AVUI PARLAREM DEL CUL (QUE TAMBÉ HI TÉ DRET)

Si la setmana passada parlava d’expressions relacionades amb el CAP, avui ho faré amb les que tenen el cul com a protagonista.

QUI TÉ EL CUL LLOGAT NO POT SEURE QUAN VOL: Això mateix, qui paga, mana i si ens paguen, no podem fer allò que ens ve de gust en horari laboral.

AIXECAR-SE DE CUL PER AMUNT: També fa temps que no la sento. Vol dir aixecar-se de mal humor. També diuen llevar-se amb el peu esquerre amb el mateix sentit.

CUL DE MAL SEURE : Vol dir no parar quiet. Ser inquiet, mogut, bellugadís…

CUL D’OLLA: Persona de poca categoria.

ANAR DE CUL: o anar de bòlit però també pot ser anar de cul per alguna persona, és a dir estar-ne enamorada.

SER CUL I MERDA: Ser molt amics, inseperables i en versió més fina: Ser carn i ungla.

TENIR EL CUL PELAT. Ser expert en alguna cosa. Tenir molta experiència i pràctica. Un exemple: El meu cunyat Alfons té el cul pelat d’anar per la muntanya.

AMB UN COET AL CUL:  Anar molt de pressa, furient, veloç…Aquest l’he deixat per l’últim perquè és el reflex d’una època en què tot el dia hi anàvem amb el coet al cul: treballar, fills petits, feina i més feina. Sort que ara, jubilada, els coets els deixo per a Sant Joan I més aviat sóc un cul de BON seure.

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL CAP

Tot i que n’hi deu haver moltes més, avui comentaré algunes expressions que tenen el cap en comú.

Fer un cop de cap: Decidir-se, prendre una determinació, però també, dormir una estona, fer una becaina.

Tenir dos dits de front: ser assenyat. Per exemple, si tinguessis dos dits de front, no la prendries pas aquesta decisió.

No tenir ni cap ni peus: aquesta s’entén molt bé, no tenir cap sentit, ser un disbarat. Aquesta història no té ni cap ni peus, es veu ben bé que se l’han inventada.

Donar cops de cap a la paret. Aquesta ens la deien els pares i la dèiem als fills si es queixaven del fet que s’avorrien: Si t’avorreixes, dona’t cops de cap a la paret..Ara no es diu perquè potser et traurien la pàtria potestat!

Capcot: amb el cap abaixat, capficat, amoïnat, pensatiu...

De cap a cap: d’un extrem a l’altre, a fons. Ho he llegit de cap a cap dues vegades i encara no n’he tret l'aigua clara.

De cap a peus, vol dir el mateix que de cap a cap.

Amagar el cap sota l’ala: no voler veure les coses, defugir responsabilitats, inhibir-se...

I així, al cap i a la fi, hem arribat cap al final d’aquests caps que, de cap manera no són els únics i segur que hi ha molts altres caps però ara mateix no em caben al cap.

CAURE L' ÀNIMA ALS PEUS

El sentit que té aquesta expressió és desil·lusionar-se, tenir un gran desengany, decebre... Algun exemple: Quan he vist com havia quedat la casa amb els aiguats, m’ha caigut l’ànima als peus.

O bé si es tracta d’una persona que ens ha decebut: Amb el Pep m’ha caigut l’ànima als peus, mai m’hagués pensat que actuaria d’aquesta mala manera.

Sempre ens han definit l’ànima com una part immaterial dins del cos humà i que, segons algunes creences religioses, se separa del cos arribat el moment de la mort. No sabem on és dins del cos, potser ens la imaginem al cap -per allò dels pensaments- però mai pensem que la nostra ànima podria ser als peus...

Per tant, el desengany o la desil·lusió han de ser molt i molt grans perquè aquesta cosa que en diem ànima i de la qual sabem tan poca cosa, ens caigui als peus, és a dir, a l’extrem oposat del cervell.

CAMETES AJUDEU-ME!

Com m’agrada aquesta expressió! Els diminutius són dolços i bonics i a més en aquest cas, fem una personificació d’una part del cos.

Suposo que s’entén, però us l’explico. Si quan teníem vint anys venien els grisos -que no eren només un color-. És a dir, si venien les forces d’ordre públic amb porres (com a l’1 d’octubre però en gris) doncs què fèiem? Sortir corrent cametes ajudeu-me.  Ara diem més, sortir per cames, però no em negareu que demanar-li a les teves pròpies cames que t’ajudin a fugir, ja sigui d’un perill o d’una situació compromesa, és entranyable.

Ara que soc gran i les cames em pesen també ho faig això de parlar-hi. Per exemple, si estic al sofà i m’he d’aixecar els dic: Va vinga, cames! A la una, a les dues i a les tres! I em llevo. De moment em fan cas i que duri!.

NO MOCAR-SE AMB MITJA MÀNIGA

M’agrada aquesta frase feta tot i que reconec que fa temps que ja no l’empro.

Vol dir que, si algú no es moca amb mitja màniga, és una persona esplèndida, no gens mesquina i que ho vol fer tot en gran.

Alguns exemples perquè ens animem a recuperar-ne l’ús: El casament que van fer l’Anna i el Ricard deixa clar que no es moquen amb mitja màniga, va ser espectacular!

O bé: Aquí no ens moquem amb mitja màniga, si hem de fer una casa nova, fem-la bé, amb tots els ets i uts!

És curiós que la frase és en negatiu només. Vull dir que si algú no és esplèndid i és mesquí o pobre, no diem pas que es moca amb mitja màniga.

M’agradaria saber-ne l’origen. Algun dia el buscaré però mentrestant m’imagino que els mocadors no eren gens habituals entre els pobres i la gent s’eixugava els mocs amb la part de la roba de la màniga que va del colze a la mà -la mitja màniga-. Era pràctic per a l’hivern (brut, però pràctic)  i no em vull imaginar com s’ho feien a l’estiu!

NO SABER-NE DE LA MISSA LA MEITAT

Aquesta dita sí que encara la sento sovint. I és de les que va bé quan sabem alguna xafarderia, això que ara en diuen “coti”.

No saber de la missa la meitat vol dir que s’ignora la part principal d’un assumpte, o sigui, que no es tenen tots els elements per jutjar alguna cosa.

Per exemple: A tu t’estranya que l’hagin acomiadat però és que no en saps de la missa la meitat. Si sabessis tot el que jo sé, ja no t’estranyaria tant!.

I és que abans la missa ens la sabíem tota, en llatí i amb tots els detalls!

També i relacionada amb missa, tenim: Arribar a misses dites que ja s’entén prou bé: arribar tard, no ser-hi a temps. Si no ens afanyem, arribarem a misses dites.

I encara una altra que també diem però ja no tant: Dir missa que, a més del seu significat normal, és a dir, celebrar l’Eucaristia, també vol dir, que no farem cas d’alguna prohibició i que farem la nostra voluntat sense tenir en compte cap altra opinió. Per mi ja podeu dir missa que jo aniré de viatge encara que no us agradi!

LA PATULEIA FA MALESES

Espero que aquesta frase encara l’entengui bastant de gent. Pel que fa a malesa, és sinònim de malifeta però més antiga. Abans els nens feien maleses i no pas malifetes (almenys al meu entorn). Si la mare els deixava una estona amb la veïna, segur que els deia: I no feu maleses, eh!

Patuleia és tota una altra cosa. Evidentment que vol dir criatures,  quitxalla, mainada, canalla, menudalla, brivallada... però no em negareu que és una paraula molt dolça (potser perquè acaba en tres vocals).

És curiós que l’altre sentit que he trobat de Patuleia és el de gent indesitjable i bandada de ganduls.

I també tenim un altre sentit de Canalla que també vol dir gent dolenta i menyspreable.

Jo no vull treure conclusions però pobres criatures... potser és perquè feien maleses...

TORNAR AMB EL MORRO EIXUT

Tornar, marxar o quedar-se amb el morro eixut. Aquesta frase vol dir que el que torna o marxa o es queda amb el morro eixut no ha aconseguit allò que pretenia.

L’exemple que he trobat m’ha fet gràcia:

Què t’hi jugues que li dóna carabassa i se n’ha d’anar amb el morro eixut cap a casa?

Dic que m’ha fet gràcia per això de donar carabassa. Jo diria que tampoc ja no es diu ara. Donar carabassa es deia quan algun noi (sempre era el noi) proposava a una noia de ser nòvios i, si a ella no li feia gràcia la relació, doncs li donava carabassa. Almenys les noies d’una determinada societat tenien el dret a decidir en aquest aspecte. Però depenia de molts factors perquè també a casa nostra es feien matrimonis de conveniència per temes de terres, hereus i pubilles i en d’altres casos.

He trobat altres expressions amb morro (que de fet, és el conjunt de boca i nas):

Tenir molt de morro: tenir barra.

Ser del morro fort: ser molt tossut, que no es deixa conduir pels altres.

Ser del morro fi: molt remirat i delicat en el menjar.

Fer morros: estar enfadat.

CAURE CAIRATS DE PUNTA

Aquesta expressió sí que ja l’he perduda del tot.

A casa se’n parlava dels cairats però ara he hagut de mirar el diccionari per recordar ben bé què eren.

Un cairat és una biga petita i escairada utilitzada en la construcció tradicional de cases. Per això parlaven de cairats podrits o bé que s’havien de canviar uns cairats. A casa érem paletes. Dic érem perquè tots hi col·laboràvem una mica en l’empresa. Jo acompanyava el pare d’obra en obra i m’hi fixava molt. Ah i també feia les factures i portava l’arxiu. Tenia tres arxivadors: Facturas Pagadas, Facturas a Pagar  i Albaranes. (Ni això no sabíem escriure en català). O potser sí però com que els arxivadors eren al despatx i hi passava molta gent de fora de casa, potser valia la pena no “significar-se”.

Recordo que deien Cauran cairats de punta i jo ho associava amb la meteorologia i m’ho imaginava molt gràficament: Plovia tant i les gotes eren tantes i tan grosses que semblaven cairats de punta que haguessis d’esquivar perquè no et fessin mal. Però tot això m’ho inventava jo perquè ara que he cercat l’expressió, he vist que vol dir: presentar-se grans dificultats.

Doncs m’hauré de quedar amb el dubte de saber en quin sentit ho deien!

TALLAR UN CABELL A L'AIRE I ALTRES PÈLS RELACIONATS

He buscat aquesta dita que feia anys i panys que no sentia i he vist que prové de les Illes Balears.

El seu sentit és: ésser molt viu d’enteniment, tenir gran perspicàcia . Doncs és exactament això. Si parlem d’un noi que és molt llest, podem dir: El Jordi és tan llest que talla un cabell a l’aire! (la qual cosa, per cert, ha de ser ben difícil!).

I seguint amb els cabells:

No tenir un pèl de tonto!. Aquesta ja s’explica tota sola. Persona llesta.

Pels pèls: vol dir gairebé, faltar poc: Van agafar el tren pels pèls, deu segons més tard i ja hauria marxat.

Amb pèls i senyals: amb tota mena de detalls.

Agafat pels pèls: treure conseqüències a partir d’un punt de vista molt relatiu: La interpretació d’aquesta llei està agafada pels pèls, també podria tenir un altre sentit.

Prendre el pèl:  aquesta sí que tothom l’entén.

Pèls de punta: se’ns posen així si ens esborronem o tenim molta por.

Sense pèls a la llengua: ben clar, sense embuts.

Doncs ja està! I que no ens  trobem cap pèl a la sopa!!

FER MOROS

Aquesta expressió em costava de fer-la, tot i que encara és ben viva, pel tema d’allò que, avui en dia, tot ha de ser políticament correcte, obsessiu des del meu punt de vista. Però això és un altre tema.

Doncs m’he endut una bona sorpresa en veure que, segons la documentació que he trobat, qui feien moros eren ...els cristians!

Jo em pensava que fer moros volia dir, fer trampes, sostreure una petita quantitat... I sí! ja és això però resulta que segons Joan Amades, Fer moros vol dir:

“Estafar, fer comptes bruts i tèrbols. Recorda la convivència del nostre poble amb el musulmà invasor, molt més ric que nosaltres. Els cristians molt sovint havien d’anar a manllevar diners als alarbs (àrabs) amb la benavolença de les autoritats.”

Deixa clar doncs, que els cristians o el poble envaït anaven a fer moros als moros!

VES-TE'N ANTON, QUE EL QUI ES QUEDA JA ES COMPON

Doncs aquesta frase feta em sembla que també és de les que ja no la sento a dir gairebé mai tot i estar ben documentada.

Vol dir que ningú no és imprescindible i que ens sap molt de greu que una persona estimada es mori però s’ha de saber tirar endavant sense ella.

Em fa gràcia perquè, en els temps passats, la dona, quan es quedava viuda, ho tenia més difícil econòmicament però no pas a nivell de seguir endavant amb la vida. Les dones eren quasi exclusivament les que portaven la casa i els fills i això, per sort, també ha canviat molt!. Els homes viudos normalment es casaven altre cop ben aviat, sobretot si hi havia criatures petites.

I dic que em fa gràcia perquè la dona quan se n’anava l’Anton, s’havia de compondre i recompondre per tirar endavant. I la dita és així amb Anton i suposo que és pel fet que hi ha un major nombre de viudes que de viudos, perquè si no fos així, la frase podria ser: Ves-te’n Roser que el qui es queda ho farà bé!

EXPRESSIONS RELACIONADES AMB EL MENJAR

Ja ho deia l’estimat Capri que tenim el menjar al cap!. Què menjarem? On anirem a menjar? Què farem per sopar?...

Recordo una anècdota de quan tenia 20 anys. Ballava a la Colla Sardanista Rosa de Reus i anàvem a concursos arreu de Catalunya.

No recordo la població on vam anar de concurs -potser Manresa- i hi vàrem anar  tots els balladors de la Colla en un autocar.

De tornada se’ns va espatllar l’autocar i en aquella època ni Racc ni mòbils ni res que s’hi assemblés...Passaven les hores i ja vèiem que no podríem ser a casa al vespre.  Per sort, érem a prop d’un bar i vam anar a telefonar a les nostres famílies per explicar-los la situació.

Jo patia perquè al dir-li a la mare que estàvem a la carretera i que havíem tingut pana, em pensava que patiria molt de veure’ns deixats de la mà de Déu al mig de la nit  i sense saber quina mena de solució tindríem...

Doncs vet-ho aquí que la resposta de la meva mare va ser: Oh! i ara què menjareu per sopar? I ho va dir amb una gran preocupació!

Us comento unes quantes expressions relacionades amb el menjar:

SE LI HA PASSAT L’ARRÒS: Normalment sempre fa referència a una dona (es veu que els homes no es fan grans!) que ja és massa gran per tenir fills.

TENIR MAL DE COR: Tenir gana.

GENT JOVE, PA TOU: Vol dir que el jovent encara no està preparat per fer front als problemes de la vida.

MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA: El pa, en la nostra cultura, l’element essencial. (vegeu uns comentaris fets en aquest blog el 23 i el 30 d’abril del 2022 sobre el tema).

TENIR EL PAP PLE: Tant en sentit real, quan hem menjat molt, com figurat, és a dir, estar tip o cansat de suportar alguna situació.

Apa! Bon profit!

AGAFAR CONFESSATS I AGAFAR AMB ELS PIXATS AL VENTRE

Dèiem i potser encara ho diem bastant: Que Déu ens agafi confessats! I fem servir aquesta expressió quan preveiem un possible problema o davant d’una expectativa negativa. Per exemple, Si guanya tal o qual partit polític, que Déu ens agafi confessats perquè no anirem de cap manera.

En canvi, no té res a veure amb una altra expressió amb el verb agafar: Agafar amb els pixats al ventre que vol dir enxampar, trobar desprevingut  i la fem servir -encara que no sigui gaire elegant- quan estem atrapats en una situació en què és difícil de sortir-ne amb cert èxit. Em va dir que vindria la setmana que ve però es va presentar ahir, sense avisar, i em va trobar amb els pixats al ventre.

I tot i que siguin dues dites diferents em fa gràcia de constatar que tenen un punt en comú. I és que hi ha una paraula -escatologia- que té dos sentits i que no he entès mai per què no buscaven una paraula distinta ja que els dos sentits no tenen res a veure.

Escatologia és la part de la Teologia que tracta de les coses darreres o finals de l’home o del món, com la mort, la resurrecció, el judici final. (confessar-se abans de morir).

I d’altra banda, l’escatologia és també l’estudi dels excrements.

Doncs m’invento jo la relació ja que volem que Déu ens agafi confessats a l’hora de la mort i que cap problema ens agafi amb els pixats (o altres tipus d’excrements) al ventre. Tot és escatologia pura!

MISSEREJAR

I que en feia d’anys que no el sentia aquest verb!

Va ser l’altre dia que me’l vaig trobar quan llegia el llibre del Xavier Graset, La pausa dels dies. Llibre que us recomano tant pel lèxic tan nostrat com pel recull d’experiències viscudes i tan ben explicades que ens parlen de gastronomia, pagesia, teatre, llibres i tot allò que ens fa més plaent la vida.

L’he pogut documentar la paraula misserejar i vol dir tafanejar. Cap sorpresa! És el que sempre he entès. En canvi, no he trobat missero. Perquè de tota la vida el que missereja, és un missero. He trobat misser que vol dir persona culta i lletrat i l’altra accepció que vol dir missaire, devot,... però això no és pas sinònim de tafaner! Ja entenc que és un castellanisme però en l'època d'aquesta paraula en dèiem tants!

Una de les frases que em va costar molt d’entendre -abans els pares no t’explicaven gaire cosa- és aquella que deia: Mama, què és això? I en comptes de contestar, em deien: Llavor de missero! I és clar que hi havia moltes coses absolutament diferents i totes elles eren “llavor de missero”. No sé en quin moment de la meva infantesa vaig comprendre que quan em deien allò volia dir que era millor no preguntar. Però tampoc no els hagués costat gaire de dir-me: No n’has de fer res! No t’interessa! Ets massa petita o qualsevol cosa per l’estil... Però no! Vaig haver de conviure amb la llavor de missero sense veure cap llavor enlloc i sense saber què coi era un missero! 

 

MÓN ANIMAL

Avui comentaré unes quantes dites relacionades amb els animals. La majoria ja s’expliquen soles i en algunes hi afegiré allò que cregui que pugui ajudar a la seva comprensió.

Mutxel i pas d’ànec! Mutxel és una interjecció per imposar silenci. Així seria: Calla i no t’entretinguis!

No facis el ruc que la palla va cara. A casa hi afegíem... i de garrofes no se’n troben.

Més ruc que fet d’encàrrec!

I una altra que també va de rucs (pobres rucs!) Si no és més ruc és perquè no s’entrena!

No dir ni ase ni bèstia. No molestar-se ni en saludar ni dir res de res.

Anar-se’n a tancar els ànecs  que vol dir anar a dormir.

Passa al mas que portes puces! No és una frase gaire empàtica, oi?

Ja li passarà com als gats la tos!

Qui no té feina, el gat pentina fa referència a aquelles persones que s’avorreixen i es dediquen a fer coses accessòries i prescindibles o bé es dediquen a criticar els altres.

I l’última: Lligar els gossos amb llangonisses. És per referir-se a algú que és tan ric que podria fer això perfectament. Però queda clar que als molt rics no els agrada significar-se perquè de gossos lligats amb llangonisses pel carrer no se’n veuen pas ...

I TU, QUE JA HAS PAGAT EL TROMBON?

Amb aquesta expressió sí que em costarà Déu i ajuda de trobar algú que encara la digui. Jo l’havia perdut del tot fins que fa uns dies la vaig sentir a dir als meus germans.

En català hauria de ser trombó que ja sabem que és un instrument de vent.

I què vol dir? Doncs si estem parlant o discutint amb algú i ve una altra persona i diu la seva opinió sobre el tema de discussió sense que ningú no ho hagi demanat, doncs un dels discutidors li pot dir (i d’una manera una mica airada i tot): I tu, que ja has pagat el trombon? Que és una manera de dir-li que no es posi en la conversa, que es cuidi dels seus assumptes perquè ningú no li ha donat ciri en aquest enterro. 

I si en vam tardar d’anys en saber que dels enterros  se n’havia de dir enterraments!. Quasi tants anys com en saber que del bussón n’havíem de dir bústia. 

QUI BADALLA, SON, GANA O GALVANA

D’aquesta expressió que ja quasi no he sentit mai més, no vaig entendre mai què volia dir galvana. I no teníem diccionari en català quan sentia aquesta frase, de petita. De fet, no sabia ni que n’existien de diccionaris en català. 

Doncs ara ja sé què vol dir: tinc diccionaris i tinc temps per buscar paraules! Galvana és un sinònim de peresa, de mandra.

La dita doncs és força entenedora: si badalles és que tens son, o fa temps que no has menjat o estàs tan mandrós que badalles d’avorriment.

LES BROMES PORTEN AIGUA I ALTRES DITES SOBRE EL TEMPS

En sentit literal, que les bromes porten aigua és una veritat com un temple i, en sentit figurat, ve a dir que si fem alguna broma a algú, aquesta persona es pot empipar i reaccionar-hi malament.

Era una frase típica dels mestres quan érem petits. Si ens enxampaven fent una malifeta i ens defensàvem dient: No, que era de broma!, el mestre ens contestava: Les bromes porten aigua que vindria a ser: compte! que si seguim així, anirà el carro pel pedregar.

Més expressions relacionades amb la meteorologia tenim: Em fa més por que una pedregada que trobo que ja s’explica sola i aquella altra que diu: És tard i vol ploure i la que m’agrada més de totes és aquella que diu: Ploure a bots i barrals que és el que ens convindria ara amb la sequera que tenim.

NO ES POT SER VELL PER CAP CALER

En memòria de la meva estimada amiga, Adela Barral i Traveset, a qui vàrem acomiadar dilluns passat després d’una llarga malaltia, crònica i terminal.

L’Adela era una seguidora d’aquest blog i cada setmana m’enviava el seu comentari sobre si coneixia o no l’expressió. Et trobaré a faltar per moltes coses: pel teu tarannà sempre positiu, per la teva il·lusió i entusiasme...Descansa en pau, amiga!

Fa un any i escaig, el 22 de gener de 2022 i en ocasió de la mort del seu marit, Carles, vaig dedicar-li la dita: caldera vella: bony o forat o tot plegat. Aquesta expressió m’havia dit l’Adela que la deia el seu pare com també deia aquesta d’avui: No es pot ser vell per cap caler.

La vellesa a la que tots arribem o arribarem té coses positives i negatives. Entre les bones, haver-hi pogut arribar, evidentment, i de les dolentes destacaria aquest estat de dolències diverses i continuades que fa que encara que et donessin molts diners, preferiries no tenir-les i tenir vint anys menys.

Però cada etapa de la vida és una lliçó i fem els possibles per allargar aquesta vida sempre que sigui amb dignitat i amb qualitat. Gràcies Adela per aquests quaranta anys d’amistat!

A SALAMANCA HI HA UN LLIBRE QUE TOT HO CANTA

Aquesta expressió la deia la meva mare. De fet, em sembla que era més llarga: Qui vulgui saber, que vagi a Salamanca que hi ha un llibre que tot ho canta!

L’he buscat i només he trobat una referència: Qui vulgue saber que vaigue a Salamanca i és del segle XII.

A casa de llibres en teníem pocs! Teníem un diccionari de castellà de la Real Academia Española. Era herència d’un tiet mort a la guerra -el tiet Miquel, germà de la meva mare- i aquest llibre convivia amb uns quants més fins que la Caixa va començar a regalar-ne.

Doncs era així, no teníem gaires llibres però tampoc no els trobàvem a faltar. De tebeos sí que en recordo. És que fins i tot els llibres que vaig fer servir fins als 12 anys a l'escola eren Enciclopèdies i amb només un llibre ja fèiem per a dos cursos. Després quan vaig fer Comerç, va ser una festa: llibre de càlcul, llibre de correspondència comercial, llibre de comptabilitat, fins i tot un llibre de taquigrafia...una bogeria!

I com sempre passa i, per contrast,  de gran, els llibres han estat un tresor que hem emmagatzemat per tota la casa. En tenim tants que ara ja fa uns anys que llegim en digital perquè no ens n’hi caben més!. Un altre exemple del fet que sempre passem d’un extrem a l’altre.

Però ara si volem saber ja no ens cal anar a Salamanca perquè entre la Viquipèndia i el Google tenim tota la informació i bastant de saber.

QUÈ HI HA DE BO?

 Així m’agrada! Optimisme!

Quan ens trobem algú li podem dir: Hola, com anem? Com vas? Com et trobes?...

Però si li diem: Què hi ha de bo? sembla que només volem saber les bones notícies. Les desgràcies, els mals, els disgustos... doncs no cal!

Això és així però no és només així. En realitat, emprem l’expressió per saber com anem, què fem, com estem... però m’agrada que diguem “de bo” perquè trobo que és una frase per celebrar que ens hem trobat amb algú i n’hem volgut saber les seves novetats i, si són bones, doncs molt millor!

SI TINC LA BOCA GRAN, LES UNCES D'OR JA ME LA TAPARAN

Aquesta és una expressió que també fa molts anys que ja no sento. Vol dir que si soc rica, encara que sigui lletja o tingui defectes físics, no hi fa res, em casaré i no em quedaré per vestir sants.

Això de quedar-se soltera era una gran desgràcia per a les noies en temps passats. Jo ja no ho vaig viure tant però encara sentia la frase de: Aquesta s’ha quedat soltera perquè és més lletja que un pecat. Però si eres rica, que fossis lletja no tenia tanta importància perquè les unces d’or (o les pessetes o els euros!) ja feien el fet i tapava totes les altres lletjors.

La idea que ens posaven al cap, de manera subtil o no, és que ens havíem de casar. Que si volíem treballar un temps abans de casar-nos, doncs mira, d’acord, però després a casa i a cuidar el marit, la casa i la canalla. Per sort, la majoria de la meva generació ja no va seguir aquestes directrius.

100 X 100

Aquesta expressió no és pas que s’estigui perdent, però m’ha semblat adient avui per celebrar les 100 primeres publicacions d’aquest blog setmanal: 100 setmanes, 100 posts, i més de dos anys, des del maig de l’any 2021.

N’estic contenta! M’agraden els hàbits i aquest de fer-vos arribar una frase feta o una paraula cada setmana m’ha servit per cercar, recercar, redactar i parlar amb molts de vosaltres sobre el tema comentat: que si ja no es diu, que si encara la diem, que si la dèiem però ara ja no, que si no l’he sentida mai a la vida, que si quasi que ja no la recordava,... i a més les coincidències (o no) en els àmbits lingüístics on m’he mogut al llarg de la vida: Barcelona, Reus i Alforja.

Vull donar les gràcies a totes aquelles persones que m’envieu frases per comentar. Entre tots m’heu fet una llista tan gran que espero que, a ritme setmanal, les pugui anar fent. L’esperança de vida és més llarga, diuen. De vegades no les comento perquè les he de sentir com a “meves” és a dir que, en un moment o altre de la meva vida les hagi fet servir. I l’altra condició és que tingui la sensació que s’estan perdent i que, per tant, les vull reivindicar.

Estar al cent per cent és difícil però jo ja em conformo amb què de mica en mica s’omple la pica i aquí caic,  allà m’aixeco o bé a poc a poc i bona lletra (amb l’ordinador això ho tinc assegurat!) pugui seguir per moltes setmanes més explicant-vos Coses que penso com diu el subtítol del meu blog.

SORTIR AMB UN CIRI TRENCAT

Doncs aquesta frase té dos sentits més o menys semblants. Si estic xerrant amb algú i em surt amb algun tema que no té res a veure amb allò que estàvem parlant, li diré: No em surtis amb aquest ciri trencat, això no és el que estàvem dient!

I l’altre sentit és sortir amb un estirabot o amb una sortida enginyosa a un comentari. Per exemple: Si estic amb un infant i li dic: Au va! acaba els deures d’una vegada que és tard i vol ploure. I em contesta: Si plou, millor, oi? Que hi ha molta sequera. Doncs aquest estirabot seria sortir amb un ciri trencat.

LA MAR COM MÉS TÉ, MÉS BRAMA

I que gràfica que és aquesta expressió! Segons he trobat, fa referència als ambiciosos que sempre estan cobejosos de més riqueses o de més honors. No en tenen mai prou! Tenen molt i encara volen tenir més. És així mateix com l’entenc jo, aquesta dita i sempre m’ha costat d’entendre aquesta malaltia (jo trobo que ho és) de no estar mai content amb el molt o poc que tens i sempre buscar més riquesa o més reconeixement.

Hi ha gent de la meva edat (72 aquest dimarts passat!) que encara continuen fent estalvis i s’estan de gaudir de moltes coses de la vida. Queda clar que volen ser dels més rics del cementiri! I tampoc no cal!

Si abans de morir t’han sobrat diners, és que has calculat malament. He llegit aquesta frase en un llibre d’un amic meu i l´he trobat genial! Una cosa és que tinguis propietats, cotxes... i que ho passis als teus fills o descendents. És el que farem tots i em sembla molt bé. Però pel que fa als diners, trobo que quan arriba certa edat, val la pena que et donis -si pots- aquells capricis econòmics que potser abans no et vas poder donar.

QUI TOCA OLI, ELS DITS SE N'UNTA

I tant! És molt difícil de tocar l’oli i que no et quedin els dits llefiscosos! Gairebé impossible. He trobat la frase ben documentada tot i que amb alguna variant. En lloc de toca: remena  i en lloc de dits: mans. Però el sentit és el mateix.

Crec que tothom entén què vol dir. Si administres diners d’altri, és molt probable que facis per quedar-te’n alguns per a tu. Jo no hi estic gens d’acord perquè en totes les situacions hi ha excepcions i, a més, perquè això és ser un lladre i cadascú té els seus límits!.

En canvi, hi ha una altra expressió que és: l’ocasió fa el lladre i aquesta sí que em donaria una mica de feina a decidir què faria si mai em trobés en una “ocasió” de trobar-me un milió d’euros (o menys!) i no tingués ni idea de qui poguessin ser. Doncs crec que jo me’ls quedaria encara que se m’untessin els dits!

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Hi estic absolutament d’acord!. Si una cosa s’ha de fer, doncs es fa i ja no cal pensar-hi més.

Recordo que quan treballava i venien les vacances de Nadal, me n’anava a casa amb tots els exàmens i treballs per corregir. I jo ho volia i ho havia de fer els primers dies de vacances perquè si no, hi hauria estat pensant cada dia. I aplicava la dita: Feina feta no té destorb. Ja no cal pensar-hi més. Llestos!.

Però en el món hi ha persones que algunes feines les deixen per a l’endemà o directament per a un altre dia. Són les que practiquen la procrastinació. És aquesta tendència sistemàtica a postergar les accions necessàries per l’endemà (o l’altre!). I també ho trobo molt bé ja que aquestes persones defensen que per a tot hi ha un moment i que aquest moment no és necessàriament ara mateix.

I és així com els immediaters (paraula inventada, no cal que la busqueu!) i els procrastinadors poden viure en pau i cadascú al seu ritme!

QUAN FOU MORT EL COMBREGAREN

L’he trobada i ben documentada aquesta dita però segur que només la diem la gent d’una certa edat.

El sentit que té és que el remei o la solució a un problema arriba quan ja no cal. Ja sigui perquè ja s’ha solucionat o bé perquè no hi havia res a fer.

Perquè ho entenguin els joves: a una persona abans de morir (si així ho desitja) se li donen els Sants Sagraments: Confessió, Comunió i Extremunció. Això sempre que hi hagi temps abans del traspàs, és a dir, que la persona estigui viva i conscient. Si la persona ja ha mort, ni confessa ni combrega tot i que l’extremuncien. Doncs el sentit ja s’entén: li volien donar la comunió quan ja era mort. Cosa que ja no servia per a res.

Us poso un exemple: Ara que ja estan al corrent de pagament i que ja no tenen cap deute, va i finalment els concedeixen el préstec: Quan fou mort el combregaren!  

La comparació la fan amb altres dites castellanes que m’han semblat curioses: A buenas horas mangas verdes  o Al burro muerto la cebada al rabo. La segona s’entén però la primera hauré de cercar què més vol dir això de les mànigues verdes...