QUI DE JOVE NO TREBALLA, QUAN ÉS VELL DORM A LA PALLA (I UNA NOVA VERSIÓ)

Aquesta dita era una de les que més deien a casa. L’obsessió d’una època per veure’ns treballant i ocupats. No fos cas que perdéssim el temps o badéssim!

Per això des dels 10 anys, o potser abans, ja ajudava a rentar els plats, a fregar i en tot el que convingués de les feines de casa.

I amb 11 o 12 anys ja anava a cosir i a brodar tot l’estiu. Es veu que hi havia gent que anava de vacances. Jo feia vacances d’escola i anava a brodar. Eren uns altres temps, ja ho sé, però m’hagués agradat anar de colònies, llegir, conèixer llocs...

Qui de jove no treballa, quan es vell dorm a la palla: s’entén perfectament i jo diria que massa i tot! A treballar i força! No volíem pas dormir a la palla quan fóssim vells. I per tant, a treballar, treballar i treballar...

Jo en tinc una altra versió que no he trobat enlloc i potser me la devia inventar en aquella època: Qui de jove no treballa, QUAN ÉS VELL NO ESTÀ CANSAT!  I no em direu que, com a mínim, és tan certa com l’altra!

BON ANY A TOTHOM!!

MÉS DITES DE NADAL

Per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre: Aquesta dita me l'acaba de recordar l’amiga Lourdes, he mirat si ja l’havia comentat i he trobat que l’any passat, en aquestes dates, n’havia explicat algunes altres en referència al Nadal: Per Nadal qui res no estrena, res no val,  Per Nadal cada ovella al seu corral. I també vaig comentar Durar de Nadal a Sant Esteve.

Doncs aquesta del pardal i de la llebre, vol dir que les hores de llum avancen dia a dia i cada dia una mica més. Així com el dia 21 de desembre, és el dia de Sant Tomàs. I la dita diu: Més curt que el dia de Sant Tomàs, a partir d’aquest dia, el sol es pon una mica més tard.

També he trobat: Nadal en dilluns, festes a munts. És el cas d’aquest any i queda clar que vol dir que les festes es multipliquen.

La cova de la foto és la de casa i la sobreokupació i acumulació de figures es deu a la meva néta Abril que devia considerar que estava tot massa “escampat” i va decidir deixar-ho més endreçat...

MOLT BON NADAL A TOTHOM!

A TARRAGONA MANXEN I A REUS ENGANXEN

Per aquesta dita he demanat ajut al meu amic Joan perquè he trobat altres versions que no m’acabaven de fer el pes: que si el fort vent del Camp de Tarragona, que si un ganxo al campanar de Reus...però com que el Joan és de Reus i la seva dona de Tarragona, crec que la seva explicació ha de ser la veritable.

A Tarragona manxen es diu perquè abans, a la Catedral, hi havia un orgue que anava amb vent i tenien una gran manxa i unes quantes persones havien de manxar i manxar ben fort per insuflar vent a l’orgue i que així pogués sonar.

I a Reus enganxen és perquè hi havia una caserna  de cavalleria on hi havia molts soldats i les minyonetes sempre anaven passejant pel carrer o per la plaça de la Llibertat, prop d'on eren ells, per veure si podien “enganxar” algun soldadet.

Doncs mira! Misteri resolt!!

FER EL GEGANT "ÍNDIU"

Aquesta dita serà tan i tan local que jo diria que només la diem a Reus. I és que està relacionada amb els millors gegants del món mundial,  com us confirmaran totes les criatures de Reus i de tots els pobles on hi viuen reusencs.

Un dia ja parlarem de tots els altres gegants però la dita d’avui té a veure amb el nostre gegant indi.

Fixeu-vos amb la posició de la seva mà esquerra. És la manera d’explicar-vos el sentit de la frase feta. La té tancada i cap al darrere. Amaga alguna cosa? No vol que veiem el contingut de la mà? Doncs això mateix!

Fer el gegant índiu vol dir rebre diners de sotamà, suborns, compensacions extres a les que no s’hi té dret...

Un exemple: - Has vist quin cotxe més luxós que s’ha comprat?

-Oh i tant! És que fa el gegant índiu sempre que pot i es veu que li surt molt bé!

 

SEMBLA UN POLL RESSUSCITAT

També fa anys que no la sento aquesta dita i llavors m’he de concentrar molt en recordar el context en què jo la coneixia, ja que, de vegades, no coincideix en les explicacions que trobo quan la cerco.

A casa dels pares la deien quan es referien a una persona que abans era molt pobra i que, per algun motiu, havia passat a la categoria de classe mitjana o a ser ric, directament. Llavors es tornava molt vanitós i menyspreava els que eren com ell havia estat abans.

 

Potser amb un exemple s’entendrà millor:

 

-El Pere s’ha mofat de mi perquè anava amb la roba apedaçada. Ell no fa pas tant de temps que també hi anava!

 

-No en facis cas: és un poll ressuscitat i pica més que cap.

 

Aquest afegitó  “i pica més que cap” venia a dir que ara s’havia tornat molt cregut, presumit  i amb un gran menyspreu envers les persones del seu cercle.

Fe d'errata: Quan ja havia enviat el post, la meva consogra, que és argentina, m'ha dit que ells utilitzen la mateixa expressió i en el mateix context però diuen PIOJO. M'ha fet dubtar perquè jo sempre m'havia imaginat un pollet de granja i no pas un poll del cap. Ho he investigat i em confirmen la versió del poll del cap. Així doncs que canvio la foto. Moltes gràcies Olga i Montse!

 

HI HA MÉS FEINA A PLEGA’N QUE A FE’N CAURE

Diu que aquesta frase vol dir que la feina està mal repartida o mal organitzada i posen com a exemple les garrofes que, abans de plegar-les de terra s’han d’haver fet caure de l’arbre, o sigui que primer s’han de batre.

Però no li acabo de veure el què en aquest sentit i potser és perquè jo no he plegat mai garrofes. He plegat avellanes, he collit olives i he veremat (collir raïm, pels que sou més joves).Però de garrofes no hi entenc un borrall.

El sentit que jo entenc d’aquesta frase: Hi ha més feina a plega’n que a fe’n caure és que estem en un embolic, en una situació complicada i tot se’ns escapa una mica de les mans. Se’ns desmunta tot el que teníem previst i tot esdevé una mica caòtic. Però jo ja no la faig servir gens i si m’ha vingut al cap és perquè tot sovint em cauen coses de les mans i em vaig trobar dient-me-la  per a mi mateixa tot i que feia anys i panys que ni la recordava. 

AVUI PARLAREM DEL CUL (QUE TAMBÉ HI TÉ DRET)

Si la setmana passada parlava d’expressions relacionades amb el CAP, avui ho faré amb les que tenen el cul com a protagonista.

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO POT SEURE QUAN VOL: Això mateix, qui paga, mana i si ens paguen, no podem fer allò que ens ve de gust en horari laboral.

AIXECAR-SE DE CUL PER AMUNT: També fa temps que no la sento. Vol dir aixecar-se de mal humor. També diuen llevar-se amb el peu esquerre amb el mateix sentit.

CUL DE MAL SEURE : Vol dir no parar quiet. Ser inquiet, mogut, bellugadís…

CUL D’OLLA: Persona de poca categoria.

ANAR DE CUL: o anar de bòlit però també pot ser anar de cul per alguna persona, és a dir estar-ne enamorada.

SER CUL I MERDA: Ser molt amics, inseperables i en versió més fina: Ser carn i ungla.

TENIR EL CUL PELAT. Ser expert en alguna cosa. Tenir molta experiència i pràctica. Un exemple: El meu cunyat Alfons té el cul pelat d’anar per la muntanya.

AMB UN COET AL CUL:  Anar molt de pressa, furient, veloç…Aquest l’he deixat per l’últim perquè és el reflex d’una època en què tot el dia hi anàvem amb el coet al cul: treballar, fills petits, feina i més feina. Sort que ara, jubilada, els coets els deixo per a Sant Joan I més aviat sóc un cul de BON seure.

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL CAP

Tot i que n’hi deu haver moltes més, avui comentaré algunes expressions que tenen el cap en comú.

Fer un cop de cap: Decidir-se, prendre una determinació, però també, dormir una estona, fer una becaina.

Tenir dos dits de front: ser assenyat. Per exemple, si tinguessis dos dits de front, no la prendries pas aquesta decisió.

No tenir ni cap ni peus: aquesta s’entén molt bé, no tenir cap sentit, ser un disbarat. Aquesta història no té ni cap ni peus, es veu ben bé que se l’han inventada.

Donar cops de cap a la paret. Aquesta ens la deien els pares i la dèiem als fills si es queixaven del fet que s’avorrien: Si t’avorreixes, dona’t cops de cap a la paret..Ara no es diu perquè potser et traurien la pàtria potestat!

Capcot: amb el cap abaixat, capficat, amoïnat, pensatiu...

De cap a cap: d’un extrem a l’altre, a fons. Ho he llegit de cap a cap dues vegades i encara no n’he tret l'aigua clara.

De cap a peus, vol dir el mateix que de cap a cap.

Amagar el cap sota l’ala: no voler veure les coses, defugir responsabilitats, inhibir-se...

I així, al cap i a la fi, hem arribat cap al final d’aquests caps que, de cap manera no són els únics i segur que hi ha molts altres caps però ara mateix no em caben al cap.

CAURE L' ÀNIMA ALS PEUS

El sentit que té aquesta expressió és desil·lusionar-se, tenir un gran desengany, decebre... Algun exemple: Quan he vist com havia quedat la casa amb els aiguats, m’ha caigut l’ànima als peus.

O bé si es tracta d’una persona que ens ha decebut: Amb el Pep m’ha caigut l’ànima als peus, mai m’hagués pensat que actuaria d’aquesta mala manera.

Sempre ens han definit l’ànima com una part immaterial dins del cos humà i que, segons algunes creences religioses, se separa del cos arribat el moment de la mort. No sabem on és dins del cos, potser ens la imaginem al cap -per allò dels pensaments- però mai pensem que la nostra ànima podria ser als peus...

Per tant, el desengany o la desil·lusió han de ser molt i molt grans perquè aquesta cosa que en diem ànima i de la qual sabem tan poca cosa, ens caigui als peus, és a dir, a l’extrem oposat del cervell.

CAMETES AJUDEU-ME!

Com m’agrada aquesta expressió! Els diminutius són dolços i bonics i a més en aquest cas, fem una personificació d’una part del cos.

Suposo que s’entén, però us l’explico. Si quan teníem vint anys venien els grisos -que no eren només un color-. És a dir, si venien les forces d’ordre públic amb porres (com a l’1 d’octubre però en gris) doncs què fèiem? Sortir corrent cametes ajudeu-me.  Ara diem més, sortir per cames, però no em negareu que demanar-li a les teves pròpies cames que t’ajudin a fugir, ja sigui d’un perill o d’una situació compromesa, és entranyable.

Ara que soc gran i les cames em pesen també ho faig això de parlar-hi. Per exemple, si estic al sofà i m’he d’aixecar els dic: Va vinga, cames! A la una, a les dues i a les tres! I em llevo. De moment em fan cas i que duri!.

NO MOCAR-SE AMB MITJA MÀNIGA

M’agrada aquesta frase feta tot i que reconec que fa temps que ja no l’empro.

Vol dir que, si algú no es moca amb mitja màniga, és una persona esplèndida, no gens mesquina i que ho vol fer tot en gran.

Alguns exemples perquè ens animem a recuperar-ne l’ús: El casament que van fer l’Anna i el Ricard deixa clar que no es moquen amb mitja màniga, va ser espectacular!

O bé: Aquí no ens moquem amb mitja màniga, si hem de fer una casa nova, fem-la bé, amb tots els ets i uts!

És curiós que la frase és en negatiu només. Vull dir que si algú no és esplèndid i és mesquí o pobre, no diem pas que es moca amb mitja màniga.

M’agradaria saber-ne l’origen. Algun dia el buscaré però mentrestant m’imagino que els mocadors no eren gens habituals entre els pobres i la gent s’eixugava els mocs amb la part de la roba de la màniga que va del colze a la mà -la mitja màniga-. Era pràctic per a l’hivern (brut, però pràctic)  i no em vull imaginar com s’ho feien a l’estiu!

NO SABER-NE DE LA MISSA LA MEITAT

Aquesta dita sí que encara la sento sovint. I és de les que va bé quan sabem alguna xafarderia, això que ara en diuen “coti”.

No saber de la missa la meitat vol dir que s’ignora la part principal d’un assumpte, o sigui, que no es tenen tots els elements per jutjar alguna cosa.

Per exemple: A tu t’estranya que l’hagin acomiadat però és que no en saps de la missa la meitat. Si sabessis tot el que jo sé, ja no t’estranyaria tant!.

I és que abans la missa ens la sabíem tota, en llatí i amb tots els detalls!

També i relacionada amb missa, tenim: Arribar a misses dites que ja s’entén prou bé: arribar tard, no ser-hi a temps. Si no ens afanyem, arribarem a misses dites.

I encara una altra que també diem però ja no tant: Dir missa que, a més del seu significat normal, és a dir, celebrar l’Eucaristia, també vol dir, que no farem cas d’alguna prohibició i que farem la nostra voluntat sense tenir en compte cap altra opinió. Per mi ja podeu dir missa que jo aniré de viatge encara que no us agradi!

LA PATULEIA FA MALESES

Espero que aquesta frase encara l’entengui bastant de gent. Pel que fa a malesa, és sinònim de malifeta però més antiga. Abans els nens feien maleses i no pas malifetes (almenys al meu entorn). Si la mare els deixava una estona amb la veïna, segur que els deia: I no feu maleses, eh!

Patuleia és tota una altra cosa. Evidentment que vol dir criatures,  quitxalla, mainada, canalla, menudalla, brivallada... però no em negareu que és una paraula molt dolça (potser perquè acaba en tres vocals).

És curiós que l’altre sentit que he trobat de Patuleia és el de gent indesitjable i bandada de ganduls.

I també tenim un altre sentit de Canalla que també vol dir gent dolenta i menyspreable.

Jo no vull treure conclusions però pobres criatures... potser és perquè feien maleses...

TORNAR AMB EL MORRO EIXUT

Tornar, marxar o quedar-se amb el morro eixut. Aquesta frase vol dir que el que torna o marxa o es queda amb el morro eixut no ha aconseguit allò que pretenia.

L’exemple que he trobat m’ha fet gràcia:

Què t’hi jugues que li dóna carabassa i se n’ha d’anar amb el morro eixut cap a casa?

Dic que m’ha fet gràcia per això de donar carabassa. Jo diria que tampoc ja no es diu ara. Donar carabassa es deia quan algun noi (sempre era el noi) proposava a una noia de ser nòvios i, si a ella no li feia gràcia la relació, doncs li donava carabassa. Almenys les noies d’una determinada societat tenien el dret a decidir en aquest aspecte. Però depenia de molts factors perquè també a casa nostra es feien matrimonis de conveniència per temes de terres, hereus i pubilles i en d’altres casos.

He trobat altres expressions amb morro (que de fet, és el conjunt de boca i nas):

Tenir molt de morro: tenir barra.

Ser del morro fort: ser molt tossut, que no es deixa conduir pels altres.

Ser del morro fi: molt remirat i delicat en el menjar.

Fer morros: estar enfadat.

CAURE CAIRATS DE PUNTA

Aquesta expressió sí que ja l’he perduda del tot.

A casa se’n parlava dels cairats però ara he hagut de mirar el diccionari per recordar ben bé què eren.

Un cairat és una biga petita i escairada utilitzada en la construcció tradicional de cases. Per això parlaven de cairats podrits o bé que s’havien de canviar uns cairats. A casa érem paletes. Dic érem perquè tots hi col·laboràvem una mica en l’empresa. Jo acompanyava el pare d’obra en obra i m’hi fixava molt. Ah i també feia les factures i portava l’arxiu. Tenia tres arxivadors: Facturas Pagadas, Facturas a Pagar  i Albaranes. (Ni això no sabíem escriure en català). O potser sí però com que els arxivadors eren al despatx i hi passava molta gent de fora de casa, potser valia la pena no “significar-se”.

Recordo que deien Cauran cairats de punta i jo ho associava amb la meteorologia i m’ho imaginava molt gràficament: Plovia tant i les gotes eren tantes i tan grosses que semblaven cairats de punta que haguessis d’esquivar perquè no et fessin mal. Però tot això m’ho inventava jo perquè ara que he cercat l’expressió, he vist que vol dir: presentar-se grans dificultats.

Doncs m’hauré de quedar amb el dubte de saber en quin sentit ho deien!

TALLAR UN CABELL A L'AIRE I ALTRES PÈLS RELACIONATS

He buscat aquesta dita que feia anys i panys que no sentia i he vist que prové de les Illes Balears.

El seu sentit és: ésser molt viu d’enteniment, tenir gran perspicàcia . Doncs és exactament això. Si parlem d’un noi que és molt llest, podem dir: El Jordi és tan llest que talla un cabell a l’aire! (la qual cosa, per cert, ha de ser ben difícil!).

I seguint amb els cabells:

No tenir un pèl de tonto!. Aquesta ja s’explica tota sola. Persona llesta.

Pels pèls: vol dir gairebé, faltar poc: Van agafar el tren pels pèls, deu segons més tard i ja hauria marxat.

Amb pèls i senyals: amb tota mena de detalls.

Agafat pels pèls: treure conseqüències a partir d’un punt de vista molt relatiu: La interpretació d’aquesta llei està agafada pels pèls, també podria tenir un altre sentit.

Prendre el pèl:  aquesta sí que tothom l’entén.

Pèls de punta: se’ns posen així si ens esborronem o tenim molta por.

Sense pèls a la llengua: ben clar, sense embuts.

Doncs ja està! I que no ens  trobem cap pèl a la sopa!!

FER MOROS

Aquesta expressió em costava de fer-la, tot i que encara és ben viva, pel tema d’allò que, avui en dia, tot ha de ser políticament correcte, obsessiu des del meu punt de vista. Però això és un altre tema.

Doncs m’he endut una bona sorpresa en veure que, segons la documentació que he trobat, qui feien moros eren ...els cristians!

Jo em pensava que fer moros volia dir, fer trampes, sostreure una petita quantitat... I sí! ja és això però resulta que segons Joan Amades, Fer moros vol dir:

“Estafar, fer comptes bruts i tèrbols. Recorda la convivència del nostre poble amb el musulmà invasor, molt més ric que nosaltres. Els cristians molt sovint havien d’anar a manllevar diners als alarbs (àrabs) amb la benavolença de les autoritats.”

Deixa clar doncs, que els cristians o el poble envaït anaven a fer moros als moros!

VES-TE'N ANTON, QUE EL QUI ES QUEDA JA ES COMPON

Doncs aquesta frase feta em sembla que també és de les que ja no la sento a dir gairebé mai tot i estar ben documentada.

Vol dir que ningú no és imprescindible i que ens sap molt de greu que una persona estimada es mori però s’ha de saber tirar endavant sense ella.

Em fa gràcia perquè, en els temps passats, la dona, quan es quedava viuda, ho tenia més difícil econòmicament però no pas a nivell de seguir endavant amb la vida. Les dones eren quasi exclusivament les que portaven la casa i els fills i això, per sort, també ha canviat molt!. Els homes viudos normalment es casaven altre cop ben aviat, sobretot si hi havia criatures petites.

I dic que em fa gràcia perquè la dona quan se n’anava l’Anton, s’havia de compondre i recompondre per tirar endavant. I la dita és així amb Anton i suposo que és pel fet que hi ha un major nombre de viudes que de viudos, perquè si no fos així, la frase podria ser: Ves-te’n Roser que el qui es queda ho farà bé!

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL MENJAR

Ja ho deia l’estimat Capri que tenim el menjar al cap!. Què menjarem? On anirem a menjar? Què farem per sopar?...

Recordo una anècdota de quan tenia 20 anys. Ballava a la Colla Sardanista Rosa de Reus i anàvem a concursos arreu de Catalunya.

No recordo la població on vam anar de concurs -potser Manresa- i hi vàrem anar  tots els balladors de la Colla en un autocar.

De tornada se’ns va espatllar l’autocar i en aquella època ni Racc ni mòbils ni res que s’hi assemblés...Passaven les hores i ja vèiem que no podríem ser a casa al vespre.  Per sort, érem a prop d’un bar i vam anar a telefonar a les nostres famílies per explicar-los la situació.

Jo patia perquè al dir-li a la mare que estàvem a la carretera i que havíem tingut pana, em pensava que patiria molt de veure’ns deixats de la mà de Déu al mig de la nit  i sense saber quina mena de solució tindríem...

Doncs vet-ho aquí que la resposta de la meva mare va ser: Oh! i ara què menjareu per sopar? I ho va dir amb una gran preocupació!

Us comento unes quantes expressions relacionades amb el menjar:

SE LI HA PASSAT L’ARRÒS: Normalment sempre fa referència a una dona (es veu que els homes no es fan grans!) que ja és massa gran per tenir fills.

TENIR MAL DE COR: Tenir gana.

GENT JOVE, PA TOU: Vol dir que el jovent encara no està preparat per fer front als problemes de la vida.

MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA: El pa, en la nostra cultura, l’element essencial. (vegeu uns comentaris fets en aquest blog el 23 i el 30 d’abril del 2022 sobre el tema).

TENIR EL PAP PLE: Tant en sentit real, quan hem menjat molt, com figurat, és a dir, estar tip o cansat de suportar alguna situació.

Apa! Bon profit!

AGAFAR CONFESSATS I AGAFAR AMB ELS PIXATS AL VENTRE

Dèiem i potser encara ho diem bastant: Que Déu ens agafi confessats! I fem servir aquesta expressió quan preveiem un possible problema o davant d’una expectativa negativa. Per exemple, Si guanya tal o qual partit polític, que Déu ens agafi confessats perquè no anirem de cap manera.

En canvi, no té res a veure amb una altra expressió amb el verb agafar: Agafar amb els pixats al ventre que vol dir enxampar, trobar desprevingut  i la fem servir -encara que no sigui gaire elegant- quan estem atrapats en una situació en què és difícil de sortir-ne amb cert èxit. Em va dir que vindria la setmana que ve però es va presentar ahir, sense avisar, i em va trobar amb els pixats al ventre.

I tot i que siguin dues dites diferents em fa gràcia de constatar que tenen un punt en comú. I és que hi ha una paraula -escatologia- que té dos sentits i que no he entès mai per què no buscaven una paraula distinta ja que els dos sentits no tenen res a veure.

Escatologia és la part de la Teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final. (confessar-se abans de morir).

I d’altra banda, l’escatologia és també l’estudi dels excrements.

Doncs m’invento jo la relació ja que volem que Déu ens agafi confessats a l’hora de la mort i que cap problema ens agafi amb els pixats (o altres tipus d’excrements) al ventre. Tot és escatologia pura!

MISSEREJAR

I que en feia d’anys que no el sentia aquest verb!

Va ser l’altre dia que me’l vaig trobar quan llegia el llibre del Xavier Graset, La pausa dels dies. Llibre que us recomano tant pel lèxic tan nostrat com pel recull d’experiències viscudes i tan ben explicades que ens parlen de gastronomia, pagesia, teatre, llibres i tot allò que ens fa més plaent la vida.

L’he pogut documentar la paraula misserejar i vol dir tafanejar. Cap sorpresa! És el que sempre he entès. En canvi, no he trobat missero. Perquè de tota la vida el que missereja, és un missero. He trobat misser que vol dir persona culta i lletrat i l’altra accepció que vol dir missaire, devot,... però això no és pas sinònim de tafaner! Ja entenc que és un castellanisme però en l'època d'aquesta paraula en dèiem tants!

Una de les frases que em va costar molt d’entendre -abans els pares no t’explicaven gaire cosa- és aquella que deia: Mama, què és això? I en comptes de contestar, em deien: Llavor de missero! I és clar que hi havia moltes coses absolutament diferents i totes elles eren “llavor de missero”. No sé en quin moment de la meva infantesa vaig comprendre que quan em deien allò volia dir que era millor no preguntar. Però tampoc no els hagués costat gaire de dir-me: No n’has de fer res! No t’interessa! Ets massa petita o qualsevol cosa per l’estil... Però no! Vaig haver de conviure amb la llavor de missero sense veure cap llavor enlloc i sense saber què coi era un missero! 

 

MÓN ANIMAL

Avui comentaré unes quantes dites relacionades amb els animals. La majoria ja s’expliquen soles i en algunes hi afegiré allò que cregui que pugui ajudar a la seva comprensió.

Mutxel i pas d’ànec! Mutxel és una interjecció per imposar silenci. Així seria: Calla i no t’entretinguis!

No facis el ruc que la palla va cara. A casa hi afegíem... i de garrofes no se’n troben.

Més ruc que fet d’encàrrec!

I una altra que també va de rucs (pobres rucs!) Si no és més ruc és perquè no s’entrena!

No dir ni ase ni bèstia. No molestar-se ni en saludar ni dir res de res.

Anar-se’n a tancar els ànecs  que vol dir anar a dormir.

Passa al mas que portes puces! No és una frase gaire empàtica, oi?

Ja li passarà com als gats la tos!

Qui no té feina, el gat pentina fa referència a aquelles persones que s’avorreixen i es dediquen a fer coses accessòries i prescindibles o bé es dediquen a criticar els altres.

I l’última: Lligar els gossos amb llangonisses. És per referir-se a algú que és tan ric que podria fer això perfectament. Però queda clar que als molt rics no els agrada significar-se perquè de gossos lligats amb llangonisses pel carrer no se’n veuen pas ...

I TU, QUE JA HAS PAGAT EL TROMBON?

Amb aquesta expressió sí que em costarà Déu i ajuda de trobar algú que encara la digui. Jo l’havia perdut del tot fins que fa uns dies la vaig sentir a dir als meus germans.

En català hauria de ser trombó que ja sabem que és un instrument de vent.

I què vol dir? Doncs si estem parlant o discutint amb algú i ve una altra persona i diu la seva opinió sobre el tema de discussió sense que ningú no ho hagi demanat, doncs un dels discutidors li pot dir (i d’una manera una mica airada i tot): I tu, que ja has pagat el trombon? Que és una manera de dir-li que no es posi en la conversa, que es cuidi dels seus assumptes perquè ningú no li ha donat ciri en aquest enterro. 

I si en vam tardar d’anys en saber que dels enterros  se n’havia de dir enterraments!. Quasi tants anys com en saber que del bussón n’havíem de dir bústia. 

QUI BADALLA, SON, GANA O GALVANA

D’aquesta expressió que ja quasi no he sentit mai més, no vaig entendre mai què volia dir galvana. I no teníem diccionari en català quan sentia aquesta frase, de petita. De fet, no sabia ni que n’existien de diccionaris en català. 

Doncs ara ja sé què vol dir: tinc diccionaris i tinc temps per buscar paraules! Galvana és un sinònim de peresa, de mandra.

La dita doncs és força entenedora: si badalles és que tens son, o fa temps que no has menjat o estàs tan mandrós que badalles d’avorriment.

LES BROMES PORTEN AIGUA I ALTRES DITES SOBRE EL TEMPS

En sentit literal, que les bromes porten aigua és una veritat com un temple i, en sentit figurat, ve a dir que si fem alguna broma a algú, aquesta persona es pot empipar i reaccionar-hi malament.

Era una frase típica dels mestres quan érem petits. Si ens enxampaven fent una malifeta i ens defensàvem dient: No, que era de broma!, el mestre ens contestava: Les bromes porten aigua que vindria a ser: compte! que si seguim així, anirà el carro pel pedregar.

Més expressions relacionades amb la meteorologia tenim: Em fa més por que una pedregada que trobo que ja s’explica sola i aquella altra que diu: És tard i vol ploure i la que m’agrada més de totes és aquella que diu: Ploure a bots i barrals que és el que ens convindria ara amb la sequera que tenim.

NO ES POT SER VELL PER CAP CALER

En memòria de la meva estimada amiga, Adela Barral i Traveset, a qui vàrem acomiadar dilluns passat després d’una llarga malaltia, crònica i terminal.

L’Adela era una seguidora d’aquest blog i cada setmana m’enviava el seu comentari sobre si coneixia o no l’expressió. Et trobaré a faltar per moltes coses: pel teu tarannà sempre positiu, per la teva il·lusió i entusiasme...Descansa en pau, amiga!

Fa un any i escaig, el 22 de gener de 2022 i en ocasió de la mort del seu marit, Carles, vaig dedicar-li la dita: caldera vella: bony o forat o tot plegat. Aquesta expressió m’havia dit l’Adela que la deia el seu pare com també deia aquesta d’avui: No es pot ser vell per cap caler.

La vellesa a la que tots arribem o arribarem té coses positives i negatives. Entre les bones, haver-hi pogut arribar, evidentment, i de les dolentes destacaria aquest estat de dolències diverses i continuades que fa que encara que et donessin molts diners, preferiries no tenir-les i tenir vint anys menys.

Però cada etapa de la vida és una lliçó i fem els possibles per allargar aquesta vida sempre que sigui amb dignitat i amb qualitat. Gràcies Adela per aquests quaranta anys d’amistat!

A SALAMANCA HI HA UN LLIBRE QUE TOT HO CANTA

Aquesta expressió la deia la meva mare. De fet, em sembla que era més llarga: Qui vulgui saber, que vagi a Salamanca que hi ha un llibre que tot ho canta!

L’he buscat i només he trobat una referència: Qui vulgue saber que vaigue a Salamanca i és del segle XII.

A casa de llibres en teníem pocs! Teníem un diccionari de castellà de la Real Academia Española. Era herència d’un tiet mort a la guerra -el tiet Miquel, germà de la meva mare- i aquest llibre convivia amb uns quants més fins que la Caixa va començar a regalar-ne.

Doncs era així, no teníem gaires llibres però tampoc no els trobàvem a faltar. De tebeos sí que en recordo. És que fins i tot els llibres que vaig fer servir fins als 12 anys a l'escola eren Enciclopèdies i amb només un llibre ja fèiem per a dos cursos. Després quan vaig fer Comerç, va ser una festa: llibre de càlcul, llibre de correspondència comercial, llibre de comptabilitat, fins i tot un llibre de taquigrafia...una bogeria!

I com sempre passa i, per contrast,  de gran, els llibres han estat un tresor que hem emmagatzemat per tota la casa. En tenim tants que ara ja fa uns anys que llegim en digital perquè no ens n’hi caben més!. Un altre exemple del fet que sempre passem d’un extrem a l’altre.

Però ara si volem saber ja no ens cal anar a Salamanca perquè entre la Viquipèndia i el Google tenim tota la informació i bastant de saber.

QUÈ HI HA DE BO?

 Així m’agrada! Optimisme!

Quan ens trobem algú li podem dir: Hola, com anem? Com vas? Com et trobes?...

Però si li diem: Què hi ha de bo? sembla que només volem saber les bones notícies. Les desgràcies, els mals, els disgustos... doncs no cal!

Això és així però no és només així. En realitat, emprem l’expressió per saber com anem, què fem, com estem... però m’agrada que diguem “de bo” perquè trobo que és una frase per celebrar que ens hem trobat amb algú i n’hem volgut saber les seves novetats i, si són bones, doncs molt millor!

SI TINC LA BOCA GRAN, LES UNCES D'OR JA ME LA TAPARAN

Aquesta és una expressió que també fa molts anys que ja no sento. Vol dir que si soc rica, encara que sigui lletja o tingui defectes físics, no hi fa res, em casaré i no em quedaré per vestir sants.

Això de quedar-se soltera era una gran desgràcia per a les noies en temps passats. Jo ja no ho vaig viure tant però encara sentia la frase de: Aquesta s’ha quedat soltera perquè és més lletja que un pecat. Però si eres rica, que fossis lletja no tenia tanta importància perquè les unces d’or (o les pessetes o els euros!) ja feien el fet i tapava totes les altres lletjors.

La idea que ens posaven al cap, de manera subtil o no, és que ens havíem de casar. Que si volíem treballar un temps abans de casar-nos, doncs mira, d’acord, però després a casa i a cuidar el marit, la casa i la canalla. Per sort, la majoria de la meva generació ja no va seguir aquestes directrius.