LA MAR COM MÉS TÉ, MÉS BRAMA

I que gràfica que és aquesta expressió! Segons he trobat, fa referència als ambiciosos que sempre estan cobejosos de més riqueses o de més honors. No en tenen mai prou! Tenen molt i encara volen tenir més. És així mateix com l’entenc jo, aquesta dita i sempre m’ha costat d’entendre aquesta malaltia (jo trobo que ho és) de no estar mai content amb el molt o poc que tens i sempre buscar més riquesa o més reconeixement.

Hi ha gent de la meva edat (72 aquest dimarts passat!) que encara continuen fent estalvis i s’estan de gaudir de moltes coses de la vida. Queda clar que volen ser dels més rics del cementiri! I tampoc no cal!

Si abans de morir t’han sobrat diners, és que has calculat malament. He llegit aquesta frase en un llibre d’un amic meu i l´he trobat genial! Una cosa és que tinguis propietats, cotxes... i que ho passis als teus fills o descendents. És el que farem tots i em sembla molt bé. Però pel que fa als diners, trobo que quan arriba certa edat, val la pena que et donis -si pots- aquells capricis econòmics que potser abans no et vas poder donar.

QUI TOCA OLI, ELS DITS SE N'UNTA

I tant! És molt difícil de tocar l’oli i que no et quedin els dits llefiscosos! Gairebé impossible. He trobat la frase ben documentada tot i que amb alguna variant. En lloc de toca: remena  i en lloc de dits: mans. Però el sentit és el mateix.

Crec que tothom entén què vol dir. Si administres diners d’altri, és molt probable que facis per quedar-te’n alguns per a tu. Jo no hi estic gens d’acord perquè en totes les situacions hi ha excepcions i, a més, perquè això és ser un lladre i cadascú té els seus límits!.

En canvi, hi ha una altra expressió que és: l’ocasió fa el lladre i aquesta sí que em donaria una mica de feina a decidir què faria si mai em trobés en una “ocasió” de trobar-me un milió d’euros (o menys!) i no tingués ni idea de qui poguessin ser. Doncs crec que jo me’ls quedaria encara que se m’untessin els dits!

FEINA FETA NO TÉ DESTORB

Hi estic absolutament d’acord!. Si una cosa s’ha de fer, doncs es fa i ja no cal pensar-hi més.

Recordo que quan treballava i venien les vacances de Nadal, me n’anava a casa amb tots els exàmens i treballs per corregir. I jo ho volia i ho havia de fer els primers dies de vacances perquè si no, hi hauria estat pensant cada dia. I aplicava la dita: Feina feta no té destorb. Ja no cal pensar-hi més. Llestos!.

Però en el món hi ha persones que algunes feines les deixen per a l’endemà o directament per a un altre dia. Són les que practiquen la procrastinació. És aquesta tendència sistemàtica a postergar les accions necessàries per l’endemà (o l’altre!). I també ho trobo molt bé ja que aquestes persones defensen que per a tot hi ha un moment i que aquest moment no és necessàriament ara mateix.

I és així com els immediaters (paraula inventada, no cal que la busqueu!) i els procrastinadors poden viure en pau i cadascú al seu ritme!

QUAN FOU MORT EL COMBREGAREN

L’he trobada i ben documentada aquesta dita però segur que només la diem la gent d’una certa edat.

El sentit que té és que el remei o la solució a un problema arriba quan ja no cal. Ja sigui perquè ja s’ha solucionat o bé perquè no hi havia res a fer.

Perquè ho entenguin els joves: a una persona abans de morir (si així ho desitja) se li donen els Sants Sagraments: Confessió, Comunió i Extremunció. Això sempre que hi hagi temps abans del traspàs, és a dir, que la persona estigui viva i conscient. Si la persona ja ha mort, ni confessa ni combrega tot i que l’extremuncien. Doncs el sentit ja s’entén: li volien donar la comunió quan ja era mort. Cosa que ja no servia per a res.

Us poso un exemple: Ara que ja estan al corrent de pagament i que ja no tenen cap deute, va i finalment els concedeixen el préstec: Quan fou mort el combregaren!  

La comparació la fan amb altres dites castellanes que m’han semblat curioses: A buenas horas mangas verdes  o Al burro muerto la cebada al rabo. La segona s’entén però la primera hauré de cercar què més vol dir això de les mànigues verdes...