MALA PATACA ELS AFARTI!

He trobat la dita sencera però no l’havia sentit mai així: Mala pataca els afarti i no la puguin pair!  Jo només deia la primera part. De fet ho he trobat amb la versió patata però jo sentia aquesta expressió per Reus i allà som molt de les pataques.

I que bones persones que som els catalans!! A una persona que ens ha ofès, enredat, insultat, humiliat.... senzillament li desitgem que Mala pataca l’afarti!!. No fos cas que se’ns enfadés massa! Només li desitgem que mengi moltes pataques -fins que n’estigui ben fart- i llavors que aquests tubèrculs siguin dolents i li causin un bon mal d’estómac.

Segur que, en iguals circumstàncies, els veïns de península dirien -com a mínim- Que le parta un rayo! I tots sabem que un cop partit per un llamp, poca cosa podràs fer...

GRÀCIES DE LA SÀRRIA, QUE EL RUC ERA MEU

La frase original és així i, per tant, sembla que la digui només una sola persona. El que ho diu, agraeix la sàrria a un altre però li recorda que la part important -el ruc- no li va pas deixar sinó que ja era seu. Llavors és una mica desagraït, trobo jo. Li dona les gràcies però d’aquella manera...amb molta ironia!

Abans de saber que era una frase sola, jo entenia: “Gràcies” i que l’altra persona li contestava: “De la sàrria” i per a mi aquesta frase té el mateix sentit que “De res! No cal que m’ho agraeixis!”  I el que agraïa, deia finalment: “Que el ruc era meu” En aquest cas jo no veig pas que sigui irònica.

Tampoc no m’hi capficaré però si hi veieu una mica de llum en aquestes dues versions aparentment contradictòries, us dono les gràcies de la sàrria per fer-m’ho saber.

SER DE CASA BONA

Aquesta expressió que sí que existeix, em sembla que també s’està perdent. Mai he preguntat als meus fills si un amic seu era de casa bona. En canvi, quan era petita, hi havia com un obsessió amb això de les cases bones.

És a dir, se’n parlava tant que teníem tres cases bones de referència: una d’Alforja, una de Reus i una d’universal.

La casa bona d’Alforja era Cal Botó. I la frase sempre era més o menys així: “Mare, vull tal o qual cosa” i la mare: “Fill meu que et penses que som de Cal Botó?” I aquí s’acabava la discussió. Vaig tardar molts anys a saber que els de Cal Botó eren de la casa bona local.

A Reus la casa bona d’aquell temps era “Cal Bula”. Ho deien així tot i que després vaig deduir que devia ser Cal Boule (pel carrer que li van dedicar) i ara ja sé que el tal Boule va ser un francès que va emigrar a Reus i va fer molta fortuna. Quan em deien que els Reis (Reixos) em portaven només una joguina perquè no érem de Cal Bula, ja us podeu imaginar el garbuix tan gran que tenia dins del meu cap.

I finalment, la casa bona universal era Cal Rotxil, així tal qual. Aquí encara vaig tardar moltíssims més anys a deduir que els tal Rotxil  eren els magnats jueus centreeuropeus. És a dir els Rothschild!

Comparats amb els Rothschild, els de cal Botó i els de cal Boule no es podrien considerar quasi ni de casa bona. Tot és relatiu!.