LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament.