M’agrada la paraula esma. Tota la vida fent-la servir i no sabia ben bé què volia dir. Ho he buscat i m’agrada la manera com està definida: aptesa a fer instintivament, maquinalment alguna cosa. Jo l’entenc com una mena de motor o d’ànima i ja vindria a ser això.
Fem les coses d’esma sense pensar-hi, de
manera automàtica. I quan no tenim aquesta aptitud és quan la cosa no va bé.
Si algú no se’n surt de fer alguna cosa que en
principi és fàcil: Quina poca esma, el Jaume! No se’n surt d’arreglar el
pany.
Quan estem molt cansats o aclaparats: No
tinc ni esma de caminar!
Quan estem perduts, no ens sabem orientar o no
sabem què fer: Han perdut l’esma! S’han fet grans i no se’n surten!
I momentàniament et pots quedar sense esma: La
notícia el va colpir tant que es va quedar sense esma de contestar!.
M’has fet pensar en ser un “esmaperdut”… sempre m’ha agradat aquesta paraula.
ResponEliminaSí que és molt bonica la paraula i et dona aquest sentit de "sense ànima ni empenta!"
Elimina