UN TANDAM

Aquesta paraula (aguda i no accentuada) és pròpia del Camp de Tarragona, segons el DIEC i també penso que és de les que es van perdent. En aquest cas, suposo que per la influència dels rentaplats.

A casa, un tandam era un munt de plats, cassoles, gots i coberts per rentar, resultat d’una celebració: Avui hi ha un bon tandam! No acabarem per anar al cine si no ens donem manya! 

És curiós que, normalment, ja érem sis a taula. Tot i així, els plats dels dies de cada dia, no es consideraven un bon tandam, només ho eren quan hi havia algun menjar extraordinari. Potser perquè fèiem servir més plats o més coberts o més copes quan era una festa assenyalada. Devia ser això!

Perquè tampoc no recordo que tinguéssim mai convidats a casa. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots va ser un lema que vam seguir fil per randa durant tota la meva infantesa i el primer convidat que recordo va ser el novi de ma germana que venia a dinar els diumenges... 

.

CALDERA VELLA, BONY O FORAT O TOT PLEGAT

Ja s’entén sense exemples. Quan ens fem vells, si no et fa mal una cosa, te’n fa mal una altra o les dues alhora...

La casualitat ha volgut que avui tingués previst de parlar d’aquesta dita que em va dir, fa molt de temps, la meva amiga Adela Barral.

Ahir justament fèiem el comiat del seu company de vida, l’estimat Carles Alcayde. 

En Carles no era el que avui en dia podríem considerar vell, vell. Tenia 76 anys i ja sé que són anys però tot i que ens temíem la seva mort, no ens pensàvem que fos tan imminent. 

El recordarem sempre per la seva vitalitat, engrescament i la capacitat de portar-te a tirar endavant qualsevol projecte, ja fos pedagògic, informàtic o teatral...

Com que el tema d’avui va de calderes, recordo especialment les d’en Pere Botero dels Pastorets, on en Carles era el Satanàs i jo la seva becària Llucifer. I quins tips de riure en els assajos! Tips de riure i de caure per terra perquè l’arcàngel Sant Miquel (Coral) ens tenia una mica de mania!

Que tinguis un bon descans, Carles! I sempre et portarem al cor.

SEGUIR LA VETA

Aquesta expressió trobo que encara la diem força i a diferents llocs. Seguir la veta a algú vol dir: seguir la conversa d'un altre sense cap interès, només perquè estigui entretingut explicant coses. Sense discutir i no portant mai la contrària. Donant la raó, sense creure que la té.

Per exemple: Tu deixa’l dir i segueix-li la veta que sempre diu el mateix però si li portes la contrària és molt pitjor!

El que sí que es va perdent és l’expressió una botiga de vetes i fils, altrament dites merceries. I també les mateixes merceries van desapareixent. Al meu barri abans en tenia dues ben a la vora de casa i ara he d’anar força lluny... és clar que això em passa igual amb els caixers automàtics i són força més moderns que les botigues de vetes i fils.

PUJAR A LA SARRONA

Aquesta expressió la dèiem però no he sabut trobar-la documentada. Potser no l’he buscada prou bé perquè jo la trobava bastant corrent. És veritat que ara ja no la sento gaire.

Pujar a la sarrona vol dir el mateix que pujar a collibè, és  dir, portar una criatura o un adult al damunt de les espatlles amb una cama penjant a cada costat.

La definició de sarrona del diccionari és: Sarró gran on es guarda la sal que es dona al bestiar. D’altra banda, també s’anomena sarrona, en alguna comarca, a la bossa que porten els nois per anar a escola. O sigui que no veig massa la relació a no ser que l’esmentada bossa fos com una mena de motxilla. 

La trobo bonica i dolça aquesta expressió. Jo els deia als meus germans que em pugessin a la sarrona. I ho feien!!  Avantatges de ser la petita!