PERDRE LA XAVETA

Aquesta expressió feia anys i panys que no la sentia. Me l’ha fet arribar el meu amic Jordi, fill de l’Espluga, i m’ha enviat un article de la revista Francolí on la comenten.

Per una vegada, em limitaré a copiar el que Joan Amades explica sobre aquesta dita en el seu Refranyer català i que apareix en aquesta revista de la Conca de Barberà:

Perdre la xaveta equival a perdre la serenitat, els estreps, la paciència o la concepció justa i clara d’una cosa, generalment és usada aquesta expressió quan provoca aquest estat alguna causa extraordinària.

També és usada per a significar una pèrdua de coneixement o de sentit clar, per follia, etc.

La xaveta és un terme antiquat aplicat a la clàvia, clavilla o clau, especialment a la del fusell dels carruatges, que priva que se n’escapin les rodes per la punta. La xaveta, doncs, tot i la seva petitesa, és la que  enclou i sosté el vehicle, i la seva pèrdua equival al seu desencaixament i desequilibri i, per tant, a la impossibilitat de funcionar normalment. Un sentit idèntic enclou aquesta dita tractant-se d’instruments musicals, car la pèrdua de la xaveta fa impossible que les cordes en mantinguin tibants i, per tant, no poden produir el so desitjat. També té tot el mateix sentit la frase Tenir els cargols fluixos, que és aplicada per a indicar que no s’està prou bé del cap.

Fins aquí ha parlat Joan Amades i a mi només em queda afegir un exemple:Ja fa molt de temps que hem perdut la xaveta tots plegats en el tema de no fer o deixar de fer alguna cosa per NO ofendre ningú. Em sap molt greu però els Reis d’Orient eren reis o savis i no pas reines o sàvies. 

També a la cova de Betlem, segons la Bíblia i tradició, hi havia Sant Josep i la Mare de Déu i no pas dues marededéus. En fi, si perdem la xaveta en temes de tradicions i costums, anirà el carro pel pedregar (i mai tan ben dit!).