Aquesta dita no l’he sabut trobar perquè
hi deu haver molt poca gent que la digui.
Té un àmbit molt concret d’ús i desconec si es pot dir en algun altre
context.
A veure si ho sé explicar: estem comptant monedes damunt d’una taula
(monedes que podrien provenir d’una postulació per alguna ONG, per exemple).
Amb tot això, ens cau una moneda a terra. Mai no seria una moneda d’un euro o
de dos sinó que seria una moneda d’un valor màxim d'1, 5 o 10 cèntims. Doncs,
en lloc de plegar-la -potser perquè ja estem molt cansats que ens en caiguin-,
diem: Pel qui escombri! És a dir, hi renunciem i veiem
molt bé que se la quedi la persona que escombrarà la sala, l’aula o el lloc on
siguem.
M’agradaria saber si l’heu sentit a dir mai o prové del meu
ambient de postular per les sardanes o d’altres recol·lectes fetes a l’escola
-dia del Domund, per exemple-.
Quan jo postulava no hi havia l’euro encara i, per tant, com a màxim, el
valor de la moneda que ens queia a terra era de deu rals o d'un duro.
Aquestes les recollíem del terra i ben de pressa però si eren de 5 cèntims o de
10, doncs: Pel qui escombri! Pels qui no ho heu viscut,
deu rals eren mig duro, un duro eren cinc pessetes i dos rals eren mitja pesseta.
M'agradaven molt les monedes de dos rals, tenien un forat al mig.
Aquests cinquanta cèntims de pesseta -dos rals- equivaldrien a 0,003000012 euros i amb això llavors encara et podies comprar alguna
cosa: Quan era petita, hi havia dies a l’estiu que, quan passava el “mantecauero”,
que era un venedor ambulant de gelats, em deixaven comprar un gelat de dos
rals. Així com ara els que venen butà pels carrers fan un soroll
determinat, l’home dels gelats cridava: Mantecao helao i
amb el nostre castellà de pa sucat amb oli ja enteníem que venia gelats.
A casa, també ho fem servir quan ets tu qui troba alguna cosa. Per exemple, vas a la platja, et trobes una moneda i dius 'mira, pel qui escombra'... Em sembla que és un gran exemple de la significació del mode d'un verb, ara que hi penso!
ResponEliminaDoncs sí senyora! Aquest sentit és el que entenien a casa del Lluís M. : el fet de trobar-se una cosa. Montse, m'ha agradat molt això dels modes del verb. El subjuntiu "escombri" expressant dubte o possibilitat i l'indicatiu "escombra" per a fets reals o jutjats com a plausibles.
EliminaJo diria que quan postulàvem ho arreplegàvem tot! :)
ResponEliminaTot lo gros segur! Però recordo que alguna monedeta caiguda, no. Jo era la tresorera i com que havia de comptar el "tresor", recordo que si alguna de petita em queia I NO LA VÈIEM" doncs: pel qui escombri!
EliminaJo també l'he sentit a dir, aquesta. Però estic d'acord amb la Ció: Als teus temps de tresorera, ho arroeplegàvem tot!
ResponEliminaMés aviat devia ser quan no vèiem a simple vista i dèiem: Pel qui escombri!
EliminaA casa meva, la mare la deia molt.
ResponEliminaPodría ser que fos una dita que només es deia a Reus
Doncs devia ser això!
Elimina