MÉS VELL QUE L'ANAR A PEU

Aquesta dita es refereix a una cosa o a una persona molt antiga. Anar a peu ja queda clar que és el mitjà de locomoció més antic. Ja el feien servir al Paradís Terrenal i... fins ara! Res de bicis, de patinets, de cotxes... senzillament caminar. I tot i que a un nadó li costi quasi un any d’anar a peu, de caminar, és una activitat que ens acompanyarà per sempre, si no hi ha cap entrebanc.

Per exemples, ho tenim fàcil: Aquesta ploma és més antiga que l’anar a peu, ja la feia servir el meu avi!  O bé; Encara que ho dissimuli, és més vella que l’anar a peu i el fet que amagui la seva edat no hi ajuda gaire.

I ara l’anècdota referida a aquesta dita. Em fa molta gràcia i quan la recordo, no puc deixar de somriure: resulta que el fill d’uns amics meus, es pensava que l’anar a peu volia dir l’Anna Peu i estava intrigat en saber qui deuria ser la tal Anna Peu que era tan i tan vella que tothom ho sabia i ho comentava: Aquesta cadira de boga és més antiga que l’Anna Peu. Doncs mira!!

AMB UNA MÀ A CADA ANCA

Aquesta dita jo entenc que es refereix a algú que s’ha quedat sense ni un cèntim. Que està desproveït de tot i no li queda res.

Després de jugar tant i de fer tantes apostes s’ha quedat amb una mà a cada anca, podria ser un bon exemple.

He descobert que les anques són les galtes del cul. I que són sinònimes de malucs. També diu el diccionari que anca és una manera basta o grollera de dir-ho. Amb tots els respectes, jo trobo que anca és una paraula ben rodona i no cal dir galta del cul. Galta serà específica per a la cara i anca per al cul. També diu que anca fa més referència als animals i potser per això ho troben groller.

Amb això de les anques i les galtes del cul em passa el mateix que amb la paraula mongeta: per què els barcelonins i molts d’altres diuen mongetes  -que és un diminutiu de monja- i no poden dir fesols? Si sentim la frase: m’agraden les mongetes amb botifarra, no sabrem mai si parla un caníbal o un amant de la gastronomia... o si diem que les mongetes del convent són molt bones, tampoc no sabrem si tenen un hort on les cultiven o, per ser monges, ja els atorguem una certa bondat.

Finalment, he vist que d’Amb una mà a cada anca, també en podríem dir: Amb una mà a cada ou o Amb una mà a cada butxaca (suposem que són les del darrere!).

 

PEL QUI ESCOMBRI !

Aquesta dita no l’he sabut trobar perquè hi deu haver molt poca gent que la digui.

Té un àmbit molt concret d’ús i desconec si es pot dir en algun altre context.

A veure si ho sé explicar: estem comptant monedes damunt d’una taula (monedes que podrien provenir d’una postulació per alguna ONG, per exemple). Amb tot això, ens cau una moneda a terra. Mai no seria una moneda d’un euro o de dos sinó que seria una moneda d’un valor màxim d'1, 5 o 10 cèntims. Doncs, en lloc de plegar-la -potser perquè ja estem molt cansats que ens en caiguin-, diem: Pel qui escombri! És a dir, hi renunciem i veiem molt bé que se la quedi la persona que escombrarà la sala, l’aula o el lloc on siguem.

M’agradaria saber  si l’heu sentit a dir mai o prové del meu ambient de postular per les sardanes o d’altres recol·lectes fetes a l’escola -dia del Domund, per exemple-.

Quan jo postulava no hi havia l’euro encara i, per tant, com a màxim, el valor de la moneda que ens queia a terra era de deu rals o d'un duro. Aquestes les recollíem del terra i ben de pressa però si eren de 5 cèntims o de 10, doncs: Pel qui escombri! Pels qui no ho heu viscut, deu rals eren mig duro, un duro eren cinc pessetes i dos rals eren mitja pesseta. M'agradaven molt les monedes de dos rals, tenien un forat al mig. 

Aquests cinquanta cèntims de pesseta -dos rals- equivaldrien a 0,003000012 euros i amb això llavors encara et podies comprar alguna cosa: Quan era petita, hi havia dies a l’estiu que, quan passava el “mantecauero”, que era un venedor ambulant de gelats, em deixaven comprar un gelat de dos rals. Així com ara els que venen butà pels carrers fan un soroll determinat, l’home dels gelats cridava: Mantecao helao i amb el nostre castellà de pa sucat amb oli ja enteníem que venia gelats.

DITXOSOS LOS ULLS...

Ja sé que “ditxós” és un castellanisme però la frase és ben bonica. La dita sencera seria: Ditxosos els ulls que et poden veure i la diem quan ens retrobem amb algú a qui feia molt i molt de temps que no vèiem.

Jo la dic amb l’article los del meu parlar occidental i també perquè m’agrada la sonoritat de tantes u: ditxosus lus ulls...

Ja no cal dir pas tota la frase sencera perquè amb la primera part ja n’hi ha prou:

Apa, quina alegria! Ditxosos los ulls! Tants anys sense veure’t i ara per fi ens hem trobat!

MÉS CURT QUE UNA CUA DE CONILL. MÉS CURT QUE EL DIA DE SANT TOMÀS.

I seguim amb més frases per dir a una persona que és poc intel·ligent, que té poques llums. Ja vam parlar la setmana passada de ser més just que un pany de cop i ara  ens trobem amb dues dites que voldrien dir el mateix però amb l’adjectiu curt en comú.

Si et diuen que ets curt a seques ja s’entén també que no ets gaire llarg d’enteniment però amb aquestes dites es fa una comparació perquè encara et quedin més clares.

Ets més curt que una cua de conill: Es veu que els conills tenen la cua curta i és veritat ja que de petita ajudava la meva mare a matar-los i a espellar-los i ho puc constatar: cua curta i orelles llargues.

I quant a l’altra comparació, Ets més curt que el dia de sant Tomàs diuen també que és el dia més curt de l’any (21 de desembre) tot i que la diferència amb els altres dies quant a les hores de llum és mínima.

Doncs ja està!  Posats a ser curts val més ser curt com el dia de Sant Tomàs ja que hi deu molt poca diferència amb els dies “normals”