DIT I FET I DAT I BENEÏT

Començaré per DIT I FET:

El seu significat és immediatament, sense dilació. Fem servir aquesta expressió per indicar que una cosa s’ha fet amb gran rapidesa poc després d’haver-ho pensat.

Posaré un exemple que sempre va bé. Vam decidir que aniríem al Tirol i, dit i fet, al cap d’una estona ja teníem els vols, els hotels i les entrades pels remuntadors!

D’altra banda el DAT I BENEÏT que no té res a veure amb l’altra dita, només el fet que totes dues tenen dos participis units per la conjunció i.  Doncs aquesta segona frase significa que tot ja està decidit, que està acabat i que ja no es pot modificar. L’exemple podria ser:

Ningú no es va voler presentar a l’oposició perquè tothom ja sabia que tot estava dat i beneït i que la plaça vacant seria per a la cunyada del director.

Doncs mira, fet i fet, és a dir al capdevall, ja les tenim les TRES comentades!

FET I DEIXAT ESTAR

Aquesta frase s’entén força i tant es pot referir a les persones com a les coses. No sé si encara es diu molt però tinc la impressió que fa temps que ja no la sento.

Si es refereix a una persona vol dir que és algú desmanegat, desordenat o desorganitzat. En Peret està fet i deixat estar. No es cuida gens i té una casa on quasi no s'hi pot entrar.

M’agrada això de fet i deixat estar perquè implica que, en tot procés, hi ha una construcció però que, un cop acabada, no es pot deixar del tot sinó que s’hi ha de seguir treballant.

Si la dita es refereix a una cosa es veu clar què vol dir. Aquest treball de Grau està fet i deixat estar. És a dir, no té la qualitat dels treballs que es revisen una i altra vegada fins que es poden considerar ben acabats.

També he trobat que d’una persona feta i deixada estar, també en podem dir que no està bé del cap, que és curta de gambals, que li falta un bull o que li falta una patata pel quilo. Totes serien força políticament incorrectes avui en dia.  

PARAULES DEL DR. JACOB QUE SI TU NO LES ENTENS, JO TAMPOC!

Aquesta frase me la va dir l’altre dia el meu germà Miquel i em va sorprendre molt perquè feia més de 60 anys que no la sentia.

Ara tinc un dubte i demano a la gent que va conèixer el Dr. Jacob, si havien sentit a dir mai aquesta dita d’avui. És per descartar que no ens l’haguéssim inventat a casa -que tot podria ser-.

Vaig fer una mica de recerca i, efectivament, el Dr. Jacob va ser un metge que va néixer i morir a Reus. El seu nom complet era Joan Jacob Navàs (1900-1960).

Era metge de medicina general i també pediatre. Va ser molt estimat per la ciutat pels seus valors humanistes.

Era una època en què les poques vegades que havíem d’anar al metge, s’havia de fer en pla privat ja que encara no devia existir ni la Seguretat Social ni molt menys el Servei Català de Salut. O si existia estava encara en un estat molt precari.

Recordo molts noms de metges d’aquell temps: Dr. Jacob, Dr. Frias, Dr. Bernat, Dr. Gomis, Dr. Aiguader...i tants d’altres.

Tots sabem que el que era típic dels metges era la seva escriptura, tan estranya i enrevessada  que només l’entenien els farmacèutics!.

La dita aquesta va molt més enllà: no sols no entenien els metges per escrit sinó que tampoc les seves paraules eren clares per a la gent de l’època. Era normal perquè hi havia molts tabús en medicina i la gent no tenia Google per consultar qualsevol cosa que el metge els digués.

BRANDAR

Amb questa paraula tan bonica m’he endut una sorpresa.

Jo em pensava que brandar volia dir estar en moviment, bellugar-se, funcionar... i l’he buscat al diccionari i es veu que no.

Diu que brandar és portar a la mà una espasa o una altra arma i moure-la amenaçadorament. D’acord, ja que aquest sentit també em sona força: Brandà l’espasa i tots els enemics fugiren corrent.

Però el brandar del qual jo vull parlar -i que està quasi perdut- té a veure amb  els meus records com un sinònim de tenir moviment i activitat. Si en fa d’anys que no sento aquesta paraula en aquest sentit! Poso un exemple:

-I ta germana, encara branda?

-Sí, sí, surt cada dia una estona amb el caminador fins que es cansa.

És una mica com si fos una persona o un objecte al que no li queda gaire energia però encara “va brandant”.

Si es tracta d’un objecte dèiem: Aquest rellotge ja no branda. S’ha quedat aturat i espatllat definitivament.

He trobat un altre verb que s’hi assembla: brandir i té aquest sentit de moure’s, bellugar o batzegar però no és el mateix perquè si fos així, diríem: aquesta impressora ja no brandeix i és clar que això jo no ho he dit ni ho sentit mai!.

I avui en dia entenem brand com un anglicisme que vol dir marca o nom comercial i el substantiu branding que seria la gestió d’aquests productes.

Deixem d'emprar una paraula ben nostrana i n'agafem una de similar però que és un anglicisme. Com diuen al Etfelicitofill d’Instagram: Està tot perdut!!  Sort en tenim del mot brandada que, efectivament, vol dir aplicar al bacallà esmicolat un moviment ràpid i de vaivé que el deixarà molt i molt bo.

APLEC BAIX CAMP: TROBEM-NOS-HI!

Aquest era el lema de l’Aplec Baix Camp als començaments dels anys 70 del segle passat. Ens feia gràcia la combinació de pronoms febles en una època en què tots els dèiem bé oralment però no pas tant per escrit.

Pels qui no heu anat mai a l’Aplec Baix Camp de Reus, us faig saber que aquest any, el 22 de setembre, serà la 58ena edició.

Cinquanta-vuit anys seguits de preparació: tràmits i tasques de coordinació fetes per algunes de les mateixes persones que el van començar, amb noves incorporacions -evidentment- i també amb algunes persones que, malauradament, ens han deixat massa joves.

Jo hi vaig ser activament en la preparació des del segon o tercer any (1969). Era membre de la Colla Sardanista Rosa de Reus, l’entitat que l’organitzava i l’organitza des de fa tants anys. Quan a l’any 1975 vaig anar a viure a Barcelona, vaig deixar de participar en cos i ànima en la seva preparació però sempre hi he anat el dia de la seva celebració. Com sempre, hi ha una excepció i és l’any 1981 ja que el meu fill Daniel va néixer el dia 17 de setembre i jo encara era a l’hospital.

La gent de la Colla és una gent fabulosa que, tot i que van començar amb 20 anys i ara ja van pels 60, 70 o més, encara continuen amb la mateixa il·lusió. Van començar de solters i ara molts d’ells ja són avis! Jo sempre els dic que no entenc com no es cansen però ells sempre endavant: reunions cada setmana, paperassa, permisos, llogar cobles, demanar ajuts, infraestructura... i tantes i tantes coses. Suposo que ja els és una manera de viure i per res renunciarien a les trobades de dinars de la Colla, sopars de la Colla, sortides de la Colla...

Avui no he comentat cap expressió o frase feta perquè trobo que aquesta d’:

APLEC BAIX CAMP: TROBEM-NOS-HI!

ja fa el fet! I si sou per Reus, el 22 de setembre, ens hi trobarem, si Déu vol!