BENVINGUDA A L'ABRIL! (QUE JA TOCAVA!)

Avui l’Abril, la meva neta gran fa tres anys i m’adono que, així com al febrer d’enguany vaig donar la benvinguda a la seva germana Jana, a l’Abril no en vaig tenir ocasió perquè encara no escrivia aquest blog. Justament el vaig començar el mes següent.

L’Abril és una criatura molt bonica i alegre  (ves què us he de dir jo!). Va néixer en plena pandèmia i ens ha canviat la vida (la pandèmia també una mica, però ni de bon tros!). Va tenir el detall de néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat i el mateix dia que els germans de l’avi i de l’àvia materns (l'Alfons i el Miquel).

Ens ha canviat la vida en el sentit que ser avis era una situació que desconeixíem i confirmo que sí, que tal com ens deien, els nets s’estimen d’una manera especial.

Jo no vaig conèixer cap dels meus quatre avis, per tant no en tinc cap record i només els conec per unes fotografies en blanc i negre que hi havia a casa dels meus pares. Això va fer que no conegués aquesta relació avis-neta i, tot i que no la vaig trobar a faltar, ara penso que hagués estat bonic de conèixer-los.

Ara només volem poder viure uns quants anys més per veure créixer l’Abril i la Jana i gaudir de la vida que els seus pares primer, els quatre avis, familiars i amics després, volem que sigui una vida plena i feliç.

BENVINGUDA A LES NOSTRES VIDES, ABRIL (amb tres anys de retard!) 

LA SALUT (O NO)

Avui us comento unes quantes expressions relacionades amb la salut o amb la seva mancança.

Estar cloc-i-piu: es diu de les persones decaigudes i malaltisses.

Com més anem, menys valem: cada dia que passa anem perdent facultats.

Qui dia passa, any empeny: la versió positiva de l’anterior.

Tenir una salut de ferro: persona forta amb pocs problemes de salut.

Tenir una mala salut de ferro: persona amb molts problemes de salut però que se’n va sortint i millor que d’altres no tan malats com ella.

El mal de cap, el ventre ho sap: l’alimentació com a causa del mal de cap i d’altres malalties.

Tenir poca virtut:  Tenir poca salut.

I al final tothom se n’anirà al canyet, que és una manera poc fina de dir morir-se ja que el canyet és el lloc on s’enterren les bèsties mortes.

Però mentrestant Tot això que tenim de més que és una aproximació a Que nos quiten lo bailao!

FER LA FI DEL CAGAÈLASTICS

He trobat que d’aquesta dita se’n podia explicar l’origen concret i el dia de la seva aparició tot i que després va aparèixer una referència anterior.

Vol dir acabar malament en la fortuna i en la salut.

Podem trobar l’expressió La fi del cagaelàstics en una auca atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, escrita en ocasió de la mort del dictador Franco, a l'any 1975. El títol sencer de l’auca és: L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics).

https://blocs.mesvilaweb.cat/pribera/auca-de-lenfados-o-la-fi-del-cagaelastics/#:~:text=AUCA

Però es veu que no és tan “nova” i que ja la podem trobar en una revista  publicada a l’any 1923:

https://ddd.uab.cat/pub/tuies/tuies_a1923m12d13n11.pdf

a la pàgina 9, on s’explica que un trobador rep un premi per les seves cançons i poemes i que el premi consisteix en uns elàstics. Els hi posa una dama de tal bellesa que el pobre trobador ha de córrer a fer les necessitats perquè amb l’emoció li agafa una descomposició de “ventrell”. Ja us podeu imaginar què va passar amb els elàstics en qüestió i amb el poeta caganer ...

Us recomano que llegiu els dos enllaços. Són divertits i en un llenguatge amb cinquanta anys de diferència.

NO ESTÀ GRAS DE BUFAR EL FOC

Aquesta dita no l’he sabuda trobar. Però us puc assegurar que no me l’he inventada tot i que fa anys i panys que no l’he sentida.

El foc de les cases -a terra o a la cuina econòmica- s’havia de bufar perquè fos ben viu i no s’apagués. Ja sé que hi ha manxes que fan aquest servei però no tothom en tenia. Llavors penseu en la posició de les galtes quan bufem: totes plenes d’aire i ben rodonetes...

Doncs ja ho tenim: el significat és que si una persona està grassa (grossa) i té aquestes galtetes arrodonides, no és pas de bufar el foc sinó que entenem que és una persona que menja molt i que el menjar li aprofita!

El Pere no està gras de bufar el foc ja que menja moltes botifarres i carn de moltó!  Són de casa bona!

Això em recorda una cançó que cantava la mare i de la qual només recordo això:

.....i un tallet de cansalada perquè de carn de moltó només en solen menjar per la Festa Major...