NO EM RECONTRADIGUIS!!

Aquest verb recontradir ni l’he trobat ni crec que existeixi i només l’havia sentir dir a casa. La frase era: A mi no em recontradiguis! I la deien la meva mare o la meva germana. Per tant, dedueixo que la que recontradeia era jo o els germans nois.

El sentit era el mateix que contradir i si deien recontradir era senzillament per posar-hi més èmfasi i perquè em quedés més clar que per molt que digués, jo no tenia la raó i no valia la pena de recontradir el que m’havien manat, aconsellat o suggerit quan potser jo no volia ni manaments ni consells ni suggeriments!! 

Però els grans sempre tenien la raó i no se’ls havia de recontradir mai!!

BAJOQUES, MONGETES TENDRES, FESOLS I MONGETES

Avui justament porto 47 anys vivint a Barcelona, de fet, quasi el doble dels 24 anys que vaig viure a Reus. I, així com m’he acostumat a parlar de botifarra enlloc de llangonissa o de llibres gruixuts en comptes de dobles, no em passa el mateix amb les bajoques i els fesols. Quines dues paraules més boniques i quina llàstima que els barcelonins (i molts d’altres) no les diguin!.

Per dir bajoques han de fer servir un diminutiu de monja i afegir-hi un adjectiu que parla de la seva condició de tendresa.

I per parlar de fesols (si no són de Santa Pau) han de dir un altre cop el diminutiu de monja.

Jo trobo que si hi ha unes paraules pròpies que no necessiten adjectius i que no tenen res a veure amb les residents d’un convent, doncs millor fer servir aquestes. Però que cadascú faci el que bonament li plagui. És només la meva opinió.

Per cert, us explico una anècdota dels meus primers anys a Barcelona. Era per allà l’any 76 o 77 (del segle passat, esclar!) i li dic a un alumne que em porti, si us plau, un llibre molt doble que m’he descuidat damunt de la taula de la biblioteca. El noi em mira amb cara de preocupat i em diu: Un llibre MOLT doble no pot ser, deus voler dir un llibre doble, és a dir DOS llibres. Doncs aquell dia vaig aprendre que ells en deien gruixut.

JA N'HI HA PROU DE PALLA AL RUC!!

Aquesta quasi que no la sé explicar de tant de temps que fa que ni la dic ni l’he sentida dir. Segurament la deien els pares.

Diria que el sentit és que si s’arriba a una situació que trobem que sobrepassa els límits de la nostra paciència diem: Ja n’hi ha prou de palla al ruc!  És un crit de queixa, de no poder més i de declarar que ja no ho aguantem. La diria una persona amb un gran aguant i que ha rebut per totes bandes (potser seria el ruc) i que arriba un moment que ja no aguanta més la pressió i explota.

Però si la persona que representa que diu la frase és el ruc,  per què es queixa del fet que li donin tanta palla? En principi és bo que l’alimentin.

Val més que en sobri que no que en falti. O potser el ruc s’aplica aquella altra dita de "Menjar poc i pair bé”.

ANAR COM UN CÍCERO

Em pensava que era força corrent i no l’he sabuda trobar aquesta expressió. Almenys en el sentit com l’entenem.

Amb la gent que ho he comentat Anar com un cícero vol dir que aquesta persona va de pressa i que no hi ha res que el pugui entretenir. Va al seu aire i sense dificultats motrius. Allò de: Mira-te’l, vist i no vist! Va com un cícero!

En canvi he trobat Anar cirat com un cícero i el sentit que li donen és el d’anar mudat, ben vestit i ben calçat! Allò que en diríem Anar fet un figurí (o un pinzell).

En fi, que no ho acabo d’aclarir. Seguiré amb la recerca i s’accepten aportacions!!