TREURE EL VENTRE DE PENA

I que gràfica que resulta aquesta expressió! S’ha perdut quasi totalment perquè ve d’una època en què el menjar era quasi una cosa sagrada. N’hi havia poc i s’havia de repartir bé.

Si et queia un tros de pa a terra, se li feia un petó al plegar-lo. Suposo que també el bufàvem per netejar-lo. Però el fet és que no es podia llençar res.

A casa, un dia a la setmana menjàvem una costella de be (els dilluns!) i dic UNA i, això sí, amb moltes patates o esbergínies. Jo crec que em ve de llavors aquest costum que tinc d’escurar tant els ossos!. Allí no quedava res, ni la pell de l’os que era com un tel.

Suposo que quan ja ens vam veure una mica les orelles, ja hi havia més d’un tall de carn. I ara, a casa o al restaurant, quan mengem costelles, sempre n’hi ha com a mínim dues o tres. Però les continuo escurant amb delit!

La definició de “treure el ventre de pena” és saciar la fam. M’ha agradat un dels exemples que he trobat:

Si es pot quedar de mosso en aquella masia, podrà treure el ventre de pena perquè menjarà molt bé.

Ja es veu que el ventre amb pena era una circumstància habitual en moltes persones. Així doncs quan et podies afartar i treure el rau-rau dels budells era una cosa extraordinària.

I ahir, que era Divendres Sant, vam treure el ventre de pena perquè ens vam menjar un suquet de bacallà d’aquells de tota la vida. L’ha fet el Lluís M (qui si no!) amb la recepta de la nostra amiga Àngels.

BONA PASQUA!