PERDRE LA XAVETA

Aquesta expressió feia anys i panys que no la sentia. Me l’ha fet arribar el meu amic Jordi, fill de l’Espluga, i m’ha enviat un article de la revista Francolí on la comenten.

Per una vegada, em limitaré a copiar el que Joan Amades explica sobre aquesta dita en el seu Refranyer català i que apareix en aquesta revista de la Conca de Barberà:

Perdre la xaveta equival a perdre la serenitat, els estreps, la paciència o la concepció justa i clara d’una cosa, generalment és usada aquesta expressió quan provoca aquest estat alguna causa extraordinària.

També és usada per a significar una pèrdua de coneixement o de sentit clar, per follia, etc.

La xaveta és un terme antiquat aplicat a la clàvia, clavilla o clau, especialment a la del fusell dels carruatges, que priva que se n’escapin les rodes per la punta. La xaveta, doncs, tot i la seva petitesa, és la que  enclou i sosté el vehicle, i la seva pèrdua equival al seu desencaixament i desequilibri i, per tant, a la impossibilitat de funcionar normalment. Un sentit idèntic enclou aquesta dita tractant-se d’instruments musicals, car la pèrdua de la xaveta fa impossible que les cordes en mantinguin tibants i, per tant, no poden produir el so desitjat. També té tot el mateix sentit la frase Tenir els cargols fluixos, que és aplicada per a indicar que no s’està prou bé del cap.

Fins aquí ha parlat Joan Amades i a mi només em queda afegir un exemple:Ja fa molt de temps que hem perdut la xaveta tots plegats en el tema de no fer o deixar de fer alguna cosa per NO ofendre ningú. Em sap molt greu però els Reis d’Orient eren reis o savis i no pas reines o sàvies. 

També a la cova de Betlem, segons la Bíblia i tradició, hi havia Sant Josep i la Mare de Déu i no pas dues marededéus. En fi, si perdem la xaveta en temes de tradicions i costums, anirà el carro pel pedregar (i mai tan ben dit!).

AQUÍ CAIC I ALLÀ M'AIXECO

M’agrada aquesta expressió. Vol dir anar fent, amb alternatives bones i dolentes.

Poso un exemple: Com et va la botiga? Uf, aquí caic i allà m’aixeco. No me n’acabo de sortir però vull seguir endavant mentre pugui!

En els exemples que he trobat sempre hi ha un aire positiu, és a dir, que malgrat els entrebancs, la persona se’n surt d’aixecar-se.

També es fa servir per temes de l’estat de salut:

-Com està ton pare?

-Doncs mira, aquí caic i allà m’aixeco. Ha passat un hivern molt fotut però ara està força reviscolat.

Ara tinc una edat en què, cada vegada, em fa més por de caure -fins i tot diria pànic- i és que potser ja veig que després de la caiguda seria bastant difícil d’aixecar-se!. Però amb il·lusió, eh!!

AMB UNA MÀ AL DAVANT I L'ALTRA AL DARRERE

El sentit que té aquesta expressió és de ser pobre, més aviat de tornar-se pobre després d’un fet o d’una circumstància.

Per exemple: Tota la vida jugant a la borsa amb tanta mala sort que s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere.

M’imagino que el fet d’anar amb les mans en aquesta posició, vindria a ser, segurament, que la mà del davant taparia els genitals i la del darrere taparia el cul. La persona en qüestió és tan pobre que ha d’anar despullat i sort en té de les mans per no ensenyar les vergonyes.

Unes altres expressions relacionades amb les mans són (entre moltes més):

Tirar la pedra i amagar la mà: actuar d’amagat.

Posar les mans al foc: estar segur d’alguna cosa.

Rentar-se les mans: desentendre’s d’alguna cosa (com Ponç Pilat).

I finalment: Tenir la mà foradada: gastar més del que ens podem permetre o fer-ho d’una manera excessiva.

QUI PAGA DESCANSA, I QUI COBRA, ENCARA MÉS

Com més amics, més clars! Si et dec alguna cosa, te la pago així que pugui i ja no cal pensar-hi més. Tu cobres i jo ja no et dec res.

Suposo que la paraula encara quan diem que el qui rep els diners encara descansa més, deu estar relacionada amb el fet que potser ens sap greu de reclamar uns diners a la persona que ens els deu.

Anirem a Hamlet (quasi sempre es fa cap a Shakespeare!). En un moment determinat, Poloni dóna un consell al seu fill Laertes: Neither a borrower nor a lender be” és a dir, no demanis diners ni en deixis ja que pots perdre diners i amic. Sempre hi ha excepcions però crec que és un bon consell.

Avui en dia i amb els bizums ja no hi ha treva. Faig un pagament en nom meu i d’altra gent i, al cap d’un moment, tinc el mòbil inundat d’avisos notificant-me que els altres ja m’han pagat la seva part del deute. Ho trobo fabulós. Com deia aquell de la sarsuela:”hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad” I no parlem de l’aplicació Tricount que, posant el que paga cadascú en cada situació (en un viatge, per exemple), et diu en tot moment qui deu què, a qui i quant. Ara només li faltaria que quan n’hi ha un que no pagués, li enviés el Cobrador del Frac.