ES BARALLEN COM A GUINOS

El DIEC defineix un guino com un home avar, poc fiable o que actua amb males arts i, en la segona accepció, diu que guino es refereix a un trinxeraire o murri.

He de dir que en el meu lèxic no empro mai la paraula trinxeraire, només per Sant Joan quan canto la cançó del Serrat dedicada a aquest dia. I quan empro murri, ho faig com a sinònim d’antipàtic i no pas en cap dels sentits del diccionari: llest, sagaç, hàbil, etc. 

Per tant, entenc que trinxeraire és una persona de classe baixa, sense ofici ni benefici, és a dir un GUINO.

Llavors la frase ja s’entén, es barallen -com ho farien- uns guinos. Com que diem “com a” guinos, de fet, volem dir que els que es barallen no ho són pas sinó que, de vegades, tot el contrari. L’altre dia, al Parlament hongarès es van barallar com a guinos i fins i tot van arribar a les mans. 

L'ARRÒS FA EL VENTRE GROS I LA PANXA LLISA

Aquesta dita no l’he acabat d’entendre mai perquè ja sabem que ventre i panxa són sinònims i sembla que sigui un contrasentit. Si el ventre es fa gros, tindrem panxa i potser no serà llisa.

L’he trobada ben documentada l’expressió i potser encara es diu bastant. L’explicació que he trobat és que l’arròs alimenta poc i, per tant, fa poc greix. I d’aquí vindria el fet que,  si no engreixa, la panxa sí que seria llisa.

En tot cas, es deu referir a l’arròs blanc o l'arròs de poll com en dèiem a casa, perquè si és l’arròs de la fotografia, segur que ens alimenta i engreixa.

I el que no sabia és que aquesta frase encara té un afegitó:

L’arròs fa el ventre gros, la panxa llisa i no cal camisa. Potser vol dir que si s’està tan prim -i llis de panxa-, ja no cal que ens la tapem. I se non è vero, è ben trobato.

NO N'HI HA UN PAM DE NET!

Aquesta dita vol dir que està tot corromput, embolicat, confús i ple d’irregularitats.

Un pam és ben poca cosa comparat amb un departament, un partit polític, una empresa, un govern... però segons aquesta frase  no hi podríem trobar en tots aquests estaments ni una mica de netedat -honradesa- per molt que ens hi esforcéssim.

Com sempre, pot semblar exagerat perquè ja sabem que sempre hi ha de tot a tot arreu.

Jo vull pensar que hi ha empresaris justos i segur que n’hi ha. I polítics honrats i segur que també n’hi ha i fins i tot en conec. I vull pensar també -encara que em costi- que les persones som bones i quan ho veiem tot corromput, ens hem d’esforçar per fer un món millor. Ja sé que queda molt utòpic dir-ho així perquè ens sembla que poca cosa hi podem fer. 

Però caldria, almenys, tenir una actitud més positiva i lluitar contra allò que sí que és negatiu. En fi, com diu l’estimat Llach, malgrat la boira, cal caminar.

FA UN SOL QUE BADA LES PEDRES

O sigui que queda clar que fa un sol molt fort.

M’ha fet gràcia perquè comentant aquesta dita, la persona amb qui parlava, em va dir que no l’entenia perquè només coneixia el verb “Badar” com a sinònim de “distreure’s, estar sense fer res, estar encantat”. No badis!, podria ser l’exemple.

En canvi, aquí badar vol dir que el sol és tan fort que obre o desclou les pedres. Tan potent és que pot fer trontollar l’estructura d’una  pedra.

Evidentment que és una exageració, però funciona. Si el sol és tan fort que pot esquerdar una pedra, vol dir que la calor que fa ha de ser molt i molt forta.

He trobat que a Eivissa d’aquesta expressió en diuen: Fa un sol que bada pinyetes. És molt bonica i clara: la fortalesa del sol fa sortir els pinyons de les pinyes. O això és el que jo entenc.

ESTAR AMB L'AI AL COR

Quan algú està amb l’ai al cor vol dir que es troba en un estat d’emoció extrema, que està expectant per algun fet que està a punt d’arribar.Quasi sempre en sentit negatiu, és a dir, estar amb la por o la temença d’allò que pugui passar.

M’agrada l’expressió perquè dóna al cor la facultat de sentir dolor i por quan sabem que és al cervell on es deuen congriar aquestes emocions.

També m’agrada l’ai. El fem servir sempre en repetició i en sentit positiu o negatiu. Ai ai ai que vindrà el llop.... o bé Ai ai ai a veure què hi haurà dins d’aquest regal?...

Però tornem a l’ai al cor que també vindria ser com estar amb el cor encongit.

Posaré un exemple perquè s’entengui millor: El dia 8 d’agost, quan el President Puigdemont va venir a Barcelona, molts de nosaltres estàvem amb l’ai al cor. 

MALAGUANYADA LA BOMBA QUE VAGA!

Ja em pensava que aquesta expressió no la trobaria documentada i així ha estat. Però, com a mínim, conec una altra persona que també la diu, el meu amic Joan.

No em negareu que és una de les pitjors expressions per desitjar un  mal (i gros!) a algú.

Suposo que ja s’entén però l’explico una mica per als que no la coneixeu:

Malaguanyada: quina llàstima!

La bomba: les que exploten i no pas les de menjar! 

Que vaga: que va d’un lloc a l’altre sense un destí concret.

Llavors el seu sentit és que ens lamentem del fet que, havent-hi una bomba que encara no ha caigut ni ha explotat, quina llàstima que no t’hagi matat o ferit a tu (a qui desitjo molt de mal)! 

DIT I FET I DAT I BENEÏT

Començaré per DIT I FET:

El seu significat és immediatament, sense dilació. Fem servir aquesta expressió per indicar que una cosa s’ha fet amb gran rapidesa poc després d’haver-ho pensat.

Posaré un exemple que sempre va bé. Vam decidir que aniríem al Tirol i, dit i fet, al cap d’una estona ja teníem els vols, els hotels i les entrades pels remuntadors!

D’altra banda el DAT I BENEÏT que no té res a veure amb l’altra dita, només el fet que totes dues tenen dos participis units per la conjunció i.  Doncs aquesta segona frase significa que tot ja està decidit, que està acabat i que ja no es pot modificar. L’exemple podria ser:

Ningú no es va voler presentar a l’oposició perquè tothom ja sabia que tot estava dat i beneït i que la plaça vacant seria per a la cunyada del director.

Doncs mira, fet i fet, és a dir al capdevall, ja les tenim les TRES comentades!

FET I DEIXAT ESTAR

Aquesta frase s’entén força i tant es pot referir a les persones com a les coses. No sé si encara es diu molt però tinc la impressió que fa temps que ja no la sento.

Si es refereix a una persona vol dir que és algú desmanegat, desordenat o desorganitzat. En Peret està fet i deixat estar. No es cuida gens i té una casa on quasi no s'hi pot entrar.

M’agrada això de fet i deixat estar perquè implica que, en tot procés, hi ha una construcció però que, un cop acabada, no es pot deixar del tot sinó que s’hi ha de seguir treballant.

Si la dita es refereix a una cosa es veu clar què vol dir. Aquest treball de Grau està fet i deixat estar. És a dir, no té la qualitat dels treballs que es revisen una i altra vegada fins que es poden considerar ben acabats.

També he trobat que d’una persona feta i deixada estar, també en podem dir que no està bé del cap, que és curta de gambals, que li falta un bull o que li falta una patata pel quilo. Totes serien força políticament incorrectes avui en dia.  

PARAULES DEL DR. JACOB QUE SI TU NO LES ENTENS, JO TAMPOC!

Aquesta frase me la va dir l’altre dia el meu germà Miquel i em va sorprendre molt perquè feia més de 60 anys que no la sentia.

Ara tinc un dubte i demano a la gent que va conèixer el Dr. Jacob, si havien sentit a dir mai aquesta dita d’avui. És per descartar que no ens l’haguéssim inventat a casa -que tot podria ser-.

Vaig fer una mica de recerca i, efectivament, el Dr. Jacob va ser un metge que va néixer i morir a Reus. El seu nom complet era Joan Jacob Navàs (1900-1960).

Era metge de medicina general i també pediatre. Va ser molt estimat per la ciutat pels seus valors humanistes.

Era una època en què les poques vegades que havíem d’anar al metge, s’havia de fer en pla privat ja que encara no devia existir ni la Seguretat Social ni molt menys el Servei Català de Salut. O si existia estava encara en un estat molt precari.

Recordo molts noms de metges d’aquell temps: Dr. Jacob, Dr. Frias, Dr. Bernat, Dr. Gomis, Dr. Aiguader...i tants d’altres.

Tots sabem que el que era típic dels metges era la seva escriptura, tan estranya i enrevessada  que només l’entenien els farmacèutics!.

La dita aquesta va molt més enllà: no sols no entenien els metges per escrit sinó que tampoc les seves paraules eren clares per a la gent de l’època. Era normal perquè hi havia molts tabús en medicina i la gent no tenia Google per consultar qualsevol cosa que el metge els digués.

BRANDAR

Amb questa paraula tan bonica m’he endut una sorpresa.

Jo em pensava que brandar volia dir estar en moviment, bellugar-se, funcionar... i l’he buscat al diccionari i es veu que no.

Diu que brandar és portar a la mà una espasa o una altra arma i moure-la amenaçadorament. D’acord, ja que aquest sentit també em sona força: Brandà l’espasa i tots els enemics fugiren corrent.

Però el brandar del qual jo vull parlar -i que està quasi perdut- té a veure amb  els meus records com un sinònim de tenir moviment i activitat. Si en fa d’anys que no sento aquesta paraula en aquest sentit! Poso un exemple:

-I ta germana, encara branda?

-Sí, sí, surt cada dia una estona amb el caminador fins que es cansa.

És una mica com si fos una persona o un objecte al que no li queda gaire energia però encara “va brandant”.

Si es tracta d’un objecte dèiem: Aquest rellotge ja no branda. S’ha quedat aturat i espatllat definitivament.

He trobat un altre verb que s’hi assembla: brandir i té aquest sentit de moure’s, bellugar o batzegar però no és el mateix perquè si fos així, diríem: aquesta impressora ja no brandeix i és clar que això jo no ho he dit ni ho sentit mai!.

I avui en dia entenem brand com un anglicisme que vol dir marca o nom comercial i el substantiu branding que seria la gestió d’aquests productes.

Deixem d'emprar una paraula ben nostrana i n'agafem una de similar però que és un anglicisme. Com diuen al Etfelicitofill d’Instagram: Està tot perdut!!  Sort en tenim del mot brandada que, efectivament, vol dir aplicar al bacallà esmicolat un moviment ràpid i de vaivé que el deixarà molt i molt bo.

APLEC BAIX CAMP: TROBEM-NOS-HI!

Aquest era el lema de l’Aplec Baix Camp als començaments dels anys 70 del segle passat. Ens feia gràcia la combinació de pronoms febles en una època en què tots els dèiem bé oralment però no pas tant per escrit.

Pels qui no heu anat mai a l’Aplec Baix Camp de Reus, us faig saber que aquest any, el 22 de setembre, serà la 58ena edició.

Cinquanta-vuit anys seguits de preparació: tràmits i tasques de coordinació fetes per algunes de les mateixes persones que el van començar, amb noves incorporacions -evidentment- i també amb algunes persones que, malauradament, ens han deixat massa joves.

Jo hi vaig ser activament en la preparació des del segon o tercer any (1969). Era membre de la Colla Sardanista Rosa de Reus, l’entitat que l’organitzava i l’organitza des de fa tants anys. Quan a l’any 1975 vaig anar a viure a Barcelona, vaig deixar de participar en cos i ànima en la seva preparació però sempre hi he anat el dia de la seva celebració. Com sempre, hi ha una excepció i és l’any 1981 ja que el meu fill Daniel va néixer el dia 17 de setembre i jo encara era a l’hospital.

La gent de la Colla és una gent fabulosa que, tot i que van començar amb 20 anys i ara ja van pels 60, 70 o més, encara continuen amb la mateixa il·lusió. Van començar de solters i ara molts d’ells ja són avis! Jo sempre els dic que no entenc com no es cansen però ells sempre endavant: reunions cada setmana, paperassa, permisos, llogar cobles, demanar ajuts, infraestructura... i tantes i tantes coses. Suposo que ja els és una manera de viure i per res renunciarien a les trobades de dinars de la Colla, sopars de la Colla, sortides de la Colla...

Avui no he comentat cap expressió o frase feta perquè trobo que aquesta d’:

APLEC BAIX CAMP: TROBEM-NOS-HI!

ja fa el fet! I si sou per Reus, el 22 de setembre, ens hi trobarem, si Déu vol!

ACABAT DE DIR, ACABAT D'OFERIR

Tot i que entenem totes les paraules d’aquesta dita, no sé si entenem el significat en el seu conjunt. També és de les que crec que ja s’han perdut del tot.

Al buscar-ne referències he vist que fins i tot hi ha un llibre que porta aquesta dita per títol. És d’un autor que es diu Joaquín Recasens i que també va escriure un altre llibre que es diu Tal com raja. Queda clar que a aquest autor li agraden les frases fetes.

La dita d’avui va dirigida a aquelles persones que no recorden o que fàcilment obliden allò que ha passat. Per exemple: No et refiïs que me’n recordi, ja saps que jo, acabat de dir, acabat d’oferir.

Em costa més d’entendre la relació del verb oferir en la dita. Potser -i segons una de les explicacions que he trobat- té el sentit de fer promesa d’un oferiment i després no complir-lo mai més. Diu la definició en aquest cas: Oferiment fet per compliment, que ja se sap que no es complirà. Oferim una cosa de paraula però amb el convenciment que no caldrà fer-ho. Ens oferim i després ens n’oblidem. Potser sí que la cosa va per aquí. 

FUGIR D'ESTUDI

Avui començaré per l’exemple: El govern espanyol -sigui el que sigui- sempre fuig d’estudi quan li demanem el finançament correcte i adequat que correspon a Catalunya.

Em penso que queda clar què vol dir aquesta dita: No voler saber res d’un tema, parlar d’una altra cosa o defugir alguna circumstància que no ens és agradable.

El que ja no entenc tant és per què d’estudi? Suposo que en aquest cas estudi és sinònim de tema o de conversa, i fugir senzillament seria canviar.

Altres expressions sinònimes d’aquesta podrien ser: fer l’orni, fer el ronso, fer el sord, fer el desentès, fer el paperot, fer cas omís, fer com qui sent ploure, fer orelles de marxant, fer-se el boig...

O sigui que podeu veure quantes maneres tenen de dir-nos que NO a tot el que els demanem i ens pertoca.

Estic segura que en trobaríem fins a 155 maneres!

ESCOMBRAR CAP A CASA

No sé si s’entén així d’entrada i és també una de les expressions que crec que s’està perdent.

El sentit que té és que, segons la dita, cal actuar en benefici propi i seria sinònima de fer anar l’aigua al seu molí.

Dic que potser no s’entén d’entrada perquè podríem pensar que si escombrem cap a casa, el que tindrem serà la casa bruta!. Doncs no! Si escombrem cap a casa vol dir que mirem per nosaltres, que no deixem anar cap benefici al que tinguem dret -o que així ho creiem-.

Per exemple, tenim una cosa per repartir-nos i n’hi ha un que es passa de llest i n’agafa més del que li tocaria en termes igualitaris: La Mercè sempre escombra cap a casa, s’havia de quedar amb dues ampolles d’oli com tothom i no sé com s’ho ha fet però se n’ha quedat tres amb l’excusa que eren de mal repartir!

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

Ja es nota que el pa forma i ha format part de la nostra alimentació des de tota la vida.

Si mireu els escrits o posts que vaig fer el 23 i 30 d’abril de 2022 ja en parlava de les expressions que tenen el pa com a element implícit.

Comentava llavors de Tot ho veiem menus ballar el cèrcol i com explico allà, aquesta dita està molt relacionada amb el pa.

També parlava de No tenir un pa a la post i aquell post no tenia res a veure en això que publico ara. Hauríem de dir-ne publicació o entrada a un blog, ja ho sé...però post és tan curt...

I aquests dies m’han recordat un parell de frases fetes també relacionades amb el pa. I les que sortiran!

La primera és Més llarg que un dia sense pa. I ja s’entén perfectament. Imaginem-nos un temps en què el pa era l’element essencial -quasi únic en alguns casos- i que un dia ens en veiéssim privats. És evident que aquest dia se’ns faria etern.

I la segona i més complicada de veure a primer cop d’ull és: Ja veuràs el pa que s’hi dóna. Podria explicar-se com el fet que jo ja conec de què va alguna cosa i que ja sé les circumstàncies difícils en què em puc trobar.

Poso un exemple que sempre va bé: Tu ara et penses que sempre serà així perquè totes et ponen però quan visquis pel teu compte i hagis de tirar endavant sense ajuda, ja veuràs el pa que s’hi dóna.

(Ja sé que dóna del verb donar no hauria de portar accent diacrític però jo el reivindico juntament amb nét, néta i vénen verb venir.)

FOC D'ENCENALLS

Totes les definicions que he trobat estan d’acord: foc d’encenalls: cosa de poca durada, especialment si al començament porta molta força o esplendor i s’extingeix aviat.

Els encenalls abans -i ara també- són les làmines de fusta fines i cargolades que surten quan el fuster passa el ribot damunt d’una fusta. En recordo l’olor i el color ja que de petita sempre m’encantava davant d’una fusteria del Raval de Jesús. M’encantava no vol dir que m’agradés molt sinó que em quedava fascinada i em quedava allí palplantada mirant-m’ho.

Com que els encenalls eren tan i tan finets es feien servir per fer foc ja que de seguida s’encenien però també s’extingien ràpidament. Era foc d’encenalls, de primer molt de foc,  llum i soroll però al cap d’un moment les flames ja s’havien cruspit els encenalls i desapareixia tot l’esplendor.

Aquest era el sentit real, és clar, però en sentit metafòric, si diem que alguna cosa ha estat foc d’encenalls vol dir que ha actuat de la mateixa manera que els encenalls reals. Posaré un exemple: El seu enamorament va ser foc d’encenalls, els va durar quatre dies!

ESTUDI I COSTURA

Tothom entén aquestes dues paraules, ja ho sé, però jo parlo del sentit que tenien fa quasi cent anys o potser ni tants.

Els nens anaven a Estudi i les nenes anaven a Costura. Però tots ells anaven al mateix lloc, és a dir a l’Escola. Això els que hi podien anar ja que de seguida havien d’ajudar a casa amb les feines del tros o de la llar.

La Mare de Déu ja hi anava a Costura a aprendre de lletra, quan era xiqueta. Però Sant Josep devia anar a Estudi.  

No sé el motiu d’aquesta distinció però suposo que com que les dones sabem fer més de dues coses a la vegada -segons diuen- al mateix temps que ens ensenyaven a llegir i escriure, també ens feien fer tot tipus de labors de fil i agulla, és a dir costura.

Jo vaig anar a l’Escola -llavors en dèiem Col·legi- i no pas a Costura des de l’any 1955 fins a l’any 1966, dels 4 als 15 anys i cada tarda em feien fer costura. Cada tarda!. Dues hores cada tarda durant 11 anys! L’ensenyament era el que era i no me’n queixo (gaire) però imagineu-vos els llibres que hauria pogut llegir en aquestes hores en una època en què de llibres a les cases n’hi havia molt pocs i en prou feines se’n compraven. O almenys haguessin pogut repartir aquest horari entre Lectura i Costura.

Però això sí, ara sé fer puntes de coixí, ganxet, mitja, punt de creu, fil tiré, fistó, brodar amb bastidor o tambor i més coses que dec haver oblidat.

ALS SANTS I ALS MINYONS NO ELS PROMETIS SI NO ELS DONS

Que clara i entenedora és aquesta dita encara que avui en dia no es parli gaire ni  de sants ni de minyons (a menys que siguin de Terrassa!)

Vol dir que s’ha de complir allò que es promet. Que no podem dir que farem, donarem o regalarem una cosa i després no acomplir-ho.

Quan en altres temps prometies alguna cosa als sants o a la Mare de Déu, ho havies de complir. Es tenia la sensació que si no es feia així, la venjança de les divinitats podria ser terrible.

M’ha vingut ara al cap una prometença que va fer la meva mare a la Mare de Déu de Puigcerver. Va ser a rel del meu naixement. La meva mare ja tenia 41 anys quan jo vaig néixer i tenia por que tot plegat no anés bé. Llavors va prometre a la Verge Patrona d’Alforja que aniria DESCALÇA  fins a l’ermita. Era una excursió de més de dues hores. Llavors no hi havia la carretera i era un camí llarg i de pujada. Amb quatre fills com tenia i molta feina per fer, no trobava mai el moment de fer-ho, però finalment quan jo ja tenia prou anys com per entendre que allò era massa dur per ella, va arribar el dia en què ho va acomplir. Sé que jo anava amb ella però no recordo qui més de la família venia. I sí! Cap a Puigcerver descalça i amb les espardenyes a la bossa. A la baixada ja se les podia posar!

I en el cas dels nens o minyons, el mateix. Si els diem que farem una cosa o els en donarem una altra i no ho fas, t’ho recorden constantment. Això doncs, val més que facis allò promès per no perdre tota credibilitat.

L' ARTICLE 26 DE LA TRINCA

Avui he vist que aquest escrit d'avui era l’entrada 155 d’aquest blog i he pensat que aquest número em sonava! I tant que em sonava! L’hem patit fa poc i em temo que no se n’acaba d’anar del tot! Ans al contrari!

Aquest article parla del càstig que ens posen quan, segons la seva opinió, no fem el que cal fer i no volem seguir els camins que ens marca la Constitución que nos dimos entre todos. Aquesta frase no és pas una dita o una expressió de les que aquí comento però... ens la repeteixen tant que és quasi un clàssic.

I aquest 155 em recorda l’article 26 de la Trinca de la seva cançó El Califa:

                                         Ei! I què diu l'article vint-i-sis?

Diu l'article vint-i-sis
Que en un cas de compromís
El Califa pot si cal
Refregar-se l'engonal
I passar-se pels dallonses
Totes les lleis del país

Ep! I el poble?
Al poble que el donin pel
Shubi dubi vava
Que ja té les conferències
De Sant Vicenç de Paül.

 

Ah i la cançó és de 1973!

COMBREGAR AMB RODES DE MOLÍ

Aquesta dita, en un temps de tan poca religiositat, no sé si encara hi ha gent que l’entén. Vol dir creure-s’ho tot, sense qüestionar res, empassar-se tot el que ens volen fer creure.

El sentit és claríssim pels que sabem què és combregar i què és una roda de molí. És una situació que ja es veu que no pot ser, la boca massa petita i la pedra de molí massa gran.

Però tot i així, hi ha gent que et fa combregar amb rodes de molí o també et fa beure a galet que vol dir el mateix.

Avui en dia tenim les fake news que fan la funció d’aquesta dita. Ens creiem coses sense saber si són veritat, només pel fet que estan escrites en un mitjà que suposem creïble però que no ho és pas o que no ho és sempre. Ens fan combregar amb rodes de molí amb enganyifes.

Oh enganyifes! quina paraula més bonica i tan poc utilitzada! La reivindico en lloc de les fake news. Són enganyifes aquestes falses notícies!!

MALA PATACA L' AFARTI!!

He trobat poques referències a aquesta dita però almenys n’hi ha una que recull el sentit que jo li dono.

És un insult envers algú a qui no desitgem ni la mort ni una desgràcia molt forta. Senzillament li diem que una patata o pataca li faci mal i amb les conseqüències que això li pot portar.

Les patates sempre han estat bàsiques en l’alimentació de la nostra gent. A falta d’atipar-te de carn o de peix i d’altres menjars més cars i, per tant, no a l’abast de tothom, desitgem que aquesta persona, en un desig de fer-se passar la gana, s’atipi o s’afarti de patates. I que li facin mal!!

Evidentment que té un sentit figurat ja que el que volem dir, quedaria clar en aquest exemple:

Espero que el Joan no m’hagi enganyat i que complirà la seva promesa i, si no ho fa, que mala pataca l’afarti!!

A LES PENES PUNYALADES I ALS DISGUSTOS GOTS DE VI

Aquesta frase feta sí que l’he trobada i està força documentada. No l’entenia massa, la primera part, perquè em semblava que si teníem alguna pena gran, podíem anar pel món en pla d’assassí en sèrie i clavar punyalades a tort i a dret. Però em penso que no és ben bé això el que vol dir sinó que es tracta d’ “apunyalar” les penes perquè una de les definicions diu que ens cal actuar dràsticament contra allò que ens perjudica!

La segona part ja és més clara: i als disgustos gots de vi. Tot i que caldria que els disgustos no sovintegessin gaire perquè les conseqüències dels gots de vi -així en plural- potser tampoc no serien recomanables.

Però m’agrada la filosofia de la dita, no ens hem de desanimar i hem de ser positius quan tenim algun entrebanc. Això que se’n diu resiliència: la capacitat que té una persona per resistir i afrontar situacions traumàtiques i, a més, amb una actitud positiva.  Les penes i els disgustos ens faran forts si els sabem portar com cal.

NO FACIS EL RUC QUE LA PALLA VA CARA!

I amb la segona part que diu: I DE GARROFES NO SE’N TROBEN.

I que n’hi arriba a haver de dites relacionades amb la pagesia! Potser per això es van perdent aquestes dites...cada cop menys pagesos, menys palla i menys garrofes.

El sentit que té aquesta expressió és que li diem a una persona que es comporti, que no es prengui les coses a broma... en fi, que vigili i no faci “el ruc”. Per què? Doncs perquè no ens ho podem permetre!

No facis el ruc que la palla va cara i de garrofes no se’n troben!

No és més ruc perquè no s’entrena!

És més ruc que una cantonada

És més ruc que fet d’encàrrec

És més ruc que un sabatot

I suposo que n’hi deu haver moltes més. Però sempre és el pobre ruc qui en surt malparat. En canvi, jo el veig com un animal dòcil i bo. Faig una defensa del pobre ruc. Sempre és l’ase dels cops!

N’he trobat una: Arri ruc que a fira et duc! I he pensat que aquesta dita almenys era positiva...però tampoc! Es veu que al pobre ruc el duien a la fira per vendre’l...

EL DARRER ENTERRARÀ L'ÚLTIM

Aquesta expressió l’he trobada escrita així i també amb alguna variació: Algú enterrarà l’últim  o algú enterrarà el darrer... però jo em penso que a casa ho deien tal com ho dic al títol.

És una manera de dir: quan jo ja no hi sigui, ja s’ho faran. D’aquest tema ja no em tocarà preocupar-me’n.

No em negareu que aquesta dita és més fina que la seva més o menys equivalent en castellà: Por el tiempo que me queda en el convento, me cago dentro. Però aquesta és més contundent. El convento és la vida i qui diu la frase, com que creu que no hi ha de ser ja gaire temps en aquest món, ja no es preocupa de les coses que ja no viurà i els deixa tota la “feina” als altres. 

D'El darrer enterrarà l'últim també he trobat que tenia un sentit completament diferent i que jo ni el coneixia ni l’havia sentit mai. Vol dir tenir el propòsit de continuar la lluita fins a vèncer o sucumbir.  Doncs mira! Coses que vaig aprenent!

NO FEU SOROLL QUE A TARRAGONA HI HA MALALTS

Doncs no l’he sabuda trobar aquesta dita tot i que la dèiem o ens la deien moltes vegades quan érem petits.

Potser només la diem la gent de Reus i dels pobles propers a Tarragona. En fi, quan la canalla estava molt esvalotada i cridava més del que es considerava oportú, sempre sortia algun familiar o adult que ens deia: No feu soroll que a Tarragona hi ha malalts!

I innocents com érem no ho vam qüestionar mai! Si a Tarragona hi ha malalts, doncs tots a callar!

Que hi haguessin catorze o quinze quilòmetres de distància entre Reus i Tarragona no hi feia res. S’havia de callar o abaixar la veu per no afectar els pobres malalts de Tarragona.

El que no he sabut mai -i amb dues amigues de Tarragona ho hauria de saber- és si a Tarragona també deien als xiquets esvalotadors: No feu soroll que a Reus hi ha malalts!

I com que em penso que no els ho deien pas, reivindico que o tots lladres o tots frares. O no fem soroll ningú o en fem tots!

ENCATERINAR, ENCANTERI I ENCANTAR

Encara que sembla que tinguin el mateix origen jo no les veig del tot relacionades aquestes paraules però el que sí que és cert és que s’estan perdent del tot, almenys les dues primeres.

Encaterinar vol dir seduir, enamorar, embadalir... i no em digueu que no és una paraula ben bonica. Posarem un exemple: l’Anna amb les seves paraules i la seva manera de fer el tenia ben encaterinat.

I en canvi, encanteri està més relacionat amb un sortilegi, com un ritu màgic. El mag els va fer un encanteri i van quedar meravellats.

Potser encanteri encara l’entenen més els petits que els grans perquè en alguns contes de fades, els encanteris i els mags hi són força presents.

I finalment tenim encantar que vol dir captivar, plaure. Aquí el fenomen és al revés: estem deixant de dir: Aquesta pel·lícula m’ha agradat molt i cada dia sentim més gent que diu: Aquesta pel·lícula m’ha encantat.

Doncs estem encantats que us encanti l’encanteri i, si pot ser, que us encaterini

EL TEMPS DEL RELLOTGE

No entenc com, amb tantes paraules que tenim (i digueu-me a mi que faig el Paraulògic cada dia!), hàgim de tenir el mateix mot, TEMPS, tant per designar la durada de les coses com per a la meteorologia.

Avui parlaré de dites relacionades amb el temps dels rellotges.

Arribar a tal i quina hora: he vist que només es diu en algunes comarques del sud. El significat és molt tard.

A tres quarts de quinze: Tant vol dir tard com estar descentrat: Han arribat a tres quarts de quinze i ja no quedava ningú a la festa. O bé: Aquesta noia té el cap a tres quarts de quinze, es distreu per qualsevol cosa.

No és cap hora: Sempre és una hora o altra però qui diu aquesta frase vol dir que encara és aviat, que encara queda temps... Que ja marxeu? – No, que encara  no és cap hora! Ja marxarem més tard.

No tocar ni quarts ni hores: el sentit és desvariejar (verb que també es perd). Mira que era assenyat el Robert però fa una temporada que no toca ni quarts ni hores.

A bona hora: vol dir aviat i també el seu contrari, a destemps o a deshora. Suposo que el to és el que li dona la ironia. Si no hi vas a bona hora, no et rebrà pas (ben aviat).I el contrari: A bona hora arribes tu! Ja han marxat tots!

En mala hora i en bona hora: també dos contraris que s’entenen molt bé: En mala hora et vaig conèixer o bé: En bona hora vas fer cap a la meva vida.

I ja està! Se m’ha fet l’hora de plegar!

BENVINGUDA A L'ABRIL! (QUE JA TOCAVA!)

Avui l’Abril, la meva neta gran fa tres anys i m’adono que, així com al febrer d’enguany vaig donar la benvinguda a la seva germana Jana, a l’Abril no en vaig tenir ocasió perquè encara no escrivia aquest blog. Justament el vaig començar el mes següent.

L’Abril és una criatura molt bonica i alegre  (ves què us he de dir jo!). Va néixer en plena pandèmia i ens ha canviat la vida (la pandèmia també una mica, però ni de bon tros!). Va tenir el detall de néixer el dia de la Mare de Déu de Montserrat i el mateix dia que els germans de l’avi i de l’àvia materns (l'Alfons i el Miquel).

Ens ha canviat la vida en el sentit que ser avis era una situació que desconeixíem i confirmo que sí, que tal com ens deien, els nets s’estimen d’una manera especial.

Jo no vaig conèixer cap dels meus quatre avis, per tant no en tinc cap record i només els conec per unes fotografies en blanc i negre que hi havia a casa dels meus pares. Això va fer que no conegués aquesta relació avis-neta i, tot i que no la vaig trobar a faltar, ara penso que hagués estat bonic de conèixer-los.

Ara només volem poder viure uns quants anys més per veure créixer l’Abril i la Jana i gaudir de la vida que els seus pares primer, els quatre avis, familiars i amics després, volem que sigui una vida plena i feliç.

BENVINGUDA A LES NOSTRES VIDES, ABRIL (amb tres anys de retard!) 

LA SALUT (O NO)

Avui us comento unes quantes expressions relacionades amb la salut o amb la seva mancança.

Estar cloc-i-piu: es diu de les persones decaigudes i malaltisses.

Com més anem, menys valem: cada dia que passa anem perdent facultats.

Qui dia passa, any empeny: la versió positiva de l’anterior.

Tenir una salut de ferro: persona forta amb pocs problemes de salut.

Tenir una mala salut de ferro: persona amb molts problemes de salut però que se’n va sortint i millor que d’altres no tan malats com ella.

El mal de cap, el ventre ho sap: l’alimentació com a causa del mal de cap i d’altres malalties.

Tenir poca virtut:  Tenir poca salut.

I al final tothom se n’anirà al canyet, que és una manera poc fina de dir morir-se ja que el canyet és el lloc on s’enterren les bèsties mortes.

Però mentrestant Tot això que tenim de més que és una aproximació a Que nos quiten lo bailao!

FER LA FI DEL CAGAÈLASTICS

He trobat que d’aquesta dita se’n podia explicar l’origen concret i el dia de la seva aparició tot i que després va aparèixer una referència anterior.

Vol dir acabar malament en la fortuna i en la salut.

Podem trobar l’expressió La fi del cagaelàstics en una auca atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, escrita en ocasió de la mort del dictador Franco, a l'any 1975. El títol sencer de l’auca és: L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics).

https://blocs.mesvilaweb.cat/pribera/auca-de-lenfados-o-la-fi-del-cagaelastics/#:~:text=AUCA

Però es veu que no és tan “nova” i que ja la podem trobar en una revista  publicada a l’any 1923:

https://ddd.uab.cat/pub/tuies/tuies_a1923m12d13n11.pdf

a la pàgina 9, on s’explica que un trobador rep un premi per les seves cançons i poemes i que el premi consisteix en uns elàstics. Els hi posa una dama de tal bellesa que el pobre trobador ha de córrer a fer les necessitats perquè amb l’emoció li agafa una descomposició de “ventrell”. Ja us podeu imaginar què va passar amb els elàstics en qüestió i amb el poeta caganer ...

Us recomano que llegiu els dos enllaços. Són divertits i en un llenguatge amb cinquanta anys de diferència.