Avui no comento cap frase feta ni cap dita d’aquestes que crec que cada vegada es van perdent més.
Avui comento que, precisament avui, 23 de maig de
1951, vaig arribar a aquest món al carrer de l’Estrella, 1 i 3, 3r. 2a de la
ciutat de Reus. Vaig néixer a casa i els pares ja tenien 41 i 47 anys. Avui dia
potser no, però llavors eren pares grans. No vaig conèixer cap dels quatre avis
i també era una mica estrany perquè les meves amigues d’infantesa totes tenien algun avi o àvia. A casa hi vivia, a més dels pares i dels quatre germans, la tia Carme que era una germana de l’avi
matern. Aquesta tia va cuidar la meva mare quan, amb 7 anys -pobra mare-, va
perdre la seva per causa de la grip de l’any 1918. Aquesta àvia -no coneguda-, es deia Maria, i va morir als 35 anys.
Trobo que 75 anys ja fan goig i és per això que m’agrada
dir que he arribat a aquesta fita. No m’he amagat mai l’edat i em feia ràbia de
veure companyes o amigues que ho feien i ho fan. Els anys que anem complint
donen sentit a la nostra vida, a les nostres experiències. Com més anys fem,
més coses hem viscut i fa que la nostra vida s’hagi enriquit amb tot aquest
bagatge de pàgines viscudes, com deia Folch i Torres.
No parlaré avui dels desavantatges de fer-se gran
que també n’hi ha. Avui no toca. Avui toca celebrar la vida i esperar poder complir molts anys més.
