DE QUIN PA FAS ROSEGONS?

He de dir que aquesta frase feta jo no l’he dita mai però sí que l’he sentida. Hi havia una cançó de la Guillermina Motta de fa molt de temps que es deia La Fornereta de la Ronda on s’expliquen els amors i desamors d’una noia venedora de pa. Hi ha una estrofa que explica que hi ha un “ricatxo” que la volia per a ell però ella li va dir que no es fes il·lusions i l’home ofès li diu:

Fornereta, de quin pa fas rosegons?

La frase vol dir que algú menysprea una cosa valuosa o digna d’estimació. És complicada d’explicar perquè no sé si el jovent sap què és un rosegó de pa. Vol dir un tros de pa sec.

En definitiva seria -em penso- que menysprees el pa, una cosa ben valuosa i prefereixes els rosegons. Però al no fer-la servir jo, no sé si és ben bé el sentit que té,

NO SE'T SENT DEL COLL DE LA CAMISA

Jo aquesta la dic tal qual: No se’t sent del coll de la camisa i el sentit seria que parles tan i tan fluix que el teu so només arriba fins al teu coll de la teva camisa. Per tant, no et sento.

Quan he buscat la dita, l’he trobat una mica diferent: NO SENTIR-LO NI EL COLL DE LA CAMISA. És més o menys el mateix però aquí personifiquem el coll i diem que ni el coll de la camisa que està tan a prop de la boca, no et sent.

Tot i ser una mica diferents el sentit és el mateix: Crides poc i no se’t sent (portis camisa o suèter!).

I aprofito ja que parlem de camises per comentar Aixecar la camisa que com ja deveu saber vol dir enredar amb nocturnitat i traïdoria. 

SI VOLS ESTAR BEN CASAT, PORTA LA DONA A MONTSERRAT (O NO!!!)

Doncs de Montserrat, res de res, vam anar a l’ermita de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp. Igual com hi vam anar fa 50 anys pel casament i com hi vam tornar fa 25 anys per les bodes de plata. I no m’hi va portar l’home, hi vam anar tos dos! Aquesta frase feta queda molt antiga!!! Però això és un altre tema.

La celebració a l’ermita va anar molt bé amb tot de família i amics col·laborant a la festa i amb moltes sorpreses. Va ser un dia bonic, especial i que recordarem sempre. Ens va beneir Mossèn Vicenç al començament de l’acte.

Un concert amb la neboda Carol d’organitzadora (gràcies bonica!) amb música interpretada per nebots i renebots: tota una colla!, cançons més intimistes amb guitarristes i solistes vocals: Els vells amants interpretada per la Carol i el Daniel a la guitarra i el fado Meu Amor amb el fillol Aleix i la seva parella Sara. Tot preciós.

Van parlar fills i fillols, germans i presentadors (gràcies Coral i Joan) I van cantar tots plegats i després d’assajar en la distància la meravellosa cançó Le métèque de Georges Moustaki.

I per acabar encara més sorpreses, cant conjunt del Virolai  i al sortir a la plaça de l’ermita vam tenir sardanes a càrrec de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. 

Al restaurant, va ser també molt agradable i bonic i vam poder gaudir del vers de Nadal (a dalt de la cadira!) del Xavi Grasset i vam veure una projecció de fotografies preparades pel nebot-fillol Marc on ens veiem el Lluís M i jo des que érem petits!

En fi, emocionats és poc per tanta estimació i companyonia.

GRÀCIES, GRÀCIES A TOTHOM!!!

50 ANYS DE CASATS

Doncs si tot va bé, el proper dissabte 27 de desembre, farà 50 anys que ens vam casar, el Lluís M i jo!.

Hem volgut fer una festa per pur optimisme. Amb 74 anys que tenim, no sabem quants més aniversaris de casament celebrarem, esperem que en siguin molts.

I que n’han arribat a passar de coses en aquest mig segle!

Teníem 24 anys i el dictador acabava de morir. De fet, ens vam casar perquè als mestres i als alumnes ens van donar una setmana de festa (que no de dol) per la mort de Franco. I en aquesta setmana vam organitzar el casament per al mes següent.

El nostre primer fill Daniel, va néixer 5 anys i 9 mesos després del casament: 5 anys de carrera i 9 mesos d’embaràs! Sempre he estat molt planificadora jo! I la nostra filla Eulàlia, va arribar 2 anys i tres mesos més tard que son germà. I ara ja tenim dues nétes, l’Abril i la Jana de 4 i quasi 2 anys que, com us podeu imaginar, són les més maques del món i part de l’estranger.

Suposo que a tothom li passa però tinc la sensació que han passat molt ràpid aquests anys, però d’altra banda, si miro els àlbums de fotos d’aquells temps, són de fet això, àlbums d’època!.

En aquests 50 anys hi hagut de tot, molts més bons moments que no pas de dolents i tinc la sort que els moments dolents no els tinc tan presents i això sempre és un gran què.

Ens han deixat els familiars més propers i alguns amics en aquest camí i, tot i que tenim bona salut (sense entrar en detalls, que diria mon germà Miquel), és ara quan passa allò que deia el Capri: SOM GRANS! Doncs sí i molt contents de ser-ho: grans, vells, majors... però mai de la tercera edat que és una expressió que no m’agrada gens.

Ara només volem seguir com fins ara:

A poc a poc i bona lletra,

De mica en mica,

Anar fent,

Aquí caic i allà m’aixeco,

I qui dies passa anys empeny!

I sempre amb bona companyia!

MOLT BONES FESTES I BON ANY!!  I FINS AL 2026, SI DÉU VOL!

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

I seguim amb els caps (la setmana passada vaig comentar lligar caps)  i avui el sentit dels caps és allò que tenim damunt de les espatlles.

Aquesta frase feta s’utilitza per referir-se a diferents persones, dit per indicar la disparitat d’opinions, de conveniències, de propòsits...entre cadascuna i les altres. Tothom té el seu parer sobre un tema a partir de la pròpia experiència.

Si demanem l’opinió, cadascú tindrà la seva. I podrà ser tan dispar com el barret que porta cadascú. Per exemple: Vaig preguntar si seria bo actuar d’aquella manera i tots els que hi eren em van dir una cosa diferent. És a dir, tants caps, tants barrets.

A part de la disparitat d’opinions, he trobat un altre sentit que no m’esperava. Diu que durant la guerra napoleònica, la nostra pagesia va fer el que va poder per matar tants soldats francesos com els va ser possible. Guardaven els cascs o barrets dels soldats morts. És a dir, tants barrets...tants soldats morts.  Déu n’hi do!.

LLIGAR CAPS

És una manera de dir que s’ha entès una situació o un problema després de connectar diferents punts o idees que semblaven no tenir res a veure.

Si jo em pensava una cosa i després ha resultat ser-ne una altra, puc lligar caps amb alguna cosa ja dita i que jo no havia vist que estaven relacionades fins ara.

Imaginem aquest exemple: tinc una amiga que tenia una filla adolescent i quasi cada dia venia un company de classe de la nena a “fer els deures”. Al cap d’un temps la meva amiga va lligar caps quan va saber que molts deures no els feien pas però que s’havien fet nòvios.

Aquesta expressió és bastant gràfica si imaginem que els caps no són el que tenim sobre les espatlles sinó que tenim diversos cabdells de fil, cadascun amb el seu cap (o lloc per on comença) i els lliguem per tenir més llana. De molts caps solts n’hem fet un de sol, un cop lligats...

MÉS VELL QUE L'ANAR A PEU

Aquesta dita es refereix a una cosa o a una persona molt antiga. Anar a peu ja queda clar que és el mitjà de locomoció més antic. Ja el feien servir al Paradís Terrenal i... fins ara! Res de bicis, de patinets, de cotxes... senzillament caminar. I tot i que a un nadó li costi quasi un any d’anar a peu, de caminar, és una activitat que ens acompanyarà per sempre, si no hi ha cap entrebanc.

Per exemples, ho tenim fàcil: Aquesta ploma és més antiga que l’anar a peu, ja la feia servir el meu avi!  O bé; Encara que ho dissimuli, és més vella que l’anar a peu i el fet que amagui la seva edat no hi ajuda gaire.

I ara l’anècdota referida a aquesta dita. Em fa molta gràcia i quan la recordo, no puc deixar de somriure: resulta que el fill d’uns amics meus, es pensava que l’anar a peu volia dir l’Anna Peu i estava intrigat en saber qui deuria ser la tal Anna Peu que era tan i tan vella que tothom ho sabia i ho comentava: Aquesta cadira de boga és més antiga que l’Anna Peu. Doncs mira!!

AMB UNA MÀ A CADA ANCA

Aquesta dita jo entenc que es refereix a algú que s’ha quedat sense ni un cèntim. Que està desproveït de tot i no li queda res.

Després de jugar tant i de fer tantes apostes s’ha quedat amb una mà a cada anca, podria ser un bon exemple.

He descobert que les anques són les galtes del cul. I que són sinònimes de malucs. També diu el diccionari que anca és una manera basta o grollera de dir-ho. Amb tots els respectes, jo trobo que anca és una paraula ben rodona i no cal dir galta del cul. Galta serà específica per a la cara i anca per al cul. També diu que anca fa més referència als animals i potser per això ho troben groller.

Amb això de les anques i les galtes del cul em passa el mateix que amb la paraula mongeta: per què els barcelonins i molts d’altres diuen mongetes  -que és un diminutiu de monja- i no poden dir fesols? Si sentim la frase: m’agraden les mongetes amb botifarra, no sabrem mai si parla un caníbal o un amant de la gastronomia... o si diem que les mongetes del convent són molt bones, tampoc no sabrem si tenen un hort on les cultiven o, per ser monges, ja els atorguem una certa bondat.

Finalment, he vist que d’Amb una mà a cada anca, també en podríem dir: Amb una mà a cada ou o Amb una mà a cada butxaca (suposem que són les del darrere!).

 

PEL QUI ESCOMBRI !

Aquesta dita no l’he sabut trobar perquè hi deu haver molt poca gent que la digui.

Té un àmbit molt concret d’ús i desconec si es pot dir en algun altre context.

A veure si ho sé explicar: estem comptant monedes damunt d’una taula (monedes que podrien provenir d’una postulació per alguna ONG, per exemple). Amb tot això, ens cau una moneda a terra. Mai no seria una moneda d’un euro o de dos sinó que seria una moneda d’un valor màxim d'1, 5 o 10 cèntims. Doncs, en lloc de plegar-la -potser perquè ja estem molt cansats que ens en caiguin-, diem: Pel qui escombri! És a dir, hi renunciem i veiem molt bé que se la quedi la persona que escombrarà la sala, l’aula o el lloc on siguem.

M’agradaria saber  si l’heu sentit a dir mai o prové del meu ambient de postular per les sardanes o d’altres recol·lectes fetes a l’escola -dia del Domund, per exemple-.

Quan jo postulava no hi havia l’euro encara i, per tant, com a màxim, el valor de la moneda que ens queia a terra era de deu rals o d'un duro. Aquestes les recollíem del terra i ben de pressa però si eren de 5 cèntims o de 10, doncs: Pel qui escombri! Pels qui no ho heu viscut, deu rals eren mig duro, un duro eren cinc pessetes i dos rals eren mitja pesseta. M'agradaven molt les monedes de dos rals, tenien un forat al mig. 

Aquests cinquanta cèntims de pesseta -dos rals- equivaldrien a 0,003000012 euros i amb això llavors encara et podies comprar alguna cosa: Quan era petita, hi havia dies a l’estiu que, quan passava el “mantecauero”, que era un venedor ambulant de gelats, em deixaven comprar un gelat de dos rals. Així com ara els que venen butà pels carrers fan un soroll determinat, l’home dels gelats cridava: Mantecao helao i amb el nostre castellà de pa sucat amb oli ja enteníem que venia gelats.

DITXOSOS LOS ULLS...

Ja sé que “ditxós” és un castellanisme però la frase és ben bonica. La dita sencera seria: Ditxosos els ulls que et poden veure i la diem quan ens retrobem amb algú a qui feia molt i molt de temps que no vèiem.

Jo la dic amb l’article los del meu parlar occidental i també perquè m’agrada la sonoritat de tantes u: ditxosus lus ulls...

Ja no cal dir pas tota la frase sencera perquè amb la primera part ja n’hi ha prou:

Apa, quina alegria! Ditxosos los ulls! Tants anys sense veure’t i ara per fi ens hem trobat!

MÉS CURT QUE UNA CUA DE CONILL. MÉS CURT QUE EL DIA DE SANT TOMÀS.

I seguim amb més frases per dir a una persona que és poc intel·ligent, que té poques llums. Ja vam parlar la setmana passada de ser més just que un pany de cop i ara  ens trobem amb dues dites que voldrien dir el mateix però amb l’adjectiu curt en comú.

Si et diuen que ets curt a seques ja s’entén també que no ets gaire llarg d’enteniment però amb aquestes dites es fa una comparació perquè encara et quedin més clares.

Ets més curt que una cua de conill: Es veu que els conills tenen la cua curta i és veritat ja que de petita ajudava la meva mare a matar-los i a espellar-los i ho puc constatar: cua curta i orelles llargues.

I quant a l’altra comparació, Ets més curt que el dia de sant Tomàs diuen també que és el dia més curt de l’any (21 de desembre) tot i que la diferència amb els altres dies quant a les hores de llum és mínima.

Doncs ja està!  Posats a ser curts val més ser curt com el dia de Sant Tomàs ja que hi deu molt poca diferència amb els dies “normals”

MÉS JUST QUE UN PANY DE COP

He trobat que aquesta dita té dos sentits (un ja no el recordava) i ara crec que a casa la dèiem en els dos contextos.

Sempre l’he associat en ser poc intel·ligent, de  poques llums, que no té gens de llestesa..

Ara tot plegat seria políticament incorrecte però abans parlar d’una persona i dir: la Caterina és més justa que un pany de cop. No se n’assabenta de res d’allò que expliquem, doncs no ens causava cap mena de rubor. Ara hauríem de buscar eufemismes que maquillessin que la tal Caterina té una intel·ligència diferent i que té unes capacitats  especials de comprensió.

L’altre sentit de la dita que no recordava estava referit al fet de quan algú anava molt just econòmicament, amb molta justesa i no es podien permetre cap caprici. Aquesta accepció de just que no està relacionada amb justícia sinó amb exactitud, sense deixar gens de marge. Els Moragues van més justos que un pany de cop. No sé com s’ho fan per arribar a final de mes.

Quan hem buscat una foto per il·lustrar la dita, he vist que ja l’havia comentat -i en els dos sentits-, el desembre de 2021. Com que ja l’he feta, la torno a posar a veure si així va calant en el seu ús. Ja veieu que perdo més que la roba de color...

LLIGAR ELS GOSSOS AMB LLANGONISSES

M’encanta aquesta dita i espero que la majoria encara l’entengueu.  La  frase sinònima d’avui en dia seria ser ric del cagar en la versió grollera i nedar en l’abundància dit més finament.

Als gossos com a la majoria d’animals de companyia sempre se’ls donaven les sobres. Doncs en aquest cas, els amos eren tan rics que fins i tot lligaven amb llangonisses o llonganisses els gossos que tenien.

Quin malbaratament! Abans, molta gent no podia menjar gaire carn ni peix ni derivats del porc com la llangonissa perquè no s’ho podien permetre i resulta que hi havia algú tan ric que malgastava i dilapidava diners en coses que no calia. Aquest seria el sentit ja que si realment lliguessin els gossos amb llangonisses, se les menjarien i fugirien... o potser no perquè on estarien tan ben alimentats?...

TAL DIA FARÀ UN ANY

Diem aquesta dita quan volem donar a entendre que alguna cosa que ens ha passat no té cap importància i que ens la mirem amb indiferència.

Quan es tracta d’una data important, la recordem (o ens l’apuntem perquè no se’ns oblidi!) però si diem tal dia ja indiquem que no és un dia assenyalat sinó que és un dia tal, com qualsevol altre.

Imaginem una situació: esperàvem amb il·lusió el resultat d’un sorteig que ens hagués agradat que ens toqués. Però com sol passar, arriba el dia i no ens toca el premi que esperàvem. Doncs a continuació us dic unes quantes frases que podríem dir:

No ens ha tocat! Vaja! Tal dia farà un any.

Tot fos com això!

Salut hi hagi!

No ens en fem mala sang!

 

Es pot veure que ens conformem i no hi donem cap importància.

SENSE ENCOMANAR-SE NI A DÉU NI A SA MARE (NI AL DIABLE)

He trobat aquestes dues versions de la mateixa dita i amb el mateix significat: Fer una cosa, prendre una decisió, començar una aventura sense encomanar-se ni a Déu ni a sa Mare vol dir que no s’ha pensat prou el que es vol fer, que s’actua precipitadament i sense precaucions i no tenint en compte tot el que pot representar dur a terme una determinada acció.

Jo sempre he dit ...ni a Déu ni a sa Mare i entenc que aquesta Mare seria la Mare de Déu però també he trobat la versió de ...ni a Déu ni al diable la qual cosa seria una mica diferent ja que Déu i el diable són pols oposats.

I ara anem a comentar el verb encomanar. Aquí no té el sentit que la majoria de la gent jove pot entendre: Encomanar una pizza, per exemple, o encomanar una feina a algú. El sentir que té en aquesta dita és el de posar-se sota l’empara d’algú, sota la seva protecció i dipositant la confiança en el seu ajut.

Entenem molt bé què vol dir aquesta accepció si recordem la cançó del 

Rossinyol que vas a França:

Rossinyol, que vas a França, rossinyol,

Encomana’m a la mare, rossinyol,

D’un bell boscatge, rossinyol, d’un vol...

CADA TERRA FA SA GUERRA

Cada país, cada comarca, cada poble té els seus costums i fan les coses d’una determinada manera que no té perquè ser la mateixa que la del poble veí, la comarca veïna o el país del costat.

Això és el que vol dir aquesta dita i, en aquest cas, guerra no té pas cap connotació bèl·lica sinó que vindria a voler dir: costum, tarannà, manera de fer...

També es pot referir aquest refrany a la casa de cadascú on els costums i la manera de fer poden ser diferents que els de la casa dels veïns. La mare deia que Cada casa és un món i és ben veritat. Fins i tot els nostres millors amics poden fer les coses d’una manera molt diferent de com les fem nosaltres: criança dels fills, economia, prioritats...és a dir la guerra de cada terra és diferent de la nostra  guerra. Però sempre des d’un pacifisme total!

POLL RESSUCITAT PICA MÉS QUE CAP

Aquesta dita fa referència a aquelles persones que, essent pobres d’entrada, han tingut un cop de sort i ara són rics. Però junt amb la riquesa també s’han tornat prepotents i males peces.

Si abans era pobre i ara és ric, representa que ha “ressuscitat” i, en lloc d’estar agraït -a la loteria, a una herència o al que fos-, resulta que ara té un orgull i una supèrbia que el fa menystenir tots els que abans eren com ell.

És una dita que només amb la primera part ja s’entén que del “poll” en qüestió no en podem esperar res de bo.

Una altra versió de la dita: Déu nos guard de poll ressuscitat que vol dir el mateix i encara podríem canviar ressuscitat der reviscolat. que és un adjectiu que m’agrada molt i també l’estem perdent.

Anem als exemples: El Peret de ca la Marieta és un poll ressuscitat. Guarda-te’n perquè no saps mai per on te la fotrà.

Després de la llarga malaltia, se’l veia molt reviscolat al Ricard.

VEURE CRÉIXER L’HERBA

Aquesta frase feta m’ha costat una mica de trobar-la en el sentit que jo l’entenc i que dèiem a casa, de petits. Ara fa anys que ja no la sento.

La dèiem d’algú que és més llest que la majoria i que potser no és tan intel·ligent de coneixements teòrics però que té la llestesa i la vivacitat  de fer-se càrrec d’una situació i sap entendre-la a la primera.

Per veure créixer l’herba, des de la meva opinió, s’ha de tenir molt bona vista i,  tot i així, molt de temps per observar-la com creix. Podria dir que no m’ho crec que sigui possible veure-ho però, com en totes les exageracions, trobem allò que és difícil per a molts i que potser no ho és  tant per algú amb certes capacitats.

Aquest alumne potser no estudia prou i no té tots els continguts que hauria de tenir, però posa’l en una determinada situació de dificultat i veu créixer l’herba. Se’n surt i molt bé!

PICAR EN FERRO FRED

La frase feta vindria a dir que és inútil fer una determinada actuació o esforçar-se en alguna cosa quan tots sabem que no hi ha res a fer i que no aconseguirem allò que n'esperem.

Fer feina en va, esforçar-se inútilment, parlar o obrar  sense resultat.

Tots els ferrers saben que picar en ferro fred és una tasca inútil que els fa perdre el temps per no obtenir cap resultat.

Em penso que aquesta dita ja es diu ben poc tot i que encara la faig servir bastant. Anem a l’exemple:

Li havia dit al Ton més de vint vegades que fes el favor de netejar-ho tot però, com ja sabem, és com picar en ferro fred. No creu ni amb fums de bitxo!

De pas he recordat aquesta altra dita “ni amb fums de bitxo” que vol dir: de cap de les maneres!

VENDRE’NS LA CASA I ANAR A LLOGUER

La dita sencera seria:

-I doncs, què hem de fer?

-Vendre'ns la casa i anar a lloguer

Es fa servir aquesta expressió quan no se sap ben bé què fer, ni què respondre, ni cap on anar davant d'una situació concreta. No saber què s’hauria de fer per tirar endavant si hi ha una situació adversa.

Ja es veu que la solució que es proposa és dolenta. Ningú no es vendria una propietat on es viu i haver de pagar lloguer en un altre lloc.

Però... i si tenim mals veïns o la casa està tan deteriorada que només és un pou  de despeses sense fons... Potser no seria tan mala idea d’anar de lloguer i treure’s de sobre aquesta casa.

O un altre cas: una persona gran amb problemes de mobilitat, sense tenir un pis adaptat, i que, a més a més, és massa gran per a ella sola. Doncs crec que no seria tan mala idea de vendre’s el pis inadequat i llogar-ne un de petitet amb més condicions.

Com es veu, qualsevol cosa que, d'entrada, sembli una bajanada, pot tenir excepcions molt enraonades.

JA POTS XIULAR SI L’ASE NO VOL BEURE

M’agrada aquesta dita que també està relacionada amb el món de la pagesia.

El sentit que té seria quan es veu difícil de convèncer algú a fer allò que no vol o allò que no li ve de gust. Abans, a pagès, s'utilitzaven molt els ases o rucs, sobretot per traginar, i era força habitual, en dur-los a beure, xiular suaument per induir-los a ficar el morro a la pica o abeurador. Però una de les característiques de l'animal és la seva tossuderia. Si no vol caminar, o no vol recular, o es resisteix a beure, és ben difícil d'aconseguir-ho. Això és el que reflecteix la frase feta.

Acabaré com sempre amb un exemple de situació:

El pare li havia promès un regal si aprovava totes les assignatures però ja pots xiular si l’ase no vol beure.

Queda clar que l’ase és el fill i no voler beure seria no estudiar prou com per aprovar.

S’ATRAPA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX

Com diu una amiga meva, la Coral, no es poden dir mentides perquè hauries de tenir molt bona memòria per no caure en contradiccions i estar sempre al cas de tot el que es diu. I, com diu ella, val més dir la veritat perquè no és tan cansat ni tan complicat.

Té tota la raó. Al final les mentides se saben i no ens deixen en bon paper. Soc Geminis de signe del Zodíac i diuen que, en general, som mentiders. Ni ho nego ni ho confirmo. No m’hi considero mentidera però sí que hi ha vegades, dic alguna mentida per no causar algun mal a algú. Allò que en diuen mentides piadoses.

Però anem a la dita que crec que ja s’entén sense explicacions: S’ATRAPA ABANS UN MENTIDER QUE UN COIX: els coixos no corren gaire o molt poc i, per tant, tot i que sembla que seria molt fàcil d’atrapar un coix, doncs encara ho és més d’enxampar un mentider en una contradicció o falsedat.

La dita ja no diu res de si el mentider és coix: a qui atraparem primer?

QUI DE CASA FUIG, A CASA TORNA

Qui perd els orígens perd la identitat  que diria el nostre Raimon. I té tota la raó. Marxem (o fugim) del lloc on hem nascut, on hem crescut i hem anat a conèixer altres llocs propers o llunyans però sempre ens raca de tornar al lloc de sortida encara que hagi passat molt de temps.

Representa que allà és casa, fins i tot quan ja no hi ha ni casa ni la gent que hi havia en altres temps. Casa en el sentit d’inici, de començament.

En el meu cas, no vaig fugir pas de Reus, només marxar i hi hem tornat  amb molta freqüència perquè allà hi ha la família, els amics i els records.

És casa tot i que allà només hi vaig viure 24 anys i, en canvi, en porto quasi 50 a Barcelona. Però els records són intensos i, de fet, m’inspiren moltes d’aquestes dites ja que les relaciono amb converses familiars d’altres temps.

RODA EL MÓN I TORNA AL BORN. NORDKAPP: CAP NORD I CERCLE POLAR ÀRTIC.

Doncs ja torno a ser aquí. Hem passat uns dies de creuer fins al Cap Nord i ja tenim un diploma per haver creuat el Cercle Polar Àrtic!

Un viatge molt bonic en una Noruega desconeguda i amb uns fiords impressionants. Ens van explicar que la densitat de població és de dues persones per km2 a les zones rurals i de cinc persones a les ciutats. Les  cases es veuen totes disseminades amb els seus colors vistosos que els deuen alegrar els dies d’hivern en què no tenen gens de sol. En el nostre cas, vam experimentar el contrari, els dies que estàvem al Nord del tot hi havia sempre llum, cosa que, almenys a mi, em donava una sensació estranya. Sort que com que soc una mica quadriculada, em mirava el rellotge i em deia si són les 11 de la nit, aviat cap a dormir per molta llum que hi hagi...  

La frase feta que vull comentar avui és: Roda el món i torna al Born!

I us puc assegurar que és ben bé veritat. Per bé que estiguis en un lloc, per molt que t’agradi, com a casa no hi ha res. I sobretot si et trobes amb algun imprevist.

El millor dels viatges és saber que podràs tornar a casa i recordar-los amb il·lusió.

He buscat si això del Born es referia al de Barcelona o era un lloc genèric i he vist que es refereix al de Barcelona tot i que va ser objecte de polèmica quan va aparèixer la dita.

He buscat la informació i he vist que en Màrius Serra en un llibre que es diu FARSA va tenir la mateixa idea que jo (es nota que els dos som filòlegs anglesos!).

Diu ell en aquell llibre això que també jo havia pensat: RODA EL MÓN I TORNA ALLÀ ON YOU WERE BORN.

NO ES POT DIR BLAT FINS QUE NO SIGUI AL SAC I BEN LLIGAT! (I COBRAT!!)

M’agraden aquestes dites relacionades amb l’agricultura. Aquesta frase té diverses variants però totes vénen a dir el mateix. Són una lliçó de vida per a les persones que les sentien en uns temps en què poca gent sabia de lletra però la saviesa popular tenia prou experiència per donar bons consells.

Imaginem que ets pagès i, en un moment determinat de l’any, sembres el blat, en tens cura durant tot el procés, hi poses adob i tot allò que faci falta i ja només esperes que arribi el moment de la sega i tinguis una bona collita.

Doncs compte! que encara que creguis que tot anirà bé, cal preveure que fins al final de tota la recol·lecció, encara hi pot haver algun entrebanc o imprevist i et quedis sense allò per al qual has treballat tot l’any.

Serà blat quan ja l’hagis collit, ensacat i lligat (com si s’hagués d’escapar!). Tota precaució és poca per salvar la collita.

El que m’agrada és l’afegitó (i cobrat!!). Aquest final no l’he trobat en totes les versions de la frase feta però és veritat que realment seria el final de tot el procés ja que l’objectiu és vendre i cobrar la collita que, amb tant d’esforç, has fet.

Avui en dia la fem sevir en altres camps a més de l’agricultura, per exemple: La Maria havia d’acabar la carrera al juny però una caiguda li ha impedit de fer els exàmens finals i ara haurà d’esperar a tenir el títol: no es pot dir blat... fins que no sigui al sac i ben lligat!

I ara us dic adéu fins a l'agost. Ens n'anem uns dies al Nord on la gent és neta, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... i no hi fa tanta calor! Bones vacances!!

PREDICA, PARE VICENÇ

Aquests dita sí que l’he trobat documentada però més completa: Prediqueu, Pare Vicent, que poc cabal en fa la gent. Prové del País Valencià i allà Vicent és el nom propi en lloc de Vicenç i, a més a més, fa la rima amb gent.

Però a casa només en dèiem la primera part: Predica, Pare Vicenç!... i la resta ja l’enteníem pel context.

Jo fa anys que no l’he dita i no sé si els meus fills l’entenen o si els hi he dit mai.

Per començar, alguns dels que llegiran això potser no saben què és predicar ni tampoc pare en el sentit de capellà i no pas de progenitor.

El sentit que té la frase, en la versió completa, queda molt clar: Ja podeu anar dient (pares, amics..) que jo faré la meva i no us faré gens de cas. Fer cabal vol dir escoltar, fer cas...

Normalment seria la persona d’autoritat qui diria aquesta frase  i no pas al qui li diuen. Per exemple: si el meu sogre li deia al meu home (quan era jovenet) que no tornés gaire tard a casa i ell no en feia cas, l’endemà son pare li deia: Predica, pare Vicenç...!

AVUI: TRIENQUES, EN SEC, AUBENCA, CRUSPIR, XIPOLLER I XUMERRI

Avui en lloc de comentar frases, parlaré d’algunes paraules que les deien a casa tot i que algunes sí que les he trobat al diccionari.

Començaré per les TRIENQUES. No l’he trobada enlloc aquesta paraula i, com sempre, potser no l’he buscat prou. Per tant, dedueixo que només la dèiem a casa quan era petita. I què deuen ser les trienques?  doncs LES MANS. Fa molts anys que no la dic però encara la recordo.

EN SEC Aquesta sí que l’he trobada! Vol dir sobtadament, sense comptar-hi, de cop i volta. Aquí a Barcelona no es diu, però al Baix Camp, Tarragonès, Priorat... crec que encara és ben viva. Per exemple: El cotxe del davant s’ha aturat en sec i no hem pogut frenar a temps.

AUBENCA: D’aquesta paraula no sé ben bé què dir-ne perquè al diccionari la donen com a sinònim de fèrtil: En aquell tros de terra aubenc, hi plantarem els naps a veure si hi creixen.

Però en canvi, el sentit que li donava jo era el d’una persona molt parada, encantada, de poques llums... La Pepa és molt aubenca, no ens entén massa quan li expliquem les coses.

CRUSPIR: Menjar de manera ràpida i amb gana: La Jana s’ho ha cruspit  tot en un tres i no res.

XIPOLLER: no l’he trobada exactament però he trobat xipoll i xipollar. Vol dir agitar la superfície de l’aigua fent que esquitxi. Jo deia xipoller, n’estic segura tot i que no sigui al diccionari! (tampoc hi ha “tiet”!).  Fer xipoller és el que fan els nens quan troben un bassal d’aigua i s’esquitxen i mullen amb delit!.

I per acabar tenim XUMERRI que tampoc no l’he trobada però sí que hi ha xumar en el sentir de beure. El xumerri per a mi eren les begudes alcohòliques, en general. A la festa hi havia molt de xumerri i molt de menjar.

TALLAR EL BACALLÀ, REMENAR LES CIRERES, TENIR LA PAELLA PEL MÀNEC

Avui comentaré  tres frases fetes que més o menys volen dir el mateix i estan relacionades amb el menjar i la cuina.

Començarem per TALLAR EL BACALLÀ que, evidentment no té res a veure en trossejar aquest peix que tant m’agrada. L’expressió vol dir: Manar, tenir el control. Per exemple, En aquesta casa, la Maria  és la que talla el bacallà!

L’origen de l’expressió i que suposo que serà cert (o no!) és el següent:

Abans hi havia un senyor que era el que donava el menjar als esclaus, el senyor decidia la quantitat de menjar que se’ls donava i com que el bacallà era barat doncs era aquest menjar el que els repartia.

D'altra banda REMENAR LES CIRERES tampoc no té pas el sentit de remenar res sinó que també vol dir: dirigir, decidir i tenir el control de la situació.  A l’ajuntament, tot i que la Pilar és l’alcaldessa, qui remena les cireres és el Guillem!

I finalment, TENIR LA PAELLA PEL MÀNEC, que també vol dir més o menys el mateix que les anteriors. Fer i desfer, moure els fils, manar, dominar... Ara qui té la paella pel mànec és l’Agnès, és la que haurà de decidir si ho compra o no!

TREURE EL SANT CRISTO GROS I ACABAR-SE COM EL ROSARI DE L’AURORA

Aquestes dues expressions també estan relacionades amb la religió però en aquest cas el significat no són pas semblants.

És curiós que en totes les referències he trobat Sant Cristo i no pas Sant Crist que seria el normatiu: Santcrist o Crucifix, és a dir, Jesucrist clavat a la creu.

Aquesta dita de Treure el Sant Cristo gros vol dir que quan tens un problema gran que no aconsegueixes resoldre amb accions menors, treus el recurs més poderós que tens a l’abast.Poso un exemple que sempre va bé: No hi havia manera de fer-li entendre que havia de pagar el que ens devia. Al final vam treure el Sant Cristo gros i li vam dir que si no ho feia, l’hauríem de denunciar.

L’altra dita: Acabar-se com el Rosari de l’Aurora. De petita i de no tant petita, em pensava que l’Aurora era una senyora que tenia un rosari...però això també em passava amb la Cançó de Matinada del Serrat on diu que: Surt amb l’Aurora, cal sortir d’hora que el camí que han de fer és molt llarg.

No sé pas si era la mateixa Aurora...fins que vaig saber que aurora volia dir el moment de sortir el sol.

Per tant, el Rosari de l’Aurora era una processó en què resaven aquesta oració -el rosari- i pel que diuen es veu que va acabar malament i amb baralles entre tots els participants. També diem aquesta dita si parlem d’un projecte que ha fracassat o està a mig fer:   Això del finançament singular per a Catalunya s’acabarà com el Rosari de l’aurora, o sigui de CAP MANERA!

I JA VAN 200 DITES COMENTADES! QUI DIA PASSA, ANY EMPENY.

I les que hi deuen haver encara! Aquesta d’avui serà la dues-centena dita que comento. Vaig començar a finals de maig de 2021 i setmana a setmana -o gairebé- han passat quasi 4 anys.

No en tenia ni idea quan ho vaig començar si tindria gaire continuïtat i mira: ja fa 4 anys!

Tinc amics i familiars que em diuen: I aquesta dita que ja l’has feta? I des de fa un temps, tinc dubtes i he de mirar al cercador per no repetir-ne alguna. De fet, ja em va passar de comentar-ne una dues vegades tot i que els comentaris no s’assemblen gaire. La frase era: Doncs sí que estem ben posats!  i la vaig comentar al febrer del 2023 i també al gener d’enguany. Si poseu “ben posats” al cercador del blog, us sortiran les dues juntes. El que és curiós és que en els dos casos, la fotografia que acompanyava el text era d’unes persones molt ben posades i posant per a la foto. En el primer cas era la família del meu marit i, en el segon, era una foto de la meva família, també molt ben posada, en ocasió del casament  de la meva estimada germana Angelina.

I encara bo que ara, de tant en tant, en comento unes quantes a la vegada, si tenen alguna relació o són del mateix context. Ho faig perquè jo ja tinc ganes de viure molts anys però com que hi ha tantes dites i frases fetes resulta que, a 50 per any, necessitaria viure fins als 120 anys. I tampoc no és això!

La dita d’avui podria ser: Qui dia passa, any empeny! Que ja l’havia comentat en el tema de salut. I el sentit seria a veure si, setmana a setmana, arribem a les 300 d’aquí a un parell d'anys!