PERDRE L'AGRE

Es veu que segons el diccionari, Perdre l’agre vol dir perdre el costum de fer una cosa.

Quan la meva mare ho deia, (no ho he sentit dir mai a ningú més),  no acabava d’entendre el que volia dir realment. I, de fet, sempre ho feia per referir-se a la mateixa persona: la meva tieta Neus, de qui vaig heretar el nom i a qui, de fet, la meva mare li deia Nyeves. Però això és una altra història.

Doncs bé, ma mare deia que ella i la tieta Neus havien perdut l’agre i jo em vaig passar tota la infantesa pensant què dimonis havien perdut!. Quan finalment li vaig preguntar, em va explicar que quan eren petites (9 i 7 anys) les van separar: la tieta, que era la gran, es va quedar a Alforja i la mare va anar a l’Aleixar. El motiu és que es van quedar sense mare en aquesta edat i el meu avi no es devia veure en cor de tirar endavant tanta canalla (hi havia un nen més petit de 3 anys). Llavors la meva mare va anar a viure a l’Aleixar a cuidar uns oncles sense fills i la tieta Neus es va quedar a cuidar del seu pare i germà. Fixeu-vos que dic cuidar i no pas que les cuidessin. Això era l’any 1918!

Doncs tot i que la distància entre Alforja i l’Aleixar era de molt pocs km, es veu que només es veien un parell de cops l’any i, per tant, van perdre l’agre, és a dir, el costum de veure’s i de relacionar-se com a germanes que eren.

                                            

MÉS DESENTONAT QUE UNA TRONADA

Jo diria que aquesta expressió només l’havia sentit a dir a casa.

Em poso a buscar en llistes de frases fetes i diccionaris i no la trobo. Evidentment que hi ha tronada com a tempestat de trons, però jo sempre que he sentit aquesta dita, l’associo amb la Tronada de Reus. Els que no en sabeu res de la Tronada, busqueu informació d’aquest magnífic (i desentonat) espectacle. Val molt la pena!

Dic d’algú que és més desentonat que una tronada quan et contesta sense solta ni volta o absolutament malcarat i fora de raó. Per exemple: El meu veí Ignasi és més desentonat que una tronada, li he explicat bé quin és el problema i com es podria solucionar però només crida i es queixa.

                                            

                                                            

BARRIP-BARROP

Jo sempre havia sentit a dir barrip-barrop emprat com a adjectiu i com a adverbi. 

He buscat aquesta expressió i no l’he trobada però he trobat barrip-barrap en el mateix sentit que jo l’entenc. És a dir, diem d’una persona que és un barrip-barrop quan fa les coses sense miraments o d’una manera barroera o atrafegada. També diu que barrim-barram vol dir el mateix i aquesta sí que ni semències d’haver-la sentit mai!

M’ha fet gràcia de pensar en quin lloc de la nostra geografia algú que deia barrip-barrop va passar a dir barrip-barrap (o viceversa). És curiós! I, per què no canviar les dues vocals i transformar barrip-barrop a barrep-barrap, per exemple? Misteris de la vida i de l’evolució dels mots.

Us poso com quasi sempre un parell d’exemples: El meu alumne Pep era una mica barrip-barrop. Sempre havies de vigilar què feia i com ho feia. I un altre que em toca més de prop: El despatx del Lluís M sempre està tot barrip-barrop (damunt davall).

TOTES LI PONEN!

Aquesta expressió ja sé que existeix i que està ben documentada però com que ara hi ha gent que diu que les gallines posen ous en lloc de ponen, que és com s’ha de dir, m’ha semblat bé de recordar que aquesta frase es refereix a les gallines i que un suposat propietari d’aquestes gallines està tan de sort que totes li ponen ous amb els consegüents beneficis que li poden suposar per a aquest propietari.

Últimament, la meva amiga Ció, la diu molt aquesta expressió ja que diu que estem en una època en què totes ens ponen. Que estem jubilats, que ja tenim fills adults i alguns néts, que no hem d’anar a treballar... en fi, que totes ens ponen. I té tota la raó!

És clar que aquesta època també ens coincideix amb allò de: Si no fos pel....(diga-li genoll, esquena, panxa...), llavors sí que ens pondrien totes! Però no ens queixem pas!