MANTECAU

Quin greu de no trobar-la als diccionaris catalans, aquesta paraula! Ja veig que és un castellanisme. He trobat mantecado helado al diccionari castellà i expliquen que la diferència entre un helado i un mantecado helado és que el primer es fa només amb gel i el segon amb llet i gel. Ni idea!

Quan jo era petita menjàvem mantecaus i, en un moment determinat, vam passar a menjar gelats. Ni idea de com devia evolucionar el mot però va ser així!

Recordo que pel meu carrer, el de l’Estrella, a Reus, cada tarda a l’estiu passava el “mantecauero” i anava cantant: “Mantecao helao” i alguns dies me’n deixaven comprar un de dos rals (50 cèntims de pesseta). La màquina de fer els mantecaus em tenia el cor robat. Era de metall, es posava una neula al fons, s’hi empastifava el gelat i al damunt una altra neula i llavors, amb un cop de mà del mantecauero, i com per art de màgia, sortia un mantecau de la maquineta. I eren tan bons...

EMBULLAT

Aquesta paraula jo la relaciono amb els cabells. Quan érem petits i se’ns feien nusos als cabells: els teníem embullats. Avui en dia potser es diu més enredats.

El suavitzant després del xampú no existia (o, si més no, a casa no el conexíem) i, com a màxim, ens posaven una mica de vinagre per fer els cabells més fins.

Ara, si em descuido del suavitzant després del xampú, tinc uns embulls tan grans que la pinta no corre! I he de tornar a rentar-lo adequadament. De vegades penso que tot plegat, ens creem necessitats ja que, si abans no fèiem servir el suavitzant perquè el desconeixíem, en quin moment devíem començar a usar-lo i a fer-lo quasi imprescindible?

És curiós que he trobat cabell enredat i troca de llana embullada. Jo ho dic justament al revés:

Tinc el cabell embullat perquè m’he descuidat el suavitzant.

Se m’ha enredat la troca de fil mentre feia ganxet.

RAI: AIXÒ RAI! ENCARA RAI! TU RAI! ARA RAI! MALAMENT RAI!

Que maques totes aquestes expressions amb RAI. Espero que no es perdin del tot però tinc la sensació que no les emprem prou sovint. I mira que són expressives! Però què és un RAI? Ho he buscat i, entre d’altres accepcions (la foto, per exemple), ens diu que és una interjecció, una partícula  per indicar que una cosa no importa, és fora del cas tractat o que es pressuposa l’evidència.

Us posaré un exemple amb cadascuna de les que he esmentat, tot i que d’expressions segur que encara n’hi ha més.

M’he deixat les ulleres de sol! – Això rai! Et deixo les meves que en tinc dues.

Doncs encara rai que hauria pogut ser molt pitjor.

Tu rai! Que totes et ponen! (Com es poden dir tantes coses en tan poques paraules!)

Ara rai que tenim rentadores, de petita havíem d’anar a rentar al bassot.

Malament rai! Li han denegat el crèdit i no podrà fer el projecte.

ON TANCA, AQUEST?

Aquesta expressió sí que ja no l’he sentida mai més des dels anys 50 o 60 del segle passat. Ens hem de situar a Alforja, per Sant Miquel, diada de la Festa Major. Hi havia un munt de balls i actes festius. El jovent anava de poble en poble i recordo que venien molts forasters - especialment nois- a passar els dos o tres dies de la Festa Major. Llavors de cotxes i de motos no n’hi havia gaires i de transport públic, poc, només el cotxe de línia i poc sovint.

Quan veien algú que no coneixien i que havia vingut de Festa Major per veure si trobaven algun noi o alguna noia que els fes peça, la gent del poble es preguntava:I aquest on tanca? És a dir, volien saber en quina casa del poble vivia (on tancava) durant els dies de festa. Ja podeu veure que ni pensions ni hotels ni fondes. Senzillament la gent de fora tancava en alguna casa que, per parentiu o coneixença, els acollia durant aquests dies.

ESGATISSAR-SE

He trobat ESGATINYAR-SE però també dóna com a sinònim ESGATISSAR-SE que és la que m’ha recordat mon germà Miquel i que jo quasi ja havia oblidat.

Vol dir barallar-se lleugerament sense arribar a ferir-se greument. Etimològicament deriva de gat.

Aquest verb sí que em sembla que ja el fa servir molt poca gent però abans el tenia ben viu a la meva parla. Però abans vol dir que fa 50 anys i les llengües canvien i s’engreixen amb moltes paraules noves i en perden moltes altres que cauen en desús.

Us poso un exemple de la paraula en qüestió: Els veïns tot el dia s’esgatissen. No paren de cridar i de barallar-se!

FOTRE'S UN MAL TANTO!

 Aquesta expressió es refereix a una dissort, una desgràcia o un cop funest. En el meu cas ha estat un cop funest, tan funest que em vaig desmaiar i vaig caure a plom damunt d’un moble i em vaig obrir el front. Encara hagués pogut ser pitjor i sempre s’han de donar gràcies a Déu. Ja està passat i progresso adequadament.

O sigui que em vaig fotre un mal tanto. Es veu que tanto és un castellanisme però l’expressió l’he trobada molt ben documentada als diccionaris.És curiós que hi ha un mal tanto i també hi ha un bon tanto. Són sinònimes les expressions però un mal tanto fa "més mal" i un bon tanto més aviat es refereix a la mida o abast de la lesió.

SER DEL NOSTRO BRAÇ

Si bé no ho he trobat  com a expressió, sí que una de les accepcions de braç és: Posició social i econòmica: Cada ú deu gastar segons el seu braç.

I és en aquest sentit que l’entenc jo. Ser del nostro braç vol dir que determinada persona o família comparteix amb nosaltres la mateixa posició social i econòmica. Era un temps en què tots sabíem de quin braç érem i com que no estiràvem més el braç que la màniga, tot quedava molt clar.

Els exemples que recordo sempre són en negatiu, és a dir, sempre érem del braç inferior amb els que ens comparàvem. En una parella de nuvis que començava a sortir, sempre s’havia de mirar que fossin del mateix braç perquè si no, hi havia un abisme (cultural, econòmic...) molt difícil de solucionar: Aquest noi no és del nostro braç i serà difícil que us arribeu a entendre bé... O personalment recordo que anava a una escola que, a finals dels anys cinquanta, “no era del nostro braç” i vaig viure la diferència de tracte a un braç o a l’altre. Afortunadament això també ha canviat molt.

DE L' ALTRE MÓN TORNARIA!!

Aquesta expressió no l’he sabut trobar documentada i tampoc no  la   coneixen  els amics a qui, de moment, ho he preguntat. Però jo no me l’he inventada pas i a casa la dèiem. La persona que la deia volia dir que tenia intenció de fer una cosa, sí o sí!. Que, passés el que passés, compliria el que havia dit i fins i tot estava disposat  de tornar de l’altre món per fer-ho!

La feien servir els pares quan dubtàvem d’alguna cosa que ens diguessin o prometessin. Per exemple, Pare, pare que em portarà a donar un tomb amb la Iso? (els tractava de vostè!). Pels que no ho sapigueu, la Iso és la moto que teníem als anys cinquanta i que surt a l’entrada anterior d’aquest blog. Doncs bé, si la resposta del pare era: Ara no puc, que tinc feina. Però diumenge sí que t’hi portaré. I si jo deia: No! Que encabat em dirà que ha de fer una altra cosa ... I la resposta del pare: No pateixis que de l’altre món tornaria!! (per portar-me a donar el tomb amb la moto). Això sí que és un pare complidor!

N'HI HA PER TIRAR LA GORRA AL FOC!

Aquesta expressió me l’ha recordat el meu germà Josep Maria i l’he trobat ben documentada però amb variants...

L’expressió diu que és: haver-n’hi per tirar el barret al foc i aquí veiem la diferència sociològica. El meu pare, que és qui la deia tot sovint, anava amb gorra (sempre!) i era una època en què els senyors anaven amb barret. La classe social es distingia per la gorra d’uns o pel barret dels altres. I és curiós que tothom sabia amb què s’havia de cobrir el cap...En un moment donat tot això va canviar però de manera imperceptible i ara tots portem de tot i el que ens cobreix el cap no té res a veure amb el nostre estatus social o econòmic.

L’expressió vol dir que hem tingut una contrarietat molt forta i estem tan irritats que “n´hi ha per tirar la gorra al foc”. 

S'AJUDEN COM ELS LLADRES DE PISA!

Quan sentia aquesta expressió, de petita, ni tan sols sabia que Pisa era una ciutat italiana. I molt menys que hi havia lladres que s’ajudaven entre ells!

Aquesta dita l’he trobat documentada en dues accepcions diferents i totes dues al DCVB: D’una banda ens diu que un Lladre de Pisa és un lladre declarat, que no se n’amaga pas. I d’altra banda, tenim que Ésser com els lladres de Pisa, que de dia es barallen i de nits van a robar plegats:  tenir alternatives freqüents d’enemistat i de bona companyonia.

Jo la relacionava en una situació d’amor fraternal o amical en què mai no es traïa un germà davant dels pares o una companya de classe davant de l’autoritat docent. Ens havíem d’ajudar! Si la mestra preguntava qui havia fet un sorollet determinat (això a l’època ja era molt greu), doncs cap de les nenes deia qui havia estat i, per tant: Ens ajudàvem com els lladres de Pisa!.

També em va costar molt de relacionar que una classe de roba que en dèiem pisana provenia d’aquesta ciutat. I per cert, què se n’ha fet de la pisana? Encara existeix? Va ser substituïda pel tergal? Encara es diu tergal? Ara ja només em sonen cotó, llana, fil... i potser alguna més.

RACAR O RECAR

També s’està perdent aquest verb. Tot i que és correcte de les dues maneres jo faig servir només la primera, o sigui racar.

Vol dir saber greu segons els diccionari i, per a mi, a més a més, també l’entenc com una cosa que em ve de gust de fer i que desitjo que passi.

Potser amb exemples s’entendrà millor: Ja em raca ja de no haver-hi pogut anar però va ser per culpa de tot plegat. (saber greu)

Em racava molt d’anar a París després de tants anys i al final hi he tornat! (desitjar, venir de gust).

ENCABAT

Aquesta paraula la reivindico i amb força. Al DIEC ni tan sols hi apareix mentre que al Diccionari Català-Valèncià-Balear (DCVB) hi apareix com a forma vulgar de En acabat. I jo trobo que és més simple Encabat,  així, tal qual, amb una síl·laba menys i sinònim exacte de després.

Exemples: Havíem d’anar a Alforja i encabat a l’Aleixar. o bé: Què farem encabat? No ho sé pas. Encabat t’ho diré.

TOT HO VEGEM "MENUS" BALLAR EL CÈRCOL

Aquesta expressió està relacionada amb la que vaig comentar la setmana anterior: No tenir un pa a la post.

És tan antiga i fa tants anys que no la sento que no m’he atrevit a posar el preceptiu menys ja que no la reconeixeria com a “meva”.

L’he trobat documentada al DCVB en una de les accepcions de cèrcol i us la copio literalment:

Cèrcol: Disc format d’un cèrcol de bóta amb els radis de cordes, sostingut per quatre cordills que acaben amb una ansa per a penjar-lo a un clau en la treginada del rebost i tenir-hi el pa (Camp de Tarragona).

Com si fos un llum, el cèrcol penjat al sostre contenia el menjar més bàsic: el pa. Imaginem-nos que veiem ballar el cèrcol! Doncs vol dir que el pa s’acaba o s’ha acabat i, sense aquest pes, el cèrcol fa moviments dansaires que recorda que ja no conté el que hauria de contenir, el pa.

Per això l’expressió vol dir que passi el que passi, almenys no ens falti el pa: Tot ho vegem menus ballar el cèrcol!!

NO TENIR UN PA A LA POST

Doncs em pensava que aquesta expressió no la trobaria perquè fa anys que ja no la sento i, en canvi, està ben documentada a la Paremiologia digital i, per tant, es recull en els llibres de frases fetes.

La post no es refereix a la post de planxar que, per cert, també s’està perdent entre el jovent o bé perquè no planxen o bé perquè en diuen “la fusta de planxar”

En aquest cas la post era un prestatge de fusta on es devia posar el pa. Ja sabem que això de comprar pa cada dia no era habitual en els temps dels nostres avis i que tenien un lloc on el guardaven tota la setmana: la post. 

Doncs si no tenies un pa a la post, ja us podeu imaginar que eres pobre de solemnitat, d’una misèria absoluta. M’ha fet gràcia perquè un dels exemples que he trobat documentats era una mica burleta amb la gent que vol aparentar un estatus determinat i, en canvi, no enganyen ningú: No té un pa a la post, però si no ho sabessis, no ho diries pas.

BON SANT JORDI A TOTHOM!!

ELS DIES DE CADA DIA

Cada dia hi ha un dia i aquest dia és de cada dia a menys que no sigui de cada dia sinó que sigui un dia de cap de setmana i, en aquest cas, tot i ser un dia igual, no té el qualificatiu de ser un dia de cada dia.

Fins aquí bé? Dia de cada dia. No em negareu que els dies de cada dia són una expressió quasi poètica. Me la va recordar el meu nebot Xavi Graset i és veritat, tal com em va dir, que es va perdent aquesta expressió. Ara es parla més de dies feiners, dies d'entre setmana...

El dia de cada dia no és un dia qualsevol! És un dia més de cadascun dels nostres dies. I, a la vegada, té aquest sentit de dia de treball, d’escola, de normalitat...sigui quina sigui la que tinguem en aquell moment.

Quan era petita hi havia els dies de cada dia i els diumenges. Això del cap de setmana va venir molt després... I per tant i aquí teniu l’exemple: Aquest vestit és per als dies de cada dia i aquest altre només per als diumenges. 

ESQUITLLÈBIT

Vol dir de gairell, obliquament. Per aquí a Barcelona jo diria que no l’he sentida gaire, per tant, la devia fer servir de petita.

De fet, l’expressió que emprava era Mirar d’esquitllèbit  o sigui mirar de cua d’ull. És curiós que fins que no l’he buscat al diccionari, hagués dit que esquitllèbit anava amb v i això m’ha sorprès. De fet, quan la dic, la pronuncio amb v  ja que els del Baix Camp i rodalies diferenciem -i força- el so d'aquestes dues lletres: b, v.

Un exemple:  El Pau mirava tota l’estona d’esquitllèbit per intentar de copiar  l’examen de la Mireia.

TALEIA I DÈRIA

Aquestes dues paraules que, en cert sentit, són sinònimes estan ben documentades però, com sempre em passa, tinc la impressió que s’estan perdent en el nostre llenguatge quotidià. I no em digueu que no són ben boniques i musicals. Digueu-les a poc a poc i veureu que són pura música.

Una de les  definicions de Taleia  és: Ocupació, treball, etc., en què hom esmerça assíduament, sol·lícitament, la seva activitat.

I la definició de Dèria: Idea fixa que incita a fer alguna cosa.

Tenen en comú el fet de l’assiduïtat i la persistència. Posaré un exemple: L’Abril té la dèria de fer puntes de coixí i hi té tanta taleia que se’n surt força bé.

FER LA FI DEL CAGAELÀSTICS

Aquesta sí que l’he trobada documentada a molts llocs dels Països Catalans. Podríem dir que, dins del nostre petit món, és universal. La comento no pas perquè sigui estranya sinó perquè no estic segura que els joves i els no tan joves la facin servir.

Em costa d’imaginar una persona cagant elàstics però entenc que això pugui ser la seva fi. El sentit que té aquesta dita és que algú acabarà malament, ja sigui en els negocis o en qualsevol altre àmbit. Per exemple: El Pere, si no vigila amb els diners, farà la fi del cagaelàstics.

TENIR UN SANTANTONI

A casa la dèiem molt aquesta expressió però no l’he sabut trobar documentada almenys en el sentit que jo l’entenc.

Tenir un Santantoni vol dir que cal evitar que “tinguem aquest sant” per culpa d’una imprudència, una temeritat o un ensurt. Desconec si Sant Antoni, d’entre els molts que hi ha en el santoral, eren uns temeraris o uns imprudents però m’agradaria molt de saber l’origen d’aquesta dita.

Els exemples podrien ser: No corris tant a veure si tindrem un Santantoni! O bé referint-se al passat: Van tenir un bon Santantoni quan se’ls va ensorrar la caseta del tros i ells hi eren ben a prop.

EL PRIMER PENSAMENT SEMPRE ÉS DE DÉU

Aquesta expressió  sí que ja no l’he sentida mai més i no la trobo enlloc. Només la deia la meva mare i ja fa més de vint-i-cinc anys que va morir. Suposo que s’entén el que vol dir però ja us ho explico, per si de cas.

Imaginem que tens dues maneres de fer una cosa (o tres o quatre) i estàs convençuda de fer-ho d’una forma determinada perquè et sembla la millor, però va, i en el darrer moment, canvies d’opinió i ho fas d’una altra manera i tens un fracàs o no funciona com s’hauria d’esperar.

Llavors ho intentes de la manera que, de primer, havies pensat i va perfecte. Doncs queda clar que El primer pensament sempre és de Déu.

TOCAR EL TAMBAL

Res a veure amb el timbal, el tabal o en el fet de tocar. Tot i que és evident que hi deu estar relacionat.  El sentit d’aquesta expressió és, pel que recordo, la de fer-se notar, de fer el ridícul, de voler ser el centre d’atenció o de fer un seguit de coses desentonades o en molta quantitat. Potser amb els exemples i el context s’entendrà millor perquè tampoc no l’he sabut trobar documentada.

Imaginem que des de les set del matí estem passejant i visitant una ciutat. Ho volem veure tot i anem d’aquí cap a allà i és clar que al final del dia acabem rebentats. Al vespre diem: Au va! Anem a l’hotel que ja hem tocat prou el tambal per avui!

O també ho diem d'una persona que sempre es vol fer notar i que no sap posar límits a les seves estridències: Quina manera de tocar el tambal, el Pere, és que no té mesura!

ESPAVIL I CAMA (CAMP?) A CÓRRER

Fa poc que vaig deduir que aquesta expressió -que de moment no he trobat enlloc-  potser no era ESPAVIL I CAMA A CÓRRER que era tal com l’entenia jo. Que potser era CAMP a córrer. Però trobo que de les dues maneres té sentit.  En el cas de cama és com si donessis l’ordre de córrer a la cama i en el cas de camp, seria que hi ha molt de lloc per córrer un cop ja estiguis ben espavilat!. 

Sí que he trobat ESPAVIL: expressió per donar l’alarma o fer estar alerta: Espavil que ve el carril!  Seria com un imperatiu del verb espavilar: Espavila’t que és per avui! Però espavil seria una forma més curta: Va, vinga, espavil !!

UN TANDAM

Aquesta paraula (aguda i no accentuada) és pròpia del Camp de Tarragona, segons el DIEC i també penso que és de les que es van perdent. En aquest cas, suposo que per la influència dels rentaplats.

A casa, un tandam era un munt de plats, cassoles, gots i coberts per rentar, resultat d’una celebració: Avui hi ha un bon tandam! No acabarem per anar al cine si no ens donem manya! 

És curiós que, normalment, ja érem sis a taula. Tot i així, els plats dels dies de cada dia, no es consideraven un bon tandam, només ho eren quan hi havia algun menjar extraordinari. Potser perquè fèiem servir més plats o més coberts o més copes quan era una festa assenyalada. Devia ser això!

Perquè tampoc no recordo que tinguéssim mai convidats a casa. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots va ser un lema que vam seguir fil per randa durant tota la meva infantesa i el primer convidat que recordo va ser el novi de ma germana que venia a dinar els diumenges... 

.

CALDERA VELLA, BONY O FORAT O TOT PLEGAT

Ja s’entén sense exemples. Quan ens fem vells, si no et fa mal una cosa, te’n fa mal una altra o les dues alhora...

La casualitat ha volgut que avui tingués previst de parlar d’aquesta dita que em va dir, fa molt de temps, la meva amiga Adela Barral.

Ahir justament fèiem el comiat del seu company de vida, l’estimat Carles Alcayde. 

En Carles no era el que avui en dia podríem considerar vell, vell. Tenia 76 anys i ja sé que són anys però tot i que ens temíem la seva mort, no ens pensàvem que fos tan imminent. 

El recordarem sempre per la seva vitalitat, engrescament i la capacitat de portar-te a tirar endavant qualsevol projecte, ja fos pedagògic, informàtic o teatral...

Com que el tema d’avui va de calderes, recordo especialment les d’en Pere Botero dels Pastorets, on en Carles era el Satanàs i jo la seva becària Llucifer. I quins tips de riure en els assajos! Tips de riure i de caure per terra perquè l’arcàngel Sant Miquel (Coral) ens tenia una mica de mania!

Que tinguis un bon descans, Carles! I sempre et portarem al cor.

SEGUIR LA VETA

Aquesta expressió trobo que encara la diem força i a diferents llocs. Seguir la veta a algú vol dir: seguir la conversa d'un altre sense cap interès, només perquè estigui entretingut explicant coses. Sense discutir i no portant mai la contrària. Donant la raó, sense creure que la té.

Per exemple: Tu deixa’l dir i segueix-li la veta que sempre diu el mateix però si li portes la contrària és molt pitjor!

El que sí que es va perdent és l’expressió una botiga de vetes i fils, altrament dites merceries. I també les mateixes merceries van desapareixent. Al meu barri abans en tenia dues ben a la vora de casa i ara he d’anar força lluny... és clar que això em passa igual amb els caixers automàtics i són força més moderns que les botigues de vetes i fils.

PUJAR A LA SARRONA

Aquesta expressió la dèiem però no he sabut trobar-la documentada. Potser no l’he buscada prou bé perquè jo la trobava bastant corrent. És veritat que ara ja no la sento gaire.

Pujar a la sarrona vol dir el mateix que pujar a collibè, és  dir, portar una criatura o un adult al damunt de les espatlles amb una cama penjant a cada costat.

La definició de sarrona del diccionari és: Sarró gran on es guarda la sal que es dona al bestiar. D’altra banda, també s’anomena sarrona, en alguna comarca, a la bossa que porten els nois per anar a escola. O sigui que no veig massa la relació a no ser que l’esmentada bossa fos com una mena de motxilla. 

La trobo bonica i dolça aquesta expressió. Jo els deia als meus germans que em pugessin a la sarrona. I ho feien!!  Avantatges de ser la petita!

UN CAP D'ALA

Vindria a ser, segons el diccionari: persona eminent en un ram d’activitat. I ja seria això ja que aquesta expressió la relaciono al fet de referir-se a una persona que destaca pels seus coneixements. La Maria és un cap d’ala, li han ofert una feina a l’estranger que supera totes les bones ofertes que tenia al país.

No he entès mai si es tracta d’un cap d’ala d’avió, d’àngel o d’ocell però com que estem en festes nadalenques, hi posaré les ales del àngel del meu Pessebre. Bones festes a tothom!

UN MALANDANDO

Ja  sé que és un castellanisme però ves per on que apareix al diccionari (DCVB), encara que la definició que hi donen és: Home infeliç.

I no, no és això per a mi. El que jo entenc per un malandando i que recordo haver sentit de petita, és el que ara en diríem un petit delinqüent o ni tan sols això. Era algú de qui no te n’havies de refiar gaire perquè estava fet un bon malandando. Aquí la paradoxa és punyetera (que dirien Els Amics de les Arts) perquè era un bon-mal. És a dir, dins dels malandandos n’era un amb tots els ets i uts i no pas un dels de pacotilla.

Un exemple que recordo: Vigila amb aquest que està fet un bon malandando i, a la curta o a la llarga, t’enredarà!

SER (O ANAR) MÉS JUST QUE UN PANY DE COP

Suposo que els panys de cop encara existeixen tot i que ara es parla més de panys de seguretat.

Aquesta expressió me l’ha recordat la meva cunyada Adela i llavors m’he adonat que ja no l’emprem quasi mai.

Amb 50 anys de docència a l’esquena i amb les reformes i canvis de sistemes  en el món educatiu, avui en dia mai no se´ns acudiria dir d’un alumne que és més just que un pany de cop. És a dir, que no és gaire llest i que li costa molt d’entendre les coses. Però fa 50 anys, potser li dèiem a l’alumne directament. Després ja només ho dèiem a les sessions d’avaluació i ara només ho pensem i busquem un eufemisme per verbalitzar-ho: aquest alumne té unes mancances cognitives bastant greus cosa que fa que li costi seguir el ritme de les classes.

També hi ha el sentit d’ANAR més just que un pany de cop i aquesta jo l’aplico (o l’aplicava) a tenir mancances econòmiques greus: No sé si arribaran a final de mes, van més justos que un pany de cop. 

JALENT...I PAS D'ÀNEC

Aquesta sí que ja l’havia oblidat del tot. Sort de l’Anna Maria que me l’ha recordat quan la va sentir fa pocs dies a mon germà Miquel.

Doncs de primer no la trobava al diccionari DIEC però, efectivament, al DCVB ve documentada i defineix jalent com un adverbi, sinònim de rabent, és a dir a gran velocitat. Tot i que la grafia és aquesta, nosaltres la pronunciàvem amb el so inicial tx: Txalent. És curiós que la paraula contingui lent quan justament indica el contrari. Misteris (o no) de la llengua!

El que ja no he trobat és la continuació de l’expressió i pas d’ànec. Potser només la dèiem a casa o a Alforja o a Reus... però la dèiem així. Estaves comprant, per exemple, se’t feia tard per fer el dinar i la mare o ma germana deien: va, jalent i pas d’ànec que no arribem a temps!

Imagino que els ànecs tenen un pas ràpid i això els permet anar jalent. 

LA MILLOR PARAULA ÉS LA CALLADA

És a dir que La millor paraula és la que queda per dir. O, si no tens res interessant a dir, val més que callis.

El problema és que quan la meva mare deia aquest expressió, jo entenia que la millor paraula era LACALLADA i, francament, jo trobava que no n’hi havia per tant per considerar-la la MILLOR paraula. N’hi havia d’altres molt més boniques, més dolces, més sonores... i tant que sí! Però als anys 50 o 60 o 70 als pares no se’ls discutia mai res i sempre tenien raó. I encara diria més, si em deien que la millor paraula era LACALLADA doncs algun motiu hi devia haver i qui era jo per discutir-ho...

Després et fas gran i un dia, en el context adequat, tornes a sentir l’expressió i entens el seu veritable sentit i llavors  tot es posa a lloc.

DRETS I IGUALS

Aquesta expressió no em dol gens que ja s’hagi perdut. Al contrari d’altres que he anat comentant, aquesta sempre m’havia fet mal a les orelles i avui en dia potser seria considerada políticament incorrecta.

Vol dir, segons els diccionaris, que una criatura no té cap malformació ni defecte. Jo sempre l’havia sentit aplicada només a la canalla. L’exemple que recordo era que si algú li deia a la meva mare la típica frase de quins nens més macos!, la meva mare contestava: Drets i iguals! Era la seva manera de dir que érem “normals”.

Evidentment que tots desitgem que els nostres fills i néts neixin bé i sense complicacions  però, un cop ja són en aquest món, no se’ns acut de contrastar-los amb d’altres que potser no són tan drets i iguals com els nostres. 

FER EL FET

M’encanta Fer el fet! Vol dir que alguna cosa que cercàvem i finalment trobem, ja ens servirà per al propòsit que la volíem tot i que potser no era exactament la que hauríem desitjat.

Els exemples que he trobat: És un llibre molt resumit, però ja fa el fet. O bé: Això no és ben bé el que buscava, però també em farà el fet.

A mi m’agrada el bon so -l’eufonia- de l’expressió i la manera com ens pot estalviar llenguatge.

És un so repetitiu i curt: Et fa el fet? Si et fa el fet, ja no et fa falta res més!

En el cas de l’exemple del llibre resumit, si no féssim servir aquesta expressió, hauríem de dir -per exemple-:  És un llibre molt resumit però conté tots els elements que necessito per a fer el treball, l’article, l’exposició..., és a dir que ja fa el fet!!

CULIVAT

Aquest adjectiu me l’ha recordat la meva cunyada Anna M i em diu que, al seu entorn familiar més proper, encara és molt viu. A mi em sona de quan era molt, molt petita però ja l’he perdut i per això el vull recuperar.

Culivat vindria a ser sinònim d’arrupit. Quan estàvem en un lloc petit i feia molt de fred (quan érem petits, en feia molt de fred!), doncs anava bé d’estar-nos ben culivadets per així no perdre gens d’escalfor. O quan viatjàvem en aquell biscuter  que era com una capsa de mistos i ens hi encabíem 5 persones doncs estàvem ben culivats perquè si no, no hi havia manera de cabre-hi!

ENTENDRE ELS ÀNECS MUTS

Aquesta expressió Entendre els ànecs muts quasi que també ha desaparegut. Vol dir que una persona és tan llesta que fins i tot pot entendre aquests animals que no tenen el do de comunicar-se.

L’exemple que recordo del meu pare era: Ves si és espavilat el (Pere) que entén els ànecs muts!

És curiós el fet que amb la resta d’animals sembla que ens hi entenem sense cap mena de dificultat però si són ànecs muts...tenim un problema! I només els més llestos són capaços de saber-los interpretar.

De fet, la frase voldria dir el mateix que Veure créixer l’herba  i aquesta expressió sí que l’he trobat documentada. També té aquest sentit de llest i espavilat.

Com sempre, quan busco informació, m'assabento que ànec mut es contraposa a ànec xerraire, del qual no havia sentit parlar en ma vida. Doncs potser podríem deduir que el fet de xerrar no et fa tan famós com el fet de no dir res.

TENIR UN RACÓ

Aquesta frase també ha perdut la seva vigència, diria jo. Abans si teníem un racó, volia dir que havíem menjat massa o massa coses d’aquelles que et fan mal (massa llepolies o caramels...). Llavors, si tenies un racó o el ventre brut (m’encanta l’expressió), t’havien de purgar! I en casos extrems aquesta purga era una lavativa. Avui en dia, tenim mal de panxa (sense especificar en quin racó)  i el purgar es fa amb arròs bullit o dejuni.

En canvi, sí que es conserva l’expressió en el sentit de tenir un bon racó (l’altre s’entén que no ho era pas gens de bo). Tenir un bon racó  vol dir que hem estalviat uns diners per quan ens vulguem donar un caprici o fer més planera la nostra jubilació. Els més modestos en diuen tenir un raconet perquè quedi clar que tampoc no n’hi ha per tant!

I com que he parlat de purgar, acabo dient que aquest verb té molts sentits i que la majoria tampoc ja no es fan servir gaire. Per exemple: Ja el purgaràs aquest mal que ens has fet! O bé les purgues de Stalin que em vaig passar mitja vida relacionant-les amb lavatives.

                

                                

ON ANIRÀS BOU, QUE NO LLAURIS?

Tothom entén què vol dir aquesta expressió. El fatalisme del nostre destí! Sembla que no podem fer res fora d’allò que tenim assignat. Es veu que si, com els bous, hem llaurat tota la vida, doncs ho haurem de continuar fent. 

Potser avui en dia aquesta dita ha perdut vigència i ara la gent és menys conformista i vol canviar tant de feina, com de tot allò que sigui susceptible de ser canviat.

En el passat, aquest On aniràs bou que no llauris?  devia paralitzar moltes persones amb ganes de canviar el destí que tenia més o menys marcat. Si ton pare era pagès, doncs tu també. Si el teu era ferrer, doncs a seguir amb l’ofici.

Res a dir quan això s’adiu a la teva manera de ser però estic segura que si volien canviar de feina o de lloc de viure i els deien la fatídica frase, molta gent s’ho devia repensar. Només els valents s’hi atrevien. Per sort les coses canvien i ara no ens cal llaurar si volem fer una altra cosa.

                                

PERDRE L'AGRE

Es veu que segons el diccionari, Perdre l’agre vol dir perdre el costum de fer una cosa.

Quan la meva mare ho deia, (no ho he sentit dir mai a ningú més),  no acabava d’entendre el que volia dir realment. I, de fet, sempre ho feia per referir-se a la mateixa persona: la meva tieta Neus, de qui vaig heretar el nom i a qui, de fet, la meva mare li deia Nyeves. Però això és una altra història.

Doncs bé, ma mare deia que ella i la tieta Neus havien perdut l’agre i jo em vaig passar tota la infantesa pensant què dimonis havien perdut!. Quan finalment li vaig preguntar, em va explicar que quan eren petites (9 i 7 anys) les van separar: la tieta, que era la gran, es va quedar a Alforja i la mare va anar a l’Aleixar. El motiu és que es van quedar sense mare en aquesta edat i el meu avi no es devia veure en cor de tirar endavant tanta canalla (hi havia un nen més petit de 3 anys). Llavors la meva mare va anar a viure a l’Aleixar a cuidar uns oncles sense fills i la tieta Neus es va quedar a cuidar del seu pare i germà. Fixeu-vos que dic cuidar i no pas que les cuidessin. Això era l’any 1918!

Doncs tot i que la distància entre Alforja i l’Aleixar era de molt pocs km, es veu que només es veien un parell de cops l’any i, per tant, van perdre l’agre, és a dir, el costum de veure’s i de relacionar-se com a germanes que eren.

                                            

MÉS DESENTONAT QUE UNA TRONADA

Jo diria que aquesta expressió només l’havia sentit a dir a casa.

Em poso a buscar en llistes de frases fetes i diccionaris i no la trobo. Evidentment que hi ha tronada com a tempestat de trons, però jo sempre que he sentit aquesta dita, l’associo amb la Tronada de Reus. Els que no en sabeu res de la Tronada, busqueu informació d’aquest magnífic (i desentonat) espectacle. Val molt la pena!

Dic d’algú que és més desentonat que una tronada quan et contesta sense solta ni volta o absolutament malcarat i fora de raó. Per exemple: El meu veí Ignasi és més desentonat que una tronada, li he explicat bé quin és el problema i com es podria solucionar però només crida i es queixa.

                                            

                                                            

BARRIP-BARROP

Jo sempre havia sentit a dir barrip-barrop emprat com a adjectiu i com a adverbi. 

He buscat aquesta expressió i no l’he trobada però he trobat barrip-barrap en el mateix sentit que jo l’entenc. És a dir, diem d’una persona que és un barrip-barrop quan fa les coses sense miraments o d’una manera barroera o atrafegada. També diu que barrim-barram vol dir el mateix i aquesta sí que ni semències d’haver-la sentit mai!

M’ha fet gràcia de pensar en quin lloc de la nostra geografia algú que deia barrip-barrop va passar a dir barrip-barrap (o viceversa). És curiós! I, per què no canviar les dues vocals i transformar barrip-barrop a barrep-barrap, per exemple? Misteris de la vida i de l’evolució dels mots.

Us poso com quasi sempre un parell d’exemples: El meu alumne Pep era una mica barrip-barrop. Sempre havies de vigilar què feia i com ho feia. I un altre que em toca més de prop: El despatx del Lluís M sempre està tot barrip-barrop (damunt davall).

TOTES LI PONEN!

Aquesta expressió ja sé que existeix i que està ben documentada però com que ara hi ha gent que diu que les gallines posen ous en lloc de ponen, que és com s’ha de dir, m’ha semblat bé de recordar que aquesta frase es refereix a les gallines i que un suposat propietari d’aquestes gallines està tan de sort que totes li ponen ous amb els consegüents beneficis que li poden suposar per a aquest propietari.

Últimament, la meva amiga Ció, la diu molt aquesta expressió ja que diu que estem en una època en què totes ens ponen. Que estem jubilats, que ja tenim fills adults i alguns néts, que no hem d’anar a treballar... en fi, que totes ens ponen. I té tota la raó!

És clar que aquesta època també ens coincideix amb allò de: Si no fos pel....(diga-li genoll, esquena, panxa...), llavors sí que ens pondrien totes! Però no ens queixem pas!