Vindria a ser, segons el diccionari: persona eminent en un ram d’activitat. I ja seria això ja que aquesta expressió la relaciono al fet de referir-se a una persona que destaca pels seus coneixements. La Maria és un cap d’ala, li han ofert una feina a l’estranger que supera totes les bones ofertes que tenia al país.
No he entès mai si es tracta d’un cap d’ala d’avió, d’àngel o d’ocell però com que estem en festes nadalenques, hi posaré les ales del àngel del meu Pessebre. Bones festes a tothom!
Ja sé que és un castellanisme però ves per on que apareix al diccionari (DCVB), encara que la definició que hi donen és: Home infeliç.
I no, no és això per a mi. El que jo entenc per un
malandando i que recordo haver sentit de petita, és el que ara en diríem un petit delinqüent o ni tan sols això. Era algú de qui no te
n’havies de refiar gaire perquè estava fet un bon malandando. Aquí la
paradoxa és punyetera (que dirien Els Amics de les Arts) perquè era un bon-mal.
És a dir, dins dels malandandos n’era un amb tots els ets i uts i
no pas un dels de pacotilla.
Un exemple que recordo: Vigila amb aquest
que està fet un bon malandando i, a la curta o a la llarga, t’enredarà!
Suposo que els panys de cop
encara existeixen tot i que ara es parla més de panys de seguretat.
Aquesta expressió me l’ha recordat la meva
cunyada Adela i llavors m’he adonat que ja no l’emprem quasi mai.
Amb 50 anys de docència a l’esquena i amb
les reformes i canvis de sistemes en el
món educatiu, avui en dia mai no se´ns acudiria dir d’un alumne que és
més just que un pany de cop. És a dir, que no és gaire llest i que li
costa molt d’entendre les coses. Però fa 50 anys, potser li dèiem a l’alumne
directament. Després ja només ho dèiem a les sessions d’avaluació i ara només
ho pensem i busquem un eufemisme per verbalitzar-ho: aquest alumne té unes
mancances cognitives bastant greus cosa que fa que li costi seguir el ritme de
les classes.
També hi ha el sentit d’ANAR més just
que un pany de cop i aquesta jo l’aplico (o l’aplicava) a tenir
mancances econòmiques greus: No sé si arribaran a final de mes, van més
justos que un pany de cop.
Aquesta sí que ja l’havia oblidat del tot. Sort
de l’Anna Maria que me l’ha recordat quan la va sentir fa pocs dies a mon germà
Miquel.
Doncs de primer no la trobava al diccionari DIEC però,
efectivament, al DCVB ve documentada i defineix jalent com un
adverbi, sinònim de rabent, és a dir a gran velocitat. Tot i que la grafia és aquesta, nosaltres la
pronunciàvem amb el so inicial tx: Txalent. És curiós que la paraula
contingui lent quan justament indica el contrari. Misteris (o no)
de la llengua!
El que ja no he trobat és la continuació de
l’expressió i pas d’ànec. Potser només la dèiem a casa o a
Alforja o a Reus... però la dèiem així. Estaves comprant, per exemple, se’t
feia tard per fer el dinar i la mare o ma germana deien: va, jalent i pas
d’ànec que no arribem a temps!
Imagino que els ànecs tenen un pas ràpid i això els permet anar jalent.
És a dir que La millor paraula és la que queda per dir. O, si no tens res interessant a dir, val més que callis.
El problema és que quan la meva mare deia aquest expressió, jo entenia que la millor paraula era LACALLADA i, francament, jo trobava que no n’hi havia per tant per considerar-la la MILLOR paraula. N’hi havia d’altres molt més boniques, més dolces, més sonores... i tant que sí! Però als anys 50 o 60 o 70 als pares no se’ls discutia mai res i sempre tenien raó. I encara diria més, si em deien que la millor paraula era LACALLADA doncs algun motiu hi devia haver i qui era jo per discutir-ho...
Després et fas gran i un dia, en el context adequat, tornes a sentir l’expressió i entens el seu veritable sentit i llavors tot es posa a lloc.
Aquesta expressió no em dol gens que ja
s’hagi perdut. Al contrari d’altres que he anat comentant, aquesta sempre
m’havia fet mal a les orelles i avui en dia potser seria considerada
políticament incorrecta.
Vol dir, segons els diccionaris, que una
criatura no té cap malformació ni defecte. Jo sempre l’havia sentit aplicada només
a la canalla. L’exemple que recordo era que si algú li deia a la meva mare la
típica frase de quins nens més macos!, la meva mare contestava: Drets
i iguals! Era la seva manera de dir que érem “normals”.
Evidentment que tots desitgem que els
nostres fills i néts neixin bé i sense complicacions però, un cop ja són en aquest món, no se’ns acut
de contrastar-los amb d’altres que potser no són tan drets i iguals com
els nostres.
M’encanta Fer el fet! Vol dir que alguna cosa que cercàvem i finalment trobem, ja ens servirà per al propòsit que la volíem tot i que potser no era exactament la que hauríem desitjat.
Els exemples que he trobat: És un
llibre molt resumit, però ja fa el fet. O bé: Això no és ben bé
el que buscava, però també em farà el fet.
A mi m’agrada el bon so -l’eufonia- de
l’expressió i la manera com ens pot estalviar llenguatge.
És un so repetitiu i curt: Et fa el fet?
Si et fa el fet, ja no et fa falta res més!
En el cas de l’exemple del llibre resumit, si
no féssim servir aquesta expressió, hauríem de dir -per exemple-: És un llibre molt resumit però conté tots
els elements que necessito per a fer el treball, l’article, l’exposició...,
és a dir que ja fa el fet!!
Aquest adjectiu me l’ha recordat la meva cunyada Anna M i em diu que, al seu entorn familiar més proper, encara és molt viu. A mi em sona de quan era molt, molt petita però ja l’he perdut i per això el vull recuperar.
Culivat vindria a ser sinònim d’arrupit. Quan estàvem en un lloc petit i feia molt de fred (quan érem petits, en feia molt de fred!), doncs anava bé d’estar-nos ben culivadets per així no perdre gens d’escalfor. O quan viatjàvem en aquell biscuter que era com una capsa de mistos i ens hi encabíem 5 persones doncs estàvem ben culivats perquè si no, no hi havia manera de cabre-hi!
Aquesta expressió Entendre els ànecs muts quasi que també ha desaparegut. Vol dir que una persona és tan llesta que fins i tot pot entendre aquests animals que no tenen el do de comunicar-se.
L’exemple que recordo del meu pare era: Ves si és espavilat el (Pere) que entén els ànecs muts!
És curiós el fet que amb la resta d’animals sembla que ens hi entenem sense cap mena de dificultat però si són ànecs muts...tenim un problema! I només els més llestos són capaços de saber-los interpretar.
De fet, la frase voldria dir el mateix que Veure créixer l’herba i aquesta expressió sí que l’he trobat documentada. També té aquest sentit de llest i espavilat.
Com sempre, quan busco informació, m'assabento que ànec mut es contraposa a ànec xerraire, del qual no havia sentit parlar en ma vida. Doncs potser podríem deduir que el fet de xerrar no et fa tan famós com el fet de no dir res.
Aquesta frase també ha perdut la seva vigència, diria jo. Abans si teníem un racó, volia dir que havíem menjat massa o massa coses d’aquelles que et fan mal (massa llepolies o caramels...). Llavors, si tenies un racó o el ventre brut (m’encanta l’expressió), t’havien de purgar! I en casos extrems aquesta purga era una lavativa. Avui en dia, tenim mal de panxa (sense especificar en quin racó) i el purgar es fa amb arròs bullit o dejuni.
En canvi, sí que es conserva l’expressió en el sentit de tenir un bon racó (l’altre s’entén que no ho era pas gens de bo). Tenir un bon racó vol dir que hem estalviat uns diners per quan ens vulguem donar un caprici o fer més planera la nostra jubilació. Els més modestos en diuen tenir un raconet perquè quedi clar que tampoc no n’hi ha per tant!
I com que he parlat de purgar, acabo dient que aquest verb té molts sentits i que la majoria tampoc ja no es fan servir gaire. Per exemple: Ja el purgaràs aquest mal que ens has fet! O bé les purgues de Stalin que em vaig passar mitja vida relacionant-les amb lavatives.
Tothom entén què vol dir aquesta expressió. El fatalisme del nostre destí! Sembla que no podem fer res fora d’allò que tenim assignat. Es veu que si, com els bous, hem llaurat tota la vida, doncs ho haurem de continuar fent.
Potser avui en dia aquesta dita ha perdut vigència i ara la gent és menys conformista i vol canviar tant de feina, com de tot allò que sigui susceptible de ser canviat.
En el passat, aquest On aniràs bou que no llauris? devia paralitzar moltes persones amb ganes de canviar el destí que tenia més o menys marcat. Si ton pare era pagès, doncs tu també. Si el teu era ferrer, doncs a seguir amb l’ofici.
Res a dir quan això s’adiu a la teva manera de ser però estic segura que si volien canviar de feina o de lloc de viure i els deien la fatídica frase, molta gent s’ho devia repensar. Només els valents s’hi atrevien. Per sort les coses canvien i ara no ens cal llaurar si volem fer una altra cosa.
Es veu que segons el diccionari, Perdre l’agre vol dir perdre el costum de fer una cosa.
Quan la meva mare ho deia, (no ho he sentit dir mai a ningú més), no acabava d’entendre el que volia dir realment. I, de fet, sempre ho feia per referir-se a la mateixa persona: la meva tieta Neus, de qui vaig heretar el nom i a qui, de fet, la meva mare li deia Nyeves. Però això és una altra història.
Doncs bé, ma mare deia que ella i la tieta Neus havien perdut l’agre i jo em vaig passar tota la infantesa pensant què dimonis havien perdut!. Quan finalment li vaig preguntar, em va explicar que quan eren petites (9 i 7 anys) les van separar: la tieta, que era la gran, es va quedar a Alforja i la mare va anar a l’Aleixar. El motiu és que es van quedar sense mare en aquesta edat i el meu avi no es devia veure en cor de tirar endavant tanta canalla (hi havia un nen més petit de 3 anys). Llavors la meva mare va anar a viure a l’Aleixar a cuidar uns oncles sense fills i la tieta Neus es va quedar a cuidar del seu pare i germà. Fixeu-vos que dic cuidar i no pas que les cuidessin. Això era l’any 1918!
Doncs tot i que la distància entre Alforja i l’Aleixar era de molt pocs km, es veu que només es veien un parell de cops l’any i, per tant, van perdre l’agre, és a dir, el costum de veure’s i de relacionar-se com a germanes que eren.
Jo diria que aquesta expressió només l’havia sentit a dir a casa.
Em poso a buscar en llistes de frases fetes i diccionaris i no la trobo. Evidentment que hi ha tronada com a tempestat de trons, però jo sempre que he sentit aquesta dita, l’associo amb la Tronada de Reus. Els que no en sabeu res de la Tronada, busqueu informació d’aquest magnífic (i desentonat) espectacle. Val molt la pena!
Dic d’algú que és més desentonat que una tronada quan et contesta sense solta ni volta o absolutament malcarat i fora de raó. Per exemple: El meu veí Ignasi és més desentonat que una tronada, li he explicat bé quin és el problema i com es podria solucionar però només crida i es queixa.
Jo sempre havia sentit a dir barrip-barrop emprat com a adjectiu i com a adverbi.
He buscat aquesta expressió i no l’he trobada però he trobat barrip-barrap en el mateix sentit que jo l’entenc. És a dir, diem d’una persona que és un barrip-barrop quan fa les coses sense miraments o d’una manera barroera o atrafegada. També diu que barrim-barram vol dir el mateix i aquesta sí que ni semències d’haver-la sentit mai!
M’ha fet gràcia de pensar en quin lloc de la nostra geografia algú que deia barrip-barrop va passar a dir barrip-barrap (o viceversa). És curiós! I, per què no canviar les dues vocals i transformar barrip-barrop a barrep-barrap, per exemple? Misteris de la vida i de l’evolució dels mots.
Us poso com quasi sempre un parell d’exemples: El meu alumne Pep era una mica barrip-barrop. Sempre havies de vigilar què feia i com ho feia. I un altre que em toca més de prop: El despatx del Lluís M sempre està tot barrip-barrop (damunt davall).
Aquesta expressió ja sé que existeix i que està ben documentada però com que ara hi ha gent que diu que les gallines posen ous en lloc de ponen, que és com s’ha de dir, m’ha semblat bé de recordar que aquesta frase es refereix a les gallines i que un suposat propietari d’aquestes gallines està tan de sort que totes li ponen ous amb els consegüents beneficis que li poden suposar per a aquest propietari.
Últimament, la meva amiga Ció, la diu molt aquesta expressió ja que diu que estem en una època en què totes ens ponen. Que estem jubilats, que ja tenim fills adults i alguns néts, que no hem d’anar a treballar... en fi, que totes ens ponen. I té tota la raó!
És clar que aquesta època també ens coincideix amb allò de: Si no fos pel....(diga-li genoll, esquena, panxa...), llavors sí que ens pondrien totes! Però no ens queixem pas!
Aquesta paraula no l’he trobada pas en el sentit que jo l’entenc. Als diccionaris diuen que un cornell és un marit banyut o bé una planta i que una cornella és un ocell. Res més lluny del significat que tenia per a mi i dic tenia perquè és veritat que fa anys i panys que ja no l’he sentida. Per sort, el meu germà Miquel m’ha dit que sí, que aquesta accepció no me l’he inventada pas jo i que ell també ho diu.
Per a mi els cornells són pedres arrodonides per l’aigua i que, per tant, es troben a les vores de mars, rius i rieres. Pedretes de riu, vaja. Jo els conec perquè recordo un xalet que va construir el meu pare al Passeig Prim de Reus, deu fer més de 60 anys i quan van acabar la construcció van omplir de cornells tots els patis i jardins. Encara recordo el soroll dels cornells quan hi caminaves pel damunt.
Aquesta expressió existeix i està ben documentada. El que ja no sé és si encara és viva en el nostre parlar de cada dia. I més que en el nostre parlar, en el de les generacions més joves.
El DIEC defineix l’expressió com una estampa o dibuix, especialment quan acompanya el text d’un llibre, d’una revista, etc. i l’exemple que dóna és: El llibre, no l’ha llegit pas; només n’ha mirat els sants.
El que m’agradaria saber és l’origen de l’expressió. Ho cercaré un dia o altre però ara m’agrada imaginar-me’l. Jo penso que podria ser que els pocs llibres a l’abast de la gent en temps passats, fossin això, històries de sants, verges i màrtirs i, per tant, les il·lustracions lliguessin amb el text. Com que la població acostumava a no saber de lletra, doncs només miraven els sants!!
Aquesta expressió existeix i està documentada però també es va perdent... I la prova és que en la primera cerca que he fet via Google, abans de passar als diccionaris, he posat No és cap hora i m’ha sortit:
“Si no sabeu quin és el CAP que teniu assignat, podeu consultar-ho al Cercador de centres posant la ... A la majoria de CAP podeu demanar hora per Internet.”
O sigui que ha confós cap per un Centre d’Atenció Primària on t’expliquen com demanar hora i m’ha fet riure perquè demostra que el déu Google no ho sap tot.
El sentit que jo entenc amb aquesta expressió és que és molt aviat o molt dematí i en aquesta accepció sí que l’he trobat. És curiós però, que el fet que no sigui cap hora vulgui dir que sigui molt d’hora o no tan tard com pensàvem però que una hora o altra deu haver de ser encara que no sigui cap hora!! En fi!
I com sempre un exemple: No marxeu encara que no és cap hora, quedeu-vos una estona més.
Aquesta expressió m’ha costat molt de documentar-la en el sentit que jo l’entenc. En els diversos diccionaris catalans que he cercat, només he trobat: cop que hom dóna, fluix i ràpid o bé, el que és el mateix: clatellada fluixa i ràpida.
Però això no té res a veure amb el que jo
entenc quan empro aquesta expressió. Per a mi, de passatú, vol
dir que és de poca qualitat, o que està fet de pressa i corrents o que és vell
i qualsevol dia es farà malbé.
Finalment he trobat un autor, Antoni Serra i Bauçà, solleric, que en un
dels seus llibres La insostenible levitat dels cossos, escrit el 1996,
hi diu: La vaig tornar a veure ( anava amb aquell Renault
de passatú ) quan jo enfilava el camí de tots els matins a
primera hora...
És exactament això, jo
m’imagino que, per l’època (1996), un Renault de passatú havia de
ser un 4L o un R5!
Us poso també, com sempre, els meus exemples: Era un vestit molt de passatú (ni la roba era bona ni la confecció de qualitat). O bé, Els paletes ho han enllestit en un dia però ha quedat tot molt de passatú i d’aquí a quatre dies ja veuràs com tornarem a tenir goteres!
I no pas de carro, ni de Sant Jaume ni de Sant Antoni! Parlo de camins com a sinònim de vegades i també és d’aquelles paraules que abans deia i que vaig perdent. En aquest cas, aquesta paraula està ben documentada als diccionaris i queda clar que pertany tant al català oriental com a l’occidental però a Barcelona, jo diria que no l’he sentida.
Us poso, com sempre, un parell d’exemples: Tants camins que hi havíem anat i no ens hi havíem fixat mai! O bé T’ho explicaré tants camins com faci falta fins que ho entenguis.
Aquesta interjecció no em pensava pas que la trobaria al diccionari i sí! En la penúltima accepció del DIEC hi diu: Expressió usada per a aprovar un càstig infligit a algú, la malvestat que pateix algú: T’ha pegat? Fort! Així el deixaràs tranquil i no l’insultaràs.
I és exactament aquest sentit que jo també l’entenc tot i que reconec que ja quasi no la faig servir. El meu exemple podria ser la situació en què ja has avisat moltes vegades a una criatura o a un adult que alguna cosa negativa li podria passar si continuava fent certa activitat i al final aquesta cosa li passa: T’he dit moltes vegades que cauràs si no vigiles, doncs fort! Ja t’està bé! Potser avui en dia queda un pèl sàdic això d’aprovar un càstig o malvestat i tots plegats més aviat mostrem empatia amb l’afectat i diem: Ai pobret que has caigut, mira que ja t’ho deia jo! ...Potser per això el fort va desapareixent.
He buscat una mica d’informació sobre aquesta expressió i no l’he trobada però jo estic segura que existeix i no l’he sabut cercar al lloc adient.
Jo entenc que donar la solta vol
dir, almenys per a mi, respondre d’alguna manera a alguna cosa que ens han dit
o escrit. En general, sempre la faig servir en negatiu, és a dir, retrec a algú
que no m’hagi donat la solta.
Poso un parell d’exemples de
l’ús que en faig quotidianament: Li vaig enviar tres correus electrònics i no
m’ha donat ni la solta. És a dir, ni tan sols m’ha dit que els ha rebut, ni
molt menys contestar-los.
O bé, si tinc un veí maleducat i
jo el saludo quan el veig a la terrassa, si ell no em contesta, penso: Almenys
em podria donar la solta i contestar-me!
Ja sé que la grafia correcta seria Feina però al Baix Camp i a d’altres comarques dèiem i diuen Fenya.
L’expressió vol dir que costarà
Déu i ajut de tirar alguna cosa endavant. Per exemple, El negoci els va
bastant malament, fenya rai si poden arribar a final d’any.
Per tant, amb fenya rai
tenim aquest context negatiu. Però aquesta paraula rai -que trobo que té una versatilitat molt gran-
també funciona en positiu. Mireu si no, els següents exemples: Al pare rai,
que només li fa mal el genoll, la mare sí que va més justa que un petador. O
bé: Ara rai que tenim mòbil, abans per parlar d’Alforja a Reus s’havia de
demanar conferència! (això de demanar conferència em penso que n’hi
haurà molts que no ho entendreu!).
I quan buscava informació sobre aquesta expressió, m’he trobat un grup musical que precisament es diu Fenya Rai i que beu de la música popular i tradicional. Doncs mira!, ja sé una cosa més!
Fenya
Rai, gràcies per la foto!
Aquesta expressió ja no la trobo ni als diccionaris -almenys en els que he mirat-. I com que fa tant de temps que no la sento, se’m fa difícil de fer entenedor el seu significat o almenys el que jo li dono.
Per mi té dos sentits, l’un referint-se al passat: que ja no en queda res, que ha desaparegut
i l’altre es refereix al futur, que no està
previst ni, en cap cas, esperaríem que passés.
Ho provaré amb dos exemples, un de cada sentit:
D’aquell pati tan bonic al costat de l’entrada ja no en queda ni semències.
Ni semències de tenir un altre fill! Amb dos ja
en tenien prou!
A les meves terres dèiem xafar -i espero que encara ho diguin-, en el sentit d’atropellar o de trencar i fins i tot com a sinònim d’arrugar-se. El verb correcte veig que és aixafar però nosaltres no el dèiem pas tan llarg!! Em deien a casa: Vigila al traspassar el carrer que no et xafi un cotxe! O bé: S’ha xafat el braç al caure de l’escala mentre netejava el llum de llàgrimes. I encara: T’has assegut de qualsevol manera i ara portes la faldilla tota xafada. (encara no hi havia el Tergal! Del Tergal i del nailon ja en parlaré un altre dia.
Ara mateix, amics i parents m'han comentat més exemples: xafar un plat o un got, xafar raïm, xafar la ratlla (en comptes de trepitjar) i el millor de tots que me l'ha recordat el meu nebot Xavier i que diu que és propi de les bronques nocturnes: Et xafaré la cara!!
Ja sé que la majoria de vosaltres dieu escarola però nosaltres, a casa dels pares, en dèiem escariola. He buscat una mica i encara m’he embolicat més ja que escariola també es pot dir endívia i llavors tot es barreja. L’escariola o escarola no s’assembla gens ni mica a l’endívia però per tot hi deu haver un motiu. Ves a saber!
A mi m’agrada anar als orígens i en llatí he
trobat que es deia lactuca escariola, doncs miraré de conservar aquesta escariola
tot i quasi ja no la diu ningú. Per acabar-ho d’adobar (en aquest cas, millor, d'amanir), veiem que lactuca em recorda al castellà lechuga i
llavors entre endívies, enciams i escarioles ja tenim tota la gama d’amanides!
En els diccionaris es descriu Apariar com a sinònim d’emparellar o de reparar. Molt d’acord i només faltaria: Se’ns va espatllar la tele i ens la van venir a apariar.
Però jo tinc, en el fons del meu cap, un altre significat
que jo diria que ara ja fa molt de temps que no l’he sentit. És apariar
en el sentir de preparar però sense haver de reparar res. Per exemple, la mare
em deia: Ja tens l’esmorzar apariat o bé: Aparia’t la roba per a demà
que hem de marxar molt de matí.
Aquesta paraula ve directament d’Alforja. A casa dèiem abarguenat tot i que en el diccionari he trobat un abarnegat. Segons la definició del DIEC se’ns diu que una espectacle és abarnegat si és de baixa qualitat o que algú va molt abarnegat si va vestit amb poca cura i distinció. Però amb una conversa per whatsapp amb el meu nebot Xavier, hem pogut treure més sentits d’aquesta paraula tan llunyana per a mi. Estic segura que jo ja no l’he traspassada als meus fills tot i que ell sí que ho ha fet a les seves filles.
El sentit que jo entenia d’abarguenat era que una situació era abarguenada si implicava un gran esforç i tot plegat era força complicat de sortir-ne ben parat. Per tant, res a veure amb baixa qualitat o amb poca distinció. Potser sí que també em sona el sentit de mal vestit, però en aquest cas utilitzàvem el despectiu abarguenadot.
A veure si me’n surto amb els exemples: Amb aquesta calor i tan carregats, estem com a abarguenats i no sé pas si hi arribarem a temps. O bé Se'l veia abarguenadot i semblava un drapaire. I encara un darrer exemple que m'ha fet arribar l'amiga Carme per confirmar que havia entès bé el sentit i que, justament, és l'exemple que jo anava buscant: Ja li ben regalo ser president del Govern, amb aquesta situació tan abarguenada.
PER ALLÍ PER ALLÍ és una expressió que feia molts anys que ja no sentia i l'altre
dia, de sobte, em va venir al cap. Per aquells que no l'entengueu vol dir:
aproximadament, més o menys, gairebé... Us poso un parell d'exemples: Si
no fa dos metres, hi deu anar per allí per allí. o bé Si no té vint
anys, hi deu anar per allí per allí.
