MISSEREJAR

I que en feia d’anys que no el sentia aquest verb!

Va ser l’altre dia que me’l vaig trobar quan llegia el llibre del Xavier Graset, La pausa dels dies. Llibre que us recomano tant pel lèxic tan nostrat com pel recull d’experiències viscudes i tan ben explicades que ens parlen de gastronomia, pagesia, teatre, llibres i tot allò que ens fa més plaent la vida.

L’he pogut documentar la paraula misserejar i vol dir tafanejar. Cap sorpresa! És el que sempre he entès. En canvi, no he trobat missero. Perquè de tota la vida el que missereja, és un missero. He trobat misser que vol dir persona culta i lletrat i l’altra accepció que vol dir missaire, devot,... però això no és pas sinònim de tafaner! Ja entenc que és un castellanisme però en l'època d'aquesta paraula en dèiem tants!

Una de les frases que em va costar molt d’entendre -abans els pares no t’explicaven gaire cosa- és aquella que deia: Mama, què és això? I en comptes de contestar, em deien: Llavor de missero! I és clar que hi havia moltes coses absolutament diferents i totes elles eren “llavor de missero”. No sé en quin moment de la meva infantesa vaig comprendre que quan em deien allò volia dir que era millor no preguntar. Però tampoc no els hagués costat gaire de dir-me: No n’has de fer res! No t’interessa! Ets massa petita o qualsevol cosa per l’estil... Però no! Vaig haver de conviure amb la llavor de missero sense veure cap llavor enlloc i sense saber què coi era un missero!