La frase original és així i, per tant, sembla que la digui només una sola persona. El que ho diu, agraeix la sàrria a un altre però li recorda que la part important -el ruc- no li va pas deixar sinó que ja era seu. Llavors és una mica desagraït, trobo jo. Li dona les gràcies però d’aquella manera...amb molta ironia!
Abans de saber que era una frase sola, jo
entenia: “Gràcies” i que l’altra persona li contestava: “De
la sàrria” i per a mi aquesta frase té el mateix sentit que “De res! No
cal que m’ho agraeixis!” I el que
agraïa, deia finalment: “Que el ruc era meu” En aquest cas jo no
veig pas que sigui irònica.
Tampoc no m’hi capficaré però si hi veieu una
mica de llum en aquestes dues versions aparentment contradictòries, us dono les
gràcies de la sàrria per fer-m’ho saber.
Tant les SÀRRIES com els RUCS han desaparegut.
ResponEliminaEls nostres fills saben de què parlem?
Tot evoluciona molt de pressa.
Els fills sí que ja tenen una edat! Però haurem d'explicar a l'Abril què és una sàrria!!
ResponEliminaaixò només ho he sentit a dir al Jordi!
ResponEliminaDoncs als pobles em diuen que encara es diu bastant!
EliminaCrec que l'havia sentit al poble de la mare. Però crec, també, que deien "Gràcies per la sàrria" No hi poso la mà al foc.
ResponEliminaGràcies, Pere! De quin poble era ta mare?
Elimina