GRÀCIES DE LA SÀRRIA, QUE EL RUC ERA MEU

La frase original és així i, per tant, sembla que la digui només una sola persona. El que ho diu, agraeix la sàrria a un altre però li recorda que la part important -el ruc- no li va pas deixar sinó que ja era seu. Llavors és una mica desagraït, trobo jo. Li dona les gràcies però d’aquella manera...amb molta ironia!

Abans de saber que era una frase sola, jo entenia: “Gràcies” i que l’altra persona li contestava: “De la sàrria” i per a mi aquesta frase té el mateix sentit que “De res! No cal que m’ho agraeixis!”  I el que agraïa, deia finalment: “Que el ruc era meu” En aquest cas jo no veig pas que sigui irònica.

Tampoc no m’hi capficaré però si hi veieu una mica de llum en aquestes dues versions aparentment contradictòries, us dono les gràcies de la sàrria per fer-m’ho saber.

SER DE CASA BONA

Aquesta expressió que sí que existeix, em sembla que també s’està perdent. Mai he preguntat als meus fills si un amic seu era de casa bona. En canvi, quan era petita, hi havia com un obsessió amb això de les cases bones.

És a dir, se’n parlava tant que teníem tres cases bones de referència: una d’Alforja, una de Reus i una d’universal.

La casa bona d’Alforja era Cal Botó. I la frase sempre era més o menys així: “Mare, vull tal o qual cosa” i la mare: “Fill meu que et penses que som de Cal Botó?” I aquí s’acabava la discussió. Vaig tardar molts anys a saber que els de Cal Botó eren de la casa bona local.

A Reus la casa bona d’aquell temps era “Cal Bula”. Ho deien així tot i que després vaig deduir que devia ser Cal Boule (pel carrer que li van dedicar) i ara ja sé que el tal Boule va ser un francès que va emigrar a Reus i va fer molta fortuna. Quan em deien que els Reis (Reixos) em portaven només una joguina perquè no érem de Cal Bula, ja us podeu imaginar el garbuix tan gran que tenia dins del meu cap.

I finalment, la casa bona universal era Cal Rotxil, així tal qual. Aquí encara vaig tardar moltíssims més anys a deduir que els tal Rotxil  eren els magnats jueus centreeuropeus. És a dir els Rothschild!

Comparats amb els Rothschild, els de cal Botó i els de cal Boule no es podrien considerar quasi ni de casa bona. Tot és relatiu!.

N'HI HA UN TIP I UNA OLLA PLENA!

Tampoc l’he sabuda trobar aquesta expressió però no em negareu que és molt gràfica i s’entén força bé.

Res a veure amb el menjar, tot i que el lèxic hi estigui relacionat. N´hi ha un tip i una olla plena! vol dir (o jo ho entenc així) que hem arribat al límit de la nostra paciència amb una determinada situació i que ja no podem més i ens hi volem rebel·lar. Un exemple podria ser: Ja n’hi ha prou! El poble sempre hi és però volem que els polítics vagin units i puguem fer la independència ben aviat!. N’hi ha un tip i una olla plena! Fa cinc anys i encara som on érem!!

Més que tips, doncs, i encara molt més que hi podríem estar perquè l’olla està plena...

FER SOPES AL CAP

Em pensava que aquesta expressió la deia tothom i m’ha sorprès no trobar-la documentada enlloc. O potser no ho he buscat prou!!

Entenc que Fer sopes al cap vol dir que determinada persona et farà fer tot el que ella vulgui, et convencerà de fer-ho i, a més, tu ho faràs a gust!

L’exemple més típic que he sentit és la frase referida als néts envers els avis: Ui, el Biel! Li fa sopes al cap a son avi! Li fa comprar joguines i només vol menjar les coses que a ell li agraden!

La imatge que em ve al cap és que el cervell no és el que regeix els actes sinó que algú ens n’ha fet sopes i farem el que aquesta persona vulgui sense tenir possibilitat de contradir ni de recontradir!.

DIJUNI

Aquest mot me l’ha recordat el meu amic Joan i això vol dir que ell també el diu.

Veig que dijuni és una varietat de dejuni que seria la paraula més acceptada. Però jo deia i encara dic dijuni.

Té dos sentits, d’una banda vol dir el dia abans és a dir la vigília: El tió es fa cagar el dijuni de Nadal.

I d’altra banda té el sentit de dijunar o dejunar, és a dir, no prendre aliments durant un temps més o menys llarg.

Són curioses les llengües, en català, el desdejuni, sinònim d’esmorzar, seria trencar el dijuni de les hores anteriors que hem dormit i que, per tant, hem dijunat.

En francès passa el mateix, jeûner, vol dir fer dijuni i, per tant, el trenquem amb el petit déjeuner (l’esmorzar).

En castellà també tenim ayunar i desayunar, que fan exactament el mateix procés.

I en anglès la paraula fast que coneixem com l’adjectiu ràpid, resulta que, com a nom i verb, vol dir dijuni i fer dijuni. O sigui que veiem claríssim que quan esmorzem -breakfast-  també trenquem el dijuni.

VENTURER

Aquest adjectiu sí que ja no l’he sentit mai més. Vol dir de segona mà, d’ocasió. L’últim record que tinc de fer servir aquesta paraula és de fa més de 60 anys. Vaig heretar una bicicleta dels meus germans (per tant, ja era de quarta mà!). Però resulta que quan la van comprar ja era una bicicleta venturera  i això vol dir que vés a saber quanta gent l’havia fet servir abans!!

Abans era normal que molta gent no tingués possibilitat de comprar-se un rellotge o qualsevol altra cosa de valor i el compraven venturer.

Ara estem en una cultura de consum dual, d’una banda fem servir moltes coses d’ “usar i llençar” i d’altra, hi ha botigues de segona mà per alguns objectes, roba i llibres, per exemple.

El que sí que ha aguantat és el comerç de cotxes de segona mà i, molta gent, avui en dia, es compra un cotxe venturer. Jo mateixa en vaig tenir un, era un R5 vermell. És clar que llavors ja no en vaig dir venturer sinó de segona mà. Llàstima que es perdi aquesta paraula, és més curta i a mi em suggereix que l’objecte en qüestió ja ha tingut moltes ventures i aventures abans d’arribar a les meves mans.

NI OBLIT NI PERDÓ

Avui em salto la meva norma de parlar de frases o paraules que ja no es diuen o que sembla que es van perdent. I com que tota norma té la seva excepció, avui parlaré de l’1 d’Octubre del 2017.

Tots ja sabem què vam fer, com ho vam fer i on estem després de cinc anys. Tots i cadascun de nosaltres sabem quina evolució hem fet en aquests cinc anys: Il·lusió, emprenyamenta, desil·lusió, reil·lusió, remprenyamenta...però el que tinc clar és que tots els que hi érem -i espero que molts més- continuem volent un país lliure i nou on ens puguem il·lusionar i emprenyar però sense dependre d’un altre país.

No entraré en discussions polítiques - Déu mos en reguard!! -  No sé si es podia fer una DUI o si no es podia fer. Si tindríem reconeixements internacionals o estaríem més sols que la una, però l’empenta de la gent és la que ho tira tot endavant. Ningú no ens regalarà res i quan estic pessimista penso que jo ja no veuré una Catalunya independent. Però, tot i així, vull fer tots els possibles per veure-ho. És per això que avui seré a l’Arc de Triomf per constatar que tot i el nostre desencís, continuem volent allò que volíem: Una Catalunya independent!!.(les dues expressions en negreta també són de les que es van perdent...no me n’he pogut estar!).

FALTAR

Faltar, el trobo dolç i tendre aquest verb. És un eufemisme per dir que algú ha mort o que ho farà algun dia. Jo encara el dic però ara ja menys perquè quan tens una certa edat, per parlar de la mort potser ja no ens cal cap eufemisme.

Però sento gent que diu, per exemple, a la seva parella: El dia que em faltis, no sé com m’ho faré. No em digueu que no sigui entendridor!. Quan siguis mort, com et trobaré a faltar! seria la versió sense eufemisme!.

Però és cert que dir a una persona que un dia serà morta, encara ens costa. Preferim dir, el dia que em faltis, el dia que ja no hi siguis... i el millor és que, quan es diu, es dona per fet que serà l’altra persona la que ens faltarà. És cert que també he sentit la versió de l’altra part però, en aquest cas, potser no és tan tendra: Ja ho veuràs ja quan jo et falti, busca-te’n un altre de seguida perquè tu sol no sé com t’ho faràs!

LLEVAR EL LLIT

He trobat aquesta expressió en el sentit que la dèiem abans, és a dir, treure tota la roba del llit. En el DIEC ho dona només com a “lleva el nen que ja és tard!”. és a dir: fes-lo aixecar del llit. Però al DCVB hi ha també el sentit de Llevar el llit: desfer-lo, alçar els matalassos i el tapall. He buscat tapall i és roba que cobreix el llit.

El procés de llevar el llit no era un procés qualsevol i implicava molt de temps en funció de la quantitat de llits que hi hagués a la casa.

Llevar el llit:  treure l’edredó, el cobrellit, les dues mantes, el llençol del damunt, els coixins i el llençol de sota. Això a l’hivern, a l’estiu t’estalviaves les dues mantes i l’edredó. Un cop ja ho havies llevat tot, havies d’aixecar el matalàs d’una banda i apropar-lo a la meitat del llit i agafar l’altra banda del matalàs i posar-lo damunt de l’altra, amb la qual cosa quedava el matalàs caragolat al damunt del sunyer. Llavors ho havies de deixar una estona perquè es ventilés. Temps que podies aprofitar per anar a llevar els altres llits.

I llavors venia la segona part, o sigui, fer el llit que començava sempre vigilant que el matalàs hagués quedat girat, és a dir, baixant-lo pel costat oposat d’on l’havies llevat. I el procés era l’invers: llençol de sota, llençol del damunt, les mantes, treure la gira del llençol per damunt de les mantes, el cobrellit i l’edredó. Els pijames i les camises de dormir els havies de plegar i posar-los ben posats sota el coixí quan el llit estava fet. Vaig estar molt contenta d’anar a treballar als 15 anys i acabar amb la meva obligació de fer aquesta tasca!!

Llevar els llits ja no ho he fet MAI MÉS!. He continuat fent els llits però amb matalassos que no es toquen (almenys cada dia!) i fundes nòrdiques que, si no existissin, s’haurien d’inventar!.

ANAR A JOCA

Me la va recordar el meu nebot i col·lega Xavier. Nebot perquè és fill de ma germana i col·lega perquè som filòlegs els dos. Ell en català i en anglès i jo només en anglès. Sempre em comenta aquestes expressions i em fa molt de suport ja que, de fet, vam viure els seus primers vuit anys junts. Llavors, encara que era molt petit, ja s’hi fixava en això de les paraules i les dites i moltes li sonen perquè teníem el mateix entorn.

Doncs Anar a joca o anar a joc vol dir anar a dormir. En principi es veu que es referia als animals, i especialment a l’aviram i als ocells. Els moixonets ja se’n van a joca.

Però  també ho diem -o ho dèiem- per a les persones: L’altra dia tenia tanta son i estava tan cansada que a les nou ja me’n vaig anar a joca!

BONA DIADA A TOTHOM!

PORTAR-SE L' OLI

Aquesta expressió sí que l’he trobada ben documentada i si la comento és perquè tinc la impressió que s’està perdent.

Portar-se l’oli vol dir que es tenen les qualitats que calen per reeixir. Es refereix a una persona molt espavilada.

Un exemple que recordo: Aquesta noia es porta l’oli. Ha entès la feina en un tres i no res i ja és absolutament autònoma.

Però també l’expressió té un sentit negatiu que jo desconeixia i és que també es diu que una persona es porta l’oli  si va amb males intencions.

Jo, que soc positiva de mena. no l’he emprat mai en negatiu i estic segura que és fruit del fet que, si una persona és espavilada i llesta i sap tirar endavant, és a dir que es porta l’oli, sempre hi haurà el gelós i envejós de torn que vulgui fer-nos creure que la persona en qüestió -tan llesta i eixerida- va amb males intencions. Com a societat i, en general, no tenim remei! L’enveja i el desconeixement fan molt de mal!

NO EM RECONTRADIGUIS!!

Aquest verb recontradir ni l’he trobat ni crec que existeixi i només l’havia sentir dir a casa. La frase era: A mi no em recontradiguis! I la deien la meva mare o la meva germana. Per tant, dedueixo que la que recontradeia era jo o els germans nois.

El sentit era el mateix que contradir i si deien recontradir era senzillament per posar-hi més èmfasi i perquè em quedés més clar que per molt que digués, jo no tenia la raó i no valia la pena de recontradir el que m’havien manat, aconsellat o suggerit quan potser jo no volia ni manaments ni consells ni suggeriments!! 

Però els grans sempre tenien la raó i no se’ls havia de recontradir mai!!

BAJOQUES, MONGETES TENDRES, FESOLS I MONGETES

Avui justament porto 47 anys vivint a Barcelona, de fet, quasi el doble dels 24 anys que vaig viure a Reus. I, així com m’he acostumat a parlar de botifarra enlloc de llangonissa o de llibres gruixuts en comptes de dobles, no em passa el mateix amb les bajoques i els fesols. Quines dues paraules més boniques i quina llàstima que els barcelonins (i molts d’altres) no les diguin!.

Per dir bajoques han de fer servir un diminutiu de monja i afegir-hi un adjectiu que parla de la seva condició de tendresa.

I per parlar de fesols (si no són de Santa Pau) han de dir un altre cop el diminutiu de monja.

Jo trobo que si hi ha unes paraules pròpies que no necessiten adjectius i que no tenen res a veure amb les residents d’un convent, doncs millor fer servir aquestes. Però que cadascú faci el que bonament li plagui. És només la meva opinió.

Per cert, us explico una anècdota dels meus primers anys a Barcelona. Era per allà l’any 76 o 77 (del segle passat, esclar!) i li dic a un alumne que em porti, si us plau, un llibre molt doble que m’he descuidat damunt de la taula de la biblioteca. El noi em mira amb cara de preocupat i em diu: Un llibre MOLT doble no pot ser, deus voler dir un llibre doble, és a dir DOS llibres. Doncs aquell dia vaig aprendre que ells en deien gruixut.

JA N'HI HA PROU DE PALLA AL RUC!!

Aquesta quasi que no la sé explicar de tant de temps que fa que ni la dic ni l’he sentida dir. Segurament la deien els pares.

Diria que el sentit és que si s’arriba a una situació que trobem que sobrepassa els límits de la nostra paciència diem: Ja n’hi ha prou de palla al ruc!  És un crit de queixa, de no poder més i de declarar que ja no ho aguantem. La diria una persona amb un gran aguant i que ha rebut per totes bandes (potser seria el ruc) i que arriba un moment que ja no aguanta més la pressió i explota.

Però si la persona que representa que diu la frase és el ruc,  per què es queixa del fet que li donin tanta palla? En principi és bo que l’alimentin.

Val més que en sobri que no que en falti. O potser el ruc s’aplica aquella altra dita de "Menjar poc i pair bé”.

ANAR COM UN CÍCERO

Em pensava que era força corrent i no l’he sabuda trobar aquesta expressió. Almenys en el sentit com l’entenem.

Amb la gent que ho he comentat Anar com un cícero vol dir que aquesta persona va de pressa i que no hi ha res que el pugui entretenir. Va al seu aire i sense dificultats motrius. Allò de: Mira-te’l, vist i no vist! Va com un cícero!

En canvi he trobat Anar cirat com un cícero i el sentit que li donen és el d’anar mudat, ben vestit i ben calçat! Allò que en diríem Anar fet un figurí (o un pinzell).

En fi, que no ho acabo d’aclarir. Seguiré amb la recerca i s’accepten aportacions!!

 

MANTECAU

Quin greu de no trobar-la als diccionaris catalans, aquesta paraula! Ja veig que és un castellanisme. He trobat mantecado helado al diccionari castellà i expliquen que la diferència entre un helado i un mantecado helado és que el primer es fa només amb gel i el segon amb llet i gel. Ni idea!

Quan jo era petita menjàvem mantecaus i, en un moment determinat, vam passar a menjar gelats. Ni idea de com devia evolucionar el mot però va ser així!

Recordo que pel meu carrer, el de l’Estrella, a Reus, cada tarda a l’estiu passava el “mantecauero” i anava cantant: “Mantecao helao” i alguns dies me’n deixaven comprar un de dos rals (50 cèntims de pesseta). La màquina de fer els mantecaus em tenia el cor robat. Era de metall, es posava una neula al fons, s’hi empastifava el gelat i al damunt una altra neula i llavors, amb un cop de mà del mantecauero, i com per art de màgia, sortia un mantecau de la maquineta. I eren tan bons...

EMBULLAT

Aquesta paraula jo la relaciono amb els cabells. Quan érem petits i se’ns feien nusos als cabells: els teníem embullats. Avui en dia potser es diu més enredats.

El suavitzant després del xampú no existia (o, si més no, a casa no el conexíem) i, com a màxim, ens posaven una mica de vinagre per fer els cabells més fins.

Ara, si em descuido del suavitzant després del xampú, tinc uns embulls tan grans que la pinta no corre! I he de tornar a rentar-lo adequadament. De vegades penso que tot plegat, ens creem necessitats ja que, si abans no fèiem servir el suavitzant perquè el desconeixíem, en quin moment devíem començar a usar-lo i a fer-lo quasi imprescindible?

És curiós que he trobat cabell enredat i troca de llana embullada. Jo ho dic justament al revés:

Tinc el cabell embullat perquè m’he descuidat el suavitzant.

Se m’ha enredat la troca de fil mentre feia ganxet.

RAI: AIXÒ RAI! ENCARA RAI! TU RAI! ARA RAI! MALAMENT RAI!

Que maques totes aquestes expressions amb RAI. Espero que no es perdin del tot però tinc la sensació que no les emprem prou sovint. I mira que són expressives! Però què és un RAI? Ho he buscat i, entre d’altres accepcions (la foto, per exemple), ens diu que és una interjecció, una partícula  per indicar que una cosa no importa, és fora del cas tractat o que es pressuposa l’evidència.

Us posaré un exemple amb cadascuna de les que he esmentat, tot i que d’expressions segur que encara n’hi ha més.

M’he deixat les ulleres de sol! – Això rai! Et deixo les meves que en tinc dues.

Doncs encara rai que hauria pogut ser molt pitjor.

Tu rai! Que totes et ponen! (Com es poden dir tantes coses en tan poques paraules!)

Ara rai que tenim rentadores, de petita havíem d’anar a rentar al bassot.

Malament rai! Li han denegat el crèdit i no podrà fer el projecte.

ON TANCA, AQUEST?

Aquesta expressió sí que ja no l’he sentida mai més des dels anys 50 o 60 del segle passat. Ens hem de situar a Alforja, per Sant Miquel, diada de la Festa Major. Hi havia un munt de balls i actes festius. El jovent anava de poble en poble i recordo que venien molts forasters - especialment nois- a passar els dos o tres dies de la Festa Major. Llavors de cotxes i de motos no n’hi havia gaires i de transport públic, poc, només el cotxe de línia i poc sovint.

Quan veien algú que no coneixien i que havia vingut de Festa Major per veure si trobaven algun noi o alguna noia que els fes peça, la gent del poble es preguntava:I aquest on tanca? És a dir, volien saber en quina casa del poble vivia (on tancava) durant els dies de festa. Ja podeu veure que ni pensions ni hotels ni fondes. Senzillament la gent de fora tancava en alguna casa que, per parentiu o coneixença, els acollia durant aquests dies.

ESGATISSAR-SE

He trobat ESGATINYAR-SE però també dóna com a sinònim ESGATISSAR-SE que és la que m’ha recordat mon germà Miquel i que jo quasi ja havia oblidat.

Vol dir barallar-se lleugerament sense arribar a ferir-se greument. Etimològicament deriva de gat.

Aquest verb sí que em sembla que ja el fa servir molt poca gent però abans el tenia ben viu a la meva parla. Però abans vol dir que fa 50 anys i les llengües canvien i s’engreixen amb moltes paraules noves i en perden moltes altres que cauen en desús.

Us poso un exemple de la paraula en qüestió: Els veïns tot el dia s’esgatissen. No paren de cridar i de barallar-se!

FOTRE'S UN MAL TANTO!

 Aquesta expressió es refereix a una dissort, una desgràcia o un cop funest. En el meu cas ha estat un cop funest, tan funest que em vaig desmaiar i vaig caure a plom damunt d’un moble i em vaig obrir el front. Encara hagués pogut ser pitjor i sempre s’han de donar gràcies a Déu. Ja està passat i progresso adequadament.

O sigui que em vaig fotre un mal tanto. Es veu que tanto és un castellanisme però l’expressió l’he trobada molt ben documentada als diccionaris.És curiós que hi ha un mal tanto i també hi ha un bon tanto. Són sinònimes les expressions però un mal tanto fa "més mal" i un bon tanto més aviat es refereix a la mida o abast de la lesió.

SER DEL NOSTRO BRAÇ

Si bé no ho he trobat  com a expressió, sí que una de les accepcions de braç és: Posició social i econòmica: Cada ú deu gastar segons el seu braç.

I és en aquest sentit que l’entenc jo. Ser del nostro braç vol dir que determinada persona o família comparteix amb nosaltres la mateixa posició social i econòmica. Era un temps en què tots sabíem de quin braç érem i com que no estiràvem més el braç que la màniga, tot quedava molt clar.

Els exemples que recordo sempre són en negatiu, és a dir, sempre érem del braç inferior amb els que ens comparàvem. En una parella de nuvis que començava a sortir, sempre s’havia de mirar que fossin del mateix braç perquè si no, hi havia un abisme (cultural, econòmic...) molt difícil de solucionar: Aquest noi no és del nostro braç i serà difícil que us arribeu a entendre bé... O personalment recordo que anava a una escola que, a finals dels anys cinquanta, “no era del nostro braç” i vaig viure la diferència de tracte a un braç o a l’altre. Afortunadament això també ha canviat molt.

DE L' ALTRE MÓN TORNARIA!!

Aquesta expressió no l’he sabut trobar documentada i tampoc no  la   coneixen  els amics a qui, de moment, ho he preguntat. Però jo no me l’he inventada pas i a casa la dèiem. La persona que la deia volia dir que tenia intenció de fer una cosa, sí o sí!. Que, passés el que passés, compliria el que havia dit i fins i tot estava disposat  de tornar de l’altre món per fer-ho!

La feien servir els pares quan dubtàvem d’alguna cosa que ens diguessin o prometessin. Per exemple, Pare, pare que em portarà a donar un tomb amb la Iso? (els tractava de vostè!). Pels que no ho sapigueu, la Iso és la moto que teníem als anys cinquanta i que surt a l’entrada anterior d’aquest blog. Doncs bé, si la resposta del pare era: Ara no puc, que tinc feina. Però diumenge sí que t’hi portaré. I si jo deia: No! Que encabat em dirà que ha de fer una altra cosa ... I la resposta del pare: No pateixis que de l’altre món tornaria!! (per portar-me a donar el tomb amb la moto). Això sí que és un pare complidor!

N'HI HA PER TIRAR LA GORRA AL FOC!

Aquesta expressió me l’ha recordat el meu germà Josep Maria i l’he trobat ben documentada però amb variants...

L’expressió diu que és: haver-n’hi per tirar el barret al foc i aquí veiem la diferència sociològica. El meu pare, que és qui la deia tot sovint, anava amb gorra (sempre!) i era una època en què els senyors anaven amb barret. La classe social es distingia per la gorra d’uns o pel barret dels altres. I és curiós que tothom sabia amb què s’havia de cobrir el cap...En un moment donat tot això va canviar però de manera imperceptible i ara tots portem de tot i el que ens cobreix el cap no té res a veure amb el nostre estatus social o econòmic.

L’expressió vol dir que hem tingut una contrarietat molt forta i estem tan irritats que “n´hi ha per tirar la gorra al foc”. 

S'AJUDEN COM ELS LLADRES DE PISA!

Quan sentia aquesta expressió, de petita, ni tan sols sabia que Pisa era una ciutat italiana. I molt menys que hi havia lladres que s’ajudaven entre ells!

Aquesta dita l’he trobat documentada en dues accepcions diferents i totes dues al DCVB: D’una banda ens diu que un Lladre de Pisa és un lladre declarat, que no se n’amaga pas. I d’altra banda, tenim que Ésser com els lladres de Pisa, que de dia es barallen i de nits van a robar plegats:  tenir alternatives freqüents d’enemistat i de bona companyonia.

Jo la relacionava en una situació d’amor fraternal o amical en què mai no es traïa un germà davant dels pares o una companya de classe davant de l’autoritat docent. Ens havíem d’ajudar! Si la mestra preguntava qui havia fet un sorollet determinat (això a l’època ja era molt greu), doncs cap de les nenes deia qui havia estat i, per tant: Ens ajudàvem com els lladres de Pisa!.

També em va costar molt de relacionar que una classe de roba que en dèiem pisana provenia d’aquesta ciutat. I per cert, què se n’ha fet de la pisana? Encara existeix? Va ser substituïda pel tergal? Encara es diu tergal? Ara ja només em sonen cotó, llana, fil... i potser alguna més.

RACAR O RECAR

També s’està perdent aquest verb. Tot i que és correcte de les dues maneres jo faig servir només la primera, o sigui racar.

Vol dir saber greu segons els diccionari i, per a mi, a més a més, també l’entenc com una cosa que em ve de gust de fer i que desitjo que passi.

Potser amb exemples s’entendrà millor: Ja em raca ja de no haver-hi pogut anar però va ser per culpa de tot plegat. (saber greu)

Em racava molt d’anar a París després de tants anys i al final hi he tornat! (desitjar, venir de gust).

ENCABAT

Aquesta paraula la reivindico i amb força. Al DIEC ni tan sols hi apareix mentre que al Diccionari Català-Valèncià-Balear (DCVB) hi apareix com a forma vulgar de En acabat. I jo trobo que és més simple Encabat,  així, tal qual, amb una síl·laba menys i sinònim exacte de després.

Exemples: Havíem d’anar a Alforja i encabat a l’Aleixar. o bé: Què farem encabat? No ho sé pas. Encabat t’ho diré.

TOT HO VEGEM "MENUS" BALLAR EL CÈRCOL

Aquesta expressió està relacionada amb la que vaig comentar la setmana anterior: No tenir un pa a la post.

És tan antiga i fa tants anys que no la sento que no m’he atrevit a posar el preceptiu menys ja que no la reconeixeria com a “meva”.

L’he trobat documentada al DCVB en una de les accepcions de cèrcol i us la copio literalment:

Cèrcol: Disc format d’un cèrcol de bóta amb els radis de cordes, sostingut per quatre cordills que acaben amb una ansa per a penjar-lo a un clau en la treginada del rebost i tenir-hi el pa (Camp de Tarragona).

Com si fos un llum, el cèrcol penjat al sostre contenia el menjar més bàsic: el pa. Imaginem-nos que veiem ballar el cèrcol! Doncs vol dir que el pa s’acaba o s’ha acabat i, sense aquest pes, el cèrcol fa moviments dansaires que recorda que ja no conté el que hauria de contenir, el pa.

Per això l’expressió vol dir que passi el que passi, almenys no ens falti el pa: Tot ho vegem menus ballar el cèrcol!!

NO TENIR UN PA A LA POST

Doncs em pensava que aquesta expressió no la trobaria perquè fa anys que ja no la sento i, en canvi, està ben documentada a la Paremiologia digital i, per tant, es recull en els llibres de frases fetes.

La post no es refereix a la post de planxar que, per cert, també s’està perdent entre el jovent o bé perquè no planxen o bé perquè en diuen “la fusta de planxar”

En aquest cas la post era un prestatge de fusta on es devia posar el pa. Ja sabem que això de comprar pa cada dia no era habitual en els temps dels nostres avis i que tenien un lloc on el guardaven tota la setmana: la post. 

Doncs si no tenies un pa a la post, ja us podeu imaginar que eres pobre de solemnitat, d’una misèria absoluta. M’ha fet gràcia perquè un dels exemples que he trobat documentats era una mica burleta amb la gent que vol aparentar un estatus determinat i, en canvi, no enganyen ningú: No té un pa a la post, però si no ho sabessis, no ho diries pas.

BON SANT JORDI A TOTHOM!!

ELS DIES DE CADA DIA

Cada dia hi ha un dia i aquest dia és de cada dia a menys que no sigui de cada dia sinó que sigui un dia de cap de setmana i, en aquest cas, tot i ser un dia igual, no té el qualificatiu de ser un dia de cada dia.

Fins aquí bé? Dia de cada dia. No em negareu que els dies de cada dia són una expressió quasi poètica. Me la va recordar el meu nebot Xavi Graset i és veritat, tal com em va dir, que es va perdent aquesta expressió. Ara es parla més de dies feiners, dies d'entre setmana...

El dia de cada dia no és un dia qualsevol! És un dia més de cadascun dels nostres dies. I, a la vegada, té aquest sentit de dia de treball, d’escola, de normalitat...sigui quina sigui la que tinguem en aquell moment.

Quan era petita hi havia els dies de cada dia i els diumenges. Això del cap de setmana va venir molt després... I per tant i aquí teniu l’exemple: Aquest vestit és per als dies de cada dia i aquest altre només per als diumenges. 

ESQUITLLÈBIT

Vol dir de gairell, obliquament. Per aquí a Barcelona jo diria que no l’he sentida gaire, per tant, la devia fer servir de petita.

De fet, l’expressió que emprava era Mirar d’esquitllèbit  o sigui mirar de cua d’ull. És curiós que fins que no l’he buscat al diccionari, hagués dit que esquitllèbit anava amb v i això m’ha sorprès. De fet, quan la dic, la pronuncio amb v  ja que els del Baix Camp i rodalies diferenciem -i força- el so d'aquestes dues lletres: b, v.

Un exemple:  El Pau mirava tota l’estona d’esquitllèbit per intentar de copiar  l’examen de la Mireia.

TALEIA I DÈRIA

Aquestes dues paraules que, en cert sentit, són sinònimes estan ben documentades però, com sempre em passa, tinc la impressió que s’estan perdent en el nostre llenguatge quotidià. I no em digueu que no són ben boniques i musicals. Digueu-les a poc a poc i veureu que són pura música.

Una de les  definicions de Taleia  és: Ocupació, treball, etc., en què hom esmerça assíduament, sol·lícitament, la seva activitat.

I la definició de Dèria: Idea fixa que incita a fer alguna cosa.

Tenen en comú el fet de l’assiduïtat i la persistència. Posaré un exemple: L’Abril té la dèria de fer puntes de coixí i hi té tanta taleia que se’n surt força bé.

FER LA FI DEL CAGAELÀSTICS

Aquesta sí que l’he trobada documentada a molts llocs dels Països Catalans. Podríem dir que, dins del nostre petit món, és universal. La comento no pas perquè sigui estranya sinó perquè no estic segura que els joves i els no tan joves la facin servir.

Em costa d’imaginar una persona cagant elàstics però entenc que això pugui ser la seva fi. El sentit que té aquesta dita és que algú acabarà malament, ja sigui en els negocis o en qualsevol altre àmbit. Per exemple: El Pere, si no vigila amb els diners, farà la fi del cagaelàstics.

TENIR UN SANTANTONI

A casa la dèiem molt aquesta expressió però no l’he sabut trobar documentada almenys en el sentit que jo l’entenc.

Tenir un Santantoni vol dir que cal evitar que “tinguem aquest sant” per culpa d’una imprudència, una temeritat o un ensurt. Desconec si Sant Antoni, d’entre els molts que hi ha en el santoral, eren uns temeraris o uns imprudents però m’agradaria molt de saber l’origen d’aquesta dita.

Els exemples podrien ser: No corris tant a veure si tindrem un Santantoni! O bé referint-se al passat: Van tenir un bon Santantoni quan se’ls va ensorrar la caseta del tros i ells hi eren ben a prop.

EL PRIMER PENSAMENT SEMPRE ÉS DE DÉU

Aquesta expressió  sí que ja no l’he sentida mai més i no la trobo enlloc. Només la deia la meva mare i ja fa més de vint-i-cinc anys que va morir. Suposo que s’entén el que vol dir però ja us ho explico, per si de cas.

Imaginem que tens dues maneres de fer una cosa (o tres o quatre) i estàs convençuda de fer-ho d’una forma determinada perquè et sembla la millor, però va, i en el darrer moment, canvies d’opinió i ho fas d’una altra manera i tens un fracàs o no funciona com s’hauria d’esperar.

Llavors ho intentes de la manera que, de primer, havies pensat i va perfecte. Doncs queda clar que El primer pensament sempre és de Déu.

TOCAR EL TAMBAL

Res a veure amb el timbal, el tabal o en el fet de tocar. Tot i que és evident que hi deu estar relacionat.  El sentit d’aquesta expressió és, pel que recordo, la de fer-se notar, de fer el ridícul, de voler ser el centre d’atenció o de fer un seguit de coses desentonades o en molta quantitat. Potser amb els exemples i el context s’entendrà millor perquè tampoc no l’he sabut trobar documentada.

Imaginem que des de les set del matí estem passejant i visitant una ciutat. Ho volem veure tot i anem d’aquí cap a allà i és clar que al final del dia acabem rebentats. Al vespre diem: Au va! Anem a l’hotel que ja hem tocat prou el tambal per avui!

O també ho diem d'una persona que sempre es vol fer notar i que no sap posar límits a les seves estridències: Quina manera de tocar el tambal, el Pere, és que no té mesura!

ESPAVIL I CAMA (CAMP?) A CÓRRER

Fa poc que vaig deduir que aquesta expressió -que de moment no he trobat enlloc-  potser no era ESPAVIL I CAMA A CÓRRER que era tal com l’entenia jo. Que potser era CAMP a córrer. Però trobo que de les dues maneres té sentit.  En el cas de cama és com si donessis l’ordre de córrer a la cama i en el cas de camp, seria que hi ha molt de lloc per córrer un cop ja estiguis ben espavilat!. 

Sí que he trobat ESPAVIL: expressió per donar l’alarma o fer estar alerta: Espavil que ve el carril!  Seria com un imperatiu del verb espavilar: Espavila’t que és per avui! Però espavil seria una forma més curta: Va, vinga, espavil !!