LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament. 

AVUI VA DE BODES

Estava pensant en dites relacionades amb casaments i, de moment, se m’acuden aquestes:

A bodes em convides: ve a dir que em proposes alguna cosa que em ve molt de gust i em fa molta il·lusió. I tant que t’acompanyaré de viatge! A bodes em convides! Ja saps que això de viatjar és lo meu.

Si a la boda no m’hi vols, no em convidis el dijous: Aquesta no l’he trobada enlloc però recordo que, a casa, volia dir allò que sembla que vol dir. Es veu que la gent s’acostumava a casar els diumenges. Per tant, si em convidaves el dijous anterior, vol dir que ja no tenia temps de fer tots el preparatius per poder assistir al casament. Per tant, en realitat, no m’hi volien pas al casament.

Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat: doncs això! Queda clar que no anaven a Montserrat, sinó que era el marit qui l’hi portava! Ara es porta més anar a Cancun. I ningú porta a ningú, més aviat els hi porten!

Home casat, burro espatllat: Té mala bava la dita aquesta perquè pressuposa que l’home ja era burro abans de casar-se i que el matrimoni no ha fet més que empitjorar-lo. 

DONCS JA HA ARRIBAT LA JANA!!

I aquesta no és cap dita o expressió que s’estigui perdent!. Tenim una nova neta, la Jana, la germana de l’Abril. Es portaran quasi bé tres anys i espero que, com en el meu cas, tenir una germana sigui per a elles una de les millors coses del món.

La Jana va néixer el dimecres de matinada o sigui que JA té tres dies. És molt bonica però ves que us he de dir jo!

Tot ha anat molt bé, gràcies a Déu i ja són a casa seva.

Jana preciosa, l’àvia t’explicarà contes (molts!), jugarà amb tu, et pentinarà, et portarà a passejar, t’ensenyarà a fer ganxet i, encara que no et faré macarrons (això ho deixem per a l’avi), quan siguis més grandeta et donaré croissantets de xocolata!

Tens uns pares i una germana que t’estimen amb bogeria i una família i uns amics que estaran amb tu i per tu!

BENVINGUDA A LA VIDA!!

 

BEU MÉS QUE UN TERRAT NOU

Aquesta dita ja s’entén bé i no calen gaires explicacions. Si et diuen aquesta frase vol dir que als ulls de la persona que t’ho diu, beus més del compte o directament, ets un borratxo.

Però per què un terrat nou “beu” més que no pas un terrat vell? Doncs perquè el material del terrat nou absorbeix tota l’aigua de pluja que cau i és tan porós que s’ho empassa tot com si fos una esponja.

Imagino que al cap d’un temps, el terrat nou ja no ho és tant de nou i ja no és tan porós com abans.

Altres maneres de dir que beus molt:

Portar una merda com un piano

Anar trompa

Portar una turca

Anar gat

Anar pet

Però la que m’ha fet més gràcia és Portar una mantellina perquè no sé pas d’on deu venir...

Ah! i un dia parlaré de les mantellines que hi deu haver molt jovent que ja no deu saber què vol dir.

ANAR AMB UNA SABATA I UNA ESPARDENYA

Vol dir fer les coses amb mitjans insuficients. De qualsevol manera, sense l’ajut ni el suport que caldria per fer una feina ben feta, amb tots els ets i uts!.

En aquest país, de voluntat no ens en falta però al final sempre acabem fent les coses amb una sabata i una espardenya!  I tot i així, de vegades les fem i les fem molt bé! Imagineu-vos com les faríem amb més mitjans i no tanta bona voluntat.

Com sempre, m’agrada saber l’origen de la dita i, en aquest cas, voldria dir “vestir-se de manera descurada”. Molt lògic, o portem sabates o portem espardenyes però el que no pot ser és que anem amb un calçat de cada manera!.(De moment!, perquè ja sabem que només que es posés de moda... o que siguin els dies del Carnastoltes)

La foto que il·lustra aquest post no són pas una sabata i una espardenya sinó que són una vamba i una espardenya però estareu d’acord que moltes de les vambes d’avui dia són més “valuoses” que moltes de les sabates!

A CADASCÚ EL QUE SIGUI SEU I A ROBAR EL QUE ES PUGUI

Aquesta frase sí que l’he trobat documentada i vol dir allò que sembla que vol dir: Tenim el que tenim i és ben nostre però si es pot tenir alguna coseta més... fent trampes en els comptes, no tornant allò que devem, aprofitant que ara no mira ningú, fent-se el distret en els impostos, és a dir ROBANT, doncs mira! Tot això que tindrem de més!

L’instint de robar deu ser més propi de les terres del sud. Em va estranyar moltíssim, la primera vegada que vaig anar a Anglaterra, el fet de veure les ampolles de llet a la porta de les cases i que ningú els les robés. O els diaris que els repartidors llencen a les portes de les cases americanes, segons veiem a les pel·lícules, i que només agafen els seus legítims propietaris.

Aquí a casa meva ja m’han pres dues vegades l’estora de netejar els peus abans d’entrar al pis i ara ja no n’hi poso cap més. I ja em direu quin poc valor deu tenir una estora ja usada!  

PERDRE LA XAVETA

Aquesta expressió feia anys i panys que no la sentia. Me l’ha fet arribar el meu amic Jordi, fill de l’Espluga, i m’ha enviat un article de la revista Francolí on la comenten.

Per una vegada, em limitaré a copiar el que Joan Amades explica sobre aquesta dita en el seu Refranyer català i que apareix en aquesta revista de la Conca de Barberà:

Perdre la xaveta equival a perdre la serenitat, els estreps, la paciència o la concepció justa i clara d’una cosa, generalment és usada aquesta expressió quan provoca aquest estat alguna causa extraordinària.

També és usada per a significar una pèrdua de coneixement o de sentit clar, per follia, etc.

La xaveta és un terme antiquat aplicat a la clàvia, clavilla o clau, especialment a la del fusell dels carruatges, que priva que se n’escapin les rodes per la punta. La xaveta, doncs, tot i la seva petitesa, és la que  enclou i sosté el vehicle, i la seva pèrdua equival al seu desencaixament i desequilibri i, per tant, a la impossibilitat de funcionar normalment. Un sentit idèntic enclou aquesta dita tractant-se d’instruments musicals, car la pèrdua de la xaveta fa impossible que les cordes en mantinguin tibants i, per tant, no poden produir el so desitjat. També té tot el mateix sentit la frase Tenir els cargols fluixos, que és aplicada per a indicar que no s’està prou bé del cap.

Fins aquí ha parlat Joan Amades i a mi només em queda afegir un exemple:Ja fa molt de temps que hem perdut la xaveta tots plegats en el tema de no fer o deixar de fer alguna cosa per NO ofendre ningú. Em sap molt greu però els Reis d’Orient eren reis o savis i no pas reines o sàvies. 

També a la cova de Betlem, segons la Bíblia i tradició, hi havia Sant Josep i la Mare de Déu i no pas dues marededéus. En fi, si perdem la xaveta en temes de tradicions i costums, anirà el carro pel pedregar (i mai tan ben dit!).

AQUÍ CAIC I ALLÀ M'AIXECO

M’agrada aquesta expressió. Vol dir anar fent, amb alternatives bones i dolentes.

Poso un exemple: Com et va la botiga? Uf, aquí caic i allà m’aixeco. No me n’acabo de sortir però vull seguir endavant mentre pugui!

En els exemples que he trobat sempre hi ha un aire positiu, és a dir, que malgrat els entrebancs, la persona se’n surt d’aixecar-se.

També es fa servir per temes de l’estat de salut:

-Com està ton pare?

-Doncs mira, aquí caic i allà m’aixeco. Ha passat un hivern molt fotut però ara està força reviscolat.

Ara tinc una edat en què, cada vegada, em fa més por de caure -fins i tot diria pànic- i és que potser ja veig que després de la caiguda seria bastant difícil d’aixecar-se!. Però amb il·lusió, eh!!

AMB UNA MÀ AL DAVANT I L'ALTRA AL DARRERE

El sentit que té aquesta expressió és de ser pobre, més aviat de tornar-se pobre després d’un fet o d’una circumstància.

Per exemple: Tota la vida jugant a la borsa amb tanta mala sort que s’ha quedat amb una mà al davant i l’altra al darrere.

M’imagino que el fet d’anar amb les mans en aquesta posició, vindria a ser, segurament, que la mà del davant taparia els genitals i la del darrere taparia el cul. La persona en qüestió és tan pobre que ha d’anar despullat i sort en té de les mans per no ensenyar les vergonyes.

Unes altres expressions relacionades amb les mans són (entre moltes més):

Tirar la pedra i amagar la mà: actuar d’amagat.

Posar les mans al foc: estar segur d’alguna cosa.

Rentar-se les mans: desentendre’s d’alguna cosa (com Ponç Pilat).

I finalment: Tenir la mà foradada: gastar més del que ens podem permetre o fer-ho d’una manera excessiva.

QUI PAGA DESCANSA, I QUI COBRA, ENCARA MÉS

Com més amics, més clars! Si et dec alguna cosa, te la pago així que pugui i ja no cal pensar-hi més. Tu cobres i jo ja no et dec res.

Suposo que la paraula encara quan diem que el qui rep els diners encara descansa més, deu estar relacionada amb el fet que potser ens sap greu de reclamar uns diners a la persona que ens els deu.

Anirem a Hamlet (quasi sempre es fa cap a Shakespeare!). En un moment determinat, Poloni dóna un consell al seu fill Laertes: Neither a borrower nor a lender be” és a dir, no demanis diners ni en deixis ja que pots perdre diners i amic. Sempre hi ha excepcions però crec que és un bon consell.

Avui en dia i amb els bizums ja no hi ha treva. Faig un pagament en nom meu i d’altra gent i, al cap d’un moment, tinc el mòbil inundat d’avisos notificant-me que els altres ja m’han pagat la seva part del deute. Ho trobo fabulós. Com deia aquell de la sarsuela:”hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad” I no parlem de l’aplicació Tricount que, posant el que paga cadascú en cada situació (en un viatge, per exemple), et diu en tot moment qui deu què, a qui i quant. Ara només li faltaria que quan n’hi ha un que no pagués, li enviés el Cobrador del Frac.

QUI DE JOVE NO TREBALLA, QUAN ÉS VELL DORM A LA PALLA (I UNA NOVA VERSIÓ)

Aquesta dita era una de les que més deien a casa. L’obsessió d’una època per veure’ns treballant i ocupats. No fos cas que perdéssim el temps o badéssim!

Per això des dels 10 anys, o potser abans, ja ajudava a rentar els plats, a fregar i en tot el que convingués de les feines de casa.

I amb 11 o 12 anys ja anava a cosir i a brodar tot l’estiu. Es veu que hi havia gent que anava de vacances. Jo feia vacances d’escola i anava a brodar. Eren uns altres temps, ja ho sé, però m’hagués agradat anar de colònies, llegir, conèixer llocs...

Qui de jove no treballa, quan es vell dorm a la palla: s’entén perfectament i jo diria que massa i tot! A treballar i força! No volíem pas dormir a la palla quan fóssim vells. I per tant, a treballar, treballar i treballar...

Jo en tinc una altra versió que no he trobat enlloc i potser me la devia inventar en aquella època: Qui de jove no treballa, QUAN ÉS VELL NO ESTÀ CANSAT!  I no em direu que, com a mínim, és tan certa com l’altra!

BON ANY A TOTHOM!!

MÉS DITES DE NADAL

Per Nadal un pas de pardal i per Sant Esteve un pas de llebre: Aquesta dita me l'acaba de recordar l’amiga Lourdes, he mirat si ja l’havia comentat i he trobat que l’any passat, en aquestes dates, n’havia explicat algunes altres en referència al Nadal: Per Nadal qui res no estrena, res no val,  Per Nadal cada ovella al seu corral. I també vaig comentar Durar de Nadal a Sant Esteve.

Doncs aquesta del pardal i de la llebre, vol dir que les hores de llum avancen dia a dia i cada dia una mica més. Així com el dia 21 de desembre, és el dia de Sant Tomàs. I la dita diu: Més curt que el dia de Sant Tomàs, a partir d’aquest dia, el sol es pon una mica més tard.

També he trobat: Nadal en dilluns, festes a munts. És el cas d’aquest any i queda clar que vol dir que les festes es multipliquen.

La cova de la foto és la de casa i la sobreokupació i acumulació de figures es deu a la meva néta Abril que devia considerar que estava tot massa “escampat” i va decidir deixar-ho més endreçat...

MOLT BON NADAL A TOTHOM!

A TARRAGONA MANXEN I A REUS ENGANXEN

Per aquesta dita he demanat ajut al meu amic Joan perquè he trobat altres versions que no m’acabaven de fer el pes: que si el fort vent del Camp de Tarragona, que si un ganxo al campanar de Reus...però com que el Joan és de Reus i la seva dona de Tarragona, crec que la seva explicació ha de ser la veritable.

A Tarragona manxen es diu perquè abans, a la Catedral, hi havia un orgue que anava amb vent i tenien una gran manxa i unes quantes persones havien de manxar i manxar ben fort per insuflar vent a l’orgue i que així pogués sonar.

I a Reus enganxen és perquè hi havia una caserna  de cavalleria on hi havia molts soldats i les minyonetes sempre anaven passejant pel carrer o per la plaça de la Llibertat, prop d'on eren ells, per veure si podien “enganxar” algun soldadet.

Doncs mira! Misteri resolt!!

FER EL GEGANT "ÍNDIU"

Aquesta dita serà tan i tan local que jo diria que només la diem a Reus. I és que està relacionada amb els millors gegants del món mundial,  com us confirmaran totes les criatures de Reus i de tots els pobles on hi viuen reusencs.

Un dia ja parlarem de tots els altres gegants però la dita d’avui té a veure amb el nostre gegant indi.

Fixeu-vos amb la posició de la seva mà esquerra. És la manera d’explicar-vos el sentit de la frase feta. La té tancada i cap al darrere. Amaga alguna cosa? No vol que veiem el contingut de la mà? Doncs això mateix!

Fer el gegant índiu vol dir rebre diners de sotamà, suborns, compensacions extres a les que no s’hi té dret...

Un exemple: - Has vist quin cotxe més luxós que s’ha comprat?

-Oh i tant! És que fa el gegant índiu sempre que pot i es veu que li surt molt bé!

 

SEMBLA UN POLL RESSUSCITAT

També fa anys que no la sento aquesta dita i llavors m’he de concentrar molt en recordar el context en què jo la coneixia, ja que, de vegades, no coincideix en les explicacions que trobo quan la cerco.

A casa dels pares la deien quan es referien a una persona que abans era molt pobra i que, per algun motiu, havia passat a la categoria de classe mitjana o a ser ric, directament. Llavors es tornava molt vanitós i menyspreava els que eren com ell havia estat abans.

 

Potser amb un exemple s’entendrà millor:

 

-El Pere s’ha mofat de mi perquè anava amb la roba apedaçada. Ell no fa pas tant de temps que també hi anava!

 

-No en facis cas: és un poll ressuscitat i pica més que cap.

 

Aquest afegitó  “i pica més que cap” venia a dir que ara s’havia tornat molt cregut, presumit  i amb un gran menyspreu envers les persones del seu cercle.

Fe d'errata: Quan ja havia enviat el post, la meva consogra, que és argentina, m'ha dit que ells utilitzen la mateixa expressió i en el mateix context però diuen PIOJO. M'ha fet dubtar perquè jo sempre m'havia imaginat un pollet de granja i no pas un poll del cap. Ho he investigat i em confirmen la versió del poll del cap. Així doncs que canvio la foto. Moltes gràcies Olga i Montse!

 

HI HA MÉS FEINA A PLEGA’N QUE A FE’N CAURE

Diu que aquesta frase vol dir que la feina està mal repartida o mal organitzada i posen com a exemple les garrofes que, abans de plegar-les de terra s’han d’haver fet caure de l’arbre, o sigui que primer s’han de batre.

Però no li acabo de veure el què en aquest sentit i potser és perquè jo no he plegat mai garrofes. He plegat avellanes, he collit olives i he veremat (collir raïm, pels que sou més joves).Però de garrofes no hi entenc un borrall.

El sentit que jo entenc d’aquesta frase: Hi ha més feina a plega’n que a fe’n caure és que estem en un embolic, en una situació complicada i tot se’ns escapa una mica de les mans. Se’ns desmunta tot el que teníem previst i tot esdevé una mica caòtic. Però jo ja no la faig servir gens i si m’ha vingut al cap és perquè tot sovint em cauen coses de les mans i em vaig trobar dient-me-la  per a mi mateixa tot i que feia anys i panys que ni la recordava. 

AVUI PARLAREM DEL CUL (QUE TAMBÉ HI TÉ DRET)

Si la setmana passada parlava d’expressions relacionades amb el CAP, avui ho faré amb les que tenen el cul com a protagonista.

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO POT SEURE QUAN VOL: Això mateix, qui paga, mana i si ens paguen, no podem fer allò que ens ve de gust en horari laboral.

AIXECAR-SE DE CUL PER AMUNT: També fa temps que no la sento. Vol dir aixecar-se de mal humor. També diuen llevar-se amb el peu esquerre amb el mateix sentit.

CUL DE MAL SEURE : Vol dir no parar quiet. Ser inquiet, mogut, bellugadís…

CUL D’OLLA: Persona de poca categoria.

ANAR DE CUL: o anar de bòlit però també pot ser anar de cul per alguna persona, és a dir estar-ne enamorada.

SER CUL I MERDA: Ser molt amics, inseperables i en versió més fina: Ser carn i ungla.

TENIR EL CUL PELAT. Ser expert en alguna cosa. Tenir molta experiència i pràctica. Un exemple: El meu cunyat Alfons té el cul pelat d’anar per la muntanya.

AMB UN COET AL CUL:  Anar molt de pressa, furient, veloç…Aquest l’he deixat per l’últim perquè és el reflex d’una època en què tot el dia hi anàvem amb el coet al cul: treballar, fills petits, feina i més feina. Sort que ara, jubilada, els coets els deixo per a Sant Joan I més aviat sóc un cul de BON seure.

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL CAP

Tot i que n’hi deu haver moltes més, avui comentaré algunes expressions que tenen el cap en comú.

Fer un cop de cap: Decidir-se, prendre una determinació, però també, dormir una estona, fer una becaina.

Tenir dos dits de front: ser assenyat. Per exemple, si tinguessis dos dits de front, no la prendries pas aquesta decisió.

No tenir ni cap ni peus: aquesta s’entén molt bé, no tenir cap sentit, ser un disbarat. Aquesta història no té ni cap ni peus, es veu ben bé que se l’han inventada.

Donar cops de cap a la paret. Aquesta ens la deien els pares i la dèiem als fills si es queixaven del fet que s’avorrien: Si t’avorreixes, dona’t cops de cap a la paret..Ara no es diu perquè potser et traurien la pàtria potestat!

Capcot: amb el cap abaixat, capficat, amoïnat, pensatiu...

De cap a cap: d’un extrem a l’altre, a fons. Ho he llegit de cap a cap dues vegades i encara no n’he tret l'aigua clara.

De cap a peus, vol dir el mateix que de cap a cap.

Amagar el cap sota l’ala: no voler veure les coses, defugir responsabilitats, inhibir-se...

I així, al cap i a la fi, hem arribat cap al final d’aquests caps que, de cap manera no són els únics i segur que hi ha molts altres caps però ara mateix no em caben al cap.

CAURE L' ÀNIMA ALS PEUS

El sentit que té aquesta expressió és desil·lusionar-se, tenir un gran desengany, decebre... Algun exemple: Quan he vist com havia quedat la casa amb els aiguats, m’ha caigut l’ànima als peus.

O bé si es tracta d’una persona que ens ha decebut: Amb el Pep m’ha caigut l’ànima als peus, mai m’hagués pensat que actuaria d’aquesta mala manera.

Sempre ens han definit l’ànima com una part immaterial dins del cos humà i que, segons algunes creences religioses, se separa del cos arribat el moment de la mort. No sabem on és dins del cos, potser ens la imaginem al cap -per allò dels pensaments- però mai pensem que la nostra ànima podria ser als peus...

Per tant, el desengany o la desil·lusió han de ser molt i molt grans perquè aquesta cosa que en diem ànima i de la qual sabem tan poca cosa, ens caigui als peus, és a dir, a l’extrem oposat del cervell.

CAMETES AJUDEU-ME!

Com m’agrada aquesta expressió! Els diminutius són dolços i bonics i a més en aquest cas, fem una personificació d’una part del cos.

Suposo que s’entén, però us l’explico. Si quan teníem vint anys venien els grisos -que no eren només un color-. És a dir, si venien les forces d’ordre públic amb porres (com a l’1 d’octubre però en gris) doncs què fèiem? Sortir corrent cametes ajudeu-me.  Ara diem més, sortir per cames, però no em negareu que demanar-li a les teves pròpies cames que t’ajudin a fugir, ja sigui d’un perill o d’una situació compromesa, és entranyable.

Ara que soc gran i les cames em pesen també ho faig això de parlar-hi. Per exemple, si estic al sofà i m’he d’aixecar els dic: Va vinga, cames! A la una, a les dues i a les tres! I em llevo. De moment em fan cas i que duri!.

NO MOCAR-SE AMB MITJA MÀNIGA

M’agrada aquesta frase feta tot i que reconec que fa temps que ja no l’empro.

Vol dir que, si algú no es moca amb mitja màniga, és una persona esplèndida, no gens mesquina i que ho vol fer tot en gran.

Alguns exemples perquè ens animem a recuperar-ne l’ús: El casament que van fer l’Anna i el Ricard deixa clar que no es moquen amb mitja màniga, va ser espectacular!

O bé: Aquí no ens moquem amb mitja màniga, si hem de fer una casa nova, fem-la bé, amb tots els ets i uts!

És curiós que la frase és en negatiu només. Vull dir que si algú no és esplèndid i és mesquí o pobre, no diem pas que es moca amb mitja màniga.

M’agradaria saber-ne l’origen. Algun dia el buscaré però mentrestant m’imagino que els mocadors no eren gens habituals entre els pobres i la gent s’eixugava els mocs amb la part de la roba de la màniga que va del colze a la mà -la mitja màniga-. Era pràctic per a l’hivern (brut, però pràctic)  i no em vull imaginar com s’ho feien a l’estiu!

NO SABER-NE DE LA MISSA LA MEITAT

Aquesta dita sí que encara la sento sovint. I és de les que va bé quan sabem alguna xafarderia, això que ara en diuen “coti”.

No saber de la missa la meitat vol dir que s’ignora la part principal d’un assumpte, o sigui, que no es tenen tots els elements per jutjar alguna cosa.

Per exemple: A tu t’estranya que l’hagin acomiadat però és que no en saps de la missa la meitat. Si sabessis tot el que jo sé, ja no t’estranyaria tant!.

I és que abans la missa ens la sabíem tota, en llatí i amb tots els detalls!

També i relacionada amb missa, tenim: Arribar a misses dites que ja s’entén prou bé: arribar tard, no ser-hi a temps. Si no ens afanyem, arribarem a misses dites.

I encara una altra que també diem però ja no tant: Dir missa que, a més del seu significat normal, és a dir, celebrar l’Eucaristia, també vol dir, que no farem cas d’alguna prohibició i que farem la nostra voluntat sense tenir en compte cap altra opinió. Per mi ja podeu dir missa que jo aniré de viatge encara que no us agradi!

LA PATULEIA FA MALESES

Espero que aquesta frase encara l’entengui bastant de gent. Pel que fa a malesa, és sinònim de malifeta però més antiga. Abans els nens feien maleses i no pas malifetes (almenys al meu entorn). Si la mare els deixava una estona amb la veïna, segur que els deia: I no feu maleses, eh!

Patuleia és tota una altra cosa. Evidentment que vol dir criatures,  quitxalla, mainada, canalla, menudalla, brivallada... però no em negareu que és una paraula molt dolça (potser perquè acaba en tres vocals).

És curiós que l’altre sentit que he trobat de Patuleia és el de gent indesitjable i bandada de ganduls.

I també tenim un altre sentit de Canalla que també vol dir gent dolenta i menyspreable.

Jo no vull treure conclusions però pobres criatures... potser és perquè feien maleses...

TORNAR AMB EL MORRO EIXUT

Tornar, marxar o quedar-se amb el morro eixut. Aquesta frase vol dir que el que torna o marxa o es queda amb el morro eixut no ha aconseguit allò que pretenia.

L’exemple que he trobat m’ha fet gràcia:

Què t’hi jugues que li dóna carabassa i se n’ha d’anar amb el morro eixut cap a casa?

Dic que m’ha fet gràcia per això de donar carabassa. Jo diria que tampoc ja no es diu ara. Donar carabassa es deia quan algun noi (sempre era el noi) proposava a una noia de ser nòvios i, si a ella no li feia gràcia la relació, doncs li donava carabassa. Almenys les noies d’una determinada societat tenien el dret a decidir en aquest aspecte. Però depenia de molts factors perquè també a casa nostra es feien matrimonis de conveniència per temes de terres, hereus i pubilles i en d’altres casos.

He trobat altres expressions amb morro (que de fet, és el conjunt de boca i nas):

Tenir molt de morro: tenir barra.

Ser del morro fort: ser molt tossut, que no es deixa conduir pels altres.

Ser del morro fi: molt remirat i delicat en el menjar.

Fer morros: estar enfadat.

CAURE CAIRATS DE PUNTA

Aquesta expressió sí que ja l’he perduda del tot.

A casa se’n parlava dels cairats però ara he hagut de mirar el diccionari per recordar ben bé què eren.

Un cairat és una biga petita i escairada utilitzada en la construcció tradicional de cases. Per això parlaven de cairats podrits o bé que s’havien de canviar uns cairats. A casa érem paletes. Dic érem perquè tots hi col·laboràvem una mica en l’empresa. Jo acompanyava el pare d’obra en obra i m’hi fixava molt. Ah i també feia les factures i portava l’arxiu. Tenia tres arxivadors: Facturas Pagadas, Facturas a Pagar  i Albaranes. (Ni això no sabíem escriure en català). O potser sí però com que els arxivadors eren al despatx i hi passava molta gent de fora de casa, potser valia la pena no “significar-se”.

Recordo que deien Cauran cairats de punta i jo ho associava amb la meteorologia i m’ho imaginava molt gràficament: Plovia tant i les gotes eren tantes i tan grosses que semblaven cairats de punta que haguessis d’esquivar perquè no et fessin mal. Però tot això m’ho inventava jo perquè ara que he cercat l’expressió, he vist que vol dir: presentar-se grans dificultats.

Doncs m’hauré de quedar amb el dubte de saber en quin sentit ho deien!

TALLAR UN CABELL A L'AIRE I ALTRES PÈLS RELACIONATS

He buscat aquesta dita que feia anys i panys que no sentia i he vist que prové de les Illes Balears.

El seu sentit és: ésser molt viu d’enteniment, tenir gran perspicàcia . Doncs és exactament això. Si parlem d’un noi que és molt llest, podem dir: El Jordi és tan llest que talla un cabell a l’aire! (la qual cosa, per cert, ha de ser ben difícil!).

I seguint amb els cabells:

No tenir un pèl de tonto!. Aquesta ja s’explica tota sola. Persona llesta.

Pels pèls: vol dir gairebé, faltar poc: Van agafar el tren pels pèls, deu segons més tard i ja hauria marxat.

Amb pèls i senyals: amb tota mena de detalls.

Agafat pels pèls: treure conseqüències a partir d’un punt de vista molt relatiu: La interpretació d’aquesta llei està agafada pels pèls, també podria tenir un altre sentit.

Prendre el pèl:  aquesta sí que tothom l’entén.

Pèls de punta: se’ns posen així si ens esborronem o tenim molta por.

Sense pèls a la llengua: ben clar, sense embuts.

Doncs ja està! I que no ens  trobem cap pèl a la sopa!!

FER MOROS

Aquesta expressió em costava de fer-la, tot i que encara és ben viva, pel tema d’allò que, avui en dia, tot ha de ser políticament correcte, obsessiu des del meu punt de vista. Però això és un altre tema.

Doncs m’he endut una bona sorpresa en veure que, segons la documentació que he trobat, qui feien moros eren ...els cristians!

Jo em pensava que fer moros volia dir, fer trampes, sostreure una petita quantitat... I sí! ja és això però resulta que segons Joan Amades, Fer moros vol dir:

“Estafar, fer comptes bruts i tèrbols. Recorda la convivència del nostre poble amb el musulmà invasor, molt més ric que nosaltres. Els cristians molt sovint havien d’anar a manllevar diners als alarbs (àrabs) amb la benavolença de les autoritats.”

Deixa clar doncs, que els cristians o el poble envaït anaven a fer moros als moros!

VES-TE'N ANTON, QUE EL QUI ES QUEDA JA ES COMPON

Doncs aquesta frase feta em sembla que també és de les que ja no la sento a dir gairebé mai tot i estar ben documentada.

Vol dir que ningú no és imprescindible i que ens sap molt de greu que una persona estimada es mori però s’ha de saber tirar endavant sense ella.

Em fa gràcia perquè, en els temps passats, la dona, quan es quedava viuda, ho tenia més difícil econòmicament però no pas a nivell de seguir endavant amb la vida. Les dones eren quasi exclusivament les que portaven la casa i els fills i això, per sort, també ha canviat molt!. Els homes viudos normalment es casaven altre cop ben aviat, sobretot si hi havia criatures petites.

I dic que em fa gràcia perquè la dona quan se n’anava l’Anton, s’havia de compondre i recompondre per tirar endavant. I la dita és així amb Anton i suposo que és pel fet que hi ha un major nombre de viudes que de viudos, perquè si no fos així, la frase podria ser: Ves-te’n Roser que el qui es queda ho farà bé!