QUI NO TÉ MEMÒRIA, HA DE TENIR CAMES.

Ai! que no hi he pensat! Hauré de tornar a sortir.

Ai! Vaig a una cambra a buscar una cosa i no recordo què era. Hauré de tornar al lloc on era per recordar-ho.

En els dos casos, haurem de tenir cames i fes-les servir per anar a buscar allò que necessitem.

Que la memòria es perd, no hi ha cap dubte, però actua diferent d’acord en l’atenció que posem en el fet que volem recordar.

El meu professor de gimnàs, el Dani, em pregunta què he menjat el dia anterior  de la classe, a dinar o a sopar. Doncs hi ha molts dies que no ho recordo. Trobo que no em costaria tant de recordar-ho però això vol dir que no hi poso tota l’atenció en aquests àpats.

Ja fa anys que el que no és a l’agenda, no existeix. Potser m’hauré d’apuntar el que he menjat a dinar o a sopar el dia abans de la classe. Però no ho faré pas perquè ell ho fa perquè jo m’esforci una mica quan no ho recordo i crec que això està molt bé, Ah i mentre m’esforço en la memòria, faig anar les cames!

PASSAR L’ARRÒS o PASSAR-SE-LI L’ARRÒS

No m’agrada aquesta frase i per sort, ara ja hi ha gent que no sap què vol dir i també trobo que ja no es diu tant.

Passar-se-li l'arròs és una expressió per descriure algú que ha deixat passar el moment oportú per fer quelcom, especialment en referència a la vida personal, com casar-se o tenir fills. Quan s'ha deixat passar l'edat o l'oportunitat considerada ideal.

I això que es podria referir a projectes, a prendre decisions relacionades amb l’economia o amb la salut o amb altres coses, sempre que jo l’he sentida aquesta dita fa referència a les dones que tenen una edat i que, si no s’espavilen, ja no podran tenir fills.

Maria, que si no tens canalla aviat, se’t passarà l’arròs!

Perquè no m’agrada aquesta dita doncs perquè la gent que te la diu se’t posa a opinar sobre la teva vida sense haver estat convidada a fer-ho!

També perquè va dirigida només a la dona i dóna per fet que l’home no hi té res a dir en aquesta maternitat. I, per sort, això avui en dia, ja no és així, ja que  fins els pares homes tenen llicència de paternitat i això ha de fer més palesa la seva implicació tinguin l’edat que tinguin.

A més a més, la frase te la diuen a diferent edat segons l’època en què t’ha tocat viure. Vaig ser mare als 30 anys i  molts ja opinaven que se m’havia passat l’arròs. Ara la deuen dir (els que encara la diuen) a les noies de 40 o més!

A veure: tenir fills és opció personal (molt engrescadora, sí!) però no tothom pot o vol ser pare o mare. Un respecte, si us plau!

ESTAR A L’ÚLTIMA PEDRETA

Aquesta dita no la coneixia jo fins que la vaig sentir dir a la meva amiga Coral i ara l’empro força sovint.

He mirat el seu sentit i diu que vol dir estar en un perill extrem, en la fase final d’una cosa, en una situació molt crítica.

També es pot dir estar a les tres pedretes o a les darreres pedretes.

Jo la faig servir en contextos menys extrems i més quotidians i si dic: Ostres, tu! Estic a l’última pedreta! vull dir que estic molt cansada... tant que ja no puc més. No pas a punt de morir, com sembla que la defineixen, sinó més aviat al límit de les meves forces degut a un gran esforç.

M’agradaria saber el significat d’última pedreta o les tres pedretes en aquest context. No ho he trobat, de moment, però insistiré!. Potser hi ha tres pedretes o una pedreta abans d’entrar en el túnel amb el qual molta gent imagina la mort. Ho esbrinaré!

I AVUI FAIG 75 ANYS!!

Avui no comento cap frase feta ni cap dita d’aquestes que crec que cada vegada es van perdent més.

Avui comento que, precisament avui, 23 de maig de 1951, vaig arribar a aquest món al carrer de l’Estrella, 1 i 3, 3r. 2a de la ciutat de Reus. Vaig néixer a casa i els pares ja tenien 41 i 47 anys. Avui dia potser no, però llavors eren pares grans. No vaig conèixer cap dels quatre avis i també era una mica estrany perquè les meves amigues d’infantesa totes tenien algun avi o àvia. A casa hi vivia, a més dels pares i dels quatre germans, la tia Carme que era una germana de l’avi matern. Aquesta tia va cuidar la meva mare quan, amb 7 anys -pobra mare-, va perdre la seva per causa de la grip de l’any 1918. Aquesta àvia -no coneguda-, es deia Maria, i va morir als 35 anys.

Trobo que 75 anys ja fan goig i és per això que m’agrada dir que he arribat a aquesta fita. No m’he amagat mai l’edat i em feia ràbia de veure companyes o amigues que ho feien i ho fan. Els anys que anem complint donen sentit a la nostra vida, a les nostres experiències. Com més anys fem, més coses hem viscut i fa que la nostra vida s’hagi enriquit amb tot aquest bagatge de pàgines viscudes, com deia Folch i Torres.

No parlaré avui dels desavantatges de fer-se gran que també n’hi ha. Avui no toca. Avui toca celebrar la vida i esperar poder complir molts anys més.

VEURE VENIR D'UNA HORA LLUNY

Ja es veu que no podem veure venir algú si està a una hora de distància. Almenys que ho fem mitjançant una càmera i puguem seguir el seu camí.

El sentit que té aquesta frase feta no és el de visió a distància, sinó endevinar les intencions d’algú amb antelació i abans que ens les digui.

Posaré dos exemples ben diferents:

Es veia venir d’una hora lluny que n’estava enamorada,

El Pep em volia ensarronar amb aquell negoci del Robert i les cabres però, per sort, el vaig veure venir d’una hora lluny.

AIXÒ VAL UN IMPERI!

També entenem què vol dir la dita tot i que els imperis van a la baixa...o ara tenen un altre nom...

Si diem aquesta dita referida a una persona o a una cosa, vol dir que és molt valuosa i amb grans qualitats. M’ha agradat una altra dita amb el mateix significat: Val més or que no pesa!  O aquesta altra: Això no es pot comprar ni amb tot l’or del món.

Com veieu l’or continua fent girar el món quant a valor.

Aquesta frase (perdó per la immodèstia!) me la van dir a la meva primera feina: als quinze anys feia de secretària en una empresa de confecció de Reus. Ells no sabien que jo estava escoltant (la porta que ens separava estava mig oberta).

La frase deia: Aquesta xiqueta val un imperi, tant et fa tota la feina a màquina com t’arxiva tots els papers que teníem amuntegats. 

Feia poc que hi treballava i com que era bastant tímida, no em vaig atrevir a demanar augment de sou malgrat ser tan valuosa i vaig continuar cobrant les mil pessetes mensuals.

FER-HO A FI DE BÉ

I qui diu “fer-ho” podria dir: “dir-ho”, “pensar-ho”, “preveure-ho...a fi de bé

És una dita que es diu amb tota la bona intenció del món!. Qui la diu no amaga cap desig ocult..

Tothom entén aquesta locució a fi de bé. Posaré uns exemples:

La Marta feia d’enllaç amb la família, sempre a fi de bé. Que tothom estigués content i no pas ressentit.

Ho dic a fi de bé! No hi veieu cap interès per part meva sinó en pro de la comunitat.

PETI QUI PETI

Vol dir passi el que passi, sense importar a algú les conseqüències d’alguna cosa.

Això seria en teoria perquè a la pràctica ens costa que no ens importin les conseqüències.

Si sabéssim mantenir-nos en les nostres conviccions i decisions potser ja no estaríem on som i com estem.

Parlo, per exemple, de mantenir una vaga fins a les últimes conseqüències i aconseguir així les nostres reivindicacions o ser capaços de declarar la independència més temps i estar disposats TOTS a fer el que calgui perquè així sigui.

Però sé que és difícil, sobretot en l’últim exemple quan, a l’hora de la veritat, alguns es van escaquejar i d’altres no s’ho havien cregut mai.

Però almenys i peti qui peti, ningú no em farà fer enrere de les meves conviccions.

PERDRE BOUS I ESQUELLES

Una altra frase feta que ens ve de la pagesia. Per això hi ha el perill que es perdi. Pobres pagesos! Cada vegada ho tenen més difícil per sobreviure.

Vol dir perdre-ho tot i no tenir els mitjans ni l’ajut per recuperar-ho. Vindria a ser la ruïna total. En el món ramader, el bou és molt important i si el perdem, de què ens serveix l’esquella, que ja sabeu que és la campana que duu lligada al coll?

Però fora del món rural, aquesta dita també té el mateix sentit en qualsevol altre àmbit de l’economia.

Per exemple, el Joaquim va perdre bous i esquelles: va jugar a la borsa amb tanta mala previsió que ara s’ha quedat sense res!

Aquesta frase podria ser sinònima d’una que ja vaig comentar un altre dia: Quedar-se amb una mà al davant i l’altra al darrere.

ANAR-SE'N A CAN PISTRAUS

Anar-se'n a can Pistraus és una expressió col·loquial que significa fracassar de manera estrepitosa, fer fallida, arruïnar-se o perdre-ho tot. 

S'utilitza quan un projecte, un negoci o una situació surt molt malament. També pot referir-se a morir, encara que el sentit més habitual és el de naufragi personal, econòmic o de projectes. 

Aquí tenim un parell d'exemples: El negoci se n'ha anat a can Pistraus o que un lloc és un desastre: Això sembla can Pistraus.

Tot això és el que he trobat buscant la definició d’aquesta dita. Però jo voldria saber qui era en Pistraus i què va passar a casa seva.

L'origen no està del tot clar, però podria provenir del castellà pistraje o pistraque, paraules que fan referència a menjar de baixa qualitat, coses sense valor o un embolic.

S'ha utilitzat com a referència a llocs desordenats, bordells de Montjuïc (Barcelona) o indrets d'antiga mala reputació.

S'enquadra dins les expressions amb «Can» que denoten caos, com «can Pixa», «can Taps» o «can Seixanta». 

En resum, can Pistraus no era una persona específica, sinó un nom simbòlic per a un indret caòtic o de perdició (sic), derivat possiblement de paraules que denoten poca qualitat o desordre. 

Això és el que he trobat! Potser sí o potser no! 

GOS FLAC, PLE DE PUCES

Aquesta frase feta tothom entén el seu significat literal. Si veiem un gos abandonat, tan flac que se li marques les costelles, podem assegurar que, a més a més, tindrà puces o paparres o paràsits...

El que ja no sé és si la gent jove coneix el seu sentit no-literal.

També he trobat: Al gos flac, tot són puces però jo faig servir el del títol: més curt i succint.

Crec que ja no es diu gaire. Vol dir que  quan algú té problemes o es troba en una situació vulnerable, tendeix a patir encara més dificultats i més infortunis. És l'equivalent a sempre plou sobre mullat que és una veritat com un temple.(Ah! que una veritat com un temple també és una frase feta: vol dir una veritat molt i molt gran!).

Passarem a un exemple: El Roman, a més de perdre la feina, la companya de vida i la custòdia dels fills, estava ja a l’última pedreta. Ja se sap, gos flac, ple de puces.

Ai! Se m’ha escapat una altra frase feta: estar a l’última pedreta però ja l’explicaré un altre dia.

FER-NE CINC CÈNTIMS

Aquesta dita també és antiga. Els cinc cèntims eren de pesseta i no pas d’euro quan sentia dir aquesta frase.

Jo diria que encara es conserva el sentit. Vol dir que em facis un resum d’una cosa que tu saps i jo no.

Anem a l’exemple:

Com que no podré venir a la reunió de veïns, ja me’n faràs cinc cèntims (del que heu parlat) quan ens veiem.

He trobat que aquest resum (aquests cinc cèntims) es diu així perquè no cal que ho expliquis tot detalladament, només cinc cèntims, és a dir, amb una vintena part dels detalls, ja n’hi hauria prou.

Diria que encara molta gent la diu i l’entén. Però els joves (ja no diguem els petits!) ja no la fan servir.

D’aquestes frases setmanals jo només us en faig cinc cèntims perquè cadascuna té un origen i una explicació.

ACABAR COM LA COMÈDIA DE FALSET

Ja fa un temps que vaig comentar Acabar com el Rosari de l’aurora, concretament el 25 de juny de l’any passat. Vèiem llavors que era un acte religiós que acabava malament: potser els participants a l’oració es barallaven a cops de creu! Vés a saber!

Avui en canvi, parlo d’una comèdia, un fet cultural i no pas religiós però exactament amb el mateix sentit. Si alguna cosa acaba com la comèdia de Falset, vol dir que acaba malament, que no s’acaba de cap manera. De nou, vull buscar què devia passar a Falset, quina era la comèdia i com va acabar. A veure si ho puc trobar.

Acabar com la comèdia de Falset és una expressió popular pròpia del Camp de Tarragona, que significa acabar un esdeveniment, reunió o controvèrsia molt malament, enmig del caos, baralles o violència. Sovint fa referència a discussions que deriven en «mastegots» (cops) o pedrades. 

Es creu que fa referència a una representació d'artistes ambulants a Falset que va acabar en una batalla campal entre el públic i els comediants.

També he trobat que els artistes ambulants ho feien tan malament que, en acabar la representació, els vilatans no només no els van donar diners quan passaven la gorra per cobrar la voluntat, sinó que els van posar pedres i tot degut al seu enuig amb la mala actuació dels actors.

PAGANT SANT PERE CANTA

Queda clar i molt què vol dir aquesta dita. Els diners ho poden tot i més,  fins i tot aconseguir la influència dels sants! I no d’un sant qualsevol sinó del mateix Sant Pere, que és considerat com el guardià de les portes del Cel.

Hi ha el magnífic poema ELOGI DELS DINERS d’Anselm Turmeda (segles XIV-XV) musicat i cantat pel Raimon i no me’n puc estar de copiar-vos-el sencer perquè és tan vigent com si fos escrit la setmana passada:

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Queda clar que amb diners ho pots comprar tot. El poema fa un atac a l’església: es venen butlles, indulgències, favors...tot a canvi de diners.

Per cert, una bona notícia! Parlant de Peres, aquesta setmana ha nascut el meu renebot número 16 i es dirà Pere. Feia molts anys que no n’hi havia cap a la família. L’últim devia ser el meu padrí-tiet Pere Sarobé, fill de Riudoms.

BENVINGUT PERE!!

PIXAR FORA DE TEST

Em penso que aquesta frase feta s’entén força sense explicar gaire més. Sempre que els més joves no es pensin que test no és pas un examen sinó un orinal, un recipient, un vàter...

La frase vol dir que algú respon sense solta ni volta, de manera que no correspon al que s’estava dient.  A la reunió de veïns, el Manel ha pixat fora de test, tot el que deia no tenia res a veure amb el que s’estava parlant.

Sempre hem de fer pix al lloc adequat i no pas als voltants...És curiós que algú que diu una tonteria i que, per tant, pixa fora de test, pot ser molt bé que el que digui sigui una gran cagada i  així ja  tindríem tot el lot sencer!

Avui aquest post m’ha quedat molt escatològic! Perdó! Però com em va dir l'altre dia la meva néta:  Doncs així és la vida!

ARRIBAR I MOLDRE

Una altra dita que prové del món de la pagesia com tantes i tantes d’altres que hem comentat.

Els pagesos portaven el gra a moldre al molí que, en molts casos, era comunitari. I si hi havia molta gent al seu davant doncs s’havien d’esperar. Però per fortuna alguna vegada no calia esperar que els toqués el torn ja que just en el  moment que arribaven ja podien moldre tot el gra que portaven.

Doncs si diem aquesta  expressió d’arribar i moldre voldrà dir que hem obtingut o executat alguna cosa amb una rapidesa sorprenent.

Per exemple:Ens pensàvem que això de renovar-nos tots els carnets seria llarg i entretingut però, per sort, va ser arribar i moldre!

FORA DE LA VISTA, FORA DEL PENSAMENT

Aquesta dita s’entén força. Vol dir que quan una cosa no la veus o no la tens a prop, ja no et fa patir.

M’encanta l’equivalent que diuen en castellà: Ojos que no ven, corazón que no siente.  Ulls i cor es complementen per a no patir o fer patir.

Jo la faig servir també en un altre sentit i més sovint que no pas en el que he dit abans, perquè jo crec que encara que no vegis una cosa o una persona, et pot fer patir igual. 

El sentit en què la dic jo és el contrari de procrastinar, Sabem que si procrastinem,  deixem de fer les coses que hauríem de fer per a més endavant, ja sigui perquè ens fa mandra, perquè ho volem retardar o aparcar en el sentit de deixar-ho pendent. Etimològicament vindria del llatí  pro (a favor de) i cras (demà). Doncs jo faig  el contrari de deixar les coses per a demà, és a dir, si una cosa s’ha de fer, per molta mandra que em faci, doncs la faig perquè així d’aquesta manera: fora de la vista, fora del pensament.

Podríem dir que soc antiprocrastinadora!

DE QUIN PA FAS ROSEGONS?

He de dir que aquesta frase feta jo no l’he dita mai però sí que l’he sentida. Hi havia una cançó de la Guillermina Motta de fa molt de temps que es deia La Fornereta de la Ronda on s’expliquen els amors i desamors d’una noia venedora de pa. Hi ha una estrofa que explica que hi ha un “ricatxo” que la volia per a ell però ella li va dir que no es fes il·lusions i l’home ofès li diu:

Fornereta, de quin pa fas rosegons?

La frase vol dir que algú menysprea una cosa valuosa o digna d’estimació. És complicada d’explicar perquè no sé si el jovent sap què és un rosegó de pa. Vol dir un tros de pa sec.

En definitiva seria -em penso- que menysprees el pa, una cosa ben valuosa i prefereixes els rosegons. Però al no fer-la servir jo, no sé si és ben bé el sentit que té,

NO SE'T SENT DEL COLL DE LA CAMISA

Jo aquesta la dic tal qual: No se’t sent del coll de la camisa i el sentit seria que parles tan i tan fluix que el teu so només arriba fins al teu coll de la teva camisa. Per tant, no et sento.

Quan he buscat la dita, l’he trobat una mica diferent: NO SENTIR-LO NI EL COLL DE LA CAMISA. És més o menys el mateix però aquí personifiquem el coll i diem que ni el coll de la camisa que està tan a prop de la boca, no et sent.

Tot i ser una mica diferents el sentit és el mateix: Crides poc i no se’t sent (portis camisa o suèter!).

I aprofito ja que parlem de camises per comentar Aixecar la camisa que com ja deveu saber vol dir enredar amb nocturnitat i traïdoria. 

SI VOLS ESTAR BEN CASAT, PORTA LA DONA A MONTSERRAT (O NO!!!)

Doncs de Montserrat, res de res, vam anar a l’ermita de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp. Igual com hi vam anar fa 50 anys pel casament i com hi vam tornar fa 25 anys per les bodes de plata. I no m’hi va portar l’home, hi vam anar tos dos! Aquesta frase feta queda molt antiga!!! Però això és un altre tema.

La celebració a l’ermita va anar molt bé amb tot de família i amics col·laborant a la festa i amb moltes sorpreses. Va ser un dia bonic, especial i que recordarem sempre. Ens va beneir Mossèn Vicenç al començament de l’acte.

Un concert amb la neboda Carol d’organitzadora (gràcies bonica!) amb música interpretada per nebots i renebots: tota una colla!, cançons més intimistes amb guitarristes i solistes vocals: Els vells amants interpretada per la Carol i el Daniel a la guitarra i el fado Meu Amor amb el fillol Aleix i la seva parella Sara. Tot preciós.

Van parlar fills i fillols, germans i presentadors (gràcies Coral i Joan) I van cantar tots plegats i després d’assajar en la distància la meravellosa cançó Le métèque de Georges Moustaki.

I per acabar encara més sorpreses, cant conjunt del Virolai  i al sortir a la plaça de l’ermita vam tenir sardanes a càrrec de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. 

Al restaurant, va ser també molt agradable i bonic i vam poder gaudir del vers de Nadal (a dalt de la cadira!) del Xavi Grasset i vam veure una projecció de fotografies preparades pel nebot-fillol Marc on ens veiem el Lluís M i jo des que érem petits!

En fi, emocionats és poc per tanta estimació i companyonia.

GRÀCIES, GRÀCIES A TOTHOM!!!

50 ANYS DE CASATS

Doncs si tot va bé, el proper dissabte 27 de desembre, farà 50 anys que ens vam casar, el Lluís M i jo!.

Hem volgut fer una festa per pur optimisme. Amb 74 anys que tenim, no sabem quants més aniversaris de casament celebrarem, esperem que en siguin molts.

I que n’han arribat a passar de coses en aquest mig segle!

Teníem 24 anys i el dictador acabava de morir. De fet, ens vam casar perquè als mestres i als alumnes ens van donar una setmana de festa (que no de dol) per la mort de Franco. I en aquesta setmana vam organitzar el casament per al mes següent.

El nostre primer fill Daniel, va néixer 5 anys i 9 mesos després del casament: 5 anys de carrera i 9 mesos d’embaràs! Sempre he estat molt planificadora jo! I la nostra filla Eulàlia, va arribar 2 anys i tres mesos més tard que son germà. I ara ja tenim dues nétes, l’Abril i la Jana de 4 i quasi 2 anys que, com us podeu imaginar, són les més maques del món i part de l’estranger.

Suposo que a tothom li passa però tinc la sensació que han passat molt ràpid aquests anys, però d’altra banda, si miro els àlbums de fotos d’aquells temps, són de fet això, àlbums d’època!.

En aquests 50 anys hi hagut de tot, molts més bons moments que no pas de dolents i tinc la sort que els moments dolents no els tinc tan presents i això sempre és un gran què.

Ens han deixat els familiars més propers i alguns amics en aquest camí i, tot i que tenim bona salut (sense entrar en detalls, que diria mon germà Miquel), és ara quan passa allò que deia el Capri: SOM GRANS! Doncs sí i molt contents de ser-ho: grans, vells, majors... però mai de la tercera edat que és una expressió que no m’agrada gens.

Ara només volem seguir com fins ara:

A poc a poc i bona lletra,

De mica en mica,

Anar fent,

Aquí caic i allà m’aixeco,

I qui dies passa anys empeny!

I sempre amb bona companyia!

MOLT BONES FESTES I BON ANY!!  I FINS AL 2026, SI DÉU VOL!

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

I seguim amb els caps (la setmana passada vaig comentar lligar caps)  i avui el sentit dels caps és allò que tenim damunt de les espatlles.

Aquesta frase feta s’utilitza per referir-se a diferents persones, dit per indicar la disparitat d’opinions, de conveniències, de propòsits...entre cadascuna i les altres. Tothom té el seu parer sobre un tema a partir de la pròpia experiència.

Si demanem l’opinió, cadascú tindrà la seva. I podrà ser tan dispar com el barret que porta cadascú. Per exemple: Vaig preguntar si seria bo actuar d’aquella manera i tots els que hi eren em van dir una cosa diferent. És a dir, tants caps, tants barrets.

A part de la disparitat d’opinions, he trobat un altre sentit que no m’esperava. Diu que durant la guerra napoleònica, la nostra pagesia va fer el que va poder per matar tants soldats francesos com els va ser possible. Guardaven els cascs o barrets dels soldats morts. És a dir, tants barrets...tants soldats morts.  Déu n’hi do!.

LLIGAR CAPS

És una manera de dir que s’ha entès una situació o un problema després de connectar diferents punts o idees que semblaven no tenir res a veure.

Si jo em pensava una cosa i després ha resultat ser-ne una altra, puc lligar caps amb alguna cosa ja dita i que jo no havia vist que estaven relacionades fins ara.

Imaginem aquest exemple: tinc una amiga que tenia una filla adolescent i quasi cada dia venia un company de classe de la nena a “fer els deures”. Al cap d’un temps la meva amiga va lligar caps quan va saber que molts deures no els feien pas però que s’havien fet nòvios.

Aquesta expressió és bastant gràfica si imaginem que els caps no són el que tenim sobre les espatlles sinó que tenim diversos cabdells de fil, cadascun amb el seu cap (o lloc per on comença) i els lliguem per tenir més llana. De molts caps solts n’hem fet un de sol, un cop lligats...

MÉS VELL QUE L'ANAR A PEU

Aquesta dita es refereix a una cosa o a una persona molt antiga. Anar a peu ja queda clar que és el mitjà de locomoció més antic. Ja el feien servir al Paradís Terrenal i... fins ara! Res de bicis, de patinets, de cotxes... senzillament caminar. I tot i que a un nadó li costi quasi un any d’anar a peu, de caminar, és una activitat que ens acompanyarà per sempre, si no hi ha cap entrebanc.

Per exemples, ho tenim fàcil: Aquesta ploma és més antiga que l’anar a peu, ja la feia servir el meu avi!  O bé; Encara que ho dissimuli, és més vella que l’anar a peu i el fet que amagui la seva edat no hi ajuda gaire.

I ara l’anècdota referida a aquesta dita. Em fa molta gràcia i quan la recordo, no puc deixar de somriure: resulta que el fill d’uns amics meus, es pensava que l’anar a peu volia dir l’Anna Peu i estava intrigat en saber qui deuria ser la tal Anna Peu que era tan i tan vella que tothom ho sabia i ho comentava: Aquesta cadira de boga és més antiga que l’Anna Peu. Doncs mira!!

AMB UNA MÀ A CADA ANCA

Aquesta dita jo entenc que es refereix a algú que s’ha quedat sense ni un cèntim. Que està desproveït de tot i no li queda res.

Després de jugar tant i de fer tantes apostes s’ha quedat amb una mà a cada anca, podria ser un bon exemple.

He descobert que les anques són les galtes del cul. I que són sinònimes de malucs. També diu el diccionari que anca és una manera basta o grollera de dir-ho. Amb tots els respectes, jo trobo que anca és una paraula ben rodona i no cal dir galta del cul. Galta serà específica per a la cara i anca per al cul. També diu que anca fa més referència als animals i potser per això ho troben groller.

Amb això de les anques i les galtes del cul em passa el mateix que amb la paraula mongeta: per què els barcelonins i molts d’altres diuen mongetes  -que és un diminutiu de monja- i no poden dir fesols? Si sentim la frase: m’agraden les mongetes amb botifarra, no sabrem mai si parla un caníbal o un amant de la gastronomia... o si diem que les mongetes del convent són molt bones, tampoc no sabrem si tenen un hort on les cultiven o, per ser monges, ja els atorguem una certa bondat.

Finalment, he vist que d’Amb una mà a cada anca, també en podríem dir: Amb una mà a cada ou o Amb una mà a cada butxaca (suposem que són les del darrere!).

 

PEL QUI ESCOMBRI !

Aquesta dita no l’he sabut trobar perquè hi deu haver molt poca gent que la digui.

Té un àmbit molt concret d’ús i desconec si es pot dir en algun altre context.

A veure si ho sé explicar: estem comptant monedes damunt d’una taula (monedes que podrien provenir d’una postulació per alguna ONG, per exemple). Amb tot això, ens cau una moneda a terra. Mai no seria una moneda d’un euro o de dos sinó que seria una moneda d’un valor màxim d'1, 5 o 10 cèntims. Doncs, en lloc de plegar-la -potser perquè ja estem molt cansats que ens en caiguin-, diem: Pel qui escombri! És a dir, hi renunciem i veiem molt bé que se la quedi la persona que escombrarà la sala, l’aula o el lloc on siguem.

M’agradaria saber  si l’heu sentit a dir mai o prové del meu ambient de postular per les sardanes o d’altres recol·lectes fetes a l’escola -dia del Domund, per exemple-.

Quan jo postulava no hi havia l’euro encara i, per tant, com a màxim, el valor de la moneda que ens queia a terra era de deu rals o d'un duro. Aquestes les recollíem del terra i ben de pressa però si eren de 5 cèntims o de 10, doncs: Pel qui escombri! Pels qui no ho heu viscut, deu rals eren mig duro, un duro eren cinc pessetes i dos rals eren mitja pesseta. M'agradaven molt les monedes de dos rals, tenien un forat al mig. 

Aquests cinquanta cèntims de pesseta -dos rals- equivaldrien a 0,003000012 euros i amb això llavors encara et podies comprar alguna cosa: Quan era petita, hi havia dies a l’estiu que, quan passava el “mantecauero”, que era un venedor ambulant de gelats, em deixaven comprar un gelat de dos rals. Així com ara els que venen butà pels carrers fan un soroll determinat, l’home dels gelats cridava: Mantecao helao i amb el nostre castellà de pa sucat amb oli ja enteníem que venia gelats.

DITXOSOS LOS ULLS...

Ja sé que “ditxós” és un castellanisme però la frase és ben bonica. La dita sencera seria: Ditxosos els ulls que et poden veure i la diem quan ens retrobem amb algú a qui feia molt i molt de temps que no vèiem.

Jo la dic amb l’article los del meu parlar occidental i també perquè m’agrada la sonoritat de tantes u: ditxosus lus ulls...

Ja no cal dir pas tota la frase sencera perquè amb la primera part ja n’hi ha prou:

Apa, quina alegria! Ditxosos los ulls! Tants anys sense veure’t i ara per fi ens hem trobat!

MÉS CURT QUE UNA CUA DE CONILL. MÉS CURT QUE EL DIA DE SANT TOMÀS.

I seguim amb més frases per dir a una persona que és poc intel·ligent, que té poques llums. Ja vam parlar la setmana passada de ser més just que un pany de cop i ara  ens trobem amb dues dites que voldrien dir el mateix però amb l’adjectiu curt en comú.

Si et diuen que ets curt a seques ja s’entén també que no ets gaire llarg d’enteniment però amb aquestes dites es fa una comparació perquè encara et quedin més clares.

Ets més curt que una cua de conill: Es veu que els conills tenen la cua curta i és veritat ja que de petita ajudava la meva mare a matar-los i a espellar-los i ho puc constatar: cua curta i orelles llargues.

I quant a l’altra comparació, Ets més curt que el dia de sant Tomàs diuen també que és el dia més curt de l’any (21 de desembre) tot i que la diferència amb els altres dies quant a les hores de llum és mínima.

Doncs ja està!  Posats a ser curts val més ser curt com el dia de Sant Tomàs ja que hi deu molt poca diferència amb els dies “normals”

MÉS JUST QUE UN PANY DE COP

He trobat que aquesta dita té dos sentits (un ja no el recordava) i ara crec que a casa la dèiem en els dos contextos.

Sempre l’he associat en ser poc intel·ligent, de  poques llums, que no té gens de llestesa..

Ara tot plegat seria políticament incorrecte però abans parlar d’una persona i dir: la Caterina és més justa que un pany de cop. No se n’assabenta de res d’allò que expliquem, doncs no ens causava cap mena de rubor. Ara hauríem de buscar eufemismes que maquillessin que la tal Caterina té una intel·ligència diferent i que té unes capacitats  especials de comprensió.

L’altre sentit de la dita que no recordava estava referit al fet de quan algú anava molt just econòmicament, amb molta justesa i no es podien permetre cap caprici. Aquesta accepció de just que no està relacionada amb justícia sinó amb exactitud, sense deixar gens de marge. Els Moragues van més justos que un pany de cop. No sé com s’ho fan per arribar a final de mes.

Quan hem buscat una foto per il·lustrar la dita, he vist que ja l’havia comentat -i en els dos sentits-, el desembre de 2021. Com que ja l’he feta, la torno a posar a veure si així va calant en el seu ús. Ja veieu que perdo més que la roba de color...

LLIGAR ELS GOSSOS AMB LLANGONISSES

M’encanta aquesta dita i espero que la majoria encara l’entengueu.  La  frase sinònima d’avui en dia seria ser ric del cagar en la versió grollera i nedar en l’abundància dit més finament.

Als gossos com a la majoria d’animals de companyia sempre se’ls donaven les sobres. Doncs en aquest cas, els amos eren tan rics que fins i tot lligaven amb llangonisses o llonganisses els gossos que tenien.

Quin malbaratament! Abans, molta gent no podia menjar gaire carn ni peix ni derivats del porc com la llangonissa perquè no s’ho podien permetre i resulta que hi havia algú tan ric que malgastava i dilapidava diners en coses que no calia. Aquest seria el sentit ja que si realment lliguessin els gossos amb llangonisses, se les menjarien i fugirien... o potser no perquè on estarien tan ben alimentats?...