amb més mitjans i no tanta bona voluntat.

Com sempre, m’agrada saber l’origen de la dita i, en aquest cas, voldria dir “vestir-se de manera descurada”. Molt lògic, o portem sabates o portem espardenyes però el que no pot ser és que anem amb un calçat de cada manera!.(De moment!, perquè ja sabem que només que es posés de moda... o que siguin els dies del Carnastoltes)

La foto que il·lustra aquest post no són pas una sabata i una espardenya sinó que són una vamba i una espardenya però estareu d’acord que moltes de les vambes d’avui dia són més “valuoses” que moltes de les sabates!

A CADASCÚ EL QUE SIGUI SEU I A ROBAR EL QUE ES PUGUI

Aquesta frase sí que l’he trobat documentada i vol dir allò que sembla que vol dir: Tenim el que tenim i és ben nostre però si es pot tenir alguna coseta més... fent trampes en els comptes, no tornant allò que devem, aprofitant que ara no mira ningú, fent-se el distret en els impostos, és a dir ROBANT, doncs mira! Tot això que tindrem de més!

L’instint de robar deu ser més propi de les terres del sud. Em va estranyar moltíssim, la primera vegada que vaig anar a Anglaterra, el fet de veure les ampolles de llet a la porta de les cases i que ningú els les robés. O els diaris que els repartidors llencen a les portes de les cases americanes, segons veiem a les pel·lícules, i que només agafen els seus legítims propietaris.

Aquí a casa meva ja m’han pres dues vegades l’estora de netejar els peus abans d’entrar al pis i ara ja no n’hi poso cap més. I ja em direu quin poc valor deu tenir una estora ja usada!  

PERDRE LA XAVETA

Aquesta expressió feia anys i panys que no la sentia. Me l’ha fet arribar el meu amic Jordi, fill de l’Espluga, i m’ha enviat un article de la revista Francolí on la comenten.

Per una vegada, em limitaré a copiar el que Joan Amades explica sobre aquesta dita en el seu Refranyer català i que apareix en aquesta revista de la Conca de Barberà:

Perdre la xaveta equival a perdre la serenitat, els estreps, la paciència o la concepció justa i clara d’una cosa, generalment és usada aquesta expressió quan provoca aquest estat alguna causa extraordinària.

També és usada per a significar una pèrdua de coneixement o de sentit clar, per follia, etc.

La xaveta és un terme antiquat aplicat a la clàvia, clavilla o clau, especialment a la del fusell dels carruatges, que priva que se n’escapin les rodes per la punta. La xaveta, doncs, tot i la seva petitesa, és la que  enclou i sosté el vehicle, i la seva pèrdua equival al seu desencaixament i desequilibri i, per tant, a la impossibilitat de funcionar normalment. Un sentit idèntic enclou aquesta dita tractant-se d’instruments musicals, car la pèrdua de la xaveta fa impossible que les cordes en mantinguin tibants i, per tant, no poden produir el so desitjat. També té tot el mateix sentit la frase Tenir els cargols fluixos, que és aplicada per a indicar que no s’està prou bé del cap.

Fins aquí ha parlat Joan Amades i a mi només em queda afegir un exemple:Ja fa molt de temps que hem perdut la xaveta tots plegats en el tema de no fer o deixar de fer alguna cosa per NO ofendre ningú. Em sap molt greu però els Reis d’Orient eren reis o savis i no pas reines o sàvies. 

També a la cova de Betlem, segons la Bíblia i tradició, hi havia Sant Josep i la Mare de Déu i no pas dues marededéus. En fi, si perdem la xaveta en temes de tradicions i costums, anirà el carro pel pedregar (i mai tan ben dit!).

AQUÍ CAIC I ALLÀ M'AIXECO

M’agrada aquesta expressió. Vol dir anar fent, amb alternatives bones i dolentes.

Poso un exemple: Com et va la botiga? Uf, aquí caic i allà m’aixeco. No me n’acabo de sortir però vull seguir endavant mentre pugui!

En els exemples que he trobat sempre hi ha un aire positiu, és a dir, que malgrat els entrebancs, la persona se’n surt d’aixecar-se.

També es fa servir per temes de l’estat de salut:

-Com està ton pare?

-Doncs mira, aquí caic i allà m’aixeco. Ha passat un hivern molt fotut però ara està força reviscolat.

Ara tinc una edat en què, cada vegada, em fa més por de caure -fins i tot diria pànic- i és que potser ja veig que després de la caiguda seria bastant difícil d’aixecar-se!. Però amb il·lusió, eh!!

AMB UNA MÀ AL DAVANT I L'ALTRA AL DARRERE

El sentit que té aquesta expressió és de ser pobre, més aviat de tornar-se pobre després d’un fet o d’una circumstància.

Per exemple: Tota la vida jugant a la borsa amb tanta mala sort que s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere.

M’imagino que el fet d’anar amb les mans en aquesta posició, vindria a ser, segurament, que la mà del davant taparia els genitals i la del darrere taparia el cul. La persona en qüestió és tan pobre que ha d’anar despullat i sort en té de les mans per no ensenyar les vergonyes.

Unes altres expressions relacionades amb les mans són (entre moltes més):

Tirar la pedra i amagar la mà: actuar d’amagat.

Posar les mans al foc: estar segur d’alguna cosa.

Rentar-se les mans: desentendre’s d’alguna cosa (com Ponç Pilat).

I finalment: Tenir la mà foradada: gastar més del que ens podem permetre o fer-ho d’una manera excessiva.

QUI PAGA DESCANSA, I QUI COBRA, ENCARA MÉS

Com més amics, més clars! Si et dec alguna cosa, te la pago així que pugui i ja no cal pensar-hi més. Tu cobres i jo ja no et dec res.

Suposo que la paraula encara quan diem que el qui rep els diners encara descansa més, deu estar relacionada amb el fet que potser ens sap greu de reclamar uns diners a la persona que ens els deu.

Anirem a Hamlet (quasi sempre es fa cap a Shakespeare!). En un moment determinat, Poloni dóna un consell al seu fill Laertes: Neither a borrower nor a lender be” és a dir, no demanis diners ni en deixis ja que pots perdre diners i amic. Sempre hi ha excepcions però crec que és un bon consell.

Avui en dia i amb els bizums ja no hi ha treva. Faig un pagament en nom meu i d’altra gent i, al cap d’un moment, tinc el mòbil inundat d’avisos notificant-me que els altres ja m’han pagat la seva part del deute. Ho trobo fabulós. Com deia aquell de la sarsuela:”hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad” I no parlem de l’aplicació Tricount que, posant el que paga cadascú en cada situació (en un viatge, per exemple), et diu en tot moment qui deu què, a qui i quant. Ara només li faltaria que quan n’hi ha un que no pagués, li enviés el Cobrador del Frac.

QUI DE JOVE NO TREBALLA, QUAN ÉS VELL DORM A LA PALLA (I UNA NOVA VERSIÓ)

Aquesta dita era una de les que més deien a casa. L’obsessió d’una època per veure’ns treballant i ocupats. No fos cas que perdéssim el temps o badéssim!

Per això des dels 10 anys, o potser abans, ja ajudava a rentar els plats, a fregar i en tot el que convingués de les feines de casa.

I amb 11 o 12 anys ja anava a cosir i a brodar tot l’estiu. Es veu que hi havia gent que anava de vacances. Jo feia vacances d’escola i anava a brodar. Eren uns altres temps, ja ho sé, però m’hagués agradat anar de colònies, llegir, conèixer llocs...

Qui de jove no treballa, quan es vell dorm a la palla: s’entén perfectament i jo diria que massa i tot! A treballar i força! No volíem pas dormir a la palla quan fóssim vells. I per tant, a treballar, treballar i treballar...

Jo en tinc una altra versió que no he trobat enlloc i potser me la devia inventar en aquella època: Qui de jove no treballa, QUAN ÉS VELL NO ESTÀ CANSAT!  I no em direu que, com a mínim, és tan certa com l’altra!

BON ANY A TOTHOM!!

MÉS DITES DE NADAL

Per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre: Aquesta dita me l'acaba de recordar l’amiga Lourdes, he mirat si ja l’havia comentat i he trobat que l’any passat, en aquestes dates, n’havia explicat algunes altres en referència al Nadal: Per Nadal qui res no estrena, res no val,  Per Nadal cada ovella al seu corral. I també vaig comentar Durar de Nadal a Sant Esteve.

Doncs aquesta del pardal i de la llebre, vol dir que les hores de llum avancen dia a dia i cada dia una mica més. Així com el dia 21 de desembre, és el dia de Sant Tomàs. I la dita diu: Més curt que el dia de Sant Tomàs, a partir d’aquest dia, el sol es pon una mica més tard.

També he trobat: Nadal en dilluns, festes a munts. És el cas d’aquest any i queda clar que vol dir que les festes es multipliquen.

La cova de la foto és la de casa i la sobreokupació i acumulació de figures es deu a la meva néta Abril que devia considerar que estava tot massa “escampat” i va decidir deixar-ho més endreçat...

MOLT BON NADAL A TOTHOM!

A TARRAGONA MANXEN I A REUS ENGANXEN

Per aquesta dita he demanat ajut al meu amic Joan perquè he trobat altres versions que no m’acabaven de fer el pes: que si el fort vent del Camp de Tarragona, que si un ganxo al campanar de Reus...però com que el Joan és de Reus i la seva dona de Tarragona, crec que la seva explicació ha de ser la veritable.

A Tarragona manxen es diu perquè abans, a la Catedral, hi havia un orgue que anava amb vent i tenien una gran manxa i unes quantes persones havien de manxar i manxar ben fort per insuflar vent a l’orgue i que així pogués sonar.

I a Reus enganxen és perquè hi havia una caserna  de cavalleria on hi havia molts soldats i les minyonetes sempre anaven passejant pel carrer o per la plaça de la Llibertat, prop d'on eren ells, per veure si podien “enganxar” algun soldadet.

Doncs mira! Misteri resolt!!

FER EL GEGANT "ÍNDIU"

Aquesta dita serà tan i tan local que jo diria que només la diem a Reus. I és que està relacionada amb els millors gegants del món mundial,  com us confirmaran totes les criatures de Reus i de tots els pobles on hi viuen reusencs.

Un dia ja parlarem de tots els altres gegants però la dita d’avui té a veure amb el nostre gegant indi.

Fixeu-vos amb la posició de la seva mà esquerra. És la manera d’explicar-vos el sentit de la frase feta. La té tancada i cap al darrere. Amaga alguna cosa? No vol que veiem el contingut de la mà? Doncs això mateix!

Fer el gegant índiu vol dir rebre diners de sotamà, suborns, compensacions extres a les que no s’hi té dret...

Un exemple: - Has vist quin cotxe més luxós que s’ha comprat?

-Oh i tant! És que fa el gegant índiu sempre que pot i es veu que li surt molt bé!

 

SEMBLA UN POLL RESSUSCITAT

També fa anys que no la sento aquesta dita i llavors m’he de concentrar molt en recordar el context en què jo la coneixia, ja que, de vegades, no coincideix en les explicacions que trobo quan la cerco.

A casa dels pares la deien quan es referien a una persona que abans era molt pobra i que, per algun motiu, havia passat a la categoria de classe mitjana o a ser ric, directament. Llavors es tornava molt vanitós i menyspreava els que eren com ell havia estat abans.

 

Potser amb un exemple s’entendrà millor:

 

-El Pere s’ha mofat de mi perquè anava amb la roba apedaçada. Ell no fa pas tant de temps que també hi anava!

 

-No en facis cas: és un poll ressuscitat i pica més que cap.

 

Aquest afegitó  “i pica més que cap” venia a dir que ara s’havia tornat molt cregut, presumit  i amb un gran menyspreu envers les persones del seu cercle.

Fe d'errata: Quan ja havia enviat el post, la meva consogra, que és argentina, m'ha dit que ells utilitzen la mateixa expressió i en el mateix context però diuen PIOJO. M'ha fet dubtar perquè jo sempre m'havia imaginat un pollet de granja i no pas un poll del cap. Ho he investigat i em confirmen la versió del poll del cap. Així doncs que canvio la foto. Moltes gràcies Olga i Montse!

 

HI HA MÉS FEINA A PLEGA’N QUE A FE’N CAURE

Diu que aquesta frase vol dir que la feina està mal repartida o mal organitzada i posen com a exemple les garrofes que, abans de plegar-les de terra s’han d’haver fet caure de l’arbre, o sigui que primer s’han de batre.

Però no li acabo de veure el què en aquest sentit i potser és perquè jo no he plegat mai garrofes. He plegat avellanes, he collit olives i he veremat (collir raïm, pels que sou més joves).Però de garrofes no hi entenc un borrall.

El sentit que jo entenc d’aquesta frase: Hi ha més feina a plega’n que a fe’n caure és que estem en un embolic, en una situació complicada i tot se’ns escapa una mica de les mans. Se’ns desmunta tot el que teníem previst i tot esdevé una mica caòtic. Però jo ja no la faig servir gens i si m’ha vingut al cap és perquè tot sovint em cauen coses de les mans i em vaig trobar dient-me-la  per a mi mateixa tot i que feia anys i panys que ni la recordava. 

AVUI PARLAREM DEL CUL (QUE TAMBÉ HI TÉ DRET)

Si la setmana passada parlava d’expressions relacionades amb el CAP, avui ho faré amb les que tenen el cul com a protagonista.

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO POT SEURE QUAN VOL: Això mateix, qui paga, mana i si ens paguen, no podem fer allò que ens ve de gust en horari laboral.

AIXECAR-SE DE CUL PER AMUNT: També fa temps que no la sento. Vol dir aixecar-se de mal humor. També diuen llevar-se amb el peu esquerre amb el mateix sentit.

CUL DE MAL SEURE : Vol dir no parar quiet. Ser inquiet, mogut, bellugadís…

CUL D’OLLA: Persona de poca categoria.

ANAR DE CUL: o anar de bòlit però també pot ser anar de cul per alguna persona, és a dir estar-ne enamorada.

SER CUL I MERDA: Ser molt amics, inseperables i en versió més fina: Ser carn i ungla.

TENIR EL CUL PELAT. Ser expert en alguna cosa. Tenir molta experiència i pràctica. Un exemple: El meu cunyat Alfons té el cul pelat d’anar per la muntanya.

AMB UN COET AL CUL:  Anar molt de pressa, furient, veloç…Aquest l’he deixat per l’últim perquè és el reflex d’una època en què tot el dia hi anàvem amb el coet al cul: treballar, fills petits, feina i més feina. Sort que ara, jubilada, els coets els deixo per a Sant Joan I més aviat sóc un cul de BON seure.

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL CAP

Tot i que n’hi deu haver moltes més, avui comentaré algunes expressions que tenen el cap en comú.

Fer un cop de cap: Decidir-se, prendre una determinació, però també, dormir una estona, fer una becaina.

Tenir dos dits de front: ser assenyat. Per exemple, si tinguessis dos dits de front, no la prendries pas aquesta decisió.

No tenir ni cap ni peus: aquesta s’entén molt bé, no tenir cap sentit, ser un disbarat. Aquesta història no té ni cap ni peus, es veu ben bé que se l’han inventada.

Donar cops de cap a la paret. Aquesta ens la deien els pares i la dèiem als fills si es queixaven del fet que s’avorrien: Si t’avorreixes, dona’t cops de cap a la paret..Ara no es diu perquè potser et traurien la pàtria potestat!

Capcot: amb el cap abaixat, capficat, amoïnat, pensatiu...

De cap a cap: d’un extrem a l’altre, a fons. Ho he llegit de cap a cap dues vegades i encara no n’he tret l'aigua clara.

De cap a peus, vol dir el mateix que de cap a cap.

Amagar el cap sota l’ala: no voler veure les coses, defugir responsabilitats, inhibir-se...

I així, al cap i a la fi, hem arribat cap al final d’aquests caps que, de cap manera no són els únics i segur que hi ha molts altres caps però ara mateix no em caben al cap.

CAURE L' ÀNIMA ALS PEUS

El sentit que té aquesta expressió és desil·lusionar-se, tenir un gran desengany, decebre... Algun exemple: Quan he vist com havia quedat la casa amb els aiguats, m’ha caigut l’ànima als peus.

O bé si es tracta d’una persona que ens ha decebut: Amb el Pep m’ha caigut l’ànima als peus, mai m’hagués pensat que actuaria d’aquesta mala manera.

Sempre ens han definit l’ànima com una part immaterial dins del cos humà i que, segons algunes creences religioses, se separa del cos arribat el moment de la mort. No sabem on és dins del cos, potser ens la imaginem al cap -per allò dels pensaments- però mai pensem que la nostra ànima podria ser als peus...

Per tant, el desengany o la desil·lusió han de ser molt i molt grans perquè aquesta cosa que en diem ànima i de la qual sabem tan poca cosa, ens caigui als peus, és a dir, a l’extrem oposat del cervell.

CAMETES AJUDEU-ME!

Com m’agrada aquesta expressió! Els diminutius són dolços i bonics i a més en aquest cas, fem una personificació d’una part del cos.

Suposo que s’entén, però us l’explico. Si quan teníem vint anys venien els grisos -que no eren només un color-. És a dir, si venien les forces d’ordre públic amb porres (com a l’1 d’octubre però en gris) doncs què fèiem? Sortir corrent cametes ajudeu-me.  Ara diem més, sortir per cames, però no em negareu que demanar-li a les teves pròpies cames que t’ajudin a fugir, ja sigui d’un perill o d’una situació compromesa, és entranyable.

Ara que soc gran i les cames em pesen també ho faig això de parlar-hi. Per exemple, si estic al sofà i m’he d’aixecar els dic: Va vinga, cames! A la una, a les dues i a les tres! I em llevo. De moment em fan cas i que duri!.

NO MOCAR-SE AMB MITJA MÀNIGA

M’agrada aquesta frase feta tot i que reconec que fa temps que ja no l’empro.

Vol dir que, si algú no es moca amb mitja màniga, és una persona esplèndida, no gens mesquina i que ho vol fer tot en gran.

Alguns exemples perquè ens animem a recuperar-ne l’ús: El casament que van fer l’Anna i el Ricard deixa clar que no es moquen amb mitja màniga, va ser espectacular!

O bé: Aquí no ens moquem amb mitja màniga, si hem de fer una casa nova, fem-la bé, amb tots els ets i uts!

És curiós que la frase és en negatiu només. Vull dir que si algú no és esplèndid i és mesquí o pobre, no diem pas que es moca amb mitja màniga.

M’agradaria saber-ne l’origen. Algun dia el buscaré però mentrestant m’imagino que els mocadors no eren gens habituals entre els pobres i la gent s’eixugava els mocs amb la part de la roba de la màniga que va del colze a la mà -la mitja màniga-. Era pràctic per a l’hivern (brut, però pràctic)  i no em vull imaginar com s’ho feien a l’estiu!