LA MAR COM MÉS TÉ, MÉS BRAMA

I que gràfica que és aquesta expressió! Segons he trobat, fa referència als ambiciosos que sempre estan cobejosos de més riqueses o de més honors. No en tenen mai prou! Tenen molt i encara volen tenir més. És així mateix com l’entenc jo, aquesta dita i sempre m’ha costat d’entendre aquesta malaltia (jo trobo que ho és) de no estar mai content amb el molt o poc que tens i sempre buscar més riquesa o més reconeixement.

Hi ha gent de la meva edat (72 aquest dimarts passat!) que encara continuen fent estalvis i s’estan de gaudir de moltes coses de la vida. Queda clar que volen ser dels més rics del cementiri! I tampoc no cal!

Si abans de morir t’han sobrat diners, és que has calculat malament. He llegit aquesta frase en un llibre d’un amic meu i l´he trobat genial! Una cosa és que tinguis propietats, cotxes... i que ho passis als teus fills o descendents. És el que farem tots i em sembla molt bé. Però pel que fa als diners, trobo que quan arriba certa edat, val la pena que et donis -si pots- aquells capricis econòmics que potser abans no et vas poder donar.

QUI TOCA OLI, ELS DITS SE N'UNTA

I tant! És molt difícil de tocar l’oli i que no et quedin els dits llefiscosos! Gairebé impossible. He trobat la frase ben documentada tot i que amb alguna variant. En lloc de toca: remena  i en lloc de dits: mans. Però el sentit és el mateix.

Crec que tothom entén què vol dir. Si administres diners d’altri, és molt probable que facis per quedar-te’n alguns per a tu. Jo no hi estic gens d’acord perquè en totes les situacions hi ha excepcions i, a més, perquè això és ser un lladre i cadascú té els seus límits!.

En canvi, hi ha una altra expressió que és: l’ocasió fa el lladre i aquesta sí que em donaria una mica de feina a decidir què faria si mai em trobés en una “ocasió” de trobar-me un milió d’euros (o menys!) i no tingués ni idea de qui poguessin ser. Doncs crec que jo me’ls quedaria encara que se m’untessin els dits!

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Hi estic absolutament d’acord!. Si una cosa s’ha de fer, doncs es fa i ja no cal pensar-hi més.

Recordo que quan treballava i venien les vacances de Nadal, me n’anava a casa amb tots els exàmens i treballs per corregir. I jo ho volia i ho havia de fer els primers dies de vacances perquè si no, hi hauria estat pensant cada dia. I aplicava la dita: Feina feta no té destorb. Ja no cal pensar-hi més. Llestos!.

Però en el món hi ha persones que algunes feines les deixen per a l’endemà o directament per a un altre dia. Són les que practiquen la procrastinació. És aquesta tendència sistemàtica a postergar les accions necessàries per l’endemà (o l’altre!). I també ho trobo molt bé ja que aquestes persones defensen que per a tot hi ha un moment i que aquest moment no és necessàriament ara mateix.

I és així com els immediaters (paraula inventada, no cal que la busqueu!) i els procrastinadors poden viure en pau i cadascú al seu ritme!

QUAN FOU MORT EL COMBREGAREN

L’he trobada i ben documentada aquesta dita però segur que només la diem la gent d’una certa edat.

El sentit que té és que el remei o la solució a un problema arriba quan ja no cal. Ja sigui perquè ja s’ha solucionat o bé perquè no hi havia res a fer.

Perquè ho entenguin els joves: a una persona abans de morir (si així ho desitja) se li donen els Sants Sagraments: Confessió, Comunió i Extremunció. Això sempre que hi hagi temps abans del traspàs, és a dir, que la persona estigui viva i conscient. Si la persona ja ha mort, ni confessa ni combrega tot i que l’extremuncien. Doncs el sentit ja s’entén: li volien donar la comunió quan ja era mort. Cosa que ja no servia per a res.

Us poso un exemple: Ara que ja estan al corrent de pagament i que ja no tenen cap deute, va i finalment els concedeixen el préstec: Quan fou mort el combregaren!  

La comparació la fan amb altres dites castellanes que m’han semblat curioses: A buenas horas mangas verdes  o Al burro muerto la cebada al rabo. La segona s’entén però la primera hauré de cercar què més vol dir això de les mànigues verdes...

PER MÉS INRI

Suposo que hauria de ser Per a més INRI  però com que l’he trobada documentada de les dues maneres, poso la que fonèticament he dit i sentit  tota la vida, és a dir, sense la a. Crec que ja quasi s’ha perdut aquesta expressió. La paraula INRI és un acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudeorum. Vol dir: Jesús de Natzaret Rei dels Jueus i és el cartellet que Ponç Pilat va fer posar a dalt de la Creu de Jesucrist.

En aquest país sempre es passa d’un extrem a l’altre. Hem passat del rosari diari de quan anava a ca les monges a un desconeixement total del significat de les festes religioses per part de molts fills d’aquelles generacions a qui van empatxar de rosaris, misses, novenes i confessió setmanal. Però això ja és un altre tema.

I què vol dir aquesta expressió?  Doncs té el sentit de a més a més, per acabar-ho d’adobar. Es diu en un sentit negatiu: alguna cosa ja anava malament i per més inri passa alguna cosa que encara l’empitjora. M’ha agradat aquest exemple del DIEC ja que veiem claríssim el seu sentit: La tarda que plovia vaig relliscar i, per a més inri, vaig anar a parar damunt d’un toll d’aigua.

AL RIC I AL BOIG TOT LI ESTÀ BÉ

Doncs sí, és així. Si ets molt ric o ets boig, les conseqüències dels teus actes no seran les mateixes que serien si fossis pobre i la teva salut mental fos bona.

No sé quins eren els límits de riquesa o de bogeria quan deien aquesta frase. Ara ja fa molts anys que ja no la sento. Està documentada als llibres que he mirat tot i que he constatat que la diuen (deien?) a les Terres de l’Ebre i al País Valencià. Però jo puc afirmar que a casa la deien o sigui que, al Baix Camp, també.

El límit de la riquesa ha de ser molt alt perquè per a la majoria dels mortals qui la fa, la paga, però si tens molts calerons i bons contactes, et pots lliurar d’allò que et correspondria per una mala acció o una mala praxis. Amb el tema de la bogeria passa el mateix ja que és causa d’exculpació en una conducta no desitjada per la societat. I en aquest cas ho trobo bé sempre que el boig no ho faci veure, que tot podria passar... com en el cas del senyor de la foto. 

FOT-LI QUE ÉS DE REUS!

Crit de guerra originat en la Primera Guerra Carlina en la qual Reus era un feu liberal i els pobles dels voltants eren carlins. Els reusencs es van defensar amb estratagemes i els carlins s'hi van revenjar amb fúria. El crit era recordat amb infàmia després de la mort de 130 milicians reusencs en el combat de Morell i Vilallonga.

De tot això que explico en el paràgraf anterior no en tenia idea fins ara que he volgut documentar la frase!. I Déu n’hi do amb el meu desconeixement! Jo sempre m’havia imaginat que la frase tenia un sentit del tot positiu i, com quan no sé una cosa me la invento (amb bona intenció), si m’haguessin preguntat pel sentit d’aquesta frase, hagués dit: Als de Reus, per molt que ens “fotin” no ens passa res. Som així de forts!  Doncs mira!... es veu que no. Ja sé una cosa més!

4 DITES SOBRE LA PASQUA DE RESURRECCIÓ

Com que demà és Diumenge de Pasqua de Resurrecció, aprofitaré per comentar alhora quatre frases relacionades amb aquesta data. Totes tenen la Pasqua en comú encara que el sentit de cadascuna no té res a veure entre elles. Són ben diferents.

Començaré amb Més contenta que unes Pasqües. S’entén molt bé i l’exemple podria ser: Si arribo a veure la Proclamació de la República (i que duri més estona que l’última vegada),  estaré més contenta que unes Pasqües.

La segona és De Pasqües a Rams. Aquesta costarà més d’entendre a la gent jove ja que potser no saben que de Pasqua a Rams hi va un any menys una setmana. Per tant, el sentit que té és que determinada cosa passa molt de tant en tant.: Sempre volien quedar per veure’s però al final només ho feien de Pasqües a Rams!

La tercera potser és més coneguda però avui en dia està del tot desfasada: Fer Pasqua abans de Rams. Per si algú no l’entén, vol dir que si una parella tenien una criatura abans de casar-se, es deia que havien fet Pasqua abans de Rams. Ja hem vist que el dia de Rams és anterior al dia de Pasqua. Doncs això mateix! Per ser tot com calia, primer el casament i després el naixement!.

I la quarta i última és I Santes Pasqües! Aquesta expressió s’usa per donar alguna cosa per acabada, indicant conformitat amb allò que s'ha dit o fet. Doncs per part meva us dic: I Santes Pasqües!  I que tingueu un bon Dia de Pasqua i gaudiu d'una bona Mona!

MISÈRIA I COMPANYIA

La misèria acompanyada de més misèria! La trobo molt trista la paraula misèria. No em passa el mateix amb pobresa tot i que siguin sinònimes o gairebé. Tot és dir misèria i és com si em piquessin uns polls inexistents. Perquè avui en dia els polls són universals però abans eren sinònim de brutícia i escassedat de mitjans.

Parlem de misèria i companyia en diversos contextos. Imaginem el país després de la Guerra civil, doncs tot era misèria i companyia. És a dir: tot allò que l’acompanya. No n’hi ha prou en ser pobres o haver-ho perdut tot i quasi no tenir un pa a la post,  és que, a més a més, hi ha “els accessoris”: malalties, polls, manca de salubritat...

En un altre context vol dir senzillament poca cosa, poca quantitat . Un exemple podria ser: Mira l’oncle Pepet! Tan ric com era i a nosaltres només ens va deixar misèria i companyia!

NO ES POT BALLAR D'ESPENTES

Trobo que ja s’entén per si mateixa aquesta expressió. Hi havia tanta gent (al ball o a la manifestació) que no es podia ballar d’espentes. Jo sempre l’havia entès només en aquest sentit literal però al cercar-ne l’origen i el significat, he vist que també vol dir tenir dificultats per fer bé una cosa quan n’hi ha moltes altres que s’han de fer alhora.

També he constatat que l’expressió original és empentes i no pas espentes que és com tota la vida ho he dit. Les dues estan acceptades pel DIEC tot i que hi figura empenta com la principal. És a dir si busques espenta et remeten a empenta per donar-te les explicacions.

I també dic: a espentes i rodolons o bé: Han donat una bona espenta al negoci. Però en canvi, i no em pregunteu per què, dic: És una dona amb molta empenta!. Coses de l’idioma, que deia La Trinca.

ACOTXAR

Aquest verb l’entenc com a sinònim d’ajupir. Encara el dic i molt tot i que a Barcelona no s’acotxen sinó que s’ajupen o s’acoten. Un exemple podria ser: El Jan és tan alt que de vegades ha d’acotxar el cap per traspassar alguna porta.

Però també he descobert un altre sentit d’aquest verb i és que, per a amics de tota la vida (i no pas per a mi!), aquesta paraula vol dir abrigar bé quan posem un infant (o un no tan infant) a dormir. I m’ha sorprès perquè jo no l’he fet servir mai en aquest sentit: Quan posis la nena a dormir, acotxa-la bé perquè no es destapi i es costipi. Es veu que això del costipi s’ha de dir constipi però em costa una mica de dir després de tants anys!

AIXÒ MORIRÀ

Com es veu, la frase es refereix a un objecte i no pas a una persona que ja sabem que som mortals.

Aquesta expressió que fa molt de temps que no sento, vol dir que un determinat objecte es trencarà si no fem alguna cosa per evitar-ho.

Sempre emprem la frase preventivament i no pas quan ja no hi ha res a fer. Per exemple: Vigila el gerro i canvia’l de lloc perquè aquí morirà!  En canvi, si no fem res per evitar-ho i el gerro cau i es trenca, ningú no dirà: El gerro ja s’ha mort!!  És a dir, el personifiquem mentre fa la seva funció però no ho fem quan ja és un objecte sense cap utilitat.

També emprem morir per personificar altres coses, per exemple, la llengua: El català morirà... l espero que mai no passi! Les llengües canvien, evolucionen, són vives però només moren si els seus parlants no fan res perquè això no passi!

MÚSIC PAGAT FA MAL SO

Aquesta expressió s’entén perfectament i em limitaré a constatar-ne l’origen.

Es veu que els músics eren, en un passat llunyà, o bé jueus o bé àrabs i no estaven gaire (o gens!) ben pagats. Moltes vegades la seva paga consistia en el menjar de les restes de la festa en el poble on havien de tocar o bé l’allotjament posterior en una casa humil.

Doncs es veu que si alguna vegada els feien una mica de millor tracte i els donaven menjar i beure abans de l’actuació, resulta que llavors tocaven molt pitjor després d’atipar-se i, fins i tot en algun cas, havien marxat sense tocar.

Sempre els toca rebre als mateixos: jueus, àrabs... És clar que jo no puc dir res sobre això perquè, de petita, havia anat a “matar jueus” amb un carrau a la Plaça del Mercadal. Em penso que era el Dijous Sant. Però això és un altre tema...

NO ENS VE D'AQUÍ!

Per a mi, tot i que no ho he trobat explicat així, és diferent No ve d’aquí i No em ve d’aquí!

Si estic parlant d’una cosa que he perdut, puc dir: No ve d’aquí, ho he perdut però en tinc molts d’altres. Per tant, el sentit és no importa, no hi fa res.

Però si dic: No ens ve d’aquí o no em ve d’aquí,  ho entenc relacionat amb l’economia o millor dit amb el fet que tenim una BONA economia: Ens volíem comprar un Twingo però al final hem comprat un Ferrari perquè no ens ve d’aquí. És a dir, som tan rics que no ens ve del “poc” que ens pugui costar!.

Com que no els venia d’aquí (fent el gest dels diners amb el polze i l’índex), es van comprar aquell casalot tan gran.

O sigui, si a casa lliguem els gossos amb llangonisses o tenim diners a cabassos, si ens volem donar un caprici desorbitat, no ens vindrà d’aquí!

TÉ EL FETGE COM UNA RAJADA

Aquesta frase feta me la va dir la meva amiga Montse fa poc i també em vaig adonar que feia temps que no la sentia.

Vol dir que el que té un fetge així, és una persona que és molt tranquil·la i despreocupada i que no perd la calma per res.

En principi aquestes qualitats són bones però quan ho diem d’algú, hi ha com una mena de menyspreu envers aquesta persona i no aprovem que sigui així. Voldríem que estigués més amoïnada per una determinada situació i que no s’ho tirés tot a l’esquena encara que la tingui molt ampla!

Un exemple podria ser: Mira la Maria! Amb la situació que té i els problemes que li vénen està la mar de tranquil·la. No ho entenc! Té el fetge com una rajada! Si no l’amoïna això, no sé pas què l’amoïnarà!

MENTIDA SEGURA!

Aquesta dita la dèiem de petits. Ara fa temps que no la sento i no vull pensar que sigui per allò del “políticament correcte” que, per cert, de vegades m’exaspera... però això és un altre tema.

Quan no recordem una cosa que anàvem a dir a algú li diem: Ostres, ara no me’n recordo i això que ho tinc a la punta de la llengua. L’altra persona et contesta: Mentida segura!

O sigui que a més de desmemoriat ets un mentider. Però això sempre es diu amb molt d’afecte i no t’ofèn gens... però com que ara s’ha de vigilar tant el que dius per no molestar ningú...

Jo la veig molt dolça l’expressió en el sentit que si no te’n recordes, no passa res, potser era una mentida i no cal que t’hi amoïnis!

DONCS SÍ QUE ESTEM BEN POSATS!

Aquesta dita la vaig sentir dir l’altre dia a la meva amiga Àngels. Em va fer gràcia i la vaig apuntar de seguida.

És curiós perquè és totalment irònica la frase! Sembla que si estem ben posats, doncs hauríem d’estar la mar de bé. I no! El to i el sentit d'aquesta dita és que estem en una situació difícil i que no sabem pas si ens en sortirem! Us poso un exemple: Ja estem ben posats amb aquest xiquet! No hi ha manera que faci el que ha de fer! Esperem que millori de mica en mica!

Aquesta frase la comparo amb aquesta altra per la seva similitud: JA ESTEM BEN ARREGLATS! I també és irònica i dependrà del to en què la diguem:

L’avi els va donar una deixa que fa que estiguin ben arreglats de per vida. En aquest cas res d’ironia, (Pujol, a banda ...)  arreglats en el sentit de bonança econòmica i la frase irònica seria: Sí que estem ben arreglats, si ell ens ho ha de solucionar, en tenim per anys!

VES SI ET PICARÀ!

Aquesta expressió no l’he trobada als diccionaris la qual cosa vol dir que potser no l'he buscat prou.

Jo reconec que en prou feines la dic però el meu amic Joan me la va recordar l’altre dia.

El context és que busquem una cosa desesperadament i no la trobem malgrat que sabem que ha de ser en aquell lloc. Llavors ve una altra persona i al dir-li que busquem tal cosa, ens diu: Mira, si és aquí! Que no ho veus? Ves si et picarà!.

O sigui que de tan a prop que la tenim hi ha el perill que ens piqui! En el sentit que ens toqui, suposo.

SER NORRIS

No sé si encara es diu perquè fa anys que no la sento, aquesta expressió.

Norris és un adjectiu que vol dir, segons el DIEC: deixat, que no té cura del seu aspecte o dels seus interessos.

Jo sempre l’he emprat amb els verbs ser i fer. Els exemples podrien ser: En Pau és molt norris, li cal un canvi d’imatge i més higiene.

O bé: Aquesta llibreta tan bruta i estripada fa norris, l’hauries de renovar!

He vist que la paraula podria derivar de en orris (anar-se’n en orris) i potser sí que ja és això però a mi el que m’ha fascinat sempre és que sembla una paraula estrangera i em pensava que era un anglicisme, però es veu que no. Pel que sembla no té res a veure amb el Chuck!

POCA ESMA! NO TINC ESMA! PERDRE L’ESMA! SENSE ESMA!

M’agrada la paraula esma. Tota la vida fent-la servir i no sabia ben bé què volia dir. Ho he buscat i m’agrada la manera com està definida: aptesa a fer instintivament, maquinalment alguna cosa. Jo l’entenc com una mena de motor o d’ànima i ja vindria a ser això.

Fem les coses d’esma sense pensar-hi, de manera automàtica. I quan no tenim aquesta aptitud és quan la cosa no va bé.

Si algú no se’n surt de fer alguna cosa que en principi és fàcil: Quina poca esma, el Jaume! No se’n surt d’arreglar el pany.

Quan estem molt cansats o aclaparats: No tinc ni esma de caminar!

Quan estem perduts, no ens sabem orientar o no sabem què fer: Han perdut l’esma! S’han fet grans i no se’n surten!

I momentàniament et pots quedar sense esma: La notícia el va colpir tant que es va quedar sense esma de contestar!.

ANAR A DISPESA

No sé si la gent jove l’entendrà aquesta expressió. Me n’adono que fa temps que no la sento. Us copio la definició: Dispesa: Casa on es dona allotjament i menjar a un grup reduït de persones per un preu convingut.

El meu pare, quan va viure a Cuba, va anar a dispesa durant set anys. També quan va ser a Reus una temporada tot sol, esperant poder baixar tota la família d’Alforja, també s’estava a dispesa. Era una manera de subsistència per a molta gent que, al tenir dispesers, podia tenir uns ingressos extres rellogant-los unes habitacions i cuinant per a ells. He vist que dispeser fa referència tant al propietari de la dispesa com al que llogava l’habitació. Aprenc moltes coses amb aquest blog!

Avui en dia, la gent que necessita un lloc on viure de manera temporal o definitiva ja no van a dispesa sinó que tenen una habitació rellogada en un pis, o comparteixen un pis d’estudiants.

ARRÒS DE POLL

Ben poca gent deu anomenar així l’arròs bullit, l’arròs de malalt, l’arròs blanc...

Em va venir al cap l’altre dia quan precisament a causa d’algun virus de panxa, en vam menjar. Jo quasi que l’he perduda aquesta manera d’anomenar l’arròs. Segurament pel fet que, en la meva vida laboral a l’escola, cada dia hi havia algun alumne que havia de menjar arròs de règim i d’aquesta manera ho vaig dir durant molts anys. Però m’he proposat de recuperar-la: Arròs de poll!

Com sempre he buscat l’expressió i l’he trobat meravellosament explicada per la Lena Paüls en el seu blog PONT D’ENSEULA.

http://pontdenseula.blogspot.com/2015/11/arros-bullit-arros-blanc-arros-de-poll.html

Us recomano que llegiu el post. Hi explica que a Duesaigües se’n diu també arròs de poll i que la gent d’aquella població i de moltes altres ho deia així perquè a quasi totes les cases tenien aviram i es bullia una gran caldera d’arròs, en menjava la família i el que quedava era per als polls dels galliner ( i els pollastres i les gallines...).

Tinc 71 anys i no se m’havia ocorregut mai que venia d’aquí. Si m’haguessin preguntat sobre l’origen de l’expressió, hagués aventurat que quan estàs malalt estàs com un pollet, empiocat i aquest arròs sense artificis segur que t’anirà molt bé. Res més lluny d’allò que ara ja sé. Gràcies Lena!

MOLT BON ANY A TOTS!

DE NADAL A SANT ESTEVE

I com que avui serà la Nit de Nadal, aprofitaré per comentar tres frases referents a aquests dies i que, si bé no s’han perdut, potser els més joves ja no saben quin sentit tenen.

De Nadal a Sant Esteve: es diu quan preveiem que una cosa o una situació durarà molt poc. Aquest nòvio que té la Clara li durarà de Nadal a Sant Esteve.

Una altra expressió nadalenca seria:

Per Nadal qui res no estrena, res no val. I aquesta potser ja no cal ni posar cap exemple perquè s’entén molt bé.

I finalment:  Per Nadal cada ovella al seu corral. També és molt viva i s’entén del tot, encara que això dels corrals poden quedar molt lluny als qui, com jo, fa anys que som a la ciutat.

Doncs en fi, com que Per Nadal qui res no estrena res no val, m’he comprat un vestit molt bé de preu però que em temo que em durarà de Nadal a Sant Esteve i ara us deixo perquè marxo d’aquí a una estona cap a Reus perquè ja se sap que Per Nadal cada ovella al seu corral.

MOLT BONES FESTES A TOTHOM!!

TENIR L'ESQUENA MOLT AMPLA

Aquesta expressió sí que l'he trobada documentada però en dos sentits que no venen a ser ben bé el mateix.

D’una banda, diem que algú té l’esquena molt ampla quan sap no deixar-se vèncer pels problemes i senzillament se’ls tira a l’esquena perquè la té tan ampla que hi cap de tot...Sort que el Ramon té l’esquena molt ampla perquè amb tot el que li ha arribat a passar...

També he trobat que vol dir ser una persona indiferent a qui res no afecta i que sap aguantar les burles dels altres. En aquest cas té un sentit pejoratiu ja que, en certa manera, voldríem que alguna cosa l’afectés i que no es quedés tan tranquil. L’Aurora té l’esquena molt ampla!. Tant li fa que li diguin de tot. Ella no en fa ni cas! No entenc com pot ser així!

HI HA ROBA ESTESA

Fa anys que no la sento però jo diria que encara la vaig dir als meus fills. Quan parlaves d’algun tema que no era convenient que la canalla sentissin i estaven per allà a la vora, dèiem: Ja en parlarem després que ara hi ha roba estesa!

El que és “convenient” o “apropiat” per a la canalla ha canviat amb els anys. Quan jo era petita, hi havia roba estesa  si comentaven davant meu que una dona havia de tenir un nen. Fins i tot ometien la paraula “embarassada”. Jo em pensava que era una paraulota! Tot era secret, misteri o pecat. Quina foscor d’infantesa que vam tenir tot i que ara la puguem idealitzar!

Ara, amb les assecadores de roba, hi deu haver ben poca roba estesa. Per sort, es parla de tot davant de les criatures i només se’ls estalvia les coses que són de patiment i no pas les d’alegria com és un naixement.

FER PLOURE

M’he adonat que aquesta expressió té dos sentits i em temo que cap del dos sigui encara gaire viu en el nostre parlar. Ma filla em diria que sí, que és una expressió viva perquè com que ella me les sent dir a mi, es pensa que les diu tothom!

D’una banda fer ploure l’associo sempre amb roba posada a l’inrevés. “Posa’t la jaqueta bé que la portes del revés i faràs ploure!”

Seguint amb ma filla que és mestra de nens de 5 anys, jo no sé pas si un dia els digués, per exemple, ”Arnau, posa’t la jaqueta de l’indret, que no ho veus que faràs ploure!” m’agradaria saber si el tal Arnau o potser la tal Yésica l’entendrien massa!

D’altra banda fer ploure també vol dir cantar malament, molt desentonadament. Aquesta expressió potser sí que encara es diu bastant!

Au va!, no cantis més que faràs ploure!!!

O sigui que si volem solucionar el tema de la manca de pluja potser hauríem de posar-nos les jaquetes amb les costures a la part de fora i cantar Singing in the Rain sense encertar massa el to. Coses més estranyes es fan!!

MALA PATACA ELS AFARTI!

He trobat la dita sencera però no l’havia sentit mai així: Mala pataca els afarti i no la puguin pair!  Jo només deia la primera part. De fet ho he trobat amb la versió patata però jo sentia aquesta expressió per Reus i allà som molt de les pataques.

I que bones persones que som els catalans!! A una persona que ens ha ofès, enredat, insultat, humiliat.... senzillament li desitgem que Mala pataca l’afarti!!. No fos cas que se’ns enfadés massa! Només li desitgem que mengi moltes pataques -fins que n’estigui ben fart- i llavors que aquests tubèrculs siguin dolents i li causin un bon mal d’estómac.

Segur que, en iguals circumstàncies, els veïns de península dirien -com a mínim- Que le parta un rayo! I tots sabem que un cop partit per un llamp, poca cosa podràs fer...

GRÀCIES DE LA SÀRRIA, QUE EL RUC ERA MEU

La frase original és així i, per tant, sembla que la digui només una sola persona. El que ho diu, agraeix la sàrria a un altre però li recorda que la part important -el ruc- no li va pas deixar sinó que ja era seu. Llavors és una mica desagraït, trobo jo. Li dona les gràcies però d’aquella manera...amb molta ironia!

Abans de saber que era una frase sola, jo entenia: “Gràcies” i que l’altra persona li contestava: “De la sàrria” i per a mi aquesta frase té el mateix sentit que “De res! No cal que m’ho agraeixis!”  I el que agraïa, deia finalment: “Que el ruc era meu” En aquest cas jo no veig pas que sigui irònica.

Tampoc no m’hi capficaré però si hi veieu una mica de llum en aquestes dues versions aparentment contradictòries, us dono les gràcies de la sàrria per fer-m’ho saber.

SER DE CASA BONA

Aquesta expressió que sí que existeix, em sembla que també s’està perdent. Mai he preguntat als meus fills si un amic seu era de casa bona. En canvi, quan era petita, hi havia com un obsessió amb això de les cases bones.

És a dir, se’n parlava tant que teníem tres cases bones de referència: una d’Alforja, una de Reus i una d’universal.

La casa bona d’Alforja era Cal Botó. I la frase sempre era més o menys així: “Mare, vull tal o qual cosa” i la mare: “Fill meu que et penses que som de Cal Botó?” I aquí s’acabava la discussió. Vaig tardar molts anys a saber que els de Cal Botó eren de la casa bona local.

A Reus la casa bona d’aquell temps era “Cal Bula”. Ho deien així tot i que després vaig deduir que devia ser Cal Boule (pel carrer que li van dedicar) i ara ja sé que el tal Boule va ser un francès que va emigrar a Reus i va fer molta fortuna. Quan em deien que els Reis (Reixos) em portaven només una joguina perquè no érem de Cal Bula, ja us podeu imaginar el garbuix tan gran que tenia dins del meu cap.

I finalment, la casa bona universal era Cal Rotxil, així tal qual. Aquí encara vaig tardar moltíssims més anys a deduir que els tal Rotxil  eren els magnats jueus centreeuropeus. És a dir els Rothschild!

Comparats amb els Rothschild, els de cal Botó i els de cal Boule no es podrien considerar quasi ni de casa bona. Tot és relatiu!.

N'HI HA UN TIP I UNA OLLA PLENA!

Tampoc l’he sabuda trobar aquesta expressió però no em negareu que és molt gràfica i s’entén força bé.

Res a veure amb el menjar, tot i que el lèxic hi estigui relacionat. N´hi ha un tip i una olla plena! vol dir (o jo ho entenc així) que hem arribat al límit de la nostra paciència amb una determinada situació i que ja no podem més i ens hi volem rebel·lar. Un exemple podria ser: Ja n’hi ha prou! El poble sempre hi és però volem que els polítics vagin units i puguem fer la independència ben aviat!. N’hi ha un tip i una olla plena! Fa cinc anys i encara som on érem!!

Més que tips, doncs, i encara molt més que hi podríem estar perquè l’olla està plena...

FER SOPES AL CAP

Em pensava que aquesta expressió la deia tothom i m’ha sorprès no trobar-la documentada enlloc. O potser no ho he buscat prou!!

Entenc que Fer sopes al cap vol dir que determinada persona et farà fer tot el que ella vulgui, et convencerà de fer-ho i, a més, tu ho faràs a gust!

L’exemple més típic que he sentit és la frase referida als néts envers els avis: Ui, el Biel! Li fa sopes al cap a son avi! Li fa comprar joguines i només vol menjar les coses que a ell li agraden!

La imatge que em ve al cap és que el cervell no és el que regeix els actes sinó que algú ens n’ha fet sopes i farem el que aquesta persona vulgui sense tenir possibilitat de contradir ni de recontradir!.

DIJUNI

Aquest mot me l’ha recordat el meu amic Joan i això vol dir que ell també el diu.

Veig que dijuni és una varietat de dejuni que seria la paraula més acceptada. Però jo deia i encara dic dijuni.

Té dos sentits, d’una banda vol dir el dia abans és a dir la vigília: El tió es fa cagar el dijuni de Nadal.

I d’altra banda té el sentit de dijunar o dejunar, és a dir, no prendre aliments durant un temps més o menys llarg.

Són curioses les llengües, en català, el desdejuni, sinònim d’esmorzar, seria trencar el dijuni de les hores anteriors que hem dormit i que, per tant, hem dijunat.

En francès passa el mateix, jeûner, vol dir fer dijuni i, per tant, el trenquem amb el petit déjeuner (l’esmorzar).

En castellà també tenim ayunar i desayunar, que fan exactament el mateix procés.

I en anglès la paraula fast que coneixem com l’adjectiu ràpid, resulta que, com a nom i verb, vol dir dijuni i fer dijuni. O sigui que veiem claríssim que quan esmorzem -breakfast-  també trenquem el dijuni.

VENTURER

Aquest adjectiu sí que ja no l’he sentit mai més. Vol dir de segona mà, d’ocasió. L’últim record que tinc de fer servir aquesta paraula és de fa més de 60 anys. Vaig heretar una bicicleta dels meus germans (per tant, ja era de quarta mà!). Però resulta que quan la van comprar ja era una bicicleta venturera  i això vol dir que vés a saber quanta gent l’havia fet servir abans!!

Abans era normal que molta gent no tingués possibilitat de comprar-se un rellotge o qualsevol altra cosa de valor i el compraven venturer.

Ara estem en una cultura de consum dual, d’una banda fem servir moltes coses d’ “usar i llençar” i d’altra, hi ha botigues de segona mà per alguns objectes, roba i llibres, per exemple.

El que sí que ha aguantat és el comerç de cotxes de segona mà i, molta gent, avui en dia, es compra un cotxe venturer. Jo mateixa en vaig tenir un, era un R5 vermell. És clar que llavors ja no en vaig dir venturer sinó de segona mà. Llàstima que es perdi aquesta paraula, és més curta i a mi em suggereix que l’objecte en qüestió ja ha tingut moltes ventures i aventures abans d’arribar a les meves mans.

NI OBLIT NI PERDÓ

Avui em salto la meva norma de parlar de frases o paraules que ja no es diuen o que sembla que es van perdent. I com que tota norma té la seva excepció, avui parlaré de l’1 d’Octubre del 2017.

Tots ja sabem què vam fer, com ho vam fer i on estem després de cinc anys. Tots i cadascun de nosaltres sabem quina evolució hem fet en aquests cinc anys: Il·lusió, emprenyamenta, desil·lusió, reil·lusió, remprenyamenta...però el que tinc clar és que tots els que hi érem -i espero que molts més- continuem volent un país lliure i nou on ens puguem il·lusionar i emprenyar però sense dependre d’un altre país.

No entraré en discussions polítiques - Déu mos en reguard!! -  No sé si es podia fer una DUI o si no es podia fer. Si tindríem reconeixements internacionals o estaríem més sols que la una, però l’empenta de la gent és la que ho tira tot endavant. Ningú no ens regalarà res i quan estic pessimista penso que jo ja no veuré una Catalunya independent. Però, tot i així, vull fer tots els possibles per veure-ho. És per això que avui seré a l’Arc de Triomf per constatar que tot i el nostre desencís, continuem volent allò que volíem: Una Catalunya independent!!.(les dues expressions en negreta també són de les que es van perdent...no me n’he pogut estar!).