TREURE EL VENTRE DE PENA

I que gràfica que resulta aquesta expressió! S’ha perdut quasi totalment perquè ve d’una època en què el menjar era quasi una cosa sagrada. N’hi havia poc i s’havia de repartir bé.

Si et queia un tros de pa a terra, se li feia un petó al plegar-lo. Suposo que també el bufàvem per netejar-lo. Però el fet és que no es podia llençar res.

A casa, un dia a la setmana menjàvem una costella de be (els dilluns!) i dic UNA i, això sí, amb moltes patates o esbergínies. Jo crec que em ve de llavors aquest costum que tinc d’escurar tant els ossos!. Allí no quedava res, ni la pell de l’os que era com un tel.

Suposo que quan ja ens vam veure una mica les orelles, ja hi havia més d’un tall de carn. I ara, a casa o al restaurant, quan mengem costelles, sempre n’hi ha com a mínim dues o tres. Però les continuo escurant amb delit!

La definició de “treure el ventre de pena” és saciar la fam. M’ha agradat un dels exemples que he trobat:

Si es pot quedar de mosso en aquella masia, podrà treure el ventre de pena perquè menjarà molt bé.

Ja es veu que el ventre amb pena era una circumstància habitual en moltes persones. Així doncs quan et podies afartar i treure el rau-rau dels budells era una cosa extraordinària.

I ahir, que era Divendres Sant, vam treure el ventre de pena perquè ens vam menjar un suquet de bacallà d’aquells de tota la vida. L’ha fet el Lluís M (qui si no!) amb la recepta de la nostra amiga Àngels.

BONA PASQUA!

LA MEVA SETMANA SANTA D'ANTANY

La meva Setmana Santa està relacionada amb Reus. En els 24 anys que hi vaig viure no em vaig perdre cap dels actes d’una setmana que es vivia amb respecte i quasi amb una mica de por.

Ja fa 48 anys que no hi visc, a Reus i les Setmanes Santes en un moment o altre es van convertir en temps de viatges i sortides amb els amics. Vaig deixar les processons enrere (en dèiem professons) i també aquest sentiment de tristor que ens acompanyava tota la Setmana Santa.

Us faig un resum de les activitats d’aquells dies i tot i que moltes encara es deuen fer, ja no formen part de la meva rutina actual. De tota manera, cada any em raca d’anar a Reus i poder tornar a viure-ho. Potser ho faré.

El Passio: (Així sense accent).En dèiem així: era l’evangeli de tota la Passió i Mort de Jesús. Es llegia el Diumenge de Rams i el Divendres Sant, si no ho recordo malament.

Anar a beneir la palma. Es feia el Diumenge de Rams. Els meus fills encara hi van anar. Amb uns palmons i unes palmes dels quals encara sento l’olor. Aquells dies deixàvem els fills amb els avis, la padrina i els cosins mentre anàvem de viatge.

Anar a visitar Monuments: A les esglésies es tapaven tots els sants amb fundes fosques fins al Diumenge de Resurrecció. El Dijous Sant hi havia un Monument que era l’exposició de la Sagrada Custòdia tota acompanyada de palmes i palmons. Les famílies amb vestimenta fosca o directament negra, anaven a visitar aquests monuments en tantes esglésies de la ciutat com podien. Algunes dones anaven amb “Mantellina i peineta”.

I a la nit, una processó que feia por de tant de silenci. Era, és clar, la Processó del Silenci.

Divendres Sant: Era el gran dia, a la matinada ja hi havia el Via Crucis.

A les 12 portaven el Sant Crist de la Sang des de la Puríssima Sang (la seva parròquia) fins a Sant Pere, la prioral.

Llavors hi havia la Funció de les 7 paraules, un predicador especial feia un sermó sobre cadascuna de les últimes paraules que Crist va pronunciar a la Creu.

Llavors es feia el camí invers i tothom seguia el Sant Crist fins a la seva parròquia i amb una plaça de la Sang plena de gom a gom i enmig d’un silenci espectacular, es demanaven les Tres Gràcies al Majestuós Sant Crist. Eren tres desitjos personals que volíem aconseguir. En el meu cas, eren Salut i Feina (recordeu que érem autònoms) i de la tercera no me’n recordo pas.Devia variar cada any.

I llavors al vespre ja teníem la Processó del Sant Enterrament. A l’època meva en dèiem la Professó del Sant Enterro (i tan amples!).

Era espectacular. Durava més de tres hores i veies passar els passos (també en dèiem misteris!)  dels diferents gremis i agrupacions reusenques de la Setmana Santa amb tots els confrares tapats amb cucurulles que no sé si sabeu què eren. No cal dir que el millor pas era el del Nostre Pare Jesús de la Columna (els dels paletes, o sigui, el nostre) i no perquè fos el de casa sinó perquè en aquella època, era l’únic que encara el duien a les espatlles. Ara ja fa molts anys que no ho fan.

I després i com a destacable ja hi havia el Dilluns de Pasqua en què s’anava a menjar la mona. En el meu cas, al maset, o a la Boca de la Mina (ja amb amigues) o a Santa Anna de Castellvell.

ANAR D'ESTROP

Ves per on! Jo em pensava que anar d’estrop volia dir anar vestit de manera normal, sense arreglar pas massa. És a dir, portar la roba habitual, la de cada dia...

Em poso a buscar la confirmació d’aquesta meva teoria i em trobo que:

Vent d’estrop: és una expressió que utilitzaven antigament els pescadors, quan pescaven a vela.(No en tenia ni idea).

A tot estrop: veloçment, a tota marxa, a tot gas, a tota pastilla...(ni semències d’aquest significat).

També estrop és una abraçadora de corda per embarcar o desembarcar farcells. (No ho hagués dit mai!).

També Vent d’Estrop és el nom d’un club de vogadors  de Cambrils.

I hi ha un Grup Estrop de cantants i músics dels anys 60 de Badalona.

Com veieu no hi havia res relacionat amb la roba fins que he trobat:

A tot vestir, per tot vestir, contínuament, sempre: a tot estrop. Es diu de les coses que són abundoses o molt habituals, per exemple de la roba que es porta sempre!.

Doncs ja està! Dono per confirmat el sentit que jo entenia tot i que he après totes les altres accepcions! Doncs millor!

LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament. 

AVUI VA DE BODES

Estava pensant en dites relacionades amb casaments i, de moment, se m’acuden aquestes:

A bodes em convides: ve a dir que em proposes alguna cosa que em ve molt de gust i em fa molta il·lusió. I tant que t’acompanyaré de viatge! A bodes em convides! Ja saps que això de viatjar és lo meu.

Si a la boda no m’hi vols, no em convidis el dijous: Aquesta no l’he trobada enlloc però recordo que, a casa, volia dir allò que sembla que vol dir. Es veu que la gent s’acostumava a casar els diumenges. Per tant, si em convidaves el dijous anterior, vol dir que ja no tenia temps de fer tots el preparatius per poder assistir al casament. Per tant, en realitat, no m’hi volien pas al casament.

Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat: doncs això! Queda clar que no anaven a Montserrat, sinó que era el marit qui l’hi portava! Ara es porta més anar a Cancun. I ningú porta a ningú, més aviat els hi porten!

Home casat, burro espatllat: Té mala bava la dita aquesta perquè pressuposa que l’home ja era burro abans de casar-se i que el matrimoni no ha fet més que empitjorar-lo.