NO ÉS SANT DE LA MEVA DEVOCIÓ

Tenir devoció als sants és tenir-los en estima, venerar-los i pregar-los perquè ens ajudin i ens concedeixin allò que ens cal.

Per això diem, per exemple, ser devot de Sant Pancraç perquè ja se sap que: Sant Pancraç, salut i feina al nostre braç!!

La dita doncs es refereix no pas a un sant sinó a una persona ja que quan la diem ens referim que a aquesta persona no li tenim ni amistat ni simpatia, no és una algú grat als nostres ulls.

Avui dia de devoció als sants poca perquè els temps canvien i el nostre món ja no està enfocat en la religió com abans.

Però la dita és llàstima que es perdi i per això n’he parlat.

Tot i que la Marta va dir que el Pau no era Sant de la seva devoció, quan ha convingut, han treballat junts perquè el Departament funcionés millor.

I aprofito per acabar amb una altra dita relacionada amb la devoció:

Primer és l’obligació que la devoció. I ja s’explica sola: primer és la feina i les responsabilitats que tinguem i en segon terme, el lleure, les aficions i el gaudi.

LA GUINEU QUAN NO LES POT HAVER DIU QUE SÓN VERDES

Aquesta dita significa que quan algú no pot aconseguir allò que vol, fingeix que no li interessa o li treu valor.

Es veu que prové d’una faula d’Isop que conta que una guineu va veure un raïm que penjava de la branca d’una parra. Per tots els mitjans va provar la guineu de saltar ben alt i endur-se el raïm però no ho va aconseguir. Al final, enfadada, va marxar i, en lloc de lamentar-se per la seva incapacitat, va dir que el raïm era verd i que no valia la pena menjar-se’l.

És una manera de renunciar a alguna cosa que, de tota manera, no podria tenir,

Per exemple: La Victòria deia que no volia cap Ferrari perquè en realitat no se’l podia permetre però, a més, deia que eren molt lletjos.

D’aquesta dita tinc un dubte: perquè es diu verdes  en femení si eren raïms, en masculí?  Doncs no ho sé pas. Podria ser que parlés de les branques?, de la parra?

I finalment dir que m’agrada molt l’ús del verb haver en el sentit de tenir, aconseguir.

QUE N'HI PORTARÀS POCS, DE CAPELLANS A L'ENTERRO!

Aquesta dita me la va recordar la meva amiga Montse que, tot i ser molt jove, és una experta en el coneixement de dites antigues i actuals.

Ja sé que es diu enterrament però la frase l’he trobada documentada  amb enterro  que és com jo la recordava.

A la foto podeu veure un enterrament antic tal com eren quan jo tenia pocs anys i no en teníem ni idea de què podia ser una tanatori. La gent es moria a casa o a l’hospital i, si era a casa, suposo que a l’hospital també, venia un cotxe de cavalls i uns capellans. Pujaven el fèretre a la part del darrere del carruatge per conduir-lo cap a la parròquia on farien el funeral i el posterior trasllat al cementiri.

Els familiars anaven darrere d’aquest cotxe de morts amb els capellans al davant de la comitiva.

Doncs el significat de la dita és que si ets pobre, portaràs molt pocs capellans perquè, com sempre, els diners ho poden tot. I els capellans cobren o cobraven per fer aquest servei.Com més pompós el funeral, més capellans. Que per això es deien pompes fúnebres als encarregats de fer els honors i les cerimònies de l’enterrament.

I acabem amb l’exemple: Però que no ho veus que un negoci no es porta així!! Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’enterro!

PUJAR-HI DE PEUS

Res a veure ni amb pujar ni amb els peus, Aquesta frase feta vol dir: estar-ne segur, poder assegurar plenament una cosa.

No he trobat quin és l’origen de la dita però jo m’imagino algú que assegura amb tanta fermesa alguna cosa que et diu que pots pujar damunt d’aquesta veritat i no t'enfonsaràs. No canviarà per res encara que la trepitgis i la vulguis ensorrar.

Anem als exemples:

Si t’ho ha dit el Pere, ja hi pots pujar de peus que és veritat. Té molts contactes i ho sap de bona tinta.

No hi pujaria de peus però, estic quasi segura, que el Murdoku em serà tan addictiu com el  Paraulògic o el Sudoku.

FER SOPES AL CAP

Amb aquesta dita he trobat també un significat diferent al que jo entenia. Però les dues versions tenen sentit.

El que jo sabia és que pots insistir a una persona que faci una cosa que, en principi, no tenia cap ganes de fer.

Els néts fan sopes al cap als avis i aquests els compren llepolies, encara que, quan els seus fills eren petits, potser no els les compraven.

De primer, els avis diuen que no, però, com que els néts són incansables i insistents, acaben comprant el gelat que els havien dit que no podia ser perquè estan a punt de sopar.

L’altre sentit que he trobat i que desconeixia és que fer sopes al cap vol dir també estar molt distret o absent, tenir el cap ple de cabòries i no pensar en claredat:

Avui fas sopes al cap: t’he de repetir les coses dues vegades!

Jo només faig servir l’expressió en el primer sentit però m’agrada imaginar-me el cervell tan barrejat i confús que sembla una sopa o olla barrejada.

MOLT SOROLL DE BOIXETS I POQUES PUNTES

Aquesta no l’havia sentit a dir MAI fins fa quatre dies. I mira que és preciosa i clara la dita!

Encara em sap més greu de no conèixer-la perquè soc puntaire i al llarg de la meva vida he fet anar molt els boixets.

Les meves etapes de puntaire són: la primera quan tenia 7 o 8 anys, la mare en feia anar a fer puntes. Quan la meva filla va tenir aquesta edat, hi vam anar les dues també. De més gran, ara fa poc, encara vaig tornar-hi i ara ja vaig decidir desar el coixí a l’altell i donar per acabada la meva vida de puntaire. Però no se sap mai!.

I què vol dir la dita? Doncs allò que sembla! Si fas anar molt els boixets i ho notem pel soroll, però el resultat són poques puntes, vol dir que molta aparença i poca realitat, moltes paraules i pocs fets. Molt soroll per no res, Mucho ruido y pocas nueces. Much ado about nothing. Beaucoup de bruit pour rien. Avui estic poliglota! 

DE L'ARBRE CAIGUT TOTHOM EN FA LLENYA

Quan una persona de certa importància, prestigi o reputació cau en desgràcia per alguna cosa que ha dit o ha fet, les persones que l’envolten intenten treure’n profit d’aquesta situació, sobretot si ja no simpatitzaven amb ell.

Ho veiem en el món de la política però no únicament. Quantes vegades algú a qui han calumniat, se’l deixa com a apartat. I un cop així, no hi ha res que costi més que recuperar la bona fama quan algú ha malparlat de tu i ho ha fet públic.

La imatge és potent, tenim un arbre corpulent, frondós, lluminós i exuberant i, d’un dia per l’altre, un mal llamp el parteix pel mig i el deixa abatut a terra. Ja no fa les funcions que feia com a arbre i ara només ens serveix per fer-ne llenya.

Quina tristesa ser un arbre caigut per culpa de les difamacions i mentides i que poc que costa de treure’n profit i fer-ne llenya!

FA UN SOL QUE BADA LES PEDRES

I tant! I una calor que no es pot resistir. Escric això a finals de juliol de 2026 que, pel que sembla, ha estat un dels juliols més calorosos que hem tingut per aquí. Suposo que quan ets més gran (o vell, com vulgueu) et costa més de resistir aquestes calorades perquè quan surto pel carrer veig molta gent que no fan cara de passar-s’ho tan malament com jo.

Dono gràcies a Déu de tenir aire condicionat a casa i, encara que molta gent hi està en contra, trobo que és un dels millors invents de la humanitat. Quasi quasi a nivell de la rentadora!...

L’expressió Fa un sol que bada les pedres ja és prou explícita i s’entén perfectament. Just ara he comprovat si ja l’havia fet i... doncs sí! La vaig fer l’octubre de 2024!. I he vist que allí també comentava el significat del verb badar, I no pas en el sentir d’estar distret i sense fer res sinó que aquí badar vol dir trencar.

I publico aquest post avui, dia de la Mare de Déu d'agost, i continua la calor potser encara amb més força!

ENFILAR-SE PER LES PARETS

Aquesta dita vol dir que estem molt enrabiats i queda molt i molt clar què vol dir. Si ens han fet enfadar i de valent, diem aquesta frase per veure que el nostre cos faria coses estranyes de tan enfurismats que estem.

Per exemple: el Marc s’enfila per les parets! És la quarta vegada que s’equivoquen amb els seus papers!.

Recordo que no “pugem a les parets” sinó que ens hi “enfilem”.

Poso tres sinònims de la dita d’avui perquè totes volen dir, més o menys el mateix:

Perdre els estreps: el cavall porta estreps que és el lloc on el genet recolze els peus. Si es perden aquests estreps, l’animal s’encabritarà i no podrem dominar la situació.

Enfilar-se com una carabassera: no hi entenc massa de carabasseres però es veu que s’enfilen molt, Diem això quan es discuteixen unes persones i cada vegada van pujant, elevant i enfilant el to. O sigui que també estan molt enfadats.

Treure foc pels queixals: I l’últim també és molt gràfic! L’empipada era tan gran que els queixals treien foc.

Com veieu, millor estar content que així ni cal enfilar-se per les parets ni com les carabasseres i vigilar de no perdre els estreps i que els queixals no ens cremin.

FINS ALS BETSOS! NO EM TOQUIS ELS BETSOS!

L’expressió Fins als betsos! O no em toquis els betsos! vol dir que ja estic fart i molest d’alguna cosa.  Seria sinònim d’estar-ne fins als ous o estar fins al capdamunt.

Més popularment ja diríem: fins als collons, fins als pebrots, fins al gorro, fins als nassos...

M’agrada la imatge de fins al capdamunt amb aquest sentit de ja no puc més. Com si fos un got ple d’aigua i vingués una ultima gota que ja fes vessar la meva paciència.

El que és més curiós és que no he trobat la paraula betso al diccionari però sí que l’he trobada com a frase feta. I què deu ser un betso??  Ho he buscat a la IA i tampoc no ho sap. M’agrada preguntar-li coses que no sap! En fi, continuaré buscant però si veieu algun betso per aquest món de Déu, doncs m’ho feu saber.

CURT DE GAMBALS

Una altra dita d’aquestes que ara no es consideraria políticament correcta però no per això hem de desconèixer el seu significat.

Si diem a algú que és curt de gambals, volem dir que la persona en qüestió, és més curta que una cua de conill, és a dir, amb poca capacitat intel·lectual.

He trobat dos orígens: gamba senzillament volia dir cama (gal·licisme jambe, suposo). Llavors es fa un paral·lelisme entre ser curt de cama i curt d’enteniment. Es veu que si muntes a cavall i ets camacurt, vas fent saltats i no tens domini de la situació.

També he trobat que gambals vol dir grillons o corretges que es posaven a les cames i el fet de ser curts suggereix una limitació en la capacitat mental similar a una limitació física per moure's.

Doncs mira! Coses que vaig aprenent!

VAL MÉS UN VEÍ A LA PORTA QUE UN PARENT A MALLORCA

Aquesta dita que jo no la sabia pas, me la va dir la meva cosina M. Dolors que és una fidel seguidora d’aquest blog. Gràcies cosineta!

És una dita molt encertada perquè els parents no sempre els tens a prop i en canvi els veïns, sí.

M’agrada la rima de “porta” amb “Mallorca”. El veí és al replà, a l’escala, a la casa del costat però Mallorca és lluny, encara que avui en dia ja no hi hagi distàncies.

Abans, els pares o avis anaven de viatge de noces a Mallorca i, moltes vegades, era el lloc més lluny que anirien en la seva vida.

Jo fa quasi 50 anys que visc a la mateixa escala i em dol dir que de veïns en conec pocs i penseu que hi ha 63 pisos, crec. Em passa com en altres coses que no m’hi fixo!  Però sé que hi són i des que em vaig jubilar, ja en conec 5 o 6 més. Ah! Però sé on són i, si em convé, els demanaré ajut.

SÓN DE L'ÚLTIM QUE ELS HI PARLA

Aquesta frase no l’he sabut trobar documentada però crec que s’entén bé el que vol dir. Ja sé que el pronom hi hi sobraria però és així com l’he dita sempre i ,si ni tan sols està documentada, la dec poder dir així.

Es refereix a la gent que no tenen opinió pròpia i que es deixen convèncer per l’últim que els parla o tracta de convèncer-los.

No he entès mai com és que si votes una opció política determinada, als propers comicis puguis votar just l’opció més oposada i allunyada a la que havies votat abans. M’han dit que és per “castigar” els partidaris de la teva opció anterior però trobo que èticament és renunciar a la teva manera de pensar.

Llavors aquesta gent que són de l’últim que els hi parla, són molt contradictoris perquè no pots saber què és el que els agrada o voldrien realment i van a remolc d’aquell que tingui més capacitat de convenciment.

LA VIDA ÉS CURTA I LA TRISTOR TE LA FURTA

Aquesta dita no l’havia sentit mai fins fa uns mesos. La va dir el Xavier Grasset en la presentació del seu llibre El Bon Gust, que, per cert, és una filosofia de vida: menjar, conversa, territori, teatre...i que us recomano que el llegiu.

Vaig trobar que aquesta dita té tota la raó. Hem d’estar contents i no deixar que la tristor ens robi l’alegria de viure.

Ja sé que hi ha moments difícils i durs a la vida però mentre anem tirant i no hi hagi grans entrebancs de salut o d’altres temes, hem de procurar ser positius, contents i agraïts.

La vida és curta, d’acord, però l’esperança de vida és gran i si vivim uns quants anys més, que sigui gaudint de tot el que tenim després d’una vida de treball i d’esforç.

QUI NO TÉ MEMÒRIA, HA DE TENIR CAMES.

Ai! que no hi he pensat! Hauré de tornar a sortir.

Ai! Vaig a una cambra a buscar una cosa i no recordo què era. Hauré de tornar al lloc on era per recordar-ho.

En els dos casos, haurem de tenir cames i fes-les servir per anar a buscar allò que necessitem.

Que la memòria es perd, no hi ha cap dubte, però actua diferent d’acord en l’atenció que posem en el fet que volem recordar.

El meu professor de gimnàs, el Dani, em pregunta què he menjat el dia anterior  de la classe, a dinar o a sopar. Doncs hi ha molts dies que no ho recordo. Trobo que no em costaria tant de recordar-ho però això vol dir que no hi poso tota l’atenció en aquests àpats.

Ja fa anys que el que no és a l’agenda, no existeix. Potser m’hauré d’apuntar el que he menjat a dinar o a sopar el dia abans de la classe. Però no ho faré pas perquè ell ho fa perquè jo m’esforci una mica quan no ho recordo i crec que això està molt bé, Ah i mentre m’esforço en la memòria, faig anar les cames!

PASSAR L’ARRÒS o PASSAR-SE-LI L’ARRÒS

No m’agrada aquesta frase i per sort, ara ja hi ha gent que no sap què vol dir i també trobo que ja no es diu tant.

Passar-se-li l'arròs és una expressió per descriure algú que ha deixat passar el moment oportú per fer quelcom, especialment en referència a la vida personal, com casar-se o tenir fills. Quan s'ha deixat passar l'edat o l'oportunitat considerada ideal.

I això que es podria referir a projectes, a prendre decisions relacionades amb l’economia o amb la salut o amb altres coses, sempre que jo l’he sentida aquesta dita fa referència a les dones que tenen una edat i que, si no s’espavilen, ja no podran tenir fills.

Maria, que si no tens canalla aviat, se’t passarà l’arròs!

Perquè no m’agrada aquesta dita doncs perquè la gent que te la diu se’t posa a opinar sobre la teva vida sense haver estat convidada a fer-ho!

També perquè va dirigida només a la dona i dóna per fet que l’home no hi té res a dir en aquesta maternitat. I, per sort, això avui en dia, ja no és així, ja que  fins els pares homes tenen llicència de paternitat i això ha de fer més palesa la seva implicació tinguin l’edat que tinguin.

A més a més, la frase te la diuen a diferent edat segons l’època en què t’ha tocat viure. Vaig ser mare als 30 anys i  molts ja opinaven que se m’havia passat l’arròs. Ara la deuen dir (els que encara la diuen) a les noies de 40 o més!

A veure: tenir fills és opció personal (molt engrescadora, sí!) però no tothom pot o vol ser pare o mare. Un respecte, si us plau!

ESTAR A L’ÚLTIMA PEDRETA

Aquesta dita no la coneixia jo fins que la vaig sentir dir a la meva amiga Coral i ara l’empro força sovint.

He mirat el seu sentit i diu que vol dir estar en un perill extrem, en la fase final d’una cosa, en una situació molt crítica.

També es pot dir estar a les tres pedretes o a les darreres pedretes.

Jo la faig servir en contextos menys extrems i més quotidians i si dic: Ostres, tu! Estic a l’última pedreta! vull dir que estic molt cansada... tant que ja no puc més. No pas a punt de morir, com sembla que la defineixen, sinó més aviat al límit de les meves forces degut a un gran esforç.

M’agradaria saber el significat d’última pedreta o les tres pedretes en aquest context. No ho he trobat, de moment, però insistiré!. Potser hi ha tres pedretes o una pedreta abans d’entrar en el túnel amb el qual molta gent imagina la mort. Ho esbrinaré!

I AVUI FAIG 75 ANYS!!

Avui no comento cap frase feta ni cap dita d’aquestes que crec que cada vegada es van perdent més.

Avui comento que, precisament avui, 23 de maig de 1951, vaig arribar a aquest món al carrer de l’Estrella, 1 i 3, 3r. 2a de la ciutat de Reus. Vaig néixer a casa i els pares ja tenien 41 i 47 anys. Avui dia potser no, però llavors eren pares grans. No vaig conèixer cap dels quatre avis i també era una mica estrany perquè les meves amigues d’infantesa totes tenien algun avi o àvia. A casa hi vivia, a més dels pares i dels quatre germans, la tia Carme que era una germana de l’avi matern. Aquesta tia va cuidar la meva mare quan, amb 7 anys -pobra mare-, va perdre la seva per causa de la grip de l’any 1918. Aquesta àvia -no coneguda-, es deia Maria, i va morir als 35 anys.

Trobo que 75 anys ja fan goig i és per això que m’agrada dir que he arribat a aquesta fita. No m’he amagat mai l’edat i em feia ràbia de veure companyes o amigues que ho feien i ho fan. Els anys que anem complint donen sentit a la nostra vida, a les nostres experiències. Com més anys fem, més coses hem viscut i fa que la nostra vida s’hagi enriquit amb tot aquest bagatge de pàgines viscudes, com deia Folch i Torres.

No parlaré avui dels desavantatges de fer-se gran que també n’hi ha. Avui no toca. Avui toca celebrar la vida i esperar poder complir molts anys més.

VEURE VENIR D'UNA HORA LLUNY

Ja es veu que no podem veure venir algú si està a una hora de distància. Almenys que ho fem mitjançant una càmera i puguem seguir el seu camí.

El sentit que té aquesta frase feta no és el de visió a distància, sinó endevinar les intencions d’algú amb antelació i abans que ens les digui.

Posaré dos exemples ben diferents:

Es veia venir d’una hora lluny que n’estava enamorada,

El Pep em volia ensarronar amb aquell negoci del Robert i les cabres però, per sort, el vaig veure venir d’una hora lluny.

AIXÒ VAL UN IMPERI!

També entenem què vol dir la dita tot i que els imperis van a la baixa...o ara tenen un altre nom...

Si diem aquesta dita referida a una persona o a una cosa, vol dir que és molt valuosa i amb grans qualitats. M’ha agradat una altra dita amb el mateix significat: Val més or que no pesa!  O aquesta altra: Això no es pot comprar ni amb tot l’or del món.

Com veieu l’or continua fent girar el món quant a valor.

Aquesta frase (perdó per la immodèstia!) me la van dir a la meva primera feina: als quinze anys feia de secretària en una empresa de confecció de Reus. Ells no sabien que jo estava escoltant (la porta que ens separava estava mig oberta).

La frase deia: Aquesta xiqueta val un imperi, tant et fa tota la feina a màquina com t’arxiva tots els papers que teníem amuntegats. 

Feia poc que hi treballava i com que era bastant tímida, no em vaig atrevir a demanar augment de sou malgrat ser tan valuosa i vaig continuar cobrant les mil pessetes mensuals.

FER-HO A FI DE BÉ

I qui diu “fer-ho” podria dir: “dir-ho”, “pensar-ho”, “preveure-ho...a fi de bé

És una dita que es diu amb tota la bona intenció del món!. Qui la diu no amaga cap desig ocult..

Tothom entén aquesta locució a fi de bé. Posaré uns exemples:

La Marta feia d’enllaç amb la família, sempre a fi de bé. Que tothom estigués content i no pas ressentit.

Ho dic a fi de bé! No hi veieu cap interès per part meva sinó en pro de la comunitat.

PETI QUI PETI

Vol dir passi el que passi, sense importar a algú les conseqüències d’alguna cosa.

Això seria en teoria perquè a la pràctica ens costa que no ens importin les conseqüències.

Si sabéssim mantenir-nos en les nostres conviccions i decisions potser ja no estaríem on som i com estem.

Parlo, per exemple, de mantenir una vaga fins a les últimes conseqüències i aconseguir així les nostres reivindicacions o ser capaços de declarar la independència més temps i estar disposats TOTS a fer el que calgui perquè així sigui.

Però sé que és difícil, sobretot en l’últim exemple quan, a l’hora de la veritat, alguns es van escaquejar i d’altres no s’ho havien cregut mai.

Però almenys i peti qui peti, ningú no em farà fer enrere de les meves conviccions.

PERDRE BOUS I ESQUELLES

Una altra frase feta que ens ve de la pagesia. Per això hi ha el perill que es perdi. Pobres pagesos! Cada vegada ho tenen més difícil per sobreviure.

Vol dir perdre-ho tot i no tenir els mitjans ni l’ajut per recuperar-ho. Vindria a ser la ruïna total. En el món ramader, el bou és molt important i si el perdem, de què ens serveix l’esquella, que ja sabeu que és la campana que duu lligada al coll?

Però fora del món rural, aquesta dita també té el mateix sentit en qualsevol altre àmbit de l’economia.

Per exemple, el Joaquim va perdre bous i esquelles: va jugar a la borsa amb tanta mala previsió que ara s’ha quedat sense res!

Aquesta frase podria ser sinònima d’una que ja vaig comentar un altre dia: Quedar-se amb una mà al davant i l’altra al darrere.

ANAR-SE'N A CAN PISTRAUS

Anar-se'n a can Pistraus és una expressió col·loquial que significa fracassar de manera estrepitosa, fer fallida, arruïnar-se o perdre-ho tot. 

S'utilitza quan un projecte, un negoci o una situació surt molt malament. També pot referir-se a morir, encara que el sentit més habitual és el de naufragi personal, econòmic o de projectes. 

Aquí tenim un parell d'exemples: El negoci se n'ha anat a can Pistraus o que un lloc és un desastre: Això sembla can Pistraus.

Tot això és el que he trobat buscant la definició d’aquesta dita. Però jo voldria saber qui era en Pistraus i què va passar a casa seva.

L'origen no està del tot clar, però podria provenir del castellà pistraje o pistraque, paraules que fan referència a menjar de baixa qualitat, coses sense valor o un embolic.

S'ha utilitzat com a referència a llocs desordenats, bordells de Montjuïc (Barcelona) o indrets d'antiga mala reputació.

S'enquadra dins les expressions amb «Can» que denoten caos, com «can Pixa», «can Taps» o «can Seixanta». 

En resum, can Pistraus no era una persona específica, sinó un nom simbòlic per a un indret caòtic o de perdició (sic), derivat possiblement de paraules que denoten poca qualitat o desordre. 

Això és el que he trobat! Potser sí o potser no! 

GOS FLAC, PLE DE PUCES

Aquesta frase feta tothom entén el seu significat literal. Si veiem un gos abandonat, tan flac que se li marques les costelles, podem assegurar que, a més a més, tindrà puces o paparres o paràsits...

El que ja no sé és si la gent jove coneix el seu sentit no-literal.

També he trobat: Al gos flac, tot són puces però jo faig servir el del títol: més curt i succint.

Crec que ja no es diu gaire. Vol dir que  quan algú té problemes o es troba en una situació vulnerable, tendeix a patir encara més dificultats i més infortunis. És l'equivalent a sempre plou sobre mullat que és una veritat com un temple.(Ah! que una veritat com un temple també és una frase feta: vol dir una veritat molt i molt gran!).

Passarem a un exemple: El Roman, a més de perdre la feina, la companya de vida i la custòdia dels fills, estava ja a l’última pedreta. Ja se sap, gos flac, ple de puces.

Ai! Se m’ha escapat una altra frase feta: estar a l’última pedreta però ja l’explicaré un altre dia.

FER-NE CINC CÈNTIMS

Aquesta dita també és antiga. Els cinc cèntims eren de pesseta i no pas d’euro quan sentia dir aquesta frase.

Jo diria que encara es conserva el sentit. Vol dir que em facis un resum d’una cosa que tu saps i jo no.

Anem a l’exemple:

Com que no podré venir a la reunió de veïns, ja me’n faràs cinc cèntims (del que heu parlat) quan ens veiem.

He trobat que aquest resum (aquests cinc cèntims) es diu així perquè no cal que ho expliquis tot detalladament, només cinc cèntims, és a dir, amb una vintena part dels detalls, ja n’hi hauria prou.

Diria que encara molta gent la diu i l’entén. Però els joves (ja no diguem els petits!) ja no la fan servir.

D’aquestes frases setmanals jo només us en faig cinc cèntims perquè cadascuna té un origen i una explicació.

ACABAR COM LA COMÈDIA DE FALSET

Ja fa un temps que vaig comentar Acabar com el Rosari de l’aurora, concretament el 25 de juny de l’any passat. Vèiem llavors que era un acte religiós que acabava malament: potser els participants a l’oració es barallaven a cops de creu! Vés a saber!

Avui en canvi, parlo d’una comèdia, un fet cultural i no pas religiós però exactament amb el mateix sentit. Si alguna cosa acaba com la comèdia de Falset, vol dir que acaba malament, que no s’acaba de cap manera. De nou, vull buscar què devia passar a Falset, quina era la comèdia i com va acabar. A veure si ho puc trobar.

Acabar com la comèdia de Falset és una expressió popular pròpia del Camp de Tarragona, que significa acabar un esdeveniment, reunió o controvèrsia molt malament, enmig del caos, baralles o violència. Sovint fa referència a discussions que deriven en «mastegots» (cops) o pedrades. 

Es creu que fa referència a una representació d'artistes ambulants a Falset que va acabar en una batalla campal entre el públic i els comediants.

També he trobat que els artistes ambulants ho feien tan malament que, en acabar la representació, els vilatans no només no els van donar diners quan passaven la gorra per cobrar la voluntat, sinó que els van posar pedres i tot degut al seu enuig amb la mala actuació dels actors.

PAGANT SANT PERE CANTA

Queda clar i molt què vol dir aquesta dita. Els diners ho poden tot i més,  fins i tot aconseguir la influència dels sants! I no d’un sant qualsevol sinó del mateix Sant Pere, que és considerat com el guardià de les portes del Cel.

Hi ha el magnífic poema ELOGI DELS DINERS d’Anselm Turmeda (segles XIV-XV) musicat i cantat pel Raimon i no me’n puc estar de copiar-vos-el sencer perquè és tan vigent com si fos escrit la setmana passada:

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Queda clar que amb diners ho pots comprar tot. El poema fa un atac a l’església: es venen butlles, indulgències, favors...tot a canvi de diners.

Per cert, una bona notícia! Parlant de Peres, aquesta setmana ha nascut el meu renebot número 16 i es dirà Pere. Feia molts anys que no n’hi havia cap a la família. L’últim devia ser el meu padrí-tiet Pere Sarobé, fill de Riudoms.

BENVINGUT PERE!!

PIXAR FORA DE TEST

Em penso que aquesta frase feta s’entén força sense explicar gaire més. Sempre que els més joves no es pensin que test no és pas un examen sinó un orinal, un recipient, un vàter...

La frase vol dir que algú respon sense solta ni volta, de manera que no correspon al que s’estava dient.  A la reunió de veïns, el Manel ha pixat fora de test, tot el que deia no tenia res a veure amb el que s’estava parlant.

Sempre hem de fer pix al lloc adequat i no pas als voltants...És curiós que algú que diu una tonteria i que, per tant, pixa fora de test, pot ser molt bé que el que digui sigui una gran cagada i  així ja  tindríem tot el lot sencer!

Avui aquest post m’ha quedat molt escatològic! Perdó! Però com em va dir l'altre dia la meva néta:  Doncs així és la vida!

ARRIBAR I MOLDRE

Una altra dita que prové del món de la pagesia com tantes i tantes d’altres que hem comentat.

Els pagesos portaven el gra a moldre al molí que, en molts casos, era comunitari. I si hi havia molta gent al seu davant doncs s’havien d’esperar. Però per fortuna alguna vegada no calia esperar que els toqués el torn ja que just en el  moment que arribaven ja podien moldre tot el gra que portaven.

Doncs si diem aquesta  expressió d’arribar i moldre voldrà dir que hem obtingut o executat alguna cosa amb una rapidesa sorprenent.

Per exemple:Ens pensàvem que això de renovar-nos tots els carnets seria llarg i entretingut però, per sort, va ser arribar i moldre!

FORA DE LA VISTA, FORA DEL PENSAMENT

Aquesta dita s’entén força. Vol dir que quan una cosa no la veus o no la tens a prop, ja no et fa patir.

M’encanta l’equivalent que diuen en castellà: Ojos que no ven, corazón que no siente.  Ulls i cor es complementen per a no patir o fer patir.

Jo la faig servir també en un altre sentit i més sovint que no pas en el que he dit abans, perquè jo crec que encara que no vegis una cosa o una persona, et pot fer patir igual. 

El sentit en què la dic jo és el contrari de procrastinar, Sabem que si procrastinem,  deixem de fer les coses que hauríem de fer per a més endavant, ja sigui perquè ens fa mandra, perquè ho volem retardar o aparcar en el sentit de deixar-ho pendent. Etimològicament vindria del llatí  pro (a favor de) i cras (demà). Doncs jo faig  el contrari de deixar les coses per a demà, és a dir, si una cosa s’ha de fer, per molta mandra que em faci, doncs la faig perquè així d’aquesta manera: fora de la vista, fora del pensament.

Podríem dir que soc antiprocrastinadora!

DE QUIN PA FAS ROSEGONS?

He de dir que aquesta frase feta jo no l’he dita mai però sí que l’he sentida. Hi havia una cançó de la Guillermina Motta de fa molt de temps que es deia La Fornereta de la Ronda on s’expliquen els amors i desamors d’una noia venedora de pa. Hi ha una estrofa que explica que hi ha un “ricatxo” que la volia per a ell però ella li va dir que no es fes il·lusions i l’home ofès li diu:

Fornereta, de quin pa fas rosegons?

La frase vol dir que algú menysprea una cosa valuosa o digna d’estimació. És complicada d’explicar perquè no sé si el jovent sap què és un rosegó de pa. Vol dir un tros de pa sec.

En definitiva seria -em penso- que menysprees el pa, una cosa ben valuosa i prefereixes els rosegons. Però al no fer-la servir jo, no sé si és ben bé el sentit que té,