FOC D'ENCENALLS

Totes les definicions que he trobat estan d’acord: foc d’encenalls: cosa de poca durada, especialment si al començament porta molta força o esplendor i s’extingeix aviat.

Els encenalls abans -i ara també- són les làmines de fusta fines i cargolades que surten quan el fuster passa el ribot damunt d’una fusta. En recordo l’olor i el color ja que de petita sempre m’encantava davant d’una fusteria del Raval de Jesús. M’encantava no vol dir que m’agradés molt sinó que em quedava fascinada i em quedava allí palplantada mirant-m’ho.

Com que els encenalls eren tan i tan finets es feien servir per fer foc ja que de seguida s’encenien però també s’extingien ràpidament. Era foc d’encenalls, de primer molt de foc,  llum i soroll però al cap d’un moment les flames ja s’havien cruspit els encenalls i desapareixia tot l’esplendor.

Aquest era el sentit real, és clar, però en sentit metafòric, si diem que alguna cosa ha estat foc d’encenalls vol dir que ha actuat de la mateixa manera que els encenalls reals. Posaré un exemple: El seu enamorament va ser foc d’encenalls, els va durar quatre dies!

ESTUDI I COSTURA

Tothom entén aquestes dues paraules, ja ho sé, però jo parlo del sentit que tenien fa quasi cent anys o potser ni tants.

Els nens anaven a Estudi i les nenes anaven a Costura. Però tots ells anaven al mateix lloc, és a dir a l’Escola. Això els que hi podien anar ja que de seguida havien d’ajudar a casa amb les feines del tros o de la llar.

La Mare de Déu ja hi anava a Costura a aprendre de lletra, quan era xiqueta. Però Sant Josep devia anar a Estudi.  

No sé el motiu d’aquesta distinció però suposo que com que les dones sabem fer més de dues coses a la vegada -segons diuen- al mateix temps que ens ensenyaven a llegir i escriure, també ens feien fer tot tipus de labors de fil i agulla, és a dir costura.

Jo vaig anar a l’Escola -llavors en dèiem Col·legi- i no pas a Costura des de l’any 1955 fins a l’any 1966, dels 4 als 15 anys i cada tarda em feien fer costura. Cada tarda!. Dues hores cada tarda durant 11 anys! L’ensenyament era el que era i no me’n queixo (gaire) però imagineu-vos els llibres que hauria pogut llegir en aquestes hores en una època en què de llibres a les cases n’hi havia molt pocs i en prou feines se’n compraven. O almenys haguessin pogut repartir aquest horari entre Lectura i Costura.

Però això sí, ara sé fer puntes de coixí, ganxet, mitja, punt de creu, fil tiré, fistó, brodar amb bastidor o tambor i més coses que dec haver oblidat.

ALS SANTS I ALS MINYONS NO ELS PROMETIS SI NO ELS DONS

Que clara i entenedora és aquesta dita encara que avui en dia no es parli gaire ni  de sants ni de minyons (a menys que siguin de Terrassa!)

Vol dir que s’ha de complir allò que es promet. Que no podem dir que farem, donarem o regalarem una cosa i després no acomplir-ho.

Quan en altres temps prometies alguna cosa als sants o a la Mare de Déu, ho havies de complir. Es tenia la sensació que si no es feia així, la venjança de les divinitats podria ser terrible.

M’ha vingut ara al cap una prometença que va fer la meva mare a la Mare de Déu de Puigcerver. Va ser a rel del meu naixement. La meva mare ja tenia 41 anys quan jo vaig néixer i tenia por que tot plegat no anés bé. Llavors va prometre a la Verge Patrona d’Alforja que aniria DESCALÇA  fins a l’ermita. Era una excursió de més de dues hores. Llavors no hi havia la carretera i era un camí llarg i de pujada. Amb quatre fills com tenia i molta feina per fer, no trobava mai el moment de fer-ho, però finalment quan jo ja tenia prou anys com per entendre que allò era massa dur per ella, va arribar el dia en què ho va acomplir. Sé que jo anava amb ella però no recordo qui més de la família venia. I sí! Cap a Puigcerver descalça i amb les espardenyes a la bossa. A la baixada ja se les podia posar!

I en el cas dels nens o minyons, el mateix. Si els diem que farem una cosa o els en donarem una altra i no ho fas, t’ho recorden constantment. Això doncs, val més que facis allò promès per no perdre tota credibilitat.

L' ARTICLE 26 DE LA TRINCA

Avui he vist que aquest escrit d'avui era l’entrada 155 d’aquest blog i he pensat que aquest número em sonava! I tant que em sonava! L’hem patit fa poc i em temo que no se n’acaba d’anar del tot! Ans al contrari!

Aquest article parla del càstig que ens posen quan, segons la seva opinió, no fem el que cal fer i no volem seguir els camins que ens marca la Constitución que nos dimos entre todos. Aquesta frase no és pas una dita o una expressió de les que aquí comento però... ens la repeteixen tant que és quasi un clàssic.

I aquest 155 em recorda l’article 26 de la Trinca de la seva cançó El Califa:

                                         Ei! I què diu l'article vint-i-sis?

Diu l'article vint-i-sis
Que en un cas de compromís
El Califa pot si cal
Refregar-se l'engonal
I passar-se pels dallonses
Totes les lleis del país

Ep! I el poble?
Al poble que el donin pel
Shubi dubi vava
Que ja té les conferències
De Sant Vicenç de Paül.

 

Ah i la cançó és de 1973!