PEL QUI ESCOMBRI !

Aquesta dita no l’he sabut trobar perquè hi deu haver molt poca gent que la digui.

Té un àmbit molt concret d’ús i desconec si es pot dir en algun altre context.

A veure si ho sé explicar: estem comptant monedes damunt d’una taula (monedes que podrien provenir d’una postulació per alguna ONG, per exemple). Amb tot això, ens cau una moneda a terra. Mai no seria una moneda d’un euro o de dos sinó que seria una moneda d’un valor màxim d'1, 5 o 10 cèntims. Doncs, en lloc de plegar-la -potser perquè ja estem molt cansats que ens en caiguin-, diem: Pel qui escombri! És a dir, hi renunciem i veiem molt bé que se la quedi la persona que escombrarà la sala, l’aula o el lloc on siguem.

M’agradaria saber  si l’heu sentit a dir mai o prové del meu ambient de postular per les sardanes o d’altres recol·lectes fetes a l’escola -dia del Domund, per exemple-.

Quan jo postulava no hi havia l’euro encara i, per tant, com a màxim, el valor de la moneda que ens queia a terra era de deu rals o d'un duro. Aquestes les recollíem del terra i ben de pressa però si eren de 5 cèntims o de 10, doncs: Pel qui escombri! Pels qui no ho heu viscut, deu rals eren mig duro, un duro eren cinc pessetes i dos rals eren mitja pesseta. M'agradaven molt les monedes de dos rals, tenien un forat al mig. 

Aquests cinquanta cèntims de pesseta -dos rals- equivaldrien a 0,003000012 euros i amb això llavors encara et podies comprar alguna cosa: Quan era petita, hi havia dies a l’estiu que, quan passava el “mantecauero”, que era un venedor ambulant de gelats, em deixaven comprar un gelat de dos rals. Així com ara els que venen butà pels carrers fan un soroll determinat, l’home dels gelats cridava: Mantecao helao i amb el nostre castellà de pa sucat amb oli ja enteníem que venia gelats.