JA ESTEM BEN POSATS!

M’agrada molt aquesta dita i encara la sento força entra la meva gent i fins i tot amb un segon JA al final: JA ESTEM BEN POSATS, JA!

L’he trobada documentada aquesta expressió i la direm en una situació en què ens compadim de nosaltres mateixos o d’algú altre. Per exemple: Ja està ben posat el Jordi amb aquesta filla tan esquerpa que té! Li està amargant la vellesa.

O bé: Ja estem ben posats, ja! amb aquest coi de govern que ni fa ni deixa fer.

I ja veieu que a la foto hi estem molt de ben posats!

Aquesta dita tindria el mateix sentit que aquestes:

Ja podem plegar !

Ja estem ben arreglats!  

Val més plegar veles!

No cal dir res més!

VAL MÉS DIR XO QUE ARRI

Primer aclariré  que xo és el mot que es fa servir per aturar els cavalls,  rucs i animals de càrrega, mentre que arri té el sentit contrari, és a dir, allò que es diu quan volem que l’animal es posi en marxa.

Llavors la frase feta ja s’entén: val més diu Prou! que Vinga, va! Segons la dita, preferim les persones que es llancen amb entusiasme a una tasca o feina a les que no s’arrisquen i es queden aturades. Es millor deturar-les si s’arrisquen massa que no pas haver-los d’instar a que facin més.

Jo l’havia sentit moltes vegades aplicada a les criatures. I el sentit és que val més que una criatura sigui llançada i atrevida que no pas que sigui molt poruga i no s’atreveixi a fer res. Val més dir xo que arri, encara que es peli els genolls, sigui un belluguet o ens molesti amb els seus moviments.

Tenim també l’expressió ARRI POC O MOLT que es diu quan s’aconsegueix alguna cosa per ben poc que sigui. Les ajudes per poques que siguin sempre són benvingudes Seria sinònim de Val més poc que gens o de Mai sigui menys!

VAL MÉS UNA HORA MÉS DE CONEIXEMENT QUE DE VIDA

Tot i que he trobat una referència a aquesta dita, em sembla que ja no la diu quasi ningú. I mireu que és clara i s’entén molt i molt bé.

Volem envellir, i tant que sí! Però sempre que tinguem el cap clar, que no desvariegem... en fi, que tinguem coneixement en el sentit de continuar tenint consciència de tot allò que ens és proper o llunyà.

I això ho preferim a viure perquè sense aquesta plena consciència, preferiríem ja morir. I he de dir que hi estic absolutament d’acord.

Potser perquè viure sense ser-hi del tot, podríem dir que ja no és vida.

Ja sé que no el podem pas triar el nostre procés d’envelliment, però m’agradaria que, encara que sabem que serà difícil mantenir una bona condició física, almenys que puguem mantenir la mental.

AL MEU ESTIMAT CUNYAT JASMÍ (FER D'ESPELMA!)

Avui fa una setmana que ha mort el meu cunyat Jasmí. Tenia 89 anys i des de fa un temps, diríem que ja no era ell. Amb prou feines ens coneixia i per dir-ho amb una dita d’aquestes: Tant de bo li ha fet Déu. Era el marit de la meva germana Angelina i el vaig conèixer quan jo tenia uns 10 anys! O sigui, tota una vida!.

Sempre l’havia tingut molt a prop mentre vaig viure a Reus. La meva mare, germans i jo vivíem al primer pis i ell i ma germana van anar a viure al segon pis quan es van casar. 17 esglaons més amunt!

El Jasmí tenia un cor molt gran i una paciència infinita. Va ajudar molt i molt a la meva germana i quan ella va caure malalta, es va posar a primera línia per cuidar-la i acomboiar-la.

Des que ella va morir, fa quasi 8 anys, el nostre Jasmí va anar, de mica en mica, cada  vegada pitjor.

Volia comentar una anècdota i aprofitar que comento aquestes frases que es van perdent.

La meva mare, quan es van posar a festejar el Jasmí i l’Angelina, em feia anar a passejar amb ells!! Anàvem tots tres pels carrers de Reus tot passejant. D’això se’n diu FER D’ESPELMA i aquesta expressió sí que ja la dono del tot per perduda.

Que al Cel siguis Jasmí!

Dibuix fet pel seu fill Jordi Abelló Vilella