SER DE CASA BONA

Aquesta expressió que sí que existeix, em sembla que també s’està perdent. Mai he preguntat als meus fills si un amic seu era de casa bona. En canvi, quan era petita, hi havia com un obsessió amb això de les cases bones.

És a dir, se’n parlava tant que teníem tres cases bones de referència: una d’Alforja, una de Reus i una d’universal.

La casa bona d’Alforja era Cal Botó. I la frase sempre era més o menys així: “Mare, vull tal o qual cosa” i la mare: “Fill meu que et penses que som de Cal Botó?” I aquí s’acabava la discussió. Vaig tardar molts anys a saber que els de Cal Botó eren de la casa bona local.

A Reus la casa bona d’aquell temps era “Cal Bula”. Ho deien així tot i que després vaig deduir que devia ser Cal Boule (pel carrer que li van dedicar) i ara ja sé que el tal Boule va ser un francès que va emigrar a Reus i va fer molta fortuna. Quan em deien que els Reis (Reixos) em portaven només una joguina perquè no érem de Cal Bula, ja us podeu imaginar el garbuix tan gran que tenia dins del meu cap.

I finalment, la casa bona universal era Cal Rotxil, així tal qual. Aquí encara vaig tardar moltíssims més anys a deduir que els tal Rotxil  eren els magnats jueus centreeuropeus. És a dir els Rothschild!

Comparats amb els Rothschild, els de cal Botó i els de cal Boule no es podrien considerar quasi ni de casa bona. Tot és relatiu!.