Avui fa una setmana que ha mort el meu cunyat Jasmí. Tenia 89 anys i des de fa un temps, diríem que ja no era ell. Amb prou feines ens coneixia i per dir-ho amb una dita d’aquestes: Tant de bo li ha fet Déu. Era el marit de la meva germana Angelina i el vaig conèixer quan jo tenia uns 10 anys! O sigui, tota una vida!.
Sempre l’havia tingut molt a prop mentre vaig
viure a Reus. La meva mare, germans i jo vivíem al primer pis i ell i ma
germana van anar a viure al segon pis quan es van casar. 17 esglaons més amunt!
El Jasmí tenia un cor molt gran i una paciència
infinita. Va ajudar molt i molt a la meva germana i quan ella va caure malalta,
es va posar a primera línia per cuidar-la i acomboiar-la.
Des que ella va morir, fa quasi 8 anys, el nostre
Jasmí va anar, de mica en mica, cada vegada pitjor.
Volia comentar una anècdota i aprofitar que comento aquestes frases que es van perdent.
La meva mare, quan es van posar a festejar el
Jasmí i l’Angelina, em feia anar a passejar amb ells!! Anàvem tots tres pels
carrers de Reus tot passejant. D’això se’n diu FER D’ESPELMA i
aquesta expressió sí que ja la dono del tot per perduda.
Que al Cel siguis Jasmí!
Joan
ResponEliminaTens tota la raó, Neus: era un home bo.
ResponEliminaI tant! I molt treballador!
EliminaUna bona persona, de les que ja no en queden. Descansi en Pau.
ResponEliminaAixò mateix! I que al cel sigui!
EliminaSí que era bondat i paciència, i penso que per això amb l'Angelina feien bona parella. Que tots dos s'hagin trobat al cel dels justos . M'ha agradat especialment la publicació d'avui
ResponEliminagràcies Àngels! Segur que ja estan junts! S'han trobat molt a faltar!
Elimina