Vindria a ser, segons el diccionari: persona eminent en un ram d’activitat. I ja seria això ja que aquesta expressió la relaciono al fet de referir-se a una persona que destaca pels seus coneixements. La Maria és un cap d’ala, li han ofert una feina a l’estranger que supera totes les bones ofertes que tenia al país.
No he entès mai si es tracta d’un cap d’ala d’avió, d’àngel o d’ocell però com que estem en festes nadalenques, hi posaré les ales del àngel del meu Pessebre. Bones festes a tothom!
Ja sé que és un castellanisme però ves per on que apareix al diccionari (DCVB), encara que la definició que hi donen és: Home infeliç.
I no, no és això per a mi. El que jo entenc per un
malandando i que recordo haver sentit de petita, és el que ara en diríem un petit delinqüent o ni tan sols això. Era algú de qui no te
n’havies de refiar gaire perquè estava fet un bon malandando. Aquí la
paradoxa és punyetera (que dirien Els Amics de les Arts) perquè era un bon-mal.
És a dir, dins dels malandandos n’era un amb tots els ets i uts i
no pas un dels de pacotilla.
Un exemple que recordo: Vigila amb aquest
que està fet un bon malandando i, a la curta o a la llarga, t’enredarà!
Suposo que els panys de cop
encara existeixen tot i que ara es parla més de panys de seguretat.
Aquesta expressió me l’ha recordat la meva
cunyada Adela i llavors m’he adonat que ja no l’emprem quasi mai.
Amb 50 anys de docència a l’esquena i amb
les reformes i canvis de sistemes en el
món educatiu, avui en dia mai no se´ns acudiria dir d’un alumne que és
més just que un pany de cop. És a dir, que no és gaire llest i que li
costa molt d’entendre les coses. Però fa 50 anys, potser li dèiem a l’alumne
directament. Després ja només ho dèiem a les sessions d’avaluació i ara només
ho pensem i busquem un eufemisme per verbalitzar-ho: aquest alumne té unes
mancances cognitives bastant greus cosa que fa que li costi seguir el ritme de
les classes.
També hi ha el sentit d’ANAR més just
que un pany de cop i aquesta jo l’aplico (o l’aplicava) a tenir
mancances econòmiques greus: No sé si arribaran a final de mes, van més
justos que un pany de cop.
Aquesta sí que ja l’havia oblidat del tot. Sort
de l’Anna Maria que me l’ha recordat quan la va sentir fa pocs dies a mon germà
Miquel.
Doncs de primer no la trobava al diccionari DIEC però,
efectivament, al DCVB ve documentada i defineix jalent com un
adverbi, sinònim de rabent, és a dir a gran velocitat. Tot i que la grafia és aquesta, nosaltres la
pronunciàvem amb el so inicial tx: Txalent. És curiós que la paraula
contingui lent quan justament indica el contrari. Misteris (o no)
de la llengua!
El que ja no he trobat és la continuació de
l’expressió i pas d’ànec. Potser només la dèiem a casa o a
Alforja o a Reus... però la dèiem així. Estaves comprant, per exemple, se’t
feia tard per fer el dinar i la mare o ma germana deien: va, jalent i pas
d’ànec que no arribem a temps!
Imagino que els ànecs tenen un pas ràpid i això els permet anar jalent.
