I TU, QUE JA HAS PAGAT EL TROMBON?

Amb aquesta expressió sí que em costarà Déu i ajuda de trobar algú que encara la digui. Jo l’havia perdut del tot fins que fa uns dies la vaig sentir a dir als meus germans.

En català hauria de ser trombó que ja sabem que és un instrument de vent.

I què vol dir? Doncs si estem parlant o discutint amb algú i ve una altra persona i diu la seva opinió sobre el tema de discussió sense que ningú no ho hagi demanat, doncs un dels discutidors li pot dir (i d’una manera una mica airada i tot): I tu, que ja has pagat el trombon? Que és una manera de dir-li que no es posi en la conversa, que es cuidi dels seus assumptes perquè ningú no li ha donat ciri en aquest enterro. 

I si en vam tardar d’anys en saber que dels enterros  se n’havia de dir enterraments!. Quasi tants anys com en saber que del bussón n’havíem de dir bústia. 

QUI BADALLA, SON, GANA O GALVANA

D’aquesta expressió que ja quasi no he sentit mai més, no vaig entendre mai què volia dir galvana. I no teníem diccionari en català quan sentia aquesta frase, de petita. De fet, no sabia ni que n’existien de diccionaris en català. 

Doncs ara ja sé què vol dir: tinc diccionaris i tinc temps per buscar paraules! Galvana és un sinònim de peresa, de mandra.

La dita doncs és força entenedora: si badalles és que tens son, o fa temps que no has menjat o estàs tan mandrós que badalles d’avorriment.

LES BROMES PORTEN AIGUA I ALTRES DITES SOBRE EL TEMPS

En sentit literal, que les bromes porten aigua és una veritat com un temple i, en sentit figurat, ve a dir que si fem alguna broma a algú, aquesta persona es pot empipar i reaccionar-hi malament.

Era una frase típica dels mestres quan érem petits. Si ens enxampaven fent una malifeta i ens defensàvem dient: No, que era de broma!, el mestre ens contestava: Les bromes porten aigua que vindria a ser: compte! que si seguim així, anirà el carro pel pedregar.

Més expressions relacionades amb la meteorologia tenim: Em fa més por que una pedregada que trobo que ja s’explica sola i aquella altra que diu: És tard i vol ploure i la que m’agrada més de totes és aquella que diu: Ploure a bots i barrals que és el que ens convindria ara amb la sequera que tenim.

NO ES POT SER VELL PER CAP CALER

En memòria de la meva estimada amiga, Adela Barral i Traveset, a qui vàrem acomiadar dilluns passat després d’una llarga malaltia, crònica i terminal.

L’Adela era una seguidora d’aquest blog i cada setmana m’enviava el seu comentari sobre si coneixia o no l’expressió. Et trobaré a faltar per moltes coses: pel teu tarannà sempre positiu, per la teva il·lusió i entusiasme...Descansa en pau, amiga!

Fa un any i escaig, el 22 de gener de 2022 i en ocasió de la mort del seu marit, Carles, vaig dedicar-li la dita: caldera vella: bony o forat o tot plegat. Aquesta expressió m’havia dit l’Adela que la deia el seu pare com també deia aquesta d’avui: No es pot ser vell per cap caler.

La vellesa a la que tots arribem o arribarem té coses positives i negatives. Entre les bones, haver-hi pogut arribar, evidentment, i de les dolentes destacaria aquest estat de dolències diverses i continuades que fa que encara que et donessin molts diners, preferiries no tenir-les i tenir vint anys menys.

Però cada etapa de la vida és una lliçó i fem els possibles per allargar aquesta vida sempre que sigui amb dignitat i amb qualitat. Gràcies Adela per aquests quaranta anys d’amistat!

A SALAMANCA HI HA UN LLIBRE QUE TOT HO CANTA

Aquesta expressió la deia la meva mare. De fet, em sembla que era més llarga: Qui vulgui saber, que vagi a Salamanca que hi ha un llibre que tot ho canta!

L’he buscat i només he trobat una referència: Qui vulgue saber que vaigue a Salamanca i és del segle XII.

A casa de llibres en teníem pocs! Teníem un diccionari de castellà de la Real Academia Española. Era herència d’un tiet mort a la guerra -el tiet Miquel, germà de la meva mare- i aquest llibre convivia amb uns quants més fins que la Caixa va començar a regalar-ne.

Doncs era així, no teníem gaires llibres però tampoc no els trobàvem a faltar. De tebeos sí que en recordo. És que fins i tot els llibres que vaig fer servir fins als 12 anys a l'escola eren Enciclopèdies i amb només un llibre ja fèiem per a dos cursos. Després quan vaig fer Comerç, va ser una festa: llibre de càlcul, llibre de correspondència comercial, llibre de comptabilitat, fins i tot un llibre de taquigrafia...una bogeria!

I com sempre passa i, per contrast,  de gran, els llibres han estat un tresor que hem emmagatzemat per tota la casa. En tenim tants que ara ja fa uns anys que llegim en digital perquè no ens n’hi caben més!. Un altre exemple del fet que sempre passem d’un extrem a l’altre.

Però ara si volem saber ja no ens cal anar a Salamanca perquè entre la Viquipèndia i el Google tenim tota la informació i bastant de saber.