ACABAT DE DIR, ACABAT D'OFERIR

Tot i que entenem totes les paraules d’aquesta dita, no sé si entenem el significat en el seu conjunt. També és de les que crec que ja s’han perdut del tot.

Al buscar-ne referències he vist que fins i tot hi ha un llibre que porta aquesta dita per títol. És d’un autor que es diu Joaquín Recasens i que també va escriure un altre llibre que es diu Tal com raja. Queda clar que a aquest autor li agraden les frases fetes.

La dita d’avui va dirigida a aquelles persones que no recorden o que fàcilment obliden allò que ha passat. Per exemple: No et refiïs que me’n recordi, ja saps que jo, acabat de dir, acabat d’oferir.

Em costa més d’entendre la relació del verb oferir en la dita. Potser -i segons una de les explicacions que he trobat- té el sentit de fer promesa d’un oferiment i després no complir-lo mai més. Diu la definició en aquest cas: Oferiment fet per compliment, que ja se sap que no es complirà. Oferim una cosa de paraula però amb el convenciment que no caldrà fer-ho. Ens oferim i després ens n’oblidem. Potser sí que la cosa va per aquí. 

FUGIR D'ESTUDI

Avui començaré per l’exemple: El govern espanyol -sigui el que sigui- sempre fuig d’estudi quan li demanem el finançament correcte i adequat que correspon a Catalunya.

Em penso que queda clar què vol dir aquesta dita: No voler saber res d’un tema, parlar d’una altra cosa o defugir alguna circumstància que no ens és agradable.

El que ja no entenc tant és per què d’estudi? Suposo que en aquest cas estudi és sinònim de tema o de conversa, i fugir senzillament seria canviar.

Altres expressions sinònimes d’aquesta podrien ser: fer l’orni, fer el ronso, fer el sord, fer el desentès, fer el paperot, fer cas omís, fer com qui sent ploure, fer orelles de marxant, fer-se el boig...

O sigui que podeu veure quantes maneres tenen de dir-nos que NO a tot el que els demanem i ens pertoca.

Estic segura que en trobaríem fins a 155 maneres!

ESCOMBRAR CAP A CASA

No sé si s’entén així d’entrada i és també una de les expressions que crec que s’està perdent.

El sentit que té és que, segons la dita, cal actuar en benefici propi i seria sinònima de fer anar l’aigua al seu molí.

Dic que potser no s’entén d’entrada perquè podríem pensar que si escombrem cap a casa, el que tindrem serà la casa bruta!. Doncs no! Si escombrem cap a casa vol dir que mirem per nosaltres, que no deixem anar cap benefici al que tinguem dret -o que així ho creiem-.

Per exemple, tenim una cosa per repartir-nos i n’hi ha un que es passa de llest i n’agafa més del que li tocaria en termes igualitaris: La Mercè sempre escombra cap a casa, s’havia de quedar amb dues ampolles d’oli com tothom i no sé com s’ho ha fet però se n’ha quedat tres amb l’excusa que eren de mal repartir!

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

Ja es nota que el pa forma i ha format part de la nostra alimentació des de tota la vida.

Si mireu els escrits o posts que vaig fer el 23 i 30 d’abril de 2022 ja en parlava de les expressions que tenen el pa com a element implícit.

Comentava llavors de Tot ho veiem menus ballar el cèrcol i com explico allà, aquesta dita està molt relacionada amb el pa.

També parlava de No tenir un pa a la post i aquell post no tenia res a veure en això que publico ara. Hauríem de dir-ne publicació o entrada a un blog, ja ho sé...però post és tan curt...

I aquests dies m’han recordat un parell de frases fetes també relacionades amb el pa. I les que sortiran!

La primera és Més llarg que un dia sense pa. I ja s’entén perfectament. Imaginem-nos un temps en què el pa era l’element essencial -quasi únic en alguns casos- i que un dia ens en veiéssim privats. És evident que aquest dia se’ns faria etern.

I la segona i més complicada de veure a primer cop d’ull és: Ja veuràs el pa que s’hi dóna. Podria explicar-se com el fet que jo ja conec de què va alguna cosa i que ja sé les circumstàncies difícils en què em puc trobar.

Poso un exemple que sempre va bé: Tu ara et penses que sempre serà així perquè totes et ponen però quan visquis pel teu compte i hagis de tirar endavant sense ajuda, ja veuràs el pa que s’hi dóna.

(Ja sé que dóna del verb donar no hauria de portar accent diacrític però jo el reivindico juntament amb nét, néta i vénen verb venir.)

FOC D'ENCENALLS

Totes les definicions que he trobat estan d’acord: foc d’encenalls: cosa de poca durada, especialment si al començament porta molta força o esplendor i s’extingeix aviat.

Els encenalls abans -i ara també- són les làmines de fusta fines i cargolades que surten quan el fuster passa el ribot damunt d’una fusta. En recordo l’olor i el color ja que de petita sempre m’encantava davant d’una fusteria del Raval de Jesús. M’encantava no vol dir que m’agradés molt sinó que em quedava fascinada i em quedava allí palplantada mirant-m’ho.

Com que els encenalls eren tan i tan finets es feien servir per fer foc ja que de seguida s’encenien però també s’extingien ràpidament. Era foc d’encenalls, de primer molt de foc,  llum i soroll però al cap d’un moment les flames ja s’havien cruspit els encenalls i desapareixia tot l’esplendor.

Aquest era el sentit real, és clar, però en sentit metafòric, si diem que alguna cosa ha estat foc d’encenalls vol dir que ha actuat de la mateixa manera que els encenalls reals. Posaré un exemple: El seu enamorament va ser foc d’encenalls, els va durar quatre dies!

ESTUDI I COSTURA

Tothom entén aquestes dues paraules, ja ho sé, però jo parlo del sentit que tenien fa quasi cent anys o potser ni tants.

Els nens anaven a Estudi i les nenes anaven a Costura. Però tots ells anaven al mateix lloc, és a dir a l’Escola. Això els que hi podien anar ja que de seguida havien d’ajudar a casa amb les feines del tros o de la llar.

La Mare de Déu ja hi anava a Costura a aprendre de lletra, quan era xiqueta. Però Sant Josep devia anar a Estudi.  

No sé el motiu d’aquesta distinció però suposo que com que les dones sabem fer més de dues coses a la vegada -segons diuen- al mateix temps que ens ensenyaven a llegir i escriure, també ens feien fer tot tipus de labors de fil i agulla, és a dir costura.

Jo vaig anar a l’Escola -llavors en dèiem Col·legi- i no pas a Costura des de l’any 1955 fins a l’any 1966, dels 4 als 15 anys i cada tarda em feien fer costura. Cada tarda!. Dues hores cada tarda durant 11 anys! L’ensenyament era el que era i no me’n queixo (gaire) però imagineu-vos els llibres que hauria pogut llegir en aquestes hores en una època en què de llibres a les cases n’hi havia molt pocs i en prou feines se’n compraven. O almenys haguessin pogut repartir aquest horari entre Lectura i Costura.

Però això sí, ara sé fer puntes de coixí, ganxet, mitja, punt de creu, fil tiré, fistó, brodar amb bastidor o tambor i més coses que dec haver oblidat.

ALS SANTS I ALS MINYONS NO ELS PROMETIS SI NO ELS DONS

Que clara i entenedora és aquesta dita encara que avui en dia no es parli gaire ni  de sants ni de minyons (a menys que siguin de Terrassa!)

Vol dir que s’ha de complir allò que es promet. Que no podem dir que farem, donarem o regalarem una cosa i després no acomplir-ho.

Quan en altres temps prometies alguna cosa als sants o a la Mare de Déu, ho havies de complir. Es tenia la sensació que si no es feia així, la venjança de les divinitats podria ser terrible.

M’ha vingut ara al cap una prometença que va fer la meva mare a la Mare de Déu de Puigcerver. Va ser a rel del meu naixement. La meva mare ja tenia 41 anys quan jo vaig néixer i tenia por que tot plegat no anés bé. Llavors va prometre a la Verge Patrona d’Alforja que aniria DESCALÇA  fins a l’ermita. Era una excursió de més de dues hores. Llavors no hi havia la carretera i era un camí llarg i de pujada. Amb quatre fills com tenia i molta feina per fer, no trobava mai el moment de fer-ho, però finalment quan jo ja tenia prou anys com per entendre que allò era massa dur per ella, va arribar el dia en què ho va acomplir. Sé que jo anava amb ella però no recordo qui més de la família venia. I sí! Cap a Puigcerver descalça i amb les espardenyes a la bossa. A la baixada ja se les podia posar!

I en el cas dels nens o minyons, el mateix. Si els diem que farem una cosa o els en donarem una altra i no ho fas, t’ho recorden constantment. Això doncs, val més que facis allò promès per no perdre tota credibilitat.

L' ARTICLE 26 DE LA TRINCA

Avui he vist que aquest escrit d'avui era l’entrada 155 d’aquest blog i he pensat que aquest número em sonava! I tant que em sonava! L’hem patit fa poc i em temo que no se n’acaba d’anar del tot! Ans al contrari!

Aquest article parla del càstig que ens posen quan, segons la seva opinió, no fem el que cal fer i no volem seguir els camins que ens marca la Constitución que nos dimos entre todos. Aquesta frase no és pas una dita o una expressió de les que aquí comento però... ens la repeteixen tant que és quasi un clàssic.

I aquest 155 em recorda l’article 26 de la Trinca de la seva cançó El Califa:

                                         Ei! I què diu l'article vint-i-sis?

Diu l'article vint-i-sis
Que en un cas de compromís
El Califa pot si cal
Refregar-se l'engonal
I passar-se pels dallonses
Totes les lleis del país

Ep! I el poble?
Al poble que el donin pel
Shubi dubi vava
Que ja té les conferències
De Sant Vicenç de Paül.

 

Ah i la cançó és de 1973!

COMBREGAR AMB RODES DE MOLÍ

Aquesta dita, en un temps de tan poca religiositat, no sé si encara hi ha gent que l’entén. Vol dir creure-s’ho tot, sense qüestionar res, empassar-se tot el que ens volen fer creure.

El sentit és claríssim pels que sabem què és combregar i què és una roda de molí. És una situació que ja es veu que no pot ser, la boca massa petita i la pedra de molí massa gran.

Però tot i així, hi ha gent que et fa combregar amb rodes de molí o també et fa beure a galet que vol dir el mateix.

Avui en dia tenim les fake news que fan la funció d’aquesta dita. Ens creiem coses sense saber si són veritat, només pel fet que estan escrites en un mitjà que suposem creïble però que no ho és pas o que no ho és sempre. Ens fan combregar amb rodes de molí amb enganyifes.

Oh enganyifes! quina paraula més bonica i tan poc utilitzada! La reivindico en lloc de les fake news. Són enganyifes aquestes falses notícies!!

MALA PATACA L' AFARTI!!

He trobat poques referències a aquesta dita però almenys n’hi ha una que recull el sentit que jo li dono.

És un insult envers algú a qui no desitgem ni la mort ni una desgràcia molt forta. Senzillament li diem que una patata o pataca li faci mal i amb les conseqüències que això li pot portar.

Les patates sempre han estat bàsiques en l’alimentació de la nostra gent. A falta d’atipar-te de carn o de peix i d’altres menjars més cars i, per tant, no a l’abast de tothom, desitgem que aquesta persona, en un desig de fer-se passar la gana, s’atipi o s’afarti de patates. I que li facin mal!!

Evidentment que té un sentit figurat ja que el que volem dir, quedaria clar en aquest exemple:

Espero que el Joan no m’hagi enganyat i que complirà la seva promesa i, si no ho fa, que mala pataca l’afarti!!

A LES PENES PUNYALADES I ALS DISGUSTOS GOTS DE VI

Aquesta frase feta sí que l’he trobada i està força documentada. No l’entenia massa, la primera part, perquè em semblava que si teníem alguna pena gran, podíem anar pel món en pla d’assassí en sèrie i clavar punyalades a tort i a dret. Però em penso que no és ben bé això el que vol dir sinó que es tracta d’ “apunyalar” les penes perquè una de les definicions diu que ens cal actuar dràsticament contra allò que ens perjudica!

La segona part ja és més clara: i als disgustos gots de vi. Tot i que caldria que els disgustos no sovintegessin gaire perquè les conseqüències dels gots de vi -així en plural- potser tampoc no serien recomanables.

Però m’agrada la filosofia de la dita, no ens hem de desanimar i hem de ser positius quan tenim algun entrebanc. Això que se’n diu resiliència: la capacitat que té una persona per resistir i afrontar situacions traumàtiques i, a més, amb una actitud positiva.  Les penes i els disgustos ens faran forts si els sabem portar com cal.

NO FACIS EL RUC QUE LA PALLA VA CARA!

I amb la segona part que diu: I DE GARROFES NO SE’N TROBEN.

I que n’hi arriba a haver de dites relacionades amb la pagesia! Potser per això es van perdent aquestes dites...cada cop menys pagesos, menys palla i menys garrofes.

El sentit que té aquesta expressió és que li diem a una persona que es comporti, que no es prengui les coses a broma... en fi, que vigili i no faci “el ruc”. Per què? Doncs perquè no ens ho podem permetre!

No facis el ruc que la palla va cara i de garrofes no se’n troben!

No és més ruc perquè no s’entrena!

És més ruc que una cantonada

És més ruc que fet d’encàrrec

És més ruc que un sabatot

I suposo que n’hi deu haver moltes més. Però sempre és el pobre ruc qui en surt malparat. En canvi, jo el veig com un animal dòcil i bo. Faig una defensa del pobre ruc. Sempre és l’ase dels cops!

N’he trobat una: Arri ruc que a fira et duc! I he pensat que aquesta dita almenys era positiva...però tampoc! Es veu que al pobre ruc el duien a la fira per vendre’l...

EL DARRER ENTERRARÀ L'ÚLTIM

Aquesta expressió l’he trobada escrita així i també amb alguna variació: Algú enterrarà l’últim  o algú enterrarà el darrer... però jo em penso que a casa ho deien tal com ho dic al títol.

És una manera de dir: quan jo ja no hi sigui, ja s’ho faran. D’aquest tema ja no em tocarà preocupar-me’n.

No em negareu que aquesta dita és més fina que la seva més o menys equivalent en castellà: Por el tiempo que me queda en el convento, me cago dentro. Però aquesta és més contundent. El convento és la vida i qui diu la frase, com que creu que no hi ha de ser ja gaire temps en aquest món, ja no es preocupa de les coses que ja no viurà i els deixa tota la “feina” als altres. 

D'El darrer enterrarà l'últim també he trobat que tenia un sentit completament diferent i que jo ni el coneixia ni l’havia sentit mai. Vol dir tenir el propòsit de continuar la lluita fins a vèncer o sucumbir.  Doncs mira! Coses que vaig aprenent!

NO FEU SOROLL QUE A TARRAGONA HI HA MALALTS

Doncs no l’he sabuda trobar aquesta dita tot i que la dèiem o ens la deien moltes vegades quan érem petits.

Potser només la diem la gent de Reus i dels pobles propers a Tarragona. En fi, quan la canalla estava molt esvalotada i cridava més del que es considerava oportú, sempre sortia algun familiar o adult que ens deia: No feu soroll que a Tarragona hi ha malalts!

I innocents com érem no ho vam qüestionar mai! Si a Tarragona hi ha malalts, doncs tots a callar!

Que hi haguessin catorze o quinze quilòmetres de distància entre Reus i Tarragona no hi feia res. S’havia de callar o abaixar la veu per no afectar els pobres malalts de Tarragona.

El que no he sabut mai -i amb dues amigues de Tarragona ho hauria de saber- és si a Tarragona també deien als xiquets esvalotadors: No feu soroll que a Reus hi ha malalts!

I com que em penso que no els ho deien pas, reivindico que o tots lladres o tots frares. O no fem soroll ningú o en fem tots!

ENCATERINAR, ENCANTERI I ENCANTAR

Encara que sembla que tinguin el mateix origen jo no les veig del tot relacionades aquestes paraules però el que sí que és cert és que s’estan perdent del tot, almenys les dues primeres.

Encaterinar vol dir seduir, enamorar, embadalir... i no em digueu que no és una paraula ben bonica. Posarem un exemple: l’Anna amb les seves paraules i la seva manera de fer el tenia ben encaterinat.

I en canvi, encanteri està més relacionat amb un sortilegi, com un ritu màgic. El mag els va fer un encanteri i van quedar meravellats.

Potser encanteri encara l’entenen més els petits que els grans perquè en alguns contes de fades, els encanteris i els mags hi són força presents.

I finalment tenim encantar que vol dir captivar, plaure. Aquí el fenomen és al revés: estem deixant de dir: Aquesta pel·lícula m’ha agradat molt i cada dia sentim més gent que diu: Aquesta pel·lícula m’ha encantat.

Doncs estem encantats que us encanti l’encanteri i, si pot ser, que us encaterini

EL TEMPS DEL RELLOTGE

No entenc com, amb tantes paraules que tenim (i digueu-me a mi que faig el Paraulògic cada dia!), hàgim de tenir el mateix mot, TEMPS, tant per designar la durada de les coses com per a la meteorologia.

Avui parlaré de dites relacionades amb el temps dels rellotges.

Arribar a tal i quina hora: he vist que només es diu en algunes comarques del sud. El significat és molt tard.

A tres quarts de quinze: Tant vol dir tard com estar descentrat: Han arribat a tres quarts de quinze i ja no quedava ningú a la festa. O bé: Aquesta noia té el cap a tres quarts de quinze, es distreu per qualsevol cosa.

No és cap hora: Sempre és una hora o altra però qui diu aquesta frase vol dir que encara és aviat, que encara queda temps... Que ja marxeu? – No, que encara  no és cap hora! Ja marxarem més tard.

No tocar ni quarts ni hores: el sentit és desvariejar (verb que també es perd). Mira que era assenyat el Robert però fa una temporada que no toca ni quarts ni hores.

A bona hora: vol dir aviat i també el seu contrari, a destemps o a deshora. Suposo que el to és el que li dona la ironia. Si no hi vas a bona hora, no et rebrà pas (ben aviat).I el contrari: A bona hora arribes tu! Ja han marxat tots!

En mala hora i en bona hora: també dos contraris que s’entenen molt bé: En mala hora et vaig conèixer o bé: En bona hora vas fer cap a la meva vida.

I ja està! Se m’ha fet l’hora de plegar!

BENVINGUDA A L'ABRIL! (QUE JA TOCAVA!)

Avui l’Abril, la meva neta gran fa tres anys i m’adono que, així com al febrer d’enguany vaig donar la benvinguda a la seva germana Jana, a l’Abril no en vaig tenir ocasió perquè encara no escrivia aquest blog. Justament el vaig començar el mes següent.

L’Abril és una criatura molt bonica i alegre  (ves què us he de dir jo!). Va néixer en plena pandèmia i ens ha canviat la vida (la pandèmia també una mica, però ni de bon tros!). Va tenir el detall de néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat i el mateix dia que els germans de l’avi i de l’àvia materns (l'Alfons i el Miquel).

Ens ha canviat la vida en el sentit que ser avis era una situació que desconeixíem i confirmo que sí, que tal com ens deien, els nets s’estimen d’una manera especial.

Jo no vaig conèixer cap dels meus quatre avis, per tant no en tinc cap record i només els conec per unes fotografies en blanc i negre que hi havia a casa dels meus pares. Això va fer que no conegués aquesta relació avis-neta i, tot i que no la vaig trobar a faltar, ara penso que hagués estat bonic de conèixer-los.

Ara només volem poder viure uns quants anys més per veure créixer l’Abril i la Jana i gaudir de la vida que els seus pares primer, els quatre avis, familiars i amics després, volem que sigui una vida plena i feliç.

BENVINGUDA A LES NOSTRES VIDES, ABRIL (amb tres anys de retard!) 

LA SALUT (O NO)

Avui us comento unes quantes expressions relacionades amb la salut o amb la seva mancança.

Estar cloc-i-piu: es diu de les persones decaigudes i malaltisses.

Com més anem, menys valem: cada dia que passa anem perdent facultats.

Qui dia passa, any empeny: la versió positiva de l’anterior.

Tenir una salut de ferro: persona forta amb pocs problemes de salut.

Tenir una mala salut de ferro: persona amb molts problemes de salut però que se’n va sortint i millor que d’altres no tan malats com ella.

El mal de cap, el ventre ho sap: l’alimentació com a causa del mal de cap i d’altres malalties.

Tenir poca virtut:  Tenir poca salut.

I al final tothom se n’anirà al canyet, que és una manera poc fina de dir morir-se ja que el canyet és el lloc on s’enterren les bèsties mortes.

Però mentrestant Tot això que tenim de més que és una aproximació a Que nos quiten lo bailao!

FER LA FI DEL CAGAÈLASTICS

He trobat que d’aquesta dita se’n podia explicar l’origen concret i el dia de la seva aparició tot i que després va aparèixer una referència anterior.

Vol dir acabar malament en la fortuna i en la salut.

Podem trobar l’expressió La fi del cagaelàstics en una auca atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, escrita en ocasió de la mort del dictador Franco, a l'any 1975. El títol sencer de l’auca és: L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics).

https://blocs.mesvilaweb.cat/pribera/auca-de-lenfados-o-la-fi-del-cagaelastics/#:~:text=AUCA

Però es veu que no és tan “nova” i que ja la podem trobar en una revista  publicada a l’any 1923:

https://ddd.uab.cat/pub/tuies/tuies_a1923m12d13n11.pdf

a la pàgina 9, on s’explica que un trobador rep un premi per les seves cançons i poemes i que el premi consisteix en uns elàstics. Els hi posa una dama de tal bellesa que el pobre trobador ha de córrer a fer les necessitats perquè amb l’emoció li agafa una descomposició de “ventrell”. Ja us podeu imaginar què va passar amb els elàstics en qüestió i amb el poeta caganer ...

Us recomano que llegiu els dos enllaços. Són divertits i en un llenguatge amb cinquanta anys de diferència.

NO ESTÀ GRAS DE BUFAR EL FOC

Aquesta dita no l’he sabuda trobar. Però us puc assegurar que no me l’he inventada tot i que fa anys i panys que no l’he sentida.

El foc de les cases -a terra o a la cuina econòmica- s’havia de bufar perquè fos ben viu i no s’apagués. Ja sé que hi ha manxes que fan aquest servei però no tothom en tenia. Llavors penseu en la posició de les galtes quan bufem: totes plenes d’aire i ben rodonetes...

Doncs ja ho tenim: el significat és que si una persona està grassa (grossa) i té aquestes galtetes arrodonides, no és pas de bufar el foc sinó que entenem que és una persona que menja molt i que el menjar li aprofita!

El Pere no està gras de bufar el foc ja que menja moltes botifarres i carn de moltó!  Són de casa bona!

Això em recorda una cançó que cantava la mare i de la qual només recordo això:

.....i un tallet de cansalada perquè de carn de moltó només en solen menjar per la Festa Major...

TREURE EL VENTRE DE PENA

I que gràfica que resulta aquesta expressió! S’ha perdut quasi totalment perquè ve d’una època en què el menjar era quasi una cosa sagrada. N’hi havia poc i s’havia de repartir bé.

Si et queia un tros de pa a terra, se li feia un petó al plegar-lo. Suposo que també el bufàvem per netejar-lo. Però el fet és que no es podia llençar res.

A casa, un dia a la setmana menjàvem una costella de be (els dilluns!) i dic UNA i, això sí, amb moltes patates o esbergínies. Jo crec que em ve de llavors aquest costum que tinc d’escurar tant els ossos!. Allí no quedava res, ni la pell de l’os que era com un tel.

Suposo que quan ja ens vam veure una mica les orelles, ja hi havia més d’un tall de carn. I ara, a casa o al restaurant, quan mengem costelles, sempre n’hi ha com a mínim dues o tres. Però les continuo escurant amb delit!

La definició de “treure el ventre de pena” és saciar la fam. M’ha agradat un dels exemples que he trobat:

Si es pot quedar de mosso en aquella masia, podrà treure el ventre de pena perquè menjarà molt bé.

Ja es veu que el ventre amb pena era una circumstància habitual en moltes persones. Així doncs quan et podies afartar i treure el rau-rau dels budells era una cosa extraordinària.

I ahir, que era Divendres Sant, vam treure el ventre de pena perquè ens vam menjar un suquet de bacallà d’aquells de tota la vida. L’ha fet el Lluís M (qui si no!) amb la recepta de la nostra amiga Àngels.

BONA PASQUA!

LA MEVA SETMANA SANTA D'ANTANY

La meva Setmana Santa està relacionada amb Reus. En els 24 anys que hi vaig viure no em vaig perdre cap dels actes d’una setmana que es vivia amb respecte i quasi amb una mica de por.

Ja fa 48 anys que no hi visc, a Reus i les Setmanes Santes en un moment o altre es van convertir en temps de viatges i sortides amb els amics. Vaig deixar les processons enrere (en dèiem professons) i també aquest sentiment de tristor que ens acompanyava tota la Setmana Santa.

Us faig un resum de les activitats d’aquells dies i tot i que moltes encara es deuen fer, ja no formen part de la meva rutina actual. De tota manera, cada any em raca d’anar a Reus i poder tornar a viure-ho. Potser ho faré.

El Passio: (Així sense accent).En dèiem així: era l’evangeli de tota la Passió i Mort de Jesús. Es llegia el Diumenge de Rams i el Divendres Sant, si no ho recordo malament.

Anar a beneir la palma. Es feia el Diumenge de Rams. Els meus fills encara hi van anar. Amb uns palmons i unes palmes dels quals encara sento l’olor. Aquells dies deixàvem els fills amb els avis, la padrina i els cosins mentre anàvem de viatge.

Anar a visitar Monuments: A les esglésies es tapaven tots els sants amb fundes fosques fins al Diumenge de Resurrecció. El Dijous Sant hi havia un Monument que era l’exposició de la Sagrada Custòdia tota acompanyada de palmes i palmons. Les famílies amb vestimenta fosca o directament negra, anaven a visitar aquests monuments en tantes esglésies de la ciutat com podien. Algunes dones anaven amb “Mantellina i peineta”.

I a la nit, una processó que feia por de tant de silenci. Era, és clar, la Processó del Silenci.

Divendres Sant: Era el gran dia, a la matinada ja hi havia el Via Crucis.

A les 12 portaven el Sant Crist de la Sang des de la Puríssima Sang (la seva parròquia) fins a Sant Pere, la prioral.

Llavors hi havia la Funció de les 7 paraules, un predicador especial feia un sermó sobre cadascuna de les últimes paraules que Crist va pronunciar a la Creu.

Llavors es feia el camí invers i tothom seguia el Sant Crist fins a la seva parròquia i amb una plaça de la Sang plena de gom a gom i enmig d’un silenci espectacular, es demanaven les Tres Gràcies al Majestuós Sant Crist. Eren tres desitjos personals que volíem aconseguir. En el meu cas, eren Salut i Feina (recordeu que érem autònoms) i de la tercera no me’n recordo pas.Devia variar cada any.

I llavors al vespre ja teníem la Processó del Sant Enterrament. A l’època meva en dèiem la Professó del Sant Enterro (i tan amples!).

Era espectacular. Durava més de tres hores i veies passar els passos (també en dèiem misteris!)  dels diferents gremis i agrupacions reusenques de la Setmana Santa amb tots els confrares tapats amb cucurulles que no sé si sabeu què eren. No cal dir que el millor pas era el del Nostre Pare Jesús de la Columna (els dels paletes, o sigui, el nostre) i no perquè fos el de casa sinó perquè en aquella època, era l’únic que encara el duien a les espatlles. Ara ja fa molts anys que no ho fan.

I després i com a destacable ja hi havia el Dilluns de Pasqua en què s’anava a menjar la mona. En el meu cas, al maset, o a la Boca de la Mina (ja amb amigues) o a Santa Anna de Castellvell.

ANAR D'ESTROP

Ves per on! Jo em pensava que anar d’estrop volia dir anar vestit de manera normal, sense arreglar pas massa. És a dir, portar la roba habitual, la de cada dia...

Em poso a buscar la confirmació d’aquesta meva teoria i em trobo que:

Vent d’estrop: és una expressió que utilitzaven antigament els pescadors, quan pescaven a vela.(No en tenia ni idea).

A tot estrop: veloçment, a tota marxa, a tot gas, a tota pastilla...(ni semències d’aquest significat).

També estrop és una abraçadora de corda per embarcar o desembarcar farcells. (No ho hagués dit mai!).

També Vent d’Estrop és el nom d’un club de vogadors  de Cambrils.

I hi ha un Grup Estrop de cantants i músics dels anys 60 de Badalona.

Com veieu no hi havia res relacionat amb la roba fins que he trobat:

A tot vestir, per tot vestir, contínuament, sempre: a tot estrop. Es diu de les coses que són abundoses o molt habituals, per exemple de la roba que es porta sempre!.

Doncs ja està! Dono per confirmat el sentit que jo entenia tot i que he après totes les altres accepcions! Doncs millor!

LA MANTELLINA

I com tot, un dia, la mantellina es va acabar!. Déu meu i quantes coses que hem viscut les dones de la meva generació!

Portar la mantellina n’és una i no pas poc significativa.

Les dones i les nenes havíem de portar mantellina per anar a l’església. Sempre i en tot cas! I que no te la descuidessis a casa que te la feien anar a buscar.

Ja de petita no ho vaig entendre això de tapar-me el cap i la mare em  va dir que era per mostrar respecte. Però ja no em vaig atrevir a preguntar per què les dones s’havien de posar la mantellina a l'església per mostrar respecte i els homes -pel mateix motiu- s’havien de treure la gorra o el barret quan hi entraven. Era una altra manera de desigualtat entre homes i dones.

Jo en tenia tres com a mínim, de mantellines, la blanca, la negra i el vel. Les mantellines eren de tul, de blonda i amb randes. Eren triangulars: un vèrtex a l’esquena i els altres dos et tapaven les orelles fins al damunt del pit. El vel -que era més gran i també transparent- ens el feien posar les monges per alguna ocasió especial -potser els primers divendres de mes?- ja no ho recordo.

Tampoc recordo en quin moment van deixar de ser “obligatòries”, segurament després del Concili Vaticà II. Però no a tot arreu ni a totes les esglésies. A Montserrat, per exemple, quan aquí ja no la fèiem servir, recordo que ens donaven uns mocadors llargs i blaus per tapar-nos el cap i això ja no era als anys seixanta sinó segurament als setanta.

Vaig buscar una mica a veure si trobava alguna de les meves mantellines per fer una foto per aquest escrit però res de res. Les devia llençar o les vaig deixar a casa dels pares perquè quan em vaig casar ja no se’n duien. I llavors he posat aquesta foto tan bonica de la meva sogra amb mantellina del dia del seu casament. 

AVUI VA DE BODES

Estava pensant en dites relacionades amb casaments i, de moment, se m’acuden aquestes:

A bodes em convides: ve a dir que em proposes alguna cosa que em ve molt de gust i em fa molta il·lusió. I tant que t’acompanyaré de viatge! A bodes em convides! Ja saps que això de viatjar és lo meu.

Si a la boda no m’hi vols, no em convidis el dijous: Aquesta no l’he trobada enlloc però recordo que, a casa, volia dir allò que sembla que vol dir. Es veu que la gent s’acostumava a casar els diumenges. Per tant, si em convidaves el dijous anterior, vol dir que ja no tenia temps de fer tots el preparatius per poder assistir al casament. Per tant, en realitat, no m’hi volien pas al casament.

Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat: doncs això! Queda clar que no anaven a Montserrat, sinó que era el marit qui l’hi portava! Ara es porta més anar a Cancun. I ningú porta a ningú, més aviat els hi porten!

Home casat, burro espatllat: Té mala bava la dita aquesta perquè pressuposa que l’home ja era burro abans de casar-se i que el matrimoni no ha fet més que empitjorar-lo. 

DONCS JA HA ARRIBAT LA JANA!!

I aquesta no és cap dita o expressió que s’estigui perdent!. Tenim una nova neta, la Jana, la germana de l’Abril. Es portaran quasi bé tres anys i espero que, com en el meu cas, tenir una germana sigui per a elles una de les millors coses del món.

La Jana va néixer el dimecres de matinada o sigui que JA té tres dies. És molt bonica però ves que us he de dir jo!

Tot ha anat molt bé, gràcies a Déu i ja són a casa seva.

Jana preciosa, l’àvia t’explicarà contes (molts!), jugarà amb tu, et pentinarà, et portarà a passejar, t’ensenyarà a fer ganxet i, encara que no et faré macarrons (això ho deixem per a l’avi), quan siguis més grandeta et donaré croissantets de xocolata!

Tens uns pares i una germana que t’estimen amb bogeria i una família i uns amics que estaran amb tu i per tu!

BENVINGUDA A LA VIDA!!

 

BEU MÉS QUE UN TERRAT NOU

Aquesta dita ja s’entén bé i no calen gaires explicacions. Si et diuen aquesta frase vol dir que als ulls de la persona que t’ho diu, beus més del compte o directament, ets un borratxo.

Però per què un terrat nou “beu” més que no pas un terrat vell? Doncs perquè el material del terrat nou absorbeix tota l’aigua de pluja que cau i és tan porós que s’ho empassa tot com si fos una esponja.

Imagino que al cap d’un temps, el terrat nou ja no ho és tant de nou i ja no és tan porós com abans.

Altres maneres de dir que beus molt:

Portar una merda com un piano

Anar trompa

Portar una turca

Anar gat

Anar pet

Però la que m’ha fet més gràcia és Portar una mantellina perquè no sé pas d’on deu venir...

Ah! i un dia parlaré de les mantellines que hi deu haver molt jovent que ja no deu saber què vol dir.