Quan sentia aquesta expressió, de petita, ni tan sols sabia que Pisa era una ciutat italiana. I molt menys que hi havia lladres que s’ajudaven entre ells!
Aquesta dita l’he trobat documentada en dues accepcions
diferents i totes dues al DCVB: D’una banda ens diu que un Lladre de Pisa
és un lladre declarat, que no se n’amaga pas. I d’altra banda, tenim que Ésser com els lladres de Pisa, que de dia es barallen i
de nits van a robar plegats: tenir alternatives freqüents
d’enemistat i de bona companyonia.
Jo la relacionava en una situació d’amor fraternal o amical en què mai no es traïa un germà davant dels pares o
una companya de classe davant de l’autoritat docent. Ens havíem d’ajudar! Si la mestra preguntava qui havia fet un sorollet determinat (això a l’època ja era
molt greu), doncs cap de les nenes deia qui havia estat i, per tant: Ens
ajudàvem com els lladres de Pisa!.
També em va costar molt de relacionar que una classe de roba que en dèiem pisana provenia
d’aquesta ciutat. I per cert, què se n’ha fet de la pisana? Encara existeix? Va
ser substituïda pel tergal? Encara es diu tergal? Ara ja només em sonen cotó,
llana, fil... i potser alguna més.
Pisana sí que ho deien a casa, i em sembla que era la tela que es feia servir per les bates de l'escola, aquelles de quadrets o de ratlles. Quant als lladres... m'intriga la història d'aquests lladres que s'ajuden!
ResponEliminaSí! Era una tela més aviat gruixuda i tenia força cos. En feien bates! No sé pas si els lladres de Pisa la feien servir.
EliminaRenoi, aquesta dels lladres pisans és de nivell internacional. Fora de la pisana, i la torre inclinada, res.
ResponEliminaDeu ser més aviat d'Alforja perquè la meva cosina i els meus germans la diuen.
EliminaLa meva bata de col.legi ho era de " paisana"
ResponEliminaSí! era roba amb molt de cos!
Elimina