XAFAR

 A les meves terres dèiem xafar -i espero que encara ho diguin-,  en el sentit d’atropellar o de trencar i fins i tot com a sinònim d’arrugar-se. El verb correcte veig que és aixafar però nosaltres no el dèiem pas tan llarg!! Em deien a casa: Vigila al traspassar el carrer que no et xafi un cotxe!  O bé: S’ha xafat el braç al caure de l’escala mentre netejava el llum de llàgrimes. I encara: T’has assegut de qualsevol manera i ara portes la faldilla tota xafada. (encara no hi havia el Tergal! Del Tergal i del nailon ja en parlaré un altre dia.

Ara mateix, amics i parents m'han comentat més exemples: xafar un plat o un got, xafar raïm, xafar la ratlla (en comptes de trepitjar) i el millor de tots que me l'ha recordat el meu nebot Xavier i que diu que és propi de les bronques nocturnes: Et xafaré la cara!!